Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 30/10/2008 
 Un pensament per als morts, almenys una vegada l’any, i un pensament per a la mort, moltes vegades. Quina cosa angoixa els homes, des de sempre? La resposta és ben simple: la mort. Ho sabien ja els egipcis, els babilonis i els hebreus, ho van comprendre magníficament els grecs, i a Roma Lucreci va explicar les conseqüències d’aquesta por. Però potser l’angoixa i la por la provocava, sobretot, aquella mort que no deixa una possibilitat de salvació, i per això, també, totes les societats humanes de tots els temps han imaginat una altra vida: estarem fets de fum, o de carn eterna, o de matèria de fantasmes, però no tornarem al no res. Perquè el no res és inimaginable: ens envolta, però no pot ser real. El ser és, i el no-ser no és, ja ho va dir Parmènides: i ja que estem fets de la substància del somni, i la nostra vida breu és també un somni, tal com va escriure Shakespeare, més val que pensem que aquest somni no es mor, que és perdurable. En l’alba de la saviesa grega, que hauria de ser la nostra, hom va buscar un llenguatge que no poguera ser desmentit ni pels homes ni pels déus, i menys encara pels canvis d’època, per les catàstrofes o per les alteracions de l’ànima. Heràclit, sis segles abans de la nostra era, recomanava que no l’escoltàrem a ell, sinó al logos, aquella raó que cal buscar més enllà de totes les opinions. I el logos, la paraula eterna, diu que els homes han d’imaginar alguna forma de supervivència. Com les “minetes”, o animetes, que eren la flama de la llàntia d’oli que ma mare encenia el dia de Tots Sants i el de les Ànimes, i que posava en un racó fosc de la casa a manera de presència real del més enllà. A mi em feien una impressió de misteri. I després, mon pare em portava al cementeri magnífic de València, a contemplar les tombes i els panteons, amb àngels de pedra que proclamaven que tot no són els ossos i la cendra. Que també compten les flors i la memòria, i un pensament per als qui van viure amb nosaltres. Aquest cap de setmana recordarem els morts, i pensar-hi és l’arrel del pensament humà, i de la possibilitat de somriure.
|
