Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1621 | 07/07/2015   Imprimir

Llengua, Punset i ideologia, 1

M’hauria agradat, després de dos o tres articles més o menys directament relacionats amb els reconfortants canvis polítics de les darreres setmanes al País Valencià, allunyar-me una mica d’aquesta matèria –que és una de les “meues” matèries, no cal dir-ho– i dedicar-me algun temps a especular sobre estètica, ètica vagarosa, literatura, els colors de la mar o les calors de cada estiu. Però el discurs ja famós de la senyora Carolina Punset em va fer tornar a aquesta terra (la “terra  valenciana”, per dir-ho com algú que no vol mai dir “el nom”, ai dolor), on pareix que la política, la ideologia i la llengua han d’anar encara molt de temps tan estretament lligades. Fins no fa gaire temps –fins la irrupció de Compromís, fa pocs anys, després de molts i molts anys de treball incansable del Bloc (d’un Bloc Nacionalista Valencià, horresco referens!)–, en aquest país (o terra, o cosa incerta?) dominava una ideologia nacional avui encara ben viva, patrocinada per extensos sectors de la dreta valenciana i activament o passivament compartida per extensos sectors de l’esquerra, en virtut de la qual no solament és irrellevant i fins i tot molesta l’existència de partits polítics d’àmbit valencià, sinó que és de fet (i de vegades per principi) secundària, irrellevant i molesta l’existència d’una llengua i d’una producció cultural no reductibles a les definides com a nacionals espanyoles. En el cas del castellà (l’espanyol, com la diputada Punset ens recorda que cal dir), la llengua és tan expansiva i hegemònica com el país o territori on va nàixer fa mil anys: esdevinguda llengua/cultura nacional d’un Estat modern, tendeix a ocupar tot l’espai de poder, l’espai social i físic d’aquest mateix Estat. Simplement perquè una llengua-cultura hegemònica, en definir-se com a nacional, tendeix a omplir tot l’espai de l’Estat definit com a nació, i a reduir i eliminar la diferència, en tant que el manteniment d’aquesta diferència és un obstacle a la perfecció de la seua hegemonia. I ningú no renuncia al domini mentre és còmode: mentre el dominat es deixa dominar sense massa dificultats, i encara dóna les gràcies. Com aquells que, ara i abans, per facilitar la submissió perfecta accepten la inferioritat pròpia com a dominats: no ser res valuós, o ser molt poc, és el camí més recte a la inexistència assumida.

En tot cas, el discurs ofensiu de la senyora P., tan “modern”, té antecedents il·lustres de fa un segle i més d’un segle. La ideologia nacional era la mateixa, i no ha de sorprendre que, quan apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del blasquisme contra el “contagi” a València de la Solidaritat Catalana, que he considerat sempre emblemàtic: “¿De dónde sacan estos señores valencianistas que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada” (V. Ballester Soto El Pueblo, 18 de juny 1907. En A. Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícilment podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols una “personalitat regional” capaç de mostrar algun senyal d’identitat respectable. Recordant, sobretot, que aquesta posició, adobada o no amb tocs de regionalisme agrarista, populista o líric, va ser mantinguda de manera permanent per una força, com el republicanisme blasquista, al voltant de la qual girava la vida política de la capital del país, i no solament de la capital. Continuarà.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS