Joan F. Mira | El Temps, núm. 1641 | 24/11/2015
Hassan al-Banna, fundador i suprema autoritat doctrinal dels Germans Musulmans, va publicar a finals dels anys 1930 el seu tractat Sobre la Gihad. Ja llavors, com ara, molts musulmans de bona fe distingien entre dos ordres de gihad, la menor o guerrera, i la major o espiritual. I justament contra aquesta teoria va escriure Al-Banna el seu llibre, amb passatges que subscriuria qualsevol gihadista actual, d’Al-Qaida o de l’Estat Islàmic. “El Profeta va dir:”, escriu Al-Banna, “‘Feu la guerra en el nom de Déu, seguint el camí de Déu. Combateu els qui no creuen en Déu: feu-los la guerra, però no caigueu en excessos, no actueu traïdorament, no mutileu, no mateu els infants’. Per tant, també està prohibit matar dones, nens i vells, rematar els ferits, o molestar monjos i ermitans, i els pacífics que no ofereixen resistència.” El paràgraf és perfecte, no hi ha res a dir: només caldria contrastar-lo amb la pràctica dels combatents actuals de la guerra “en nom de Déu”, convençuts que segueixen el Seu camí. Mireu com tracten els vençuts, a Síria i a l’Iraq, mireu com tracten les dones (el mateix dia dels atacs terroristes a París, les tropes kurdes que alliberaren Sinjar hi van trobar una fossa comuna amb vuitanta cossos de dones i noies assassinades després d’haver-les fet servir d’esclaves sexuals, i n’hi ha més, de fosses com aquesta, i centenars d’esclaves violades: infidels, és clar...). Bé, doncs, més endavant el fundador de l’islamisme polític modern continua: “Entre molts musulmans s’ha escampat la creença que lluitar contra els enemics és la gihad menor, i que hi ha una gihad major, la gihad de l’esperit. Molts invoquen com a prova la següent narració (athar): ‘Hem tornat de la gihad menor per iniciar la gihad major’. Ells digueren: ‘Què és la gihad major?’ Ell digué: ‘La gihad del cor, la gihad de l’esperit.’ Alguns recorren a això per intentar distraure la gent de la importància de la lluita, de preparar-se per al combat i de decidir acudir-hi seguint el camí de Déu. Aquesta narració no és una tradició sòlida, ... però fins i tot si ho fóra mai no serviria de fonament per abandonar la gihad o preparar-se per al combat a fi de recuperar els territoris dels musulmans i rebutjar els atacs dels infidels... Germans! Déu ha format una umma [comunitat dels creients] experta en la pràctica de la mort, i que coneix com morir amb una noble mort, amb una vida exaltada en aquest món i la felicitat eterna en el pròxim. ... Si us prepareu per realitzar una acció elevada i aspireu a la mort, us serà donada la vida. Si aspireu a una mort honorable, guanyareu la felicitat perfecta. Que Déu ens atorgue i us atorgue l’honor del martiri, segons el seu camí!”.
Els Germans Musulmans, primer a Egipte i després en altres països àrabs, són l’inici i el fonament de l’islamisme radical i polític contemporani, i del seu fundador i inspirador podríem citar encara molts més textos contundents, per exemple sobre la reconstrucció del Califat. Els seus seguidors directes o indirectes no són gent de mentalitat medieval, fanàtics ignorants: són fidels convençuts i practicants devots, embarcats en una guerra que per a ells és sagrada, i en la qual matar i matar-se (o fer-se matar) són actes meritoris als ulls de Déu, mereixedors de recompensa eterna. I tot això, i moltes més coses, no m’ho invente jo, ni és interpretació meua: ho afirmen ells mateixos en escrits abundants, proclames i sermons, de manera perfectament explícita: matar heretges xiïtes o infidels cristians (croats) i jueus, és necessari i digne de lloança, en nom d’Al·là, matar-se fent esclatar un cinturó d’explosius és l’acte suprem de pietat, i Al·là és el més gran. Però ja se sap –segons podem escoltar i llegir ben sovint aquests dies, després de l’horror de París– que els responsables de tot això, inclosos els actes més repugnants de terrorisme, som per definició “nosaltres”, els europeus, els occidentals imperialistes i opressors, les societats opulentes que no hem sabut fer un lloc digne als immigrats musulmans, etc. etc. I que els membres d’Al-Qaida o els combatents del Daesh només responen als greuges rebuts, històrics o presents. Però el cas és que ells no maten ni es maten amb eslògans i crits contra l’imperialisme o el capitalisme, sinó al crit únic i universal d’“Al·là és gran!”. Nosaltres no entenem per què ho fan, però ells sí. I no és una protesta, és una fe.
|