Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1622 | 14/07/2015   Imprimir

Llengua, Punset i ideologia, 2

Primera part d'aquest article

Fa més d’un segle, com ara mateix, el patriotisme espanyol, perfectament explícit, era el fonament polític i moral de l’autonegació valenciana: calia “no ser”, desfer-se i dissoldre’s, o ser poca cosa i només domèstica i de poca volada, a fi que un “altre ser” tinguera més volum, força i altura. Hi ha qui no podia suportar ni tan sols una mostra tan innocent com els Jocs Florals, veia els poetes de la Renaixença com un perill per a la integritat de la pàtria, i no comprenia, com la senyora Punset, que ningú puga optar per “la actual popular algarabía” o per “un idioma de la edad oscura” abans que “De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura”. Juan Janini, comerciant i versificador, fill d’italians i patriota espanyol, remata la seua “Voz de alerta” contra els “perills” (l’any 1883!) d’un renaixement de la llengua, ni que siga en forma de poemes innocents, amb una exhortació que també considere exemplar: “Y pues estáis despiertos / no nos habléis las lenguas de los muertos” (o les que “no serveixen” per trobar faena). La realitat d’un idioma (propi, extensament majoritari, popular, històric, literari) era simplement ignorada, menystinguda o atacada perquè no era compatible amb un “nivell superior” de realitat: com a valencians, som poca cosa, o una cosa que és poc, que és insuficient i curta. És “pequeña la teoría”, com deien els homes d’El Pueblo en un editorial de l’any 1916, perquè “por encima de Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde ha muchos años, muchísimos, se han diluído el alma y las esencias valencianas”. El lector actual, un segle més tard, pot comprovar perfectament que, ja aleshores, el suposat cosmopolitisme i “obertura” és, en primer lloc i sobretot, una reducció i un tancament en l’espai nacional definit per Castella. Crec que (a part de les referències d’Alfons Cucó sobre el tema en aquell llibre impagable que és encara El valencianisme polític) hom no ha insistit prou, en aquest punt, sobre les coincidències de fons dels partits de la Restauració, conservadors i liberals, amb el republicanisme blasquista.

Quan el diari Las Provincias i el seu director Teodor Llorente insisteixen una vegada i una altra que el “glorioso reino” era feliç, com a Regió Valenciana dins de la “intangible unidad española y de acuerdo con ella”, i que en qualsevol cas no aspirava de cap manera “a recobrar instituciones de autogobierno” (discurs a Elx, 1908), i quan reclamen l’amor a les tradicions, a les festes pintoresques i al dolç idioma que afectuosament anomenem matern, però sempre sense “hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional”, etc., se situen exactament en les mateixes posicions de l’espanyolisme blasquista, enemic del naixent nacionalisme valencià, defensor explícit de la imposició del castellà com a única llengua civil, i exaltador  apassionat de la castellanització: “El genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla”, proclama l’ideòleg i hereu de Blasco, Félix Azzati (que, en tornar la democràcia, recuperà un carrer  ben cèntric a València!), en un cèlebre i aplaudit discurs l’any 1916. A Catalunya, ja se sap, són gent reaccionària i “tancada” i per tant “desde el campesino hasta el plutócrata sienten el catalán”, però els valencians són liberals, amants del progrés i de la ciència, i gent d’esperit generós i obert: “Valencia se siente amplificada en España”; i quan els valencianistes “tratan de imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras fatídicas: ‘Más acá!”. Mentre que “cuando hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ‘Más allá!’”. I ara sí, deixaré el tema en aquest punt, tan expressiu i tan antic, tan contundent, em quedaré de moment “más acá”, deixaré l’esperança del “más allá” per a la futura vida eterna, i promet (sense solemnitat) que almenys fins que passe l’estiu practicaré el vagareig, la història de Grècia i el rapte d’Europa i altres disquisicions sense substància, i no tornaré a parlar d’aquestes coses si no és en cas de provocació flagrant.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS