Joan F. Mira | El Temps | 02/02/2010   

Llegir en pèl

En la foto que il·lustra l’article de diari (italià), dues senyoretes bellíssimes seuen en un divan entapissat de flors, amb un llibre entre les mans. Una d’elles, amb cabellera llarga i ondulada, riu de cara al fotògraf i al públic amb una rialla feliç. L’altra, de cabells molts curts, somriu mentre llegeix. Tota la indumentària de les lectores consisteix en un collar de perles i sabates de taló d’agulla. Semblen perfectament relaxades, contentes, i cal pensar que el públic que les escolta també participa de l’encís de l’acte. L’ambient, explica el diari, és íntim i de llums suaus, amb una vintena d’oients-espectadors al voltant del divan on seuen les lectores nues. El llibre del dia és el Candide de Voltaire, i les senyoretes que el llegeixen en veu alta davant del públic (que paga vint dòlars: no és una obra de caritat), es diuen, com era d’esperar,  “Naked Girls Reading”, i funcionen ja com una petita empresa en expansió:  des de Chicago, les sessions de lectura en pèl han arribat fins a Seattle, Nova York i Boston, i ara la petita iniciativa il·lustrada és a punt de desembarcar al Canadà i al Brasil, i té la intenció d’obrir franquícies arreu del món, supose que exclosos els països islàmics, per si de cas: no crec que allà apreciaren positivament la idea. La idea, cal dir-ho d’entrada, és prendre seriosament la literatura i la lectura, tan seriosament com la innocència dels cossos nus. De la innocència del públic, o almenys d’una part, jo em permetré dubtar-ne, però ja se sap que la bona literatura tot ho cobreix i ho supera, tal com l’amor a la mar i al sol justifica el nudisme de platja. A Chicago, on va nàixer la iniciativa i on resideix el grup original, van fer per Nadal lectures de Charles Dickens, i abans de poemes de Neruda i de Sylvia Plath, d’obres de Shakespeare, de George Orwell, i de D.H. Lawrence. Em costa imaginar-me a mi mateix escoltant llegir pàgines del 1984 a una senyoreta esplèndida en conill i concentrar-me alhora en el sentit profund del llibre d’Orwell. Em costa més encara pensar que podria escoltar, en les mateixes condicions, segons quines pàgines de L’amant de Lady Chatterley sense immutar-me gens, ocupat només en la qualitat literària del text, i sense ocupar-me gens de les qualitats anatòmiques de les lectores.

La fundadora, que es diu Michelle l’Amour (no sé si de nom legal o nom de guerra), defensa la idea del nudisme literari com una forma refinada entre cultura i natura. D’acord, doncs, però la qüestió és si els assistents acudeixen a refinar-se més per la cultura que per la natura, o més per la pell natural que per la literatura. M’agradaria saber si pensen aplicar la fòrmula també amb senyores nues d’una certa edat i poc atractives, o amb cavallers en pèl, calbs i amb panxeta. Veuríem si la combinació funcionava de la mateixa manera simple i refinada. Em reconforta, això sí, saber que les senyoretes de l’empresa de Michelle l’Amour afirmen que estimen i coneixen la literatura, fins el punt que participen en la selecció dels llibres que han de llegir, i en publiquen crítiques personals i apassionades. Al seu lloc d’internet especifiquen: “N’hi hauria prou de seguir una de les nostres representacions per deixar de fer-se massa preguntes sobre per què ho fem. No hi ha res de més natural i més simple. I tanmateix, la gent sembla que no ho accepta.” Potser perquè no és clar si es tracta de senyoretes que llegeixen nues, o senyoretes nues que llegeixen. Vostés hi poden dedicar uns minuts, i mirar de resoldre el dilema. La fórmula, afirmen, es basa en un principi: estar orgulloses, alhora, de la pròpia sensualitat i de la pròpia cultura, i combinar-ho en un sol acte o representació. Cobrant. L’acte també podria ser privat, al saló de casa, abaixant els llums, posant música suau, despullant-se a poc a poc, amb unes gotes de perfum, i llavors, sensualment estirats al sofà, llegir-se a si mateix o mateixa un cant del Purgatori de Dante, unes pàgines de l’Odissea, un discurs de Ciceró o un capítol de La muntanya màgica. No ho he provat encara. Sobretot perquè aconsellen conservar les sabates de taló d’agulla com a únic element indumentari.