Joan F. Mira | El Temps, núm. 1647 | 05/01/2016 
 Cal suposar que els dirigents polítics són persones que saben on volen arribar i amb quins mitjans: que són persones intel·ligents i sensibles, no estúpides. Certament, si fóra així, el seu mètode d’aproximació a l’objectiu no seria el d’aquella història que tant li agradava contar al poeta Vicent A. Estellés. Això va ser a València, supose que els anys quaranta o cinquanta del segle passat, en un tramvia al Cabanyal o a la Malva-rosa. En l’aglomeració de la plataforma, un homenet s’acosta a poc a poc a una dona robusta, s’hi arrapa tant com pot, li posa una mà sota les faldes amples. La dona és una peixatera que va al mercat o torna del mercat, es mostra del tot impassible davant de les maniobres del seu assaltant. Fins que en tot el vagó del tramvia se sent una veu femenina que diu: “Ja té vostè la mà en la figa: i ara, què?”. El resultat va ser definitiu, paralitzant. La paràlisi, el bloqueig, i fins i tot el ridícul públic, pot ser sovint un dels efectes de la inèpcia, i dispensen la indecència de la historieta i de la comparació. Després pot vindre el desinflament, i la tristesa. Com em vénen a mi, ara mateix, si observe el resultat de les maniobres ineptes que, a Catalunya, han portat a inacabables contorsions en l’intent d’aproximar-se cap a un hipotètic objectiu final. Fins que el dia d’avui (ara que escric açò, dos dies després de la memorable assemblea de la CUP) hom ha arribat potser allà on no havia d’arribar: i ara què? La seducció pot ser així de lamentable. I si volen una altra història, parlarem d’Alemanya, on el 2005 hi hagué eleccions al Bundestag i jo, casualment, en vaig saber el resultat mentre acabava de llegir El meu segle de Günter Grass, que és una mena d’anuari, del 1900 al 1999, on a cada any li correspon una història exemplar, privada o pública. Llegia, doncs, les pàgines del 1998, on Grass explica que el 27 de setembre d’aquell any esperaven a casa, al costat del bosc de Behlendorf, el resultat de les eleccions parlamentàries. Grass va anar a buscar bolets, i en va trobar de moltes varietats, que especifica detalladament. Però buscava sobretot pets de llop, un bolet, escriu, que “...de jove es capté ferm i com a prova de la seua joventut mostra una carn blanca a la qual només li han estat concedits ben pocs dies, ja que en envellir amb massa rapidesa el cap redó i el coll es tornen grisos, la carn es desfà en aigua, es torna verdosa i surenca, per esdevenir marronosa en el seu vell embolcall i finalment tornar-se pols entre una pell que sembla de paper”. La prosa admirable de Grass continua explicant com trobava ací i allà pets de llop: en va collir trenta-cinc, i pensà que ja no en trobaria més. Però després va tindre un colp de sort, “i van ser quaranta-set els pets de llop escampats sobre el diari passat de data que vaig portar cap a casa i a la cuina”.
Grass preparà els bolets tallats en làmines, vingueren els amics a sopar, i ell no va dir quants pets de llop havia trobat i preparat, però tenia per dins una certesa, i “A mesura que el resultat electoral que possibilitava una coalició roja i verda es va anar estabilitzant, vaig veure confirmada la meua superstició”. Quaranta-set: el percentatge de vots que feia possible el nou Govern, quaranta-set pets de llop. “Els comptes havien sortit bé”. I el socialista Gerhard Schroeder va ser elegit canceller. Set anys després, no sé si Grass no degué trobar prou pets de llop, o si aquells bolets gloriosos havien envellit amb massa rapidesa. L’endemà de les eleccions del 2005, un diari alemany de circulació massiva ocupava tota la coberta amb dues paraules: Was nun?, “I ara què?”. Què farien el partit socialista i el seu líder, que havien estat incapaços de seduir l’electorat amb un projecte o un programa, amb un discurs, amb una idea, amb una fórmula màgica o un encanteri? Gran part dels polítics alemanys, com gairebé tots els europeus, deuen pertànyer ara mateix a una categoria equivalent a la d’aquell homenet del tramvia: a la de qui no sap mesurar els seus actes, no sap on es pot arribar, no calcula l’efecte dels seus moviments, no observa l’ambient i les condicions del lloc, no sap on posa la mà ni per a què la posa. Què fan els polítics catalans després d’un any i mig d’aproximacions maldestres en la plataforma del tramvia? I què faran els polítics espanyols (incloent-hi la major part dels valencians...), comptant inútilment bolets al bosc? Podríem fer literatura, que sempre és una forma de consol. Ah, me n’oblidava: el 2005 hi hagué finalment una Gran Coalició, Angela Merkel ocupà la cancelleria federal, i la resta ja la saben. Quant a Schroeder, passarà a la història com a gran amic de Putin, i delegat, ben pagat, d’una empresa del gas rus.
|
