Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 656 | 23/01/2014 
 Ryszard Kapuscinski, com el seu remot precursor Heròdot, era un home que eixia de casa, que corria pel món preguntant i mirant, era el contrari de tants escriptorets, politiquets i intel·lectualets de tants països (i del nostre molt especialment), que no veuen ni entenen ni saben més enllà d’una curta frontera. D’una curta frontera en l’espai, o en el temps. L’escriptor viatger polonés, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal (“La Comunitat és el model i l’enveja del món”, deia el petit president Camps; “Rajoy ha fet un viatge triomfal a Washington”, diu la premsa espanyola, mentre els diaris americans ni l’anomenen). Jo, aquesta actitud, potser la definiria també d’una altra manera més contundent, però tant se val. I a continuació escriu Kapuscinski: “Però T. S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat en la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans’.” Açò pensava Eliot en 1944, i d’això han passat ja setanta anys, i és molt pitjor. Si volen un cas emblemàtic, i exasperant, pensen en els polítics valencians, tots els dels “populars”, la major part dels “socialistes”: no són només íntimament provincians de l’espai, encara ho són més del temps. No els interessa la història, no els importa: no volen recordar ni saber, no volen entendre el passat (els darrers 300 anys, per exemple, o els darrers 30), i no poden entendre el present.
|
