Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 575 | 01/12/2011 
El Museu Marès, al cor del barri anomenat “gòtic” de Barcelona, és el més impossible, curiós i fantàstic de tots els museus que conec. Hi ha sales d’arqueologia, d’art medieval, d’imatges barroques, de records de viatges com ara maletes i ombrel·les, i sales plenes de pipes, de capses de mistos, i de tot el bric-à-brac que hom puga imaginar. Al pati de tal museu, fa un parell de setmanes, la Televisió de Catalunya va enregistrar una llarga conversa entre Josep Ramoneda i un servidor sobre el tema del poder, una matèria tan impossible i variada com les col·leccions de Frederic Marès. Ramoneda té un cap no solament ben fet, com volia Montaigne, sinó ben ple d’informació i de substància. Però, parlant del poder, no vam aclarir res, segurament perquè no hi ha res clar: tota capacitat d’imposició sobre els altres, personal o institucional, familiar o política, democràtica o autoritària, és una forma de poder. I no s’acaba mai, ni mai s’acabarà. Una mostra de poder, per exemple, és el fet que la conversa amb Ramoneda no la podran veure per televisió els meus conciutadans del País Valencià. I fa pocs dies, escoltant distretament la ràdio mentre desdejunava, he sentit, de boca de Josep Ramoneda, un dels avisos més intel·ligents sobre els efectes d’un poder massa extens. Avisa que Espanya sencera, “com a Madrid i a València”, es pot acostumar a viure sense esquerra. Indefinidament. Vol dir que l’hegemonia de la dreta ha esdevingut ja una hegemonia civil i cultural, una situació estable i de duració permanent, allò que la major part de la ciutadania accepta i assumeix com l’estat natural de les coses, o almenys de la cosa política: de l’ocupació del poder. I per la part que ens toca als valencians, vol dir que aquella esquerra que ocupà més d’una dotzena d’anys tot el poder polític, tot sencer, segurament no va saber què fer-ne, i es va dissoldre a poc a poc, sense deixar solatge ni llavor. Si no volem, definitivament, indefinidament, viure sense esquerra (condició perillosa i tristíssima), algú haurà d’ocupar els espais que han quedat erms i abandonats. O esdevindrem un museu de curiositats i d’andròmines velles.
|
