Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 553 | 12/05/2011 
 El dia que va ser elegit president, abans d’ahir va fer trenta anys, François Mitterrand dinà al menjador de l’Hôtel du Vieux Morvan, a Château-Chinon, amb la dona i alguns amics. Prohibit parlar de política durant el dinar i la sobretaula. A mitja vesprada li van dir que havia guanyat, i respongué només: "Ah, bon!". No va parpellejar, digué després la dona. L’esfinx, el personatge, la màscara, sabia molt bé quin paper representava: la nova esperança, el triomf tan esperat de l’esquerra (esperat inútilment des del maig del 68!), però sobretot el triomf final de la seua visió del poder. Un president com un monarca electiu, com De Gaulle, com Giscard, com ara Sarkozy, però no com el seu adversari Chirac. I ell mateix, el rei François, consagrat com a heroi popular després d’un passat que incloïa, entre altes ombres tèrboles, una actitud dubtosa els anys de l’ocupació alemanya, una protecció permanent a un dels col·laboracionistes mes sinistres, el comissari Papon, i altres taques que calgué fer oblidar. Al vespre, quan eixia cap a París, ja pronuncià una d’aquelles frases amb què ell mateix es volia definir: "Je mésure le poids de l’histoire, sa rigueur, sa grandeur". El pes de la història, la grandesa, és a dir França com a cos místic i etern, llavors encarnat en la seua persona. Lluís XIV sense perruca, Napoleó sense bicorni, De Gaulle sense l’alçada de gegant, i Maquiavel en estat pur. Pocs dies després, ja president coronat, va fer organitzar, a efectes de transmissió televisiva, l’escena cèlebre de la visita al Panteó, que és aquell espai lúgubre amb els ossos dels grans homes de França, una cosa que només tenen allà i enlloc més del món, que jo sàpiga. Baixà del cotxe amb una rosa en la mà, entrà per la porta solemne, recorregué lentament sales i passadissos funeraris hàbilment il·luminats, seguit en tot moment per les càmeres, i va dipositar la rosa roja davant de la tomba de Jean Moulin, el màrtir i heroi emblemàtic de la Resistència. Davant l’emblema, doncs, d’allò que ell no representava ni hauria pogut mai representar. Un cinisme grandiós, el pes de la història, el rigor. El rei François (com Pompidou, com Giscard, com Chirac...), havia llegit molta literatura. Molta i bona.
|
