Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 625 | 14/03/2013 
Certament, rustificar i rustificació són paraules absents en els diccionaris: són una novetat que hi trobarà lloc algun dia, vista l’expansió funesta del fenomen. Passe sovint per viles i pobles, per petites i antigues ciutats com Morella, i la visió del desastre em fa mal als ulls i a l’esperit. Vostés poden pensar que la malenconia, en aquest cas, resulta de la meua condició d’intel·lectual podrit, incapaç d’acceptar l’atractiu de la moda neorural, enemic de les noves façanes de pedra que els visitants urbans troben tan autèntiques, amant enyoradís de la pobresa antiga sense cap esplendor. Però allò que em mou a la malenconia és la innecessària destrucció de la bellesa, l’expansió imparable d’un nou tipisme universal, homogeni, sense gràcia i sense una sola gota de veritat. La falsedat és lletja, i no solament s’aconsegueix destruint la bellesa anterior o construint l’horror nou: de vegades la falsedat i la lletjor són resultat grotesc de la reconstrucció. M’explicaré. Com que ja fa molt de temps que l’arquitectura “rústica” és moda, com que la fantasia és que rusticitat vol dir autenticitat i vol dir molta pedra, els arquitectes i els ajuntaments, els propietaris antics o nous de cases, els mestres d’obres i els constructors, es dediquen amb passió metòdica i constant a “restaurar” cases de poble fins a deixar-les tal com imaginen que devien ser quan les van construir. O siga, els lleven l’emblanquinat o la pintura, els rasquen l’arrebossat original, freguen la pedra del mur i, si cal, n’hi afegeixen de nova, hi afegeixen ciment, i el resultat final és un mur irregular raspallat, polit, sovint envernissat, tot de pedra d’una perfecta falsedat autèntica. Aquella casa, fa un segle o dos o tres, no havia volgut semblar un corral o una pallissa, mai no havia tingut aquell aire uniformement “rústic”, de pedra tan aspra i tan “típica”: ara és que rustifiquen les cases, ara és que les places i els carrers dels nostres pobles i viles, amb la plaga de la pedra “restaurada”, perden la fesomia que encara conservaven. Un horror nou que s’escampa, i contra el qual ningú no diu res ni fa res. Sembla tan autèntica, la pedra, que tothom n’està molt pagat i satisfet. És horriblement falsa, i els pobles i viles es deformen, implacablement, en el camí d’una pseudorústica, neorústica i universal lletjor.
|
