Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 527 | 14/10/2010 
 Per no parlar (no sé si amb sarcasme o amb tristesa) del Nou d’Octubre d’enguany, de l’eufòria inflada i sense seny per l’arribada pròxima d’un tren veloç de Madrid, i del discurs del senyor Camps on anuncia un canvi irreversible en els punts cardinals de la història, he passat uns minuts molt llargs contemplant el retrat cèlebre. En la foto, del 1955, Marilyn bellíssima està asseguda en una mena de banc incòmode i lletgíssim en algun lloc d’un parc de Nova York. Deu ser estiu, perquè les fulles dels arbres són molt verdes, i ella va vestida amb una mena de banyador de ratlles horitzontals grogues i negres, blanques i verdes i roges. El cabell curt i la cara, discretament maquillada i amb els llavis vermells, concentrada en la lectura del llibre que té sobre els genolls, sobre les cuixes immortals unides. El llibre és gran i de coberta dura, i està obert de tal manera que es veuen clarament l’autor i el títol, en lletres molt grosses: James Joyce, Ulysses. Està obert per les últimes pàgines, que qualsevol contemplador una mica informat i perspicaç pot suposar que són les del monòleg famós de Molly Bloom, on la dona de Leopold rememora magistralment l’inconscient i el conscient de la seua vida, fantasies eròtiques i altres varietats de l’experiència humana, tan diferents de les que abans havia mostrat el marit en centenars de pàgines eternes. L’expressió de l’actriu, de cos tan sensual com en tantes imatges igualment cèlebres, és de concentració intel·lectual profunda, abstreta en la lectura. I tanmateix, hom pot observar alhora un gest quasi imperceptible de distància, d’incomprensió i d’estranyesa, com qui s’esforça a fer cara de comprendre, però es veu, subtilment, que no comprén. Pobra Marilyn Monroe, víctima de frustracions tan profundes com immediata era la sensualitat que exhalava el seu cos esplendorós, i víctima de les torbacions provocades també per escriptors, actors, productors, directors i polítics, que la deixaven sense saber a què aspirava realment i qui era. Els seus diaris, ara indecentment publicats, expressen tràgicament allò que tothom sospitava o sabia. Pobra criatura del cel i de l’infern, que s’obligava a fer veure que llegia Joyce.
|
