Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 16/03/2010   Imprimir

La llengua armada

De tant en tant, encara, algun policia o algun guàrdia civil, a Gandia, a Mallorca o a Barcelona, s’emprenya perquè un ciutadà li parla en la llengua del país i no en la seua castellana, i el porta amb més menys violència a la comissaria. La llengua i la força armada, o la força i la llengua, que no s’acaba mai. Fa pocs dies, d’altra banda, un dels dirigents valencians (passat prèviament pel PP) d’aquest partit que es diu de progrés i democràcia, més conegut com el partit de Rosa Díez (primera de llista del PSOE al Parlament Europeu fa pocs anys, cosa que ja molts obliden), declarava que la funció principal del seu partit era la defensa del castellà que, segons ell, està perseguit en aquesta Comunitat (que sovint ja no és ni valenciana). Valga’m Déu, i tots els sants. Perseguit. Supose que a colps de porra policial o amb els tancs de la base de Bétera, si és que encara n’hi ha i no s’han rovellat. Curiosament, entre les moltes reivindicacions i legislacions que el Parlament de Catalunya ha elaborat per tal de defensar la pobra llengua catalana de la real i eficacíssima pressió quotidiana que exerceix l’espanyol, no n’hi ha cap sobre les forces armades. Fora, potser, dels senyors i senyores mossos de les esquadres locals, armats amb porres i pistoles i altres invents. Mossos que, d’altra banda, quan els escolte parlar entre ells als carrers de Barcelona solen parlar castellà: no sé quins criteris de llengua s’apliquen a l’escola on els trien i els formen. Però els militars, ah els militars, amb graduació o sense, dels exèrcits de terra, mar i aire, des dels generals als soldats rasos, no se suposa, ni suposa ningú, de Montilla a Mas a Puigcercós a Carretero, que a Catalunya hagen d’emprar per res el català, ni una paraula. Cosa ben alarmant, perquè ara suposen vostés que passat demà els referèndums per la independència es fan massius, imparables, definitius, i la independència arriba i els agafa amb els calçons per terra i sense un simple companyia o batalló que parle l’idioma del país independent. I què faria un país europeu independent, sense tropa pròpia? Si parlem, més o menys en paral·lel, de llengua i de sobirania (per no parlar només de curses de braus o corregudes de bous), cal tenir ben present que, vulguem o no vulguem, sobirania vol dir tropa, vaixells i avions, i coses d’aquest estil, que em sembla que no estan previstes en els referèndums municipals. Per exemple: ¿quan es pot parlar de la sobirania d’un idioma en el seu territori, siga o no siga aquest un territori sobirà? Si imaginem la pregunta, podem imaginar la resposta.

Transferim el camp habitual d’aplicació dels conceptes, i ja està fet: una llengua té sobirania quan és llengua d’un exèrcit regular. Si pot ser, amb banda, himnes i marxes per animar les festes. Una llengua amb sobirania, doncs, és aquella que pot usar un oficial per donar les ordres habituals, mitja volta, dreta, esquerra, presenteu armes, marx, i coses d’aquest estil. Encara que siga una mica de sobirania compartida, només en algun regiment, en algun tros de territori, en alguna ocasió. Com ara quan, fa alguns anys, vaig assistir al canvi de la guàrdia davant de la ciutadella de Quebec. Em sembla que ja ho havia explicat en algun lloc. La guàrdia, tal com correspon a un domini ritual de Sa Majestat Britànica, anava vestida igual que aquella que fa d’atracció turística al palau de Buckingham: pantaló negre, guerrera roja i gran morrió pelut. Era una guàrdia perfectament colonial, si vostés volen, símbol d’una sobirania reial històrica i remota. Però els crits de comandament eren en francès, demi-tour à droite, en avant, etcètera. Era la simultaneïtat de dos ordres de preeminència: l’uniforme de la guàrdia, símbol d’una reina distant, i la llengua de l’oficial, efecte de la llei que atorga al francès la presència eminent en el seu territori. Aproximadament com si la guàrdia de la Capitania General a Barcelona, València o Mallorca hagués de maniobrar públicament en català. Seria un espectacle reconfortant, mentre esperem pacientment que s’acaben els exèrcits i arribe la plàcida pau universal. Em fa tot l’efecte que tal necessitat legal –que els militars treballen en la llengua pròpia del territori– no entrarà pròximament en cap estatut d’autonomia dels que gastem per ací. Com si fóra una cosa insòlita, impensable, més enllà de les possibilitats de tot bilingüisme imaginable. Com si fóra, justament, part de la substància immutable de la sobirania de l’estat.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS