Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 22/10/2009 
 El patrimoni de la humanitat és infinit, incalculable, i més encara l’immaterial que el material. Reconforta, per tant, que entre aquesta infinitud alguna petita o grossa aportació nostra siga declarada formalment part oficial i reconeguda d’aquest patrimoni, tal com ho va ser el Misteri d’Elx, i ara el Tribunal de les Aigües. No reconforta tant l’ús que en va fer el nostre impecable president Camps, vestit amb brusa negra, crec que al costat d’una consellera també amb brusa, i representant la comèdia del cas. El punt de folklore ranci era massa evident, l’aprofitament polític d’una imatge de “valencianitat” clàssica, més evident encara. Jo, que m’he criat a l’Horta, que darrere de casa teníem un tros de terra dins dels termes de la séquia de Favara, que he vist i viscut l’arribada de l’aigua, les tandes, els tolls, els regadors, les disputes, he tingut des de menut un respecte absolut per l’autoritat del Tribunal. Era una cosa seriosa, inspirava un sentiment de justícia pròpia, segura i estable, imparcial, inapel·lable: una garantia de l’ordre del món. En el meu imaginari, la reunió dels homes justos a la porta de la Seu, el procediment sumari del judici, el “parle vosté” i “calle vosté”, l’honestedat infal·lible de la sentència, eren com un model de vida antiga i sòlida, d’existència d’una institució que potser demostrava també l’existència d’un poble en una terra, i d’una forma única i pròpia de fer les coses. No sé si allò meu –allò que em transmetia la gent més gran– era un embrió d’ideologia, o potser pertanyia només a les evocacions elementals que rebem o ens fabriquem. Ara, però, veient les imatges del senyor Camps amb brusa i ocupant una cadira de jutge, tinc també la fantasia que el Tribunal hauria fet un paper exemplar posant-lo dret davant dels vuit síndics i fent-lo respondre com a acusat sorprés en delicte flagrant. I quan l’acusat parlara sense substància, li haurien dit “calle vosté”, i que parlen els qui han de parlar (que, de passada, no sé qui són). Camps, però, entre vuit homes seriosos, en la foto, somreia amb un somriure rígid, de beatitud forçada. No sé, de tota manera, si ell acaba d’entendre què és un tribunal de justícia. Ni que siga només de justícia de l’aigua.
|
