Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 5 de novembre de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 04/05/2010   Imprimir

Excés de festes

Ja ha passat la Magdalena, i les falles, i van passant els Moros i Cristians, i prompte vindran les fogueres d’Alacant. Paciència. Ja sé que les festes de pobles i ciutats, fins i tot les festes de països sencers, poden tindre un valor afegit important: reforçar la consciència de ser alguna cosa en comú, que s’expressa també celebrant en comú alguna cosa. Pot ser el dia de la primera collita fundacional, com el Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units d’Amèrica, pot ser una fundació més local i concreta com en la Magdalena a Castelló, pot ser un record mitificat de la història, com en els Moros i Cristians, o pot ser una festa originalment gremial que, com en el cas de les Falles de València, arriba a ser celebrada per tota una ciutat i adquireix el caràcter d’emblema. En el límit, hi ha ciutats que són vistes, des de dins i més encara des de fora, com a identificades amb una festa concreta, com ara Venècia o Rio amb el carnaval, Munic amb la festa de la cervesa, Sevilla amb la Feria de Abril, o Pamplona amb els Sanfermines. El País Valencià no és una excepció en aquest camp o tema de la identificació a través de la festa. Potser fins i tot és un cas especialment significatiu: una societat que cultiva de manera extraordinàriament intensa les festes de tot tipus i categoria. Festes del tipus falles i fogueres, del tipus històric i competitiu, del tipus patronatge local de sants i marededéus. I això amb tot un seguit d’expressions, que van des dels bous de carrer fins als focs d’artifici, de les desfilades de tot tipus fins als monuments efímers que es planten i es cremen a les places. També és cert que, a falta de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, som un país amb una enorme capacitat per a l’organització festera: colles, filaes, comissions de tota espècie, tenen la particularitat de durar tot l’any, d’involucrar un personal abundantíssim, i de tindre una eficàcia funcional ben demostrada. No sé si servim per a la política seriosa, per exemple, però per a fer festes sí. Fins i tot massa. Justament per això, per aquest excés festiu o fester que creix i creix sense pausa, jo afirmaria que estic contra les falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, contra els Moros i Cristians (també, per la part que els toca...), i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i excés, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb volum general tan enorme.

Aclarim la idea: no estic contra les festes, amb tot allò que són i representen. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins no fa molts anys, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers llargs i curts sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes. I he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar places i carrers de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb flors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confetti i bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estètica. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes, és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids enganxosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós, és simplement repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils, i en el fons més alegres. Només confie, amb molt escassa certesa, que serem encara capaços de tornar a celebrar molt feliçment les festes amb una miqueta de moderació. Perquè l’abús, com en tantes coses, pot arribar a ser fatal.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS