Joan F. Mira | El Temps | 20/01/2009   

País i literatura

Va passant la vida i vaig fent llibres, comença un any nou, i potser hi ha llibres nous a l’horitzó, a més dels ja massa nombrosos que he deixat escampats pel camí. I de vegades pense si escriure’ls en aquesta llengua de país incert, de dimensions curtes, de públic escàs i de compensacions tan modestes, no és més un entrebanc que un avantatge. No pels recursos propis de l’idioma, que no són ni millors ni pitjors que els de cap altre. No pels honors o els diners, que seria un pensament miserable, tot i ser tan humà. Sinó per aquesta càrrega de responsabilitat que pareix que portem, i que els qui escriuen en idiomes més, diguem-me, normals, es poden estalviar sense ni tan sols pensar-hi. Quan imagine això, però, és només una imatge fugaç, una temptació del maligne, que em diu a l’orella si no m’hauré complicat massa la vida, si no m’ha tocat de carregar amb un pes que no calia. Llavors, la temptació s’esvaeix quan considere que, pel contrari, ser escriptor en català és més un estímul que un pes. Precisament perquè t’has d’esforçar més encara, has de ser encara millor, perquè ets més conscient que això que fas té un valor especial. Per a un país com el nostre (en aquesta matèria, país o països, tant se val), tan en precari sempre per escassetat de recursos i per insuficiència permanent de poder, és important que quede clar que en l’idioma propi –allò que fa, sobretot, que encara siga poc o molt un país– es poden fer i es fan obres importants, d’envergadura. Ací l’obra escrita no és un hàbit ni és un ornament, és una necessitat, un fonament; perquè la llengua, la literatura, en una situació nacional com la nostra, té un valor afegit que no té en les llengües i cultures amb futur garantit, amb el seu estat propi antic o recent, amb un poder sòlid i no discutit. En aquells casos la literatura té una importància bastant més relativa per a la nació. Per a nosaltres, per contra, la llengua literària té un valor cívic i nacional afegit, perquè consolida una certa seguretat i un cert prestigi comú, col·lectiu. En català es fan bones novel·les, en català hi ha grans poetes: per a nosaltres, poder dir això és més important que per a un francès. Per a un francès,  poder dir que a França tenen bons poetes i bons novel·listes és molt satisfactori, és un orgull, però ja se sap, tothom ho té assumit, no cal que ho reivindiquen, no cal que amb això es guanyen l’adhesió dels francesos a la pròpia llengua: ja la tenen, ja és sòlida i clara i general. L’adhesió de la nostra gent a la llengua pròpia, en canvi, no és prou sòlida, ni general ni clara. Per això necessita aquest reforç: per consolidar i fer visible un prestigi comú.

El català, ara mateix, és una cosa important no pel seu ús comercial o industrial, ni pel seu ús en els centres reals de poder, en la banca o en les forces armades, sinó per la potència cultural, sobretot per la potència literària. I especialment al País Valencià, on l’ús de l’idioma en la vida econòmica i pública, o per part dels polítics i de l’administració, és molt inferior que a Catalunya, és quasi inexistent. Ací, el president Camps parla en castellà fins i tot quan defensa “la lengua valenciana”. Per tant, l’estímul a l’hora de treballar és encara més gran, perquè jo sé que pot tindre un valor afegit fora del camp estrictament literari. Si jo vull escriure bé, és en primer lloc perquè la literatura és la meua professió i la meua vida, i per tant he d’intentar practicar-la tan bé com sàpiga fer-ho, si no, no paga la pena. De la mateixa manera que si fóra pianista voldria tocar molt bé el piano. La diferència és que, si jo fóra pianista, el meu país no guanyaria res de particular, com a país. Escrivint bé, en canvi, o almenys proposant-m’ho, sí que faig que el meu país guanye alguna cosa especial. Perquè, si bé és important tindre bons pianistes i bons pintors, ni els músics ni els pintors fan música ni pinten en la llengua nacional. Però sí que s’hi escriu, en aquesta llengua. I això fa que jo senta la necessitat que allò que faig inspire algun respecte, perquè és un respecte que es transmet a la llengua, i per tant es transmet al país que la té i la conserva, no sabem quant de temps, com la substància i la prova de la seua existència. El dimoni temptador, amb mi, sempre fracassa.

Joan F. Mira | El Temps | 13/01/2009   

Quatre-cents morts

Ara mateix, quan escric aquest paper, no sé quina serà, quan es publique, la situació de la guerra –perquè és una guerra, no un “conflicte”, ni una “acció”, ni una simple operació quirúrgica– al dissortat territori de Gaza, ni sé si s’haurà acabat, ni com, ni amb quantes víctimes i quant de dolor i d’horror. Perquè no hi ha guerra que no siga horrible, que no porte mort i desolació a gent innocent, no hi ha guerra que siga “neta”, i que no proporcione imatges de sang, de nens ferits i morts que ens commouen l’ànima. I no sé, d’ací a pocs dies, quan vostés llegiran aquesta pàgina, quin serà el nombre final de les víctimes, i quin resultat haurà tingut tanta mort i tanta destrucció: segurament, a curt termini i a llarg termini, un resultat funest per als dos bàndols. Ni la causa palestina haurà avançat un mil·límetre, com a resultat de les provocacions suïcides de Hamas, ni Israel tindrà un futur millor i més segur després d’haver aplicat brutalment la força, d’haver augmentat de manera igualment brutal l’odi dels seus veïns i de tot el món islàmic, i d’haver suscitat l’antipatia i la protesta de tanta gent dels quatre continents. Qualsevol signe de raó serena sembla absent, pels dos costats, i això no veig que tinga traça d’acabar-se. Tampoc no veig que s’acabe aquesta doble mesura, doble moral, doble escala de valors, amb què gran part de l’opinió pública dels països d’Europa, començant pel nostre, reacciona davant de guerres, morts, víctimes, destruccions, i altres efectes de la barbàrie universal, petita o grossa. M’explicaré. Una setmana després de l’inici dels atacs israelians, els diaris informaven que ja hi havia 400 morts a Gaza. Als atacs que havien fet 400 morts dedicaven quatre o cinc pàgines senceres. I després, si de cas, en un racó d’una columna marginal, quatre ratlles, només quatre, per informar que, en un sol dia, un atac havia causat 400 morts a l’est del Congo. Pels quals morts, i pels infinits desplaçats, ferits sense cap hospital, famolencs, malalts abandonats, víctimes infantils, dones violades, etcètera, dels mateixos dies i setmanes, ningú, entre nosaltres, no s’ha molestat a lamenatar-se’n, a mostrar solidaritat, a manifestar-se pel carrer, a condemnar-ne els autors, siguen qui siguen. Hi ha morts que compten moltíssim, doncs, i morts que no compten gens. Si els morts són palestinesos, sobretot, i els culpables o causants són israelians, cada mort valdrà per mil. Si els causants de les morts són isrealiansisraelians, o nord-americans, les víctimes mereixeran simpatia, indignació moral, condemna, i els autors han de rebre tota mena d’insults, generalment adobats de cartells on USA és igual a estrella de David, igual a creu gammada. Si hi ha 400 morts a Gaza, els cartells escriuran “Israel genocida”.

Si hi ha quatre mil morts, quaranta mil, quatre-cents mil, quatre milions, en qualsevol altre lloc i amb qualsevol altre causant que no siguen els EUA, no hi haurà cap protesta pública a les nostres places, ni eslògans injuriosos, ni creus gammades, ni acusacions de genocidi. I els nombres que dic no són arbitraris: el més gros, quatre milions, és el de víctimes recents de les guerres del Congo, que no mereixen la nostra simpatia, ni solidaritat, ni manifestacions ni res, simplement perquè no són víctimes d’aquells que ja, per endavant, són definits com a criminalment culpables: els causants no són jueus, no són nord-americans, per tant no ens d’ocupar dels morts. Ni dels de les altres guerres africanes, ni dels de Darfur, ni dels dos o tres milions de víctimes del Sudan. Com abans vam ignorar l’arrasament de Txetxènia, infinitament més horrible que el de Gaza, i vam ignorar que el govern turc destruïa tres mil pobles kurds, i així podríem multiplicar els casos i els exemples. A l’hora d’indignar-se, de protestar, insultar i eixir al carrer, només compten els morts causats pels adversaris ideològics de qui s’indigna i protesta. La resta de morts, els milers, els milions, no mereixen pietat, ni indignació, ni protesta, ni res. No compten, no arriben ni a morts de tercera. I els qui protesten indignats pels 400 morts, i mai pels milers o milions d’altres, estan tan convençuts de la pròpia superioritat moral, tan pagats de la pròpia solidaritat i sentit de la justícia, que a mi em provoquen una angúnia que no sé definir. Com sempre que la ideologia justifica la insensibilitat.

Joan F. Mira | El Temps | 06/01/2009   

Aliança, lliçons, 2

Primera part d'aquest article

Quant a les desgràcies, bancs en ruïnes i altres espectacles, els diaris van plens de notícies d’altíssims discursos i declaracions, d’encontres, pactes, i abundants reunions i paraules inútils, turisme institucional, propaganda reiterada i vàcua que no amaga la insensibilitat més espessa i antiga: ara mateix, davant de la desgràcia inacabable del Congo, víctima de totes les dissorts, la Unió Europea ha decidit, amb generositat sense fronteres, no enviar-hi més tropes, i que es continuen matant entre ells, mentre mirem de repartir les culpes. I de Somàlia, si no fóra pels pirates de la mar, qui se’n recordaria? Quant als remeis baixats del cel, pomada miraculosa, fa poc més de quatre anys el president del govern espanyol pronunciava un bellíssim discurs a la seu de l’ONU a Nova York, on tant es parla per no res: el discurs era un ram de flors, un pom d’olors, una declaració de bondat universal, de pau al cel i a la terra, angelets baixant tocant violins i flautes. Seriós, bondadós, va il·luminar en uns minuts aquest món tan cobert de tenebra. Degué pensar, ell o qui li havia escrit el paper poètic, que això del xoc de civilitzacions és un perill ben real (no dic que no tinga una mica de raó, vist el que hem vist aquests anys), i que per tant la manera de superar l’enfrontament és, òbviament, l’aliança: “Per això”, que va dir, “com a representant d’un país creat i enriquit per cultures diverses, vull proposar davant d’aquesta assemblea una Aliança de Civilitzacions entre el món occidental i el món àrab i musulmà”. Una proposta perfecta, meravellosa, total, no hi ha res a dir: una lliçó al món sencer, ple d’ignorants i d’ineptes. No sabem on comença i on acaba el “món occidental” (Rússia, Austràlia, Amèrica del Sud, Japó...?), ni des d’on i fins on arriba el món “àrab i musulmà” (Iran, Indonèsia, Sudan, Bangla Desh...?), però això no té cap importància. Ni sabem com es farà aquesta aliança, aliança de què i per a què, aliança de qui (de polítics, de bisbes i d’aiatol·làs?), no en sabem res, excepte que és una proposta perfectament angelical, espiritual, virtual, i per tant buida de substància i de matèria. I va afegir: “Espanya sotmet al secretari general la possibilitat de constituir un grup d’alt nivell per portar a terme aquesta iniciativa”. Un altre grup “d’alt nivell”, congressos, turisme, declaracions, ni un duro. S’han fet, en efecte, algunes reunions amb distingits representants de la civilització aliada, un iranià i un turc. I tot ha quedat en no res, com era d’esperar: “La bufa del bou, tot aire”, n’hauria dit sant Vicent. Tampoc sabem encara per què l’aliança històrica ha d’excloure la resta de civilitzacions o continents, per què n’han de quedar fora la Xina i el Japó, i tota l’Índia, i l’Àfrica no islàmica.

Els àngels del cel ens arreglaven la història, i pel mateix temps un altre personatge inefable, inoblidable, José María Aznar, tal com vostès segurament recorden, pronunciava, en un anglès estrident, la seua primera lliçó a la universitat de Georgetown, lliçó per a futurs diplomàtics, futurs dirigents d’empresa, futurs polítics. Digué, amb la boca torta, que això de l’11 de març a Madrid no era efecte de cap conflicte present, de l’Iraq ni de res, que això va començar ja fa mil tres-cents anys, el segle VIII, quan els moros, the moors, van envair Espanya, i Espanya refusà d’integrar-se en el món musulmà. O això vaig entendre, i crec que ho vaig entendre bé, almenys així ho traduïen els subtítols, perquè l’anglès d’Aznar no era gens bo d’interpretar. I també em sembla de primera, aquesta idea: tot començà amb el traïdor don Rodrigo, amb Musa i Tàriq, amb don Pelayo i Covadonga, i així anem fent fins als terroristes marroquins que posen bombes als trens de Madrid. Ara, tal com va tot, o comencem una nova Reconquista que arribe fins al Pakistan, segons l’expresident, o fem una Aliança de Civilitzacions, segons el president en exercici. Entre el desastre armat i la música dels àngels algun camí deu haver-hi, més útil i més consistent. El problema, com en la comprensió del món, és que demana modèstia, paciència, racionalitat, i només un pessic de fantasia. I sobretot, no anar pel món volent donar lliçons. Amb pintures o sense. Bon any 2009, en tot cas.

Joan F. Mira | El Temps | 30/12/2008   

Aliança, lliçons, 1

S’acaba aquest any 2008 del naixement de Crist, del nostre calendari que, per raons ben conegudes (colonialisme, imperialisme, i altres horrors...), ha esdevingut calendari universal, i el món, segons tots els indicis, es troba una mica pitjor que en començar-lo. Els qui compten els anys no pel naixement de Jesucrist sinó per la fugida de Mahoma de la Meca a Medina, no sé si també hi estaran d’acord. En tot cas, ells augmenten en nombre i en visibilitat, i “nosaltres” ens arronsem, també visiblement, per tota la superfície del planeta. Afortunadament, enmig de la crisi gloriosa de Wall Street i de tots els carrers i les places que en depenen, que són la major part de places i carrers de la terra, a la ciutat de Ginebra es va inaugurar aquella cúpula de colors i regalims a la sala que en deien dels Drets Humans i que, gràcies als diners que hi va posar el senyor Rodríguez (Zapatero de segon cognom), ara tindrà també el nom d’Aliança de les Civilitzacions. Enmig de tantes turbulències i de tantes angoixes, aquesta ha estat, sense dubte, l’aportació impagable (però pagada) del gran Regne d’Espanya a la pau universal, al benestar dels pobles, al respecte als drets humans, a la bondat de l’espècie, i supose que a algunes coses més que ara se m’escapen. Espanya, ja se sap, és l’exemple a seguir, el melic del planeta, el far d’occident (i d’orient), tal com ja demostrava don Marcelino Menéndez y Pelayo fa molts anys. Llàstima que, a propòsit de la sala pintada i amb motiu de la inauguració i del canvi de nom (pagant, sant Pere canta), el representant de l’Observatori de les Nacions Unides, una organització independent, proclamara públicament que era una gran vergonya que, justament en aquella sala, els delegats de molts països de la “civilització aliada”, hagueren defensat tan sovint els abusos més flagrants i intolerables en matèria dels drets que allà suposadament es defensen: els drets humans a l’Aràbia Saudita, a l’Iran, i en una llarga llista de països islàmics, són simplement un concepte estrany i aliè. Allà els drets, o són “divins”, i deriven dels textos sagrats, o simplement no són, no existeixen. Però aquesta petita observació, que jo vaig escoltar directament per una televisió internacional, ací no la va repetir ningú, com sol passar en aquests casos. Aliats quedem, per tant, sota la pintura de Miquel Barceló, amb els qui pengen o empresonen els homosexuals, seguint la llei, i amb els qui condemnen a mort adúlteres i apòstates, seguint la llei.

El món, per tant, tal com vostès deuen haver observat i com jo escric de tant en tant, és cada dia que passa més difícil d’entendre. Vull dir el món en tant que humanitat, política, països, tempestes econòmiques, guerres, fams i mortaldats, i altres destrosses i desastres que entre tots anem patint o provocant. També forma part, d’aquest món complicat, el benestar econòmic d’una part limitada del planeta, a pesar de tants bancs en fallida, de tantes estafes i de la vaporització de tants diners que no sabem si realment van existir mai en forma sòlida. I en formen part les medecines que curen tantes coses, els progressos de la ciència i de la tècnica i altres meravelles mai no vistes. No s’acaba d’entendre, en tot cas, com és possible que, ara que la felicitat podria escampar-se a més i més terres i pobles, hi haja tanta gent que s’entesta a seguir els camins de la catàstrofe. Se suposa que havíem superat els totalitarismes perniciosos, les perversions d’incerts ideals col·lectivistes, les cares més brutals del capitalisme, l’opressió colonial, la indiferència davant del dolor massiu, els patriotismes casernaris, les guerres de religió, la inquisició, les croades, l’islam a colps de simitarra, els imperis militars, Genguis Khan i Neró, l’amenaça nuclear, i altres estralls incessants de la història. I ha resultat que no, que no hem assolit ni aquelles coses tan simples com són donar menjar a qui té gana, i respectar les creences dels altres. I els colps de simitarra, més que mai, són glorificats extensament. Gràcies que, en una sala de Ginebra, els angelets del cel cantaran “Pau en la terra als homes de bona voluntat”. Però, i si la voluntat no és bona?

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El Temps | 23/12/2008   

Classes, cultura, museus

L’elevació i la distinció de les classes “superiors” es reforça perquè posseeixen aquella cosa superior anomenada “cultura”, i això justifica i consolida el seu dret a l’exercici hegemònic del poder. És un procés ben clar, al llarg de tot el segle XIX: una evolució en la percepció dels mateixos “fets” de la cultura, el naixement o creixement de les institucions adequades, l’expansió del poder polític i de l’Administració a funcions fins aleshores fora del seu camp, etcètera. És, ja, el món de la cultura i de la política que nosaltres hem heretat. I de retruc, l’apropiació de la “cultura” per part de les classes “altes” (altes en diners, en poder, o en “superioritat” intel·lectual), va devaluar tot allò que havia estat produït pels estaments més “baixos”, “incultes”, rurals o populars, definit com a culturalment inferior; simple material per al folklore o l’etnografia, que també apareixen com a disciplines “científiques” en aquest mateix període. I el “folklore” o els seus derivats seran només, a tot estirar, matèria digna de curiositat o de protecció benèvola de la gent “culta” i de les seues institucions. Però mai seran “verdaderament” art o literatura, mai tan importants com la verdadera cultura: mai, o només en un grau molt limitat, seran mereixedors de l’interès, de les institucions, els edificis i els diners del pressupost, que aquesta cultura “alta” sí que mereix sense reserves. En realitat, la cultura que s’ha fet lluny del poder (del poder polític, econòmic, ideològic) no era considerada, per aquest mateix poder, com a verdadera cultura. I no parle de conceptes o actituds del segle XIX: vénen del segle XIX, o del segle XVIII, però arriben amb plena vigència fins a finals del segle XX, i continuen. Pensem només en les inversions que, en les últimes dècades, s'han dedicat als museus dits “d’art contemporani”, comparades amb les que ha rebut la preservació i exhibició de la “cultura popular” o equivalent. Deuen ser cent vegades més diners públics dedicats exclusivament a una sola manifestació de les arts plàstiques (aquells objectes, pintures, escultures, etc., definits com a “art contemporani” per l’autoritat competent), que a totes les manifestacions (a tots els objectes) de la producció plàstica i material “popular” que l’autoritat competent no reconeix com a obres d’“art”, i la contemporaneïtat de les quals no s’estén a uns pocs anys sinó a uns pocs segles.

No parle per parlar. Al principi dels anys vuitanta, a València, es va crear ex nihilo, per iniciativa meua i amb l’esforç extremat i anònim d’algunes persones, el Museu d’Etnologia. Immediatament després, va ser creat, al costat mateix, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). El Museu d’Etnologia va costar, en tot i per tot, una quantitat ridícula de pessetes –potser uns trenta milions–, incloent-hi les obres de condicionament de les sales i la localització, adquisició, transport, neteja, preparació i catalogació d’uns cinc mil objectes, alguns del tot excepcionals. Un cost irrisori, que només s’explica per una vocació suïcida (la meua pròpia, per exemple) i per la modèstia física d’aquelles instal·lacions provisionals. L’IVAM va costar tres o quatre mil milions, si no vaig errat: almenys cent vegades més que el Museu d’Etnologia. L’IVAM ha estat una institució exemplar, eficacíssima per als seus propòsits, per a la ciutat i per al país. Res a dir: al contrari. La qüestió no és si ha estat un museu útil, necessari i ben dirigit, fet del tot indubtable, almenys en les primeres etapes. La qüestió és que, per als poders públics, el conjunt de les expressions materials –en forma d’objectes transportables i exhibibles– de la “cultura popular”, valia menys d’un 1% del grapat d’objectes exhibibles definits com a “art contemporani”. No igual, ni la meitat, ni un pobre 10%. I, vist el cost d’altres museus ben coneguts inaugurats al Regne d’Espanya el darrer quart de segle, el valor (pressupostari, polític, publicitari) que hom ha donat a l’“art contemporani” i a la “cultura popular” deu estar en unes proporcions semblants: en proporció de cent a u. Llavors els caps polítics de la cultura al País Valencià –intel·lectuals d’esquerra, socialistes– em deien antiquat perquè jo no acceptava aquesta forma monstruosa de classisme. I dic classisme com diria racisme: menyspreu de qui és vist o pensat com a inferior. Això era, això és.

Joan F. Mira | El Temps | 16/12/2008   

La pregària de Mailer

Ara que fa poc més d’un any que es va morir el gran Norman Mailer, escriptor incandescent, jueu de Brooklyn, home de mil baralles, partidari violent de causes justes o injustes, m’han arribat unes ratlles inoblidables d’aquest protagonista incansable del món contemporani, americà essencial, intel·ligent fins al límit, brutal, apassionat, gran bevedor, gran vividor, gran femeller i, estranyament, una miqueta místic. “Amics meus,” demanava, “eviteu pregar per mi.” Perquè l’altra cara de la pregària és que rarament rep cap resposta: generalment, recorda, les pregàries no són escoltades, i quan ho són, es considera una espècie de miracle. Sàvia consideració, la veritat de la qual està a l’abast de tothom: facen vostés una enquesta sumària amb els parents i coneguts. Ja se sap –això ho dic jo, no Mailer– que els predicadors evangèlics, nord-americans o sud-americans, afirmen el contrari: demaneu favors, i els tindreu de seguida, demaneu èxit, diners, salut, i sereu escoltats com a prova del vostre entusiasme. Primer, passeu per caixa. Jo imagine el Senyor, afirma Mailer, quan escolta que li demanem: “Oh, Déu, fes que guanye el meu equip!”, quina cara deu fer. “Si ens hem d’acostar a Déu,” afirma l’escriptor, “trobar un sentit a Déu darrere de les paraules, trobe perfectament concebible que la divinitat de què parle preste atenció a la sinceritat transcendental. De tant en tant, després d’haver treballat en una novel·la, t’arriba una recensió escrita de manera tan intel·ligent i que s’aproxima tant a allò que havies intentat fer o, millor encara, ofereix tals intuïcions a les quals tu mateix no havies arribat, que t’il·lumina a tu mateix la teua obra. Un crític així em dóna més plaer que l’acte mateix d’escriure.” A mi em sembla fascinant que l’escriptor trobe una relació directa entre la sinceritat transcendental i la il·luminació produïda per una crítica intel·ligent: si jo haguera de demanar un favor a l’Esperit Sant, potser seria aquest, més que cap altre. “És per això”, continua Mailer, “que pense que hi ha persones que contemplen l’existència, preguen Déu en profunditat i estan qualificades per a fer-ho. No són mesquines. Allò que deteste de la pregària és que sovint és tan àvida i superficial. La major part de les vegades és per obtindre un avantatge immerescut: jo sóc una mica cretí, Déu, però potser Tu m’ajudaràs perquè jo t’ho demane.”

El cas és que en algunes religions els fidels preguen molt, en altres poc o gens. Els budistes, per exemple, recorda Mailer, en comptes de pregar un déu aspiren al nirvana. Però el nirvana, diu, tant si existeix com si no, no té cap atractiu. Recorda que parlava amb un amic budista, i al cap de poc es va deixar anar a un furor educat: i només després de poques copes, assegura. “Vosaltres, budistes, parleu sempre del no res, de com arribar al no res”, que li va dir. I va afegir: “Com a escriptor, et puc dir que visc amb el no res cada minut que treballe. Estic assegut a la taula d’escriure, i durant la primera mitja hora no hi ha res. És un no res que he de travessar per arribar a alguna idea. Tu no estàs parlant realment del no res. El no res és un estat terrible! Per què no parles d’allò que verdaderament vas buscant, que és l’inefable?” L’amic, com a bon budista, es va limitar a somriure. Precisament ara, diu també, s’està combatent un guerra feroç entre nosaltres i l’Islam. Jo no ho diria així, però Mailer no era gens correcte políticament. I si hi ha un fenomen particular que caracteritza l’Islam, afegeix, és justament el de la pregària col·lectiva cinc vegades al dia. O ara mateix, recordem, que fa pocs dies s’acabà el Ramadà, i milions de pelegrins pregaven alhora a la Meca. “Posen el front en terra”, diu, “alcen les natges cap al cel, i preguen. I nosaltres, occidentals, els mirem amb suficiència. Tendim a considerar aquests gestos una mica exagerats...” Segurament, podem concloure, segurament: poden ser exagerats, però ells preguen cada dia, preguen amb convicció, nosaltres no. No sabem, al final, a quin equip donarà Déu la victòria. O potser la donarà als escriptors, que preguem en el buit, i no sabem a qui.