Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/07/2009 
 Tal com vostés deuen haver llegir a la premsa, els senyors Moratinos i Fraga han fet una visita solemne a la Guinea Equatorial, amb molts discursos, condecoracions i abraçades amb el senyor Obiang, nebot de Nguema. Cosa de recuperar la presència espanyola (no sé si també la dels compradors de fusta valencians, i la d’algun empresari que no fa molts anys hi va deixar records ben tèrbols), esvaïda ja des dels primers anys de la independència, esvaïment del qual sóc testimoni. Això va ser quan Franco estava morint-se, que vaig viatjar a Guinea per formar part d’un tribunal d’exàmens. Una lliçó impagable sobre les fantasies que els europeus ens fem de l’Àfrica postcolonial. Recorde vivament les reunions obligades dels alumnes al pati, on cridaven: “El colonialismo, abajo. El imperialismo, abajo. El socialismo, arriba. Y todo con Macías. Y nada sin Macías”: Francisco Macías Nguema Nyege Ndong, empleat de la colònia, president per maniobres del govern espanyol, i ràpidament esdevingut dictador omnipotent i feroç. Havien expulsat gairebé tots els europeus, els camps de café i de cacau se’ls havien repartit els nous dirigents i estaven perduts i abandonats. Voluntaris (?) cubans practicaven una invisible cooperació fraternal, pilots russos mantenien l’avió del president, metges xinesos s’ocupaven d’un hospital sense llençols ni menjar i parlaven xinès a les mares que hi portaven criatures malaltes. I un dia a l’Institut de Malabo (prop del palau presidencial, abans residència del governador), vaig sentir un soroll de vehicles, insòlit perquè gairebé no hi quedava cap cotxe, vaig anar cap a la finestra, i un mestre guineà que ens ajudava va fer un salt i em va llançar a terra. Davant del meu espant, em digué que era el president que passava, que portava un jeep amb soldats apuntant amb metralleta cap un costat i un altre, i disparaven contra qualsevol cosa que es moguera. Era un règim feliç, enemic de l’imperialisme, popular, socialista. Ara la Guinea Equatorial té una important producció de petroli i uns ingressos per càpita més alts que els de molts països europeus. I un dictador, Teodoro de nom, hereu digníssim de l’oncle, obsequiat amb solemnes visites d’estat.
|
