Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 21 de octubre de 2021
<<  <  [134]  [135]  [136]  [137]  [138]  [139]  [140]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1262 | 19/08/2008   Imprimir

Som poca cosa

La pràctica dels meus diversos oficis d’escriptor requereix, de tant en tant, buscar i usar informacions sobre fets històrics, literaris, biogràfics, i altres referències que la memòria, almenys la meua, és del tot insuficient per emmagatzemar i recordar. D’altra banda, la meua habilitat electrònica és més aviat escassa, i la meua fe en la correcció de Wikipèdia i altres fonts aleatòries és també moderada o del tot inexistent. De manera que dispose, en la meua bilbioteca, d’un bon grapat de diccionaris, enciclopèdies de molts volums, i d’alguns patracols considerables que més d’una vegada em trauen del pou del dubte o em subministren el material que busque. Amb un d’aquests volums, anomenat The Timetables of History, que és una mena de calendari universal amb dates i noms i fets que van més o menys des del paleolítics fins el pontificat de Joan Pau II, unes vuit-centes pàgines en foli a quatre columnes i lletra menuda, m’entretinc de tant en tant per pura curiositat, per necessitat o per vici. No és la primera vegada que, en dies ociosos o, com ara mateix, en un matí de calor d’agost al meu estudi, passe una estona distreta buscant-hi ressonàncies domèstiques, o fent com feien aquells bons homes de la Renaixença: “Som gent honrada, som gent senzilla, / excursionistes del Rat Penat: / anem per pobles, anem per viles / buscant memòries del temps passat.” El volum en qüestió inclou aproximadament unes 22.500 referències, de manera que, per simple probabilitat elemental, ens haurien de tocar, als valencians, almenys un 1% o, més modestament, un raquític 0,5%, és a dir com a mínim entre cinquanta i cent noms, dates o fets. Sobretot si pensem en la nostra hipotètica glòria tardomedieval, o en allò de “paladins de l’art t’ofrenen / ses victòries gegantines”, que diu l’hime en la lletra oficial que va fer aprovar Joan Lerma a les Corts Valencianes. Doncs, no: al calendari universal no apareixen ni Sorolla ni Benlliure, ni Pinazo, ni cap altre gegant victoriós del gremi artístic. No sé si, en edicions més recents o futures, hi inclouran l’insigne constructor Calatrava. En l’apartat sonor, aquest poble de músics no ha aconseguit col·locar cap referència al mestre Rodrigo, al mestre Serrano ni al mestre Chapí, vés quina injustícia. És molt més greu, i més incomprensible, que en la columna de les lletres no hi figuren ni Joanot Martorell ni Ausiàs Marc, que aquests sí que mereixen un bon lloc. Què hi farem. Tampoc no apareix, en les ciències, el professor Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, i científic oficial del règim PSOE i del règim PP.

Observant amb deteniment la columna militar i política, localitze l’any 1213, data d’accés al tron del King James I of Aragon, i això és tot en matèria de reis que considerem nostres, o de dates històriques que hem pogut protagonitzar o patir. Per fortuna, si és que això és una fortuna, vist l’ús barroer que se n’ha fet i se’n fa, gràcies a l’església romana un compatriota nostre hi apareix amb mitja dotzena d’entrades o referències. Es tracta del nostre papa exemplar, òbviament, Alexandre VI Borja (Borgia, és clar), present en diversos tractes i vicissituds que sí que afecten la història d’Europa, i a través dels seus fills Lucrècia i Cèsar. I apareix, una única vegada, el nom de València: associat a la creació de la Universitat, l’any 1500, vés per on. Busque Vives, ja amb poques esperances, i resulta que sí que figura en el gran Calendari de la Història. Però no en la columna “Filosofia” etc., sinó en la de “Vida quotidiana”, l’any 1535, quan va publicar De sublevatione pauperum, demanant als poders públics ajuda per als pobres, recorda el llibre gros. Aquesta és l’única obra d’autor valencià que pareix que té interés universal, i no diré que no siga simptomàtic. Potser perquè els pobres de la història som nosaltres, amb fantasies públiques de rics, i no hi ha poders públics que ens ajuden. Això, en tot cas, és el que som al món, i ben mirat és poca cosa. No és estrany, doncs, que els nostres governants ens vulguen fer entrar al llibre gros amb curses de naus i de cotxes.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014)
 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1261 | 12/08/2008   Imprimir

El tren que passa

Jo sóc un home, com el del títol d’un relat i el d’alguna pel·lícula, que mira passar els trens. També somnie sovint que en perd un, de tren, que arribe tard a l’estació, vaig corrent per l’andana, però el que havia de portar-me a una destinació feliç acaba d’arrancar, el veig com s’allunya lentament mentre els meus passos agitats ja són inútils a l’extrem de l’andana deserta. També sol passar que el tren, si l’he agafat, s’atura en algun lloc impossible, he de baixar, i el viatge s’acaba en el buit: mai no arribe allà on anava, que tampoc no sé on és. En fi, coses meues i del meu psicoanalista, quan en tenia: li ho contava, ell callava, i ho vaig deixar córrer. Qui sap si és resultat del fet que gran part de la vida he viscut al costat del ferrocarril, al carrer de Pelayo de València, quasi tocant l’estació del Nord, a l’avinguda de Vila-real a Castelló, a la vora mateixa de la via (fins fa pocs anys, que el progrés va enterrar les vies i facilità el trànsit de cotxes i motos, d’estrèpit més molest que la remor clàssica dels trens), i també cada estiu, més de trenta anys, els he vist passar entre la mar i la meua caseta a la platja. Els veia passar amb majestat i parsimònia, perquè cap d’ells no podia córrer, tant si anaven carregats de contenidors o de cotxes com si transportaven joves executius amb la galta enganxada al telèfon mòbil. Tant se valia, uns trens com uns altres: per davant de ma casa, entre Benicàssim i Orpesa, no corrien. Passaven lentament eixint dels talls estrets de roca, entraven en revolts traçats fa prop d’un segle i mig, fregaven la mar sobre trinxeres i talussos precaris, passaven pel costat d’antigues torres de guarda contra els pirates de Berberia, i així anaven fent el recorregut històric i turístic, un tren darrere d’un altre, fent torns en les dues direccions, perquè només hi havia una via. En efecte, entre València i Barcelona, capitals famoses de països molt poblats i de molt de comerç i molta indústria, el ferrocarril era de via única fins fa molt poc temps, i encara ho és en una part del recorregut, més o menys entre Vandellós i Tarragona, i encara sovint un tren ha d’arrambar-se en un apartador i esperar l’altre que ve de cara, com els tramvies antics a les ciutats.

El ferrocarril traçat fa prop de cent cinquanta anys sobre aquest litoral, que és amb tota certesa el més poblat i actiu de la península ibèrica, era de via única, ha estat en gran part de via única fins fa poquíssims anys, i encara és de via única en un tram substancial del recorregut. Després, entre Tarragona i Barcelona, la via és doble però igualment és lenta i a estones tortuosa, també permet contemplar plàcidament les platges i, a l’estiu, els banyistes al sol. Aquesta via la van traçar enginyers esforçats de levita i barret de copalta, i és encara la via per on passen els trens que ens uneixen, o no, entre nosaltres i amb la resta d’Europa. Davant de casa meua, ni a la ciutat ni a la mar, ja no veig passar els trens: ara, diuen, són més europeus, si no en l’amplària de les vies almenys en confort i en una mica més de velocitat. Ja sé que el ministeri espanyol que fomenta l’obra pública treballa abstractament, i sense pressa, per fer-nos vies del segle XXI allà on encara són del XIX. Ja sé que cap a l’any 2020, 2030 o en alguna data incerta, tindrem entre Barcelona i València vies i trens de la mateixa categoria que els trens i les vies que van a Madrid o ixen de Madrid. Ja sé que, mirant passar els trens, jo meditava sobre els accidents de la vida, i ara que no els veig passar medite sobre el mapa ferroviari d’Espanya, país que, segons el president del govern, té més kilòmetres d’alta velocitat que cap altre d’Europa i del món, som els més rics, els que gastem més luxes ferroviaris. Som els que tenim la xarxa de ferrocarrils més pobra i escassa d’Europa, però tenim Alta Velocitat Espanyola, alta velocitat madrilenya, i la ministra del ram ja recorda sovint que això consolida i articula Espanya. Ara els trens que jo mirava passar, passen per darrere de casa i no els veig, però encara, entre Barcelona i València, estem units per una via única que té un segle i mig d’existència. Vostés saben per què, i jo també, i els diaris no en parlen.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1260 | 05/08/2008   Imprimir

Nota de lectura

He explicat aquesta història fa pocs dies en un altre lloc, però no vull privar els lectors del Temps d’una perla tan fina. Això és que Santi Cortés, que prepara un treball sobre l’Editorial 3i4, em va fer una llarga entrevista i em va passar uns papers ben curiosos, conservats en no sé quin arxiu d’Alcalá de Henares, supose que dedicat a aquesta mena de documents. Això era que jo havia escrit una novel·la, El bou de foc, i els funcionaris de la censura hi havien d’aplicar els seus criteris implacables. Així, un dels informes afirma, entre altres coses: “La novela mezcla conceptos distintos, variados que van desde la referencia a la guerra española... donde da a entender que moros, italianos y carlistas, a quienes titula generalizadamente como ‘fascistas’ llegan en intento frustrado de castramiento en el Colegio por haber denunciado a un compañero (ello parece deducir que las fuerzas del Movimiento eran vandalicas y salvajes).” No he alterat l’original: el censor no era, certament, un mestre de l’idioma. Ni de la síntesi argumental, perquè això que els feixistes arriben al col·legi en un intent frustrat de castració és una invenció rigorosa: jo no tenia tanta fantasia. On el bon home s’espanta, sobretot, és en matèria de religió i de sexe: la novel·la, assegura, “emplea toda clase de lengueje soez en descripciones de tipo sexual. Asi en la pag. 108 se está hablando de preservativos. Pero sobre sale sobre todo la pag. 102, 187, 191 y 208 entre otras donde se vierten conceptos a la Religion ‘me cago en la Hostia’; ‘foller a la Virgen’ y aquella otra como ‘cagarse en Dios’ y así la novela es destructiva y escandalosa a la moral que se predica en nuestro pais bajo los principios del cristianismo.” La moral del país i els principis del cristianisme, poden ser destruïts si hom parla de preservatius, i molt més si un personatge rural deixa anar exabruptes tan grossos, com ara “aquell és capaç de fotre la Mare de Déu”, que el censor interpreta com “foller a la Virgen”. Poca broma amb aquestes coses, ja que l’escàndol públic i l’atemptat a la religió són matèries que “dan pié para una denuncia ajustada a ley y si ello no se considerara suficiente en cuanto al delito tendriamos el numero 5º del Art. 566 y el nº 3º del 567 del Libro III del Codigo Penal vigente.” I remata i conclou: “Ahora bien una accion eficaz desde el punto de vista de los Tribunales si se quiere cortar con la invasion de libelos de esta naturaleza sería el de secuestro con la denuncia pertinente que cuando menos de no prosperar la accion en cuanto a procesamiento si lo sería en impedir la divulgacion a través del parrafo 2º del art, 635 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal.” Firmat a Madrid, el 6 de desembre de 1974. Si a l’autor no se li aplica el Codi Penal, almenys que ho pague el llibre. 

Hi ha també un altre informe sobre la mateixa novel·la (no en devien tindre prou amb un), on el censor de torn es pregunta retòricament: “¿Ataca al dogma? ¿A la moral? ¿A la Iglesia o a sus Ministros? ¿Al Régimen y a sus instituciones? ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen?” Respon, evidentment, que sí, que sí que ataca el dogma, la moral, l’església, el règim i les persones que hi col·laboren, i conclou: “Por toda la novela, aqui y allá, discurre lo sexual a veces de manera soez y en el lenguaje que pretende ser realista no se hurtan las blasfemias en el lenguaje...” “Debe, pues, ser puesta la obra a disposición del Ministerio fiscal.” Madrid a 4 de desembre de 1974. El lector. El funcionari censor firma com a “lector”: és un detall ben sensible. Finalment, sembla que es van limitar a exigir que tallaren tres pàgines del llibre ja imprès, devien ser les més perilloses, i n’enganxaren tres de noves i més neutres. Gestions oportunes van evitar el desficaci, el llibre va arribar a les llibreries, i fins i tot als alumnes d’instituts, i un capellà el va proclamar blasfem i pornogràfic en un sermó dominical. La novel·leta, per cert, era del tot innocent. I la història demostra que els censors, abans i ara, tots els censors, polítics, ideològics i morals, pateixen restrenyiment professional.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1259 | 29/07/2008   Imprimir

Morts a la platja

Va passar fa pocs dies, en una platja molt prop de Nàpols. L’endemà, la premsa italiana en publicava detalls i fotografies, acompanyades d’expressions de repulsa i d’escàndol. A les fotos, hi havia banyistes que prenien el sol feliços i despreocupats, a molt pocs metres de dos cossos morts, dos pobres adolescents gitanes ofegades, dos cossos estirats damunt l’arena. Pareix que les xiquetes, de 14 i de 16 anys, havien anat a la platja a demanar almoina i a vendre alguna coseta, no ens diuen quina, potser kleenexs, o no sabem què, això que tan sovint veiem i tan sovint girem el cap per no veure-ho. Les criatures van tindre la mala pensada d’entrar a la mar moguda, cosa una mica estranya, diu la premsa, tenint en compte que les gitanes joves solen ser extremadament modestes, rarament descobriran el cos en públic, però tampoc no sabem si entraren a la mar vestides o amb banyador. Les ones eren fortes, hi havia corrents, i dos de les joves van poder ser rescatades pels serveis de salvament. Les altres dos van arribar mortes a la platja, els seus cossos van quedar sota una tovallola, esperant l’arribada de la policia. Sembla, en tot cas, que per a la gent que es banyava i prenia el sol “l’incident va ser només una simple interrupció en una dia de platja”. Les fotografies mostren banyistes en bikini o amb calçons asseguts o estirats indolentment al costat mateix de les noies ofegades, els peus de les quals sobresurten de les tovalloles que cobreixen els cossos. Altres fotos mostren com els policies agafen els cadàvers, els dipositen a les caixes i se’ls emporten, sense que els presents es molesten ni tan sols a alçar-se de l’arena o de les cadires: “Quan els cossos sense vida de les noien eren encara a la sorra, la gent continuava prenent el sol o menjant a pocs metres a penes”, diu La Repubblica. I segons el Corriere el grupet de curiosos que es va formar al voltant dels cadàvers es va dissoldre de seguida, i “pocs van abandonar la platja o van deixar de prendre el sol”. Bé, això és la vella Europa, l’Europa llatina de cultura tan antiga, tan coneguda per la seua compassió, bon veïnatge, solidaritat i amor al proïsme, no com els nord-americans que, ja se sap, deixen morir la gent sense immutar-se, i sovint és del tot cert, tal com s’ha vist fa poc en un hospital, on una dona va caure morta i ningú no en va fer cas durant una hora llarga. 

Aquestes coses, suposem, passen als carrers de Nova York, on si caus ningú no t’ajuda a alçar-te, no passen a la vora de Nàpols, una ciutat tan humana (massa humana i tot), una antiga ciutat de l’Europa mediterrània, encara no dominada per l’acceleració implacable, per la deshumanització capitalista i per tots aquests mals de què tant ens agrada acusar els altres. A Nova York, aquesta indiferència davant dels cossos morts seria “natural”, preferim pensar, mentre que a Nàpols o a València no. Pensem, també, que a l’altra banda de l’Atlàntic són racistes, i que els morts, si són negres, no mereixen cap atenció dels blancs. Nosaltres, com sap tothom, de racistes no en som gens, i el fet que les xiquetes ofegades foren gitanes no té cap importància: a Nàpols, a l’Europa catòlica (o a l’Europa protestant, o a l’ortodoxa), els gitanos són ciutadans respectats, no els mirem amb mals ulls, i si dos gitanetes s’ofeguen a la platja despertaran tanta simpatia i tant de dolor i de dol com si foren veïnes de carrer o de casa. Però també pot passar que, tal com afirma un grup italià de defensa dels drets civils, “ningú no semble mínimament afectat per la vista dels cossos morts de les nenes a la platja: que continuen banyant-se, prenent el sol, bevent refrescos i xarrant”. Potser que s’ha trencat alguna cosa, i encara no sabem quina.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1258 | 22/07/2008   Imprimir

Afirma Antoni Furió

Traduir Heròdot, per exemple (tal com s’ha fet en català, de manera encara incompleta), és una manera excel·lent de mostrar que som un país com els altres, que la nostra és una cultura com les altres, i una llengua com les altres. Com les altres que tenen una tradició literària, erudita, lligada als clàssics, llatins i grecs, a la història d’Europa. Com les que no necessiten seguir els suplements literaris i les novetats editorials de cultures i llengües veïnes, que d’altra banda fan ben poc cabal de la nostra. O no ho hauríem de necessitar: no hauríem d’estar pendents de què diuen de nosaltres els diaris de Madrid (o els de València o de Barcelona, que ben sovint, en aquesta matèria, són indistingibles dels madrilenys), no hauríem de calibrar la nostra importància o valor per l’espai que ens dediquen precisament els qui no ens voldrien dedicar gens d’espai. Més val fer com fa Antoni Furió, i ho explica en un article: mirar-se’ls de lluny i amb displicència. El suplement cultural de més extensa difusió a Espanya, escriu Furió, “és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil exercici de sinèrgia empresarial”. Deixem-ho córrer, per tant, si no és com a curiositat distant, no com a cosa nostra.  I, si de cas, podem seguir uns altres diaris, revistes, suplements i novetats. En francès, per exemple, tot i que, tal com afirma Furió, “Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la ‘cultureta’ espanyola, invariablement obsedida amb el català  i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta”. Queda l’anglès, evidentment, i les editorials britàniques i nord-americanes, i les revistes de cultura i de literatura, i els suplements dels grans diaris, i allà és on hem de mirar, i on hem de beure. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat, ens recorda Furió. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, tantes edicions crítiques i actualitzades del llegat cultural grecollatí. 

I en això es coneix que una gran llengua és gran i és necessària: no només per ser imprescindible en les relacions internacionals, en la ciència i en la tècnica i en l’economia, sinó per ser-ho també en l’erudició més clàssica. Antoni Furió, a més de ser un historiador excel·lent, és el millor editor universitari de tots els regnes del Regne d’Espanya. Ell i els qui l’acompanyen a les Publicacions de la Universitat de València (Gustau Muñoz en primer lloc, i Martí Domínguez, Vicent Olmos, Guillem Calaforra...) formen un equip exemplar, molt per damunt de qualsevol altre del gremi. Ignorats pel govern valencià, massa poc coneguts en els ambients acadèmics de Barcelona, i tanmateix infatigables. Això és erudició, és alta cultura, és obertura al món sencer, és amor i respecte al país propi, és solvència professional, és immersió en el pensament contemporani: repasseu-ne el catàleg, és admirable. “Naturalment”, conclou Furió, “no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen”. Parlem de l’anglès, doncs, i del francès, l’alemany, l’italià, el grec i el llatí. Deixem d’una punyetera vegada de mirar on mirem sempre. 

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1257 | 15/07/2008   Imprimir

Els crítics i l’escriptor

Escriure, vull dir escriure literatura, és una faena o professió funesta, com ja afirmava Josep Pla fa molts anys, que sabia molt bé de què parlava. I llavors, un amic molt entès en literatura passa un dia sencer a casa meua, dedicat a fer-me una entrevista que es publicarà en forma de llibre prim. I arriba un punt que em pregunta: “I de la crítica, què en penseu?” I jo que li dic, segons que apareix en la transcripció: “Si m’he de referir al que en aquest país es considera crítica literària i que, en la majoria dels casos, no passa de ser una recensió o una ressenya breu i sovint apressada sobre el llibre en els diaris, he de dir que no em puc queixar. La majoria de les vegades m’he sentit respectat i tractat amb el mínim de seriositat que crec que qualsevol autor es mereix. El que sí que trobe a faltar –i així ho he escrit en algunes ocasions– és un paper molt més valoratiu de les crítiques. Un crític s’ha de mullar. S’ha d’arriscar. Ha de ser capaç de dir amb tota claredat què li agrada i què li desagrada, què és bo i què no del llibre que comenta. I per què, és clar. No es tracta d’explicar de què va l’argument. Açò no és crítica, és una altra cosa. Un crític ha de comparar i relacionar el llibre que té a les mans amb altres d’ací i de fora. Ha de valorar, en una paraula. Si no, que es dedique a una altra cosa però no a escriure sobre llibres amb un mínim d’autoritat. La conseqüència de la situació actual és que en literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un ‘totum revolutum’ que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte. I, d’altra banda, el país és tan complicat que alguns dels pocs crítics –diria que són tres o quatre a tot estirar– que realment són rigorosos passen per antipàtic i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no, per a mi allò que opinaven sobre el que havia escrit tenia un valor diferent.” Això pareix que vaig dir, i després he retrobat idees i paraules d’algú que, segons opinió general, és especialment punyeter, i en sap molt de literatura, moltíssim: l’insigne, lleig i antipàtic Reich-Ranicki.

L’escriptor, diu el crític, és un ésser d’un gènere particular: egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut: experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Això contesta Marcel Reich-Ranicki a una entrevistadora. La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, respon el crític. I a continuació defineix els escriptors d’aquella manera implacable i exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofén ningú. A mi em fa tota la impressió que els nostres crítics –a València o a Barcelona, i crec que també a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara gran part dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran crític s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç. Ara, com que no sé si això és un bon senyal, o si és signe de fatiga, m’agradaria que un bon crític, professional, implacable, em resolguera l’agudíssim dubte. Esperaré.

 

 

<<  <  [134]  [135]  [136]  [137]  [138]  [139]  [140]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS