Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 20/04/2010   Imprimir

Defensa del Vaticà, 2

Continua. Dissabte Sant, doncs, amb el diari del titular gros en la mà, torne a casa, mire l’admirable diari electrònic VilaWeb, i en l’entrada de la notícia afirma: “D’aquesta manera el Vaticà endureix els atacs contra els mitjans de comunicació que han destapat els escàndols”. El frare, doncs, és “el Vaticà”, i ja hi som una altra vegada amb la barreja indestriable. Certament, el mateix diari electrònic afegeix més endavant que “el Vaticà ha emès un comunicat en què diu que Cantalamessa (el frare) parlava a títol personal i que les seves opinions no són les del Papa”. O siga, que el frare no era el Vaticà, però ja ho han dit abans. Com el predicador tampoc és “Roma”, però tant se val. I tant se val que el portaveu oficial, el jesuïta Lombardi, declare immediatament a la Ràdio Vaticana, que “assimilar els atacs a Benet XVI pels escàndols d’abusos sexuals de sacerdots i infants amb l’antisemitisme no és la línia mantiguda per la Santa Seu”, i que “ha estat una citació que podia donar peu a males interpretacions”. Tant se val, perquè la primera plana d’aquell diari de Barcelona ja deia que “Roma iguala les crítiques al Papa”, etcètera. I això no és una informació, és una infàmia, filla de l’hostilitat i del desconeixement profund de què vol dir “Roma”. I de què vol dir “el Vaticà”, i l’Església, i tota la resta. En una cosa, doncs, tenia raó l’amic jueu del frare: que l’extensió de la crítica dels crims, pecats, delictes o excessos de persones concretes al col·lectiu extens de què formen part és intolerable. Tinc la impressió, o gairebé la certesa, que una “extensió” així no s’hauria fet tan alegrement si no es tractara de l’Església de Roma. No sé per què (o sí que ho sé), però així és com va. Cosa que, no cal dir-ho, no justifica ni directament ni indirecta l’actitud de tants bisbes, cardenals, o potser el Papa mateix quan encara no era papa (i potser també del Papa anterior quan ja era Papa), davant dels delictes repugnants dels seus subordinats. Perquè es tractava de delictes condemnables per la justícia, a més de ser pecats perdonables des de la penitència. I fa l’efecte que durant molt de temps els bisbes i companyia han confós una cosa amb l’altra, i això sí que és del tot imperdonable.

Jo tinc una tolerància gairebé infinita respecte a les preferències o pràctiques eròtiques que des de temps immemorial manifesta la humanitat, moltes de les quals tenen mostres insignes en la Bíblia, en la mitologia, en la història de l’Imperi Romà o de l’Imperi Xinès o de l’harem del Gran Sultà d’Istanbul. Des de la reina Pasífae enamorada del toro de Creta que envià Zeus amb molt mala idea, fins a l’escena impagable i entranyable d’Ovidi Montllor amb la burra, passant per totes les variants que vostés puguen recordar o imaginar, de dos en dos, de tres en tres o a voluntat dels usuaris i usuàries. Independentment de les meues preferències (que són moderades i poc originals) podria “perdonar” gairebé totes les combinacions imaginables. Excepte aquelles que impliquen violència no desitjada, o explotació cruel, o imposició i prepotència. Excepte aquelles, sobretot, que són un crim repulsiu contra víctimes infantils, i que són tan freqüents i abundants que la seua extensió antiga i moderna fa feredat. Dins de les famílies sobretot, i a les escoles, i als internats eclesiàstics o no, als bordells sinistres de Tailàndia o de Filipines on acudeixen intel·lectuals europeus respectats i famosos, i en tants altres llocs i condicions, velles i noves, rurals i urbanes, primitives i civilitzades. Sembla, però, que només l’Església siga la institució dins de la qual o per culpa de la qual es produeixen aquests escàndols cruels i criminals. Sembla que només l’Església Romana els acull, dissimula i amaga. Sembla que només els clergues els practiquen i que només el Vaticà, lloc tenebrós, protegeix els delinqüents. I la manera com ha estat utilitzat el sermó del frare mostra diàfanament que el fet de passar de la crítica a la infàmia resulta ben atractiu, i gratis, quan es tracta de l’Església, de Roma o del Vaticà. Amb altres institucions universals i grosses, això no es fa mai ni es pot fer. Amb “el Vaticà” deu resultar molt divertit. Valga’m, una altra vegada, Déu. I tots els sants del santoral. Amén.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS