Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 518 | 10/06/2010   Imprimir

Homo urinans

A la bella ciutat d’Amsterdam, que incomprensiblement fa anys que no visite, el viatger pot trobar coses insòlites, curioses i de feliç recordació. Com ara una capella catòlica del segle XVII, suposadament clandestina, en l’àtic d’un d’aquells edificis deliciosos del temps de Rembrandt i companyia; capella que era formalment il·legal i de culte prohibit, però que tothom, segons que asseguraven els meus acompanyants holandesos, coneixia i respectava. En aquests Països Baixos i en aquesta ciutat, la gent ha tingut sempre un sentit molt peculiar del que es pot fer i el que no, i han tingut la casa oberta a la vista dels veïns i els visitants: les finestres sense cortines, on el vianant pot aturar-se a contemplar deliciosos “interiors holandesos” dignes de Vermeer. O els aparadors cèlebres on senyoretes diverses ofereixen indiscretament els seus serveis privats. Al mateix barri, en una sex-shop, on vaig entrar una nit per complir amb el ritual, una coneguda diputada espanyola, llavors d’Esquerra Unida si no em falla la memòria, escollia entre rialles (pròpies i del seguici masculí d’aire oficial) unes bragues eròtiques i descomunals, talla adequada per al seu volum. Coincidència casual de visites amb objectius no coincidents. En un carrer ample i cèntric, el nom del qual no recorde, en la meua última visita a la ciutat, vaig alçar els ulls, també casualment, i vaig trobar a dalt del tot d’un gran edifici de rajola roja un escrit amb lletres grosses daurades, lletra capital romana, un lema inoblidable: Homo sapiens non urinat in ventum. Enmig d’una de les ciutats més cultes, admirables i plenes d’història de tot Europa, la frase em suscità, ho recorde perfectament, la imatge de mi mateix, infant de pocs anys a l’Horta de València, pixant a l’aire contra el vent i rebent els esguits inevitables. El seny antic, les coses que s’aprenen, i la sàvia ironia dels holandesos donant-li forma solemne i divertida. Si fóra cert que “l’home intel·ligent no pixa contra el vent”, la conclusió seria, vistes tantes coses com veiem, que els nostres homes públics són d’una intel·ligència nul·la o limitada. I els esguits, per tant, són implacables.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS