Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 556 | 02/06/2011   Imprimir

O paradís, o civilització

En les mitologies dels pobles indoeuropeus, i en moltes d’altres, la humanitat dels inicis, primigènia i natural, vivia en un estat de felicitat perfecta. “En aquella edat”, diu el Vâyupurâna, un text clàssic hindú, “vivien sense excés de calor ni de fred, recollint els aliments produïts pels sucs de la terra. No hi havia entre ells ni just ni injust, no feien cap discriminació…, per a ells no hi havia ni obstacles, ni contrasts ni fatiga. Sense sofriments, rics en llum, absolutament feliços, es movien segons els seus impulsos, amb l’ànima sempre contenta. Les coses desitjades per l’esperit, a penes concebudes, sorgien pertot i sempre de la terra, suscitant el seu propi sabor. La perfecció d’aquells éssers els estalviava la malaltia i els aportava força i bellesa…”. En fi, el paradís. Més complet que el d’Adam i Eva, que només eren una parella solitària. Sembla que, indignats o no, acampats o no a les places, el retorn al paradís perdut és un somni recurrent. Si ho mirem bé, però, aquells temps feliços representen exactament el contrari de la nostra pròpia història, la negació perfecta de la civilització. Dit d’una altra manera, la felicitat intacta únicament és possible en condicions irreals i sense història. Fins i tot la imatge del “bon salvatge” de J. J. Rousseau correspon a un estat “natural” i feliç, anterior al treball amb esforç, anterior a tota societat complexa i, per tant, conflictiva. La pena més dura d’Adam i Eva, expulsats del paradís, és que haurien de guanyar-se la vida amb treballs i amb suor. La vida humana, que és vida en societat organitzada, és una vida dura, difícil, on només el treball proporciona recursos, modifica la natura en benefici dels humans, produeix aliments, cases i roba, i més endavant vehicles, màquines, ciència, medecines, llibres, i fins i tot objectes d’art i de luxe que fan més humana l’existència. En l’edat primera que els mites veuen com a feliç i perfecta, no hi hagué mai res de tot això: res que fóra producte del treball humà. I què podia fer la gent al paradís, a més de passejar, menjar fruita dolcíssima, beure aigua clara, mirar els núvols, potser fer l’amor (d’això, en general, no se’n parla), i sobretot avorrir-se infinitament?

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS