Joan F. Mira | Avui | 23/10/2004
Sempre m’han fascinat les coses que no entenc, sobretot les que no entenc perquè no es poden entendre. L’estupor diguem-ne metafísic deu ser una de les sensacions més profundaments humanes, com una angoixa racional quan es mira l’abisme de cara i una persona normal es fa les preguntes normals, les menys originals, les de sempre, les més aparentment banals. Per exemple, si ens preguntem per què hi ha món (tècnicament, per què l’ésser i no el no-res?: la bibliografia és infinita), i com comença el món i com s’acaba. El plaer fosc de l’estupor només arriba si hom resisteix la pregunta els minuts suficients per sentir el vertigen: penseu-hi una hora sencera, i esteu provisionalment perduts. No sé si ve d’ací el meu gust, ja antic, per llegir molt sobre allò que entenc poc, com ara articles sobre biologia molecular i sobre què vol dir la vida, o llibres sencers sobre física quàntica i sobre la incertesa de la percepció del món, com ara el del professor Ramon Lapiedra, que vaig llegir el mes d’agost, mirant la mar nocturna i les estrelles. Per alguna raó que no sabria explicar (potser el pas dels anys, que per als humans són la forma del temps, potser el meu distanciament de la vida activa i els progressos que vaig fent en la contemplativa, potser una fascinació adolescent per la metafísica, que és la forma més antiga de la física), la cosmologia forma una part creixent de la meua ocupació mental, o si voleu només de la meua curiositat universal. Quan era molt més jove em fascinava pensar que Déu veu i coneix i entén totes les coses, els moviments que fan totes les fulles de tots els arbres de tots els temps, tots els granets d’arena dels deserts, cada neurona de cada cervell, i les equacions que expressen l’itinerari de totes les partícules, àtoms i molècules de totes les galàxies. Sabent-ho tot, i tot alhora, sense patir l’angoixa dels humans, segurament Déu s’avorreix.
En fi, vostés ja saben la història, sobre la qual no és la primera volta que faig literatura: al principi no hi havia res, com aquell que diu, a penes un punt més petit que un protó, tot el futur tancat en una infinita i poètica petitesa. I en un no res de temps, a penes una mínima fracció de milmilionèsima de segon, el punt es va fer gros i va esclatar, i d’allà venim tots, i totes i tot: la pols de les estrelles, les estrelles, els déus, l’arena del desert, el foc del sol, la roba de les banderes i les Variacions Goldberg de Bach. Els gnòstics, d’aquest nucli primer que rebenta o esclata, en deien l’ou diví: d’un ou venia tot i a l’ou segurament havia de tornar tot algun dia, en un procés d’infinit retorn cíclic: els gnòstics, com altra gent grega i antiga, tenien una visió del món més coherent que no sembla. Els astrofísics, no fa massa temps, han arribat a la conclusió –provisional, com han de ser les conclusions en l’àrdua matèria de la matèria– que l’univers està compost d’un 5% de matèria ordinària, com la que forma els objectes visibles, vostés i jo i el sol i les estrelles, un 35% de “matèria fosca exòtica” (així mateix: exotic dark matter) i un 60% d’energia fosca, dark energy, suposant que energia i matèria siguen realitats diferents. Així és com va tot, més o menys, i ho recordava jo en un escrit públic fa alguns mesos. Evidentment, sobre la matèria fosca i l’energia fosca les nostres nocions són del tot incertes, altrament serien energia clara i matèria clara; però, vistes les proporcions indicades, els astrofísics pareix que han decidit que el món no s’acabarà amb una contracció final, un retorn a aquell ou primordial, sinó que, parlant en termes vulgars, s’anirà expandint i enrarint a poc a poc i, per emprar un llenguatge més aviat poètic, “finalment, tot el que quedarà en el cosmos seran forats negres, cendra cremada d’estrelles...: l’univers serà negre i fred”. Un panorama lúgubre i remot, però així és com ens diuen que serà.
I al final del final els forats negres es desfaran en partícules errants que al seu torn es desintegraran per deixar només un buit infinit i sense forma. Amén. Aquesta és, doncs, la perspectiva de l’eternitat. O de la dimensió temporal que s’hi aproxima, ja que el final previst tindrà lloc d’ací a tants bilions d’anys que, si són calculables en zeros, no són de cap manera imaginables. Molt de temps, francament, per arribar al judici final, que tindrà lloc després de l’últim incendi còsmic: jo no pensava que tardaria tant el judici promés, la fi del món i el principi de la feliç eternitat del paradís. Val la pena, per tant, pensar què podem fer, mentre dura aquest univers nostre i personal, per anar passant la vida de manera agradable i profitosa. Llegir literatura, per exemple, escoltar Bach, mirar la mar, que són algunes de les poques ocupacions que fan més tolerable el pas del temps. Si el futur és tan negre i tan fred, si és el no res, mirem d’escalfar i d’omplir una mica el present: no és tan difícil.
|