Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 665 | 27/03/2014 
 El senyor Jules Roy, immens escriptor nascut a Algèria allà a l’any 1907, era fill adulterí d’una mare casada, de família de colons propietaris, i d’un pare mestre rural solter que s’avorria per aquelles contrades. L’adolescent Jules va ser uns anys seminarista a Alger, i després aviador militar, amic de Saint-Exupéry, pilot de guerra que bombardejava resignadament la conca del Ruhr, i després oficial dimissionari de l’exèrcit de França. S’instal·là a Vézelay, al costat de la basílica romànica dedicada a la Magdalena, i des d’allà durant moltíssims anys observava els pelegrins, tenia llargues converses amb el pare prior, i va escriure llibres d’alta categoria narrativa que ací, com sol passar, no és fàcil trobar a les llibreries. Poc abans de morir-se, a noranta-dos anys, va escriure una Lettre à Dieu, amb el propòsit de portar-li-la en mà, i el resultat és un volum que conté algunes de les pàgines més belles de prosa francesa que he llegit en molt de temps, i que he rellegit fa pocs dies. Entre visita i visita a l’hospital, injeccions, esforços per passejar encara per l’antic cementeri monàstic, “llaurat en temps de la Revolució”, entre misèria i misèria, i entre records de la infantesa colonial i records dels bombardeigs nocturns, és capaç de definir-se així: “No em suporte a mi mateix, ingrat, maldient, poc amable, mai afalagador, exigint la perfecció en totes les coses, sobretot en l’escriptura, sobre la qual ha caigut una plaga d’amateurs que creuen que n’hi ha prou de sostindre una ploma per a ser escriptor, però no, amiguets meus, cal ser molt de temps novici, fer les classes corresponents, aprendre a suprimir tota paraula inútil quan un mateix és l’inútil, expulsar els adjectius paràsits, les paraules que no volen dir res, les repeticions, tant els amphigouris (cosa que tampoc vol dir res) com els poc més o menys, fins en l’amor, fins en l’estupidesa, i sobretot fugir dels imbècils. Llavors, em direu, què és el que en queda? No gran cosa”. En escrivint aquestes ratlles, Jules Roy degué pensar que, després d’això, ja tenia tot el dret a morir-se, i acabà el llibre: “Tingueu pietat, Déu meu, si és que existiu, d’aquest vell desemparat”. L’home que escrivia aquestes coses a noranta-dos anys, mereix molt més que respecte: mereix ser convertit en programa. El programa que no segueixen i no seguiran mai la major part dels nostres escriptors.
|
