Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 12 de desembre de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 03/07/2008   Imprimir

Final

Allà i ací i pertot, pensà el professor jubilat en un balcó d’un quinzé pis mirant el trànsit de l’alba al matí, a les estrelles infinites i entre les estrelles, fins als límits inexistents o incerts de l’univers, el noranta per cent del que hi ha és encara un pur misteri impenetrable, un món que no és el nostre món: qui sap si és Déu Nostre Senyor i les seues innombrables legions celestials, àngels i arcàngels querubins serafins i la resta, sense comptar les legions d’àngels caiguts, també afegits al pes total del cel etern i dels seus habitants, que entre tots poden fer una infinita massa espiritual: una perfecta contradicció clàssica, perquè si l’esperit fóra  matèria no seria esperit, però com que la matèria fosca deu ser tan subtil, qui sap si no és ella mateixa allò de què està fet el món desconegut dels esperits, posats a fer poesia, tant se val. I qui sap, d’altra banda, cavil·là, si el nostre món de cada dia, la nostra ànima o cervell, la genètica i l’economia, la política i la literatura, i tot allò que hi vulguem afegir, no està compost també d’un pobre deu per cent de realitat visible i coneguda i d’un noranta per cent de realitat invisible i fosca, qui sap si això explicaria per què no entenem tantes coses, per què ell no entén ni tan sols la història dels darrers dos-cents anys a pesar d’haver-s’hi dedicat tota la vida, per què ignora fins i tot si la història ha arribat al final. Si estiguera ja quieta, aturada, seria com un univers que ha trobat finalment l’equilibri entre forces contràries, història estàtica per sempre més sense història, ja no caldria que ell escriguera cap llibre. O si és una història expansiva, expansiva fins a la volatilització, o una història que s’ha de contraure per tornar lentament cap al punt de l’origen: també aquesta alternativa l’havien imaginada ja els filòsofs grecs. Però almenys una cosa era certa, que el sol ix cada dia per orient, aquella bola enorme de foc que ell mirava com apareixia damunt la mar i com creixia i pujava, i en aquella meravella quotidiana i miracle no hi pensava ningú, quan haurien d’omplir-se els terrats i les platges d’espectadors extàtics: en tot València era segur que només ell i el seu gos contemplaven el prodigi. I aquest és el final d’una novel·la que aquests dies he acabat d’escriure. Em sembla que no és un bon final.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS