Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 578 | 22/12/2011   

Última carta

Jules Roy, immens escriptor francès nascut a Algèria allà per l’any 1907, era fill adulterí d’una mare casada i d’un pare mestre rural solter que s’avorria per aquelles contrades. L’adolescent Jules va ser uns anys seminarista a Alger, després pilot de guerra, amic de Saint-Exupéry, que bombardejava resignadament la conca del Ruhr, i després oficial dimissionari de l’exèrcit de França. S’instal·là a Vézelay, al costat de la basílica romànica dedicada a la Magdalena, i des d’allà durant moltíssims anys observava els pelegrins, parlava amb el prior del convent, i escrivia llibres d’alta categoria narrativa, que ací no és fàcil trobar a les llibreries. Quan tenia noranta-dos anys, va escriure una Lettre à Dieu amb el propòsit de portar-li-la en mà al destinatari, un volum (publicat ara fa deu anys) que conté algunes de les pàgines més belles de prosa francesa que he llegit en molt de temps. Segurament perquè l’autor, entre visita i visita a l’hospital, esforços desesperats per caminar encara a la vora del bosc i per l’antic cementeri monàstic, “llaurat en temps de la Revolució”, entre misèria i misèria, i entre record de la infantesa colonial i record dels bombardeigs nocturns, és capaç de definir-se així: “No em suporte a mi mateix, ingrat, maldient, poc amable, mai afalagador, exigint la perfecció en totes les coses, sobretot en l’escriptura, sobre la qual ha caigut una plaga d’amateurs que creuen que n’hi ha prou de sostindre una ploma per a ser escriptor, però no, amiguets meus, cal ser molt de temps novici, fer les classes corresponents, aprendre a suprimir tota paraula inútil quan un mateix és l’inútil, expulsar els adjectius paràsits, les paraules que no volen dir res, les repeticions, els amphigouris (cosa que tampoc vol dir res) com els poc més o menys, fins en l’amor, fins en l’estupidesa, i sobretot fugir dels imbècils. Llavors, em direu, què és el que en queda? No gran cosa”. Un home capaç d’escriure així als noranta-dos anys, mereix ser convertit en programa per a tota una vida, encara que no siga tan llarga com la seua. Miraré què hi puc fer, els anys que em queden, perquè no és fàcil reescriure els passats.