Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 525 | 30/09/2010 
 El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), encara no fa dos anys proclamava, amb grans somriures satisfets, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en el PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys més, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No era només una fantasia de demagog atrevit, i una mostra de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat és un producte escàs), sinó que partia d’una idea que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat, si es vol distingir una mica de la dreta: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que hauria de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar particular i general? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, més bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud de places i carrers, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors d’impossible mesura mecànica, però reals, continuaven sent molt superiors, des d’Anglaterra fins a Bohèmia o des de Toscana a Suècia, als d’aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. I si la passejada comparativa es feia per pobles, ciutats i terres del País Valencià, el resultat podria ser catastròfic: ací, l’extensió d’una lletjor brutal és l’efecte més visible dels increments de la renda. El PIB, per tant, pot ser de quantitat molt alta, i la vida de qualitat molt baixa: entre altres raons –històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines– perquè el PIB no mesura ni l’estètica ni l’ètica, que haurien de formar part substancial de les vides humanes. Però d’això, amb vagues generals o sense, no se’n recorda ningú.
|
