Joan F. Mira | El Temps, núm. 1622 | 14/07/2015   

Llengua, Punset i ideologia, 2

Primera part d'aquest article

Fa més d’un segle, com ara mateix, el patriotisme espanyol, perfectament explícit, era el fonament polític i moral de l’autonegació valenciana: calia “no ser”, desfer-se i dissoldre’s, o ser poca cosa i només domèstica i de poca volada, a fi que un “altre ser” tinguera més volum, força i altura. Hi ha qui no podia suportar ni tan sols una mostra tan innocent com els Jocs Florals, veia els poetes de la Renaixença com un perill per a la integritat de la pàtria, i no comprenia, com la senyora Punset, que ningú puga optar per “la actual popular algarabía” o per “un idioma de la edad oscura” abans que “De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura”. Juan Janini, comerciant i versificador, fill d’italians i patriota espanyol, remata la seua “Voz de alerta” contra els “perills” (l’any 1883!) d’un renaixement de la llengua, ni que siga en forma de poemes innocents, amb una exhortació que també considere exemplar: “Y pues estáis despiertos / no nos habléis las lenguas de los muertos” (o les que “no serveixen” per trobar faena). La realitat d’un idioma (propi, extensament majoritari, popular, històric, literari) era simplement ignorada, menystinguda o atacada perquè no era compatible amb un “nivell superior” de realitat: com a valencians, som poca cosa, o una cosa que és poc, que és insuficient i curta. És “pequeña la teoría”, com deien els homes d’El Pueblo en un editorial de l’any 1916, perquè “por encima de Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde ha muchos años, muchísimos, se han diluído el alma y las esencias valencianas”. El lector actual, un segle més tard, pot comprovar perfectament que, ja aleshores, el suposat cosmopolitisme i “obertura” és, en primer lloc i sobretot, una reducció i un tancament en l’espai nacional definit per Castella. Crec que (a part de les referències d’Alfons Cucó sobre el tema en aquell llibre impagable que és encara El valencianisme polític) hom no ha insistit prou, en aquest punt, sobre les coincidències de fons dels partits de la Restauració, conservadors i liberals, amb el republicanisme blasquista.

Quan el diari Las Provincias i el seu director Teodor Llorente insisteixen una vegada i una altra que el “glorioso reino” era feliç, com a Regió Valenciana dins de la “intangible unidad española y de acuerdo con ella”, i que en qualsevol cas no aspirava de cap manera “a recobrar instituciones de autogobierno” (discurs a Elx, 1908), i quan reclamen l’amor a les tradicions, a les festes pintoresques i al dolç idioma que afectuosament anomenem matern, però sempre sense “hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional”, etc., se situen exactament en les mateixes posicions de l’espanyolisme blasquista, enemic del naixent nacionalisme valencià, defensor explícit de la imposició del castellà com a única llengua civil, i exaltador  apassionat de la castellanització: “El genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla”, proclama l’ideòleg i hereu de Blasco, Félix Azzati (que, en tornar la democràcia, recuperà un carrer  ben cèntric a València!), en un cèlebre i aplaudit discurs l’any 1916. A Catalunya, ja se sap, són gent reaccionària i “tancada” i per tant “desde el campesino hasta el plutócrata sienten el catalán”, però els valencians són liberals, amants del progrés i de la ciència, i gent d’esperit generós i obert: “Valencia se siente amplificada en España”; i quan els valencianistes “tratan de imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras fatídicas: ‘Más acá!’”. Mentre que “cuando hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ‘Más allá!’”. I ara sí, deixaré el tema en aquest punt, tan expressiu i tan antic, tan contundent, em quedaré de moment “más acá”, deixaré l’esperança del “más allá” per a la futura vida eterna, i promet (sense solemnitat) que almenys fins que passe l’estiu practicaré el vagareig, la història de Grècia i el rapte d’Europa i altres disquisicions sense substància, i no tornaré a parlar d’aquestes coses si no és en cas de provocació flagrant.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1621 | 07/07/2015   

Llengua, Punset i ideologia, 1

M’hauria agradat, després de dos o tres articles més o menys directament relacionats amb els reconfortants canvis polítics de les darreres setmanes al País Valencià, allunyar-me una mica d’aquesta matèria –que és una de les “meues” matèries, no cal dir-ho– i dedicar-me algun temps a especular sobre estètica, ètica vagarosa, literatura, els colors de la mar o les calors de cada estiu. Però el discurs ja famós de la senyora Carolina Punset em va fer tornar a aquesta terra (la “terra  valenciana”, per dir-ho com algú que no vol mai dir “el nom”, ai dolor), on pareix que la política, la ideologia i la llengua han d’anar encara molt de temps tan estretament lligades. Fins no fa gaire temps –fins la irrupció de Compromís, fa pocs anys, després de molts i molts anys de treball incansable del Bloc (d’un Bloc Nacionalista Valencià, horresco referens!)–, en aquest país (o terra, o cosa incerta?) dominava una ideologia nacional avui encara ben viva, patrocinada per extensos sectors de la dreta valenciana i activament o passivament compartida per extensos sectors de l’esquerra, en virtut de la qual no solament és irrellevant i fins i tot molesta l’existència de partits polítics d’àmbit valencià, sinó que és de fet (i de vegades per principi) secundària, irrellevant i molesta l’existència d’una llengua i d’una producció cultural no reductibles a les definides com a nacionals espanyoles. En el cas del castellà (l’espanyol, com la diputada Punset ens recorda que cal dir), la llengua és tan expansiva i hegemònica com el país o territori on va nàixer fa mil anys: esdevinguda llengua/cultura nacional d’un Estat modern, tendeix a ocupar tot l’espai de poder, l’espai social i físic d’aquest mateix Estat. Simplement perquè una llengua-cultura hegemònica, en definir-se com a nacional, tendeix a omplir tot l’espai de l’Estat definit com a nació, i a reduir i eliminar la diferència, en tant que el manteniment d’aquesta diferència és un obstacle a la perfecció de la seua hegemonia. I ningú no renuncia al domini mentre és còmode: mentre el dominat es deixa dominar sense massa dificultats, i encara dóna les gràcies. Com aquells que, ara i abans, per facilitar la submissió perfecta accepten la inferioritat pròpia com a dominats: no ser res valuós, o ser molt poc, és el camí més recte a la inexistència assumida.

En tot cas, el discurs ofensiu de la senyora P., tan “modern”, té antecedents il·lustres de fa un segle i més d’un segle. La ideologia nacional era la mateixa, i no ha de sorprendre que, quan apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del blasquisme contra el “contagi” a València de la Solidaritat Catalana, que he considerat sempre emblemàtic: “¿De dónde sacan estos señores valencianistas que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada” (V. Ballester Soto El Pueblo, 18 de juny 1907. En A. Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícilment podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols una “personalitat regional” capaç de mostrar algun senyal d’identitat respectable. Recordant, sobretot, que aquesta posició, adobada o no amb tocs de regionalisme agrarista, populista o líric, va ser mantinguda de manera permanent per una força, com el republicanisme blasquista, al voltant de la qual girava la vida política de la capital del país, i no solament de la capital. Continuarà.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1620 | 30/06/2015   

I tiraven llibres

Vostès deuen recordar que fa vint anys el PSOE va perdre les eleccions al País Valencià, Joan Lerma se n’anà veloçment a Madrid a ser ministre fugaç de no sé què, i l’inoblidable Eduardo Zaplana pactà amb l’inefable González Lizondo i esdevingué president de la Generalitat. Poc després, quan encara no feia ni un any que el PP governava, vaig escriure, en un altre lloc, que ja tiraven llibres. No era, explicava, que jo fóra malpensat, ni que imaginara falsedats per desacreditar la dreta governant, sinó que efectivament tiraven llibres. La persona que m’ho havia contat, que era un home de molt de respecte, no ho havia sentit a dir, sinó que ho havia vist, i ell mateix havia arreplegat dos exemplars de Lluís de Santàngel: un nou home, un nou món, que anaven tristament dirigits al camió de les escombraries (dir en aquest cas “del fem”, que és com en solem dir els valencians, quedaria potser massa dur?). Ja me’n faig càrrec, considerava jo la primavera del 1996, que al Palau de la Generalitat, prop d’un any després de la mudança, encara deuen estar ocupant els seus espais, posant-hi mobles nous, llevant-ne els vells o canviant-los de lloc, i mirant a veure si es feien a la idea que havien de governar el país, perquè encara no s’ho creien del tot, i potser per això no governen, afegia. O almenys encara no es notava, excepte en allò que llevaven i allò que tiraven. Després, sí que hem notat que governava la dreta, massa i tot, per desgràcia per a molts i profit d’uns pocs. En realitat, quant a les coses que molestava i calia llançar a l’abocador, “els altres”, abans, també havien pensat –però amb raons diferents– que tot el que era poc modern era vell i calia llevar-ho d’enmig, i també s’havien fet mobles nous per als seus despatxos nous. Moltíssims mobles nous. Però almenys, fins on jo coneixia, no havien tirat llibres. Eren potser petits detalls sense importància, qui sap si no volien dir res, però la gent del PP tirava llibres, o els manava tirar. Comprenc que als dirigents alts, mitjans o baixos de la dreta valenciana, quan es posaren a manar els devien sobrar moltes coses que veien com a molèstia o destorb, que no volien tindre davant dels ulls allò que els altres havien posat per allí. Ni tan sols uns llibres tan ben editats i tan elegants com el Lluís de Santàngel. De manera que a nous homes, nous mons, com deia el títol, i aquells llibres els devien molestar. Però també els podien haver enviat a alguna biblioteca, que la major part no anaven (ni van) molt sobrades de volums, o haver-los regalat als parents o als amics, per si de cas els entrava el gust per la lectura (cosa improbable, ja ho sé, tractant-se d’una mena d’“homes nous” més amants d’altres ocupacions?). Però no varen fer res d’això: algú dels qui manaven per allí degué pensar que era més pràctic tirar-los, o simplement pensà només que sobraven, i per això hi ha contenidors al carrer, dedicats al paper vell i al cartó.

Confessaré que llavors, quan m’ho contà el salvador d’aquells exemplars de Lluís de Santàngel, no m’ho havia d’haver cregut, de tan bèstia com era, però sí que m’ho vaig creure. Entre altres coses, per la confiança perfecta que em mereixia qui m’ho contava (un home respectable, un empresari il·lustrat), que tenia previst rescatar altres volums en perill. En qualsevol cas, era un moment que les coses anaven adquirint una certa coherència: els nous governants provocaven baralles en l’IVEI (aquell Institut Valencià d’Estudis i Investigacions, que amb tanta convicció havíem posat en marxa, i que tan poc va costar de reduir a no-res), liquidaven els ajuts als mitjans de comunicació en valencià, llevaven El Temps de les biblioteques, posaven programes horribles en una ràdio pública que havia estat molt digna, començaven a rebentar l’ortografia dels textos explicatius de concerts o museus (com al Palau de la Música, o al Museu d’Etnologia que jo havia fundat deu anys abans), i així podria anar recordant i contant. I tiraven llibres. Així van passar els anys d’aquells governs nostres, superant-se ells mateixos en ignorància, en menyspreu per la llengua del país, en incompetència, en balafiament dels cabals públics, en capacitat de destrucció de tot allò que no entenien ni els importava. Vint anys d’aquesta trista espècie de governs han sigut molts anys, no una eternitat sencera, perquè no hauríem sobreviscut, però almenys mitja eternitat. I per tant s’ha acabat també, com s’acaben les penes del purgatori, encara que semblava que no s’acabaria mai.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1619 | 23/06/2015   

Grecs

Fa molts i molts anys, el 1979, a la Universitat de Princeton,  vaig fabricar un dels papers acadèmics que he estat sempre més content d’haver escrit: el tema era “De com es pot ser grec per trenta segles”, i es va publicar amb aquest títol el 1980 a la revista L’Espill. I la qüestió era que sí, que vistos els textos antics, començant pels Treballs d’Hesíode, i els estudis dels antropòlegs socials contemporanis, la cosa era possible: hi ha factors tan permanents en la “cultura profunda” dels grecs, que ja eren presents en temps homèrics, i són presents encara. Com quan jo, citant un autor modern, Stephanos Zotos, recordava que per als grecs hi ha un codi que regula el comportament dels membres de la família entre ells, i un altre que prescriu l’actitud de cara al món exterior. Actitud que des d’Homer –on és absolutament explícita– fins ara, es pot resumir en: fes bé als teus amics i aliats, fes tot el mal que pugues als teus enemics, i procura enganyar els estranys. L’honestedat és una virtut que s’aplica dins del propi cercle; fora d’aquest, amb els “estranys” (començant per l’Estat, i encara més quan els “estranys” són els estrangers!), la virtut és ser prou llest per estafar-los. El que compta és l’avantatge propi, el simferon, i si pot ser a expenses dels altres, millor. El grec modern té tanta admiració per l’exupnos, l’espavilat, com l’antic per l’”embolicador” oficial, Ulisses, el protegit d’Atena. Fins i tot quan arriba a Ítaca, Ulisses fa un relat completament fals davant de la deessa, i ella li diu, somrient complaguda: “Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te / en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra. / Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,/ ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes / i de relats mentiders?” (Trad. meua). Tot un model ideal, un exemple suprem (l’astut, el mentider interessat, admirat sobretot quan enganya els estranys?), que ha durat fins als temps presents. Dels grecs actuals, el seu compatriota S. Zotos en The Greeks. The dilemma of past and present afirma : “Els grecs creuen que les regles i lleis que regulen i conformen la vida en altres països  no han estat realment fetes per a ells i simplement no poden ser aplicades en el seu país, que pot perfectament existir sense elles”. I una altra petita cosa més: reconèixer davant dels “estranys” un error propi, un engany, una culpa, no és una virtut, és una humiliació i un deshonor. La idea de “responsabilitat” cívica o ètica, és del tot circumstancial i relativa.

I així, tal com recordava jo fa mig any en un altre lloc, i com afirmava llavors un novel·lista famós, a Grècia la innocència s’ha convertit en una professió. No són culpables els grans empresaris que no paguen impostos; ni els governs successius que han falsejat els comptes públics, han balafiat, han mentit i han col·locat sistemàticament amics, parents i coneguts a cobrar del pressupost; ni els professionals com ara metges, advocats i arquitectes que (com tants col·legues del nostre extrem del Mediterrani) oculten la major part dels seus ingressos; ni la ciutadania en general que considera que no pagar impostos i enganyar l’Estat és com una antiga virtut grega que cal preservar per damunt de totes les coses. El novel·lista cèlebre recorda que, quan entrà en la Unió Europea, Grècia era un país pobre, frugal i disciplinat. Que llavors començaren a ploure diners, i que va ser com si a algú que ha passat molta gana li donaren de sobte grans olles de carn i cuixes de corder. Grècia, afirma, es va posar malalta. És a dir: els governants van dedicar els diners europeus a engreixar més encara el sistema clientelar. Els diners, doncs, no s’invertien ni s’aprofitaven, es repartien. I així l’Estat esdevingué un monstre inflat, acostumat a menjar massa. Ara, pensava l’escriptor, els sindicats del sector públic abandonen el Pasok i es passen a Syriza, l’esquerra radical, que fa mal fet d’acollir-los perquè són gent corrupta, aviciada amb les pràctiques que ens han portat al desastre. Aquestes frases tan durament crítiques –i altres de més dures– no eren certament una opinió meua, sinó declaracions expresses del gran Petros Màrkaris, que no és precisament un escriptor reaccionari. És, simplement, un grec lúcid i amb els ulls oberts, que ens recorda que, allà com ací, és una estupidesa irresponsable pensar que la culpa dels mals comuns sempre la tenen uns altres, i que mentir i enganyar els “estranys” en els tractes o negociacions no és un vici ni un defecte sinó una virtut honorable. El lector atent podrà, si vol, aplicar tot això a les informacions dels darrers dies i mesos.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1618 | 16/06/2015   

Passat mig segle

Avui que escric aquest paper, dia 11 de juny, finalment hi ha signes d’alegria, després de tants dies d’angoixes possiblement inevitables. Confie que, quan passe una setmana més, o dos o tres,  podrà tornar l’alegria plena del 24 de maig, després de fer-se esperar tant. Perquè una festa com la d’aquella nit de maig s’havia fet esperar més de mig segle. Potser no és excessiu afirmar que, entre el 1960 i el final de la dictadura, es van donar al País Valencià un conjunt de condicions que havien de transformar molt profundament la trajectòria de la seua història contemporània. La ràpida industrialització i la modernització econòmica –desordenada, escampada per la major part del territori– coincidia amb transformacions equivalents, i més avançades, que es donaven arreu d’Europa occidental, i amb formes accelerades de canvi social i cultural que arribaven ràpidament a incidir en les noves generacions de valencians urbans o urbanitzats. Per primera vegada, doncs, esdevenia possible la formació de “noves elits” (i elits d’un tipus nou, no simplement la reproducció interna de les antigues) procedents de l’“ascens” social i professional d’estrats mitjans i populars fins aleshores reduïts a la subordinació o a la marginalitat: l’accés a la universitat, o almenys a l’educació mitjana, d’una massa d’estudiants valencianoparlants i no procedents de la burgesia urbana, n’és la manifestació més immediata, i segurament una de les més decisives. Això no vol dir, evidentment, que aquestes noves generacions foren majoritàriament “intel·lectuals”, culturalment modernes i crítiques, i que assumiren la nova visió del món des d’una interpretació nacionalment valenciana de la pròpia realitat: vol dir que és dins d’aquest context on era possible la recepció del “nou nacionalisme” lligat a la cultura crítica, a la lleialtat al propi poble, i a la modernitat. Finalment, la falta de legitimitat (política, ideològica i moral) de la dictadura als ulls de gran part d’aquelles generacions obria el camí a la deslegitimació global de tot un sistema de pensament, inclòs el pensament nacional espanyol, que tenia en el franquisme la seua manifestació més aguda. Per tant, el projecte del sector més crític i actiu de les noves generacions no serà instal·lar-se en el sistema, adoptar-lo o adaptar-lo, sinó rebutjar-lo i substituir-lo per un altre sistema (de la mateixa manera que el pensament fusterià sobre l’idioma, la cultura, la història, el país i la nació, era un altre pensament).

I un “altre sistema” volia dir  també, per a un sector important d’aquella generació nova, assumir una altra identificació vista com a “veritat” enfront de la “mentida”: no som allò que ens han volgut fer creure que som, sinó allò que realment som i que ens han amagat, que és també allò que volem ser. És una manera de simplificar excessivament les coses, però és també una manera de tocar un dels punts més profunds i més sensibles d’aquell enfrontament amb “el sistema”: el que marcava una oposició que, a més de ser ideològica, social, política i moral, podia ser també una oposició nacional, pensada i articulada com a tal. I això passava per primera vegada en la història moderna i contemporània: un bloc nou i ascendent de valencians proposava al seu poble i societat la necessitat de redefinir la pròpia realitat de país en termes nacionals autònoms i no imposats, en termes no obligadament espanyols, en termes valencians. I per primera vegada, sobretot, aquesta proposta de reflexió i de decisió es convertia en un element central i indefugible del debat intel·lectual i de l’acció cívica i cultural d’aquesta societat. Els anys seixanta es va encetar un camí del qual encara no coneixíem les etapes futures. El que era segur ja llavors, i ara mateix hauria de ser encara més segur,  és que per als valencians (per a un nombre creixent i decisiu de valencians) qualsevol futur desitjable per al seu país no inclou el retorn al conformisme, a la subordinació incondicional, a la submissió nacional i a la marginació acceptada i passiva de les etapes passades. D’aquell començament, han passat ja cinquanta anys, dues generacions, molt de treball pacient que ha fet possible per fi una gran collita, i han passat molts combats i moltes frustracions. Ara, confie que no es frustre també l’esperança nova que, després de mig segle, es va obrir finalment fa ben poques setmanes. Per favor, amics nostres, per favor, feu-ho tan bé com siga possible. Perquè jo no podré esperar mig segle més. Ni la meitat de mig segle. Ni la meitat de la meitat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1617 | 09/06/2015   

Llengua, poder, país, 2

Primera part d'aquest article

Acabava el paper anterior recordant la supremacia i domini  del castellà al país dels valencians: una situació que no canviarà mentre la llengua pròpia, històrica i de la major part del territori, no recupere també en els principis i en la pràctica la condició i les funcions de llengua nacional. No incertament i parcialment regional, vagament sub-oficial, inferioritzada, subordinada, innecessària, sinó nacional, és a dir, amb un valor central i de primer ordre per a tota la societat. No és fàcil, però, que el bloc castellanoparlant renuncie a alguns dels avantatges i comoditats de la supremacia, i per tant és poc probable que la coexistència “harmònica” de les dues llengües deixe de significar en la pràctica l’harmonia que hi ha entre el dominant i el dominat quan aquest accepta submisament el seu lloc. La situació mateixa de bilingüisme, lluny de ser la concreció d’un “ideal enriquidor”, és, en la realitat dels fets, injusta i desigual: únicament són i necessiten ser bilingües per força els membres de la comunitat valencianoparlant, els altres ni ho necessiten ni ho són. I de fet, el castellà és l’única llengua que “unifica” gràficament tot el territori, l’única que es pot veure abundantment, i quasi exclusivament, escrita en cartells i rètols, en els productes de consum, en els quioscs, aparadors, restaurants i publicitat comercial o institucional. I l’única que “pot” –que té el poder de– ser parlada i escrita sempre i en qualsevol lloc i situació, l’única que té el dret d’ocupar tots els espais físics, socials i culturals. A l’altra llengua, a la pròpia –i per tant a cada un dels ciutadans que la parlen– li són negats regularment aquests mateixos drets. La paradoxa, per tant, és que aquella llengua que és àmpliament proclamada com a pròpia, històrica, tradicional i majoritària, signe i senyal de distinció col·lectiva, és també àmpliament tractada com a inferior en valor i en drets, marginal i subordinable, poc útil, prescindible. L’idioma propi –històric, fundacional, territorial–, és en efecte un element d’unió per a tota la societat valenciana en tant que element distintiu i de referència, emblema, i fins i tot matèria comuna de conflicte o de discussió. Però una part d’aquesta mateixa societat (la meitat, potser més de la meitat?) usa, parla, escriu i imposa el castellà com a única llengua de fet –i en la pràctica també de dret–, com a única llengua útil i necessària.

La coherència d’aquesta situació és manifestament escassa, i per tant difícilment sostenible, de manera indefinida, en els termes en què de fet està plantejada. Per tant, la societat valenciana, el conjunt de la societat (que vol dir la societat organitzada: partits polítics, institucions públiques, entitats cíviques, municipis, associacions professionals, sindicats...), haurà de decidir si s’ha de mantindre la posició dominant, expansiva i monolingüe de la part castellanoparlant, o si aquesta part també ha d’arribar a ser (almenys passivament) bilingüe, i també ha d’assumir de fet el valencià com a idioma nacional i propi. En el primer cas, el “model final” és la restricció progressiva de l’espai social –i territorial– del valencià, la reducció a l’estat de minoria dins el propi territori, després a reserva –“reserva índia”– emblemàtica i cultural, i finalment la mort per inanició. No és probable, però, que els “indis” es deixen reduir, tancar i anihilar sense resistència, i la “guerra”, una guerra amb armes desiguals, pot ser encara molt llarga. L’altre model implica la possibilitat d’una societat amb dues llengües efectivament –no només “teòricament”– iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics, i amb la preeminència del valencià, en tant que llengua pròpia i distintiva, en els usos i nivells institucionals. Un tercer model, que pretendria la restauració formal i real del monolingüisme originari, és una hipòtesi purament il·lusòria: un model justificat (?) només per una mena de radicalisme històric o de “restabliment de la justícia”, però impossible d’articular com a programa, impossible d’aplicar i provocador segur de reaccions i enfrontaments on sempre la part més forta –no cal dir quina– resultarà guanyadora. En qualsevol cas, i sobretot a partir d’ara, són els polítics, els nous governants, els qui tenen, també en aquesta matèria crucial, el poder de la paraula i de la idea. Una idea de dignitat, una idea de futur i de país.