Joan F. Mira | El Temps, núm. 1544 | 14/01/2014   

Açò no va bé

Ara fa prop de deu anys, en la pàgina d’honor d’un diari de Madrid (i jo ho comentava en un diari de Barcelona), l’historiador Javier Tusell publicava un article important: “Esto va mal”, afirmava amb un punt de tristor, i argumentava extensament la idea. Tusell era un dels rars esperits equànimes (ara en són menys encara) que poblaven llavors el paisatge intel·lectual –diguem-ne compassivament “intel·lectual”– d’aquest immoderat regne d’Espanya. I afirmava l’historiador amb prudència, piadosament: “En el enfervorizado ambiente de intercambio de diferencias verbales que puebla la vida pública española, de lejos, el mayor porcentaje está relacionado, ya hace tiempo, con el sentimiento de identidad colectivo”. Dit sense tanta pietat, l’“ambient enfervorit” significava que els qui mai no havien tingut gaire seny derivaven ja cap a la bogeria, i els qui en tenien una mica pareix que l’havien perdut del tot. Dels polítics, afirmava, mai no es podia esperar ni senderi ni equanimitat, en aquest punt, però dels intel·lectuals sí. I eren els intel·lectuals (alguns intel·lectuals que ja llavors feien figura d’emblemes de l’esquerra, de la modernitat i la raó), deia Tusell, els més culpables.

Dels polítics es podien esperar desvarieigs, la reinvenció d’Isabel la Catòlica (ara reinventada de nou per la televisió de l’Estat), l’eternitat d’Espanya, la injúria insensata (“els nacionalismes estan més prop de Hitler que de la democràcia”, era, fa deu anys, l’última bestiesa del gran José Bono, pensant, òbviament, en el dels altres, no en el seu), fins i tot una agressivitat creixent, interessada, que és patrimoni antic i reactivat de la dreta espanyola però no patrimoni exclusiu: els qui es pensen d’esquerra, de vegades practiquen uns excessos semblants a la dreta, o els mateixos. Dels intel·lectuals, es lamentava Tusell, calia esperar una altra cosa. Però escriptors d’altra banda excel·lents, filòsofs oficialment ètics, historiadors eminents, gent que es proclamava d’esquerres, s’havien endinsat igualment en aquesta incivil, inhabitable, “selva agónica de discrepancias”, composta de parts desiguals d’incomprensió, ignorància, insults i complaença en la pròpia superioritat nacional i moral.

“Mientras tanto, las cosas van mal”, concloïa Tusell, imaginant i esperant que també l’insultarien a ell: allà, on ell escrivia i pensava, hi ha terrenys o matèries en què cal declarar-se amic o ser tingut com a enemic: qui no és dels seus és dels altres, i els altres ja se sap quin és el tracte que mereixen. I pocs dies després de llegir aquell article, vaig poder llegir-ne un altre, de Baltasar Porcel, en un diari de Barcelona. Això era que Porcel, home de posicions civils ben moderades, visitava Madrid per presentar l’edició castellana de la seua novel·la, Olympia a mitjanit, i explicava que tots eren molt simpàtics, amb “simpatia proverbial”, fins que “los ánimos se sulfuran y asoma la cuestión política”: Maragall qualificat de “pobre diablo” que s’aferra a la poltrona, els polítics catalans tractats de dements, com tots els que volen “trocear España”, etcètera. Porcel intenta asserenar els esperits, però la resposta dels companys de taula “es tremenda”, diu: li diuen que s’ha tornat boig, que Espanya està a punt d’esclatar, i que “a tanta exigencia periférica habría que cortarla por lo sano”.

Afirmava Porcel que, en aquest tema, li parlaven igual socialistes i populars, que les reaccions eren del tot equivalents: la diferència és que uns ho diuen en veu baixa, això sí, i uns altres a crits. Els contestà, als uns i als altres, que el nacionalisme espanyol “es más fiero y encima triunfante”, els parlà de raons i d’Europa, però ja ni es dignaren respondre, assegurava: només li deien que no entenem res des de la perifèria, que a Madrid sí que saben resoldre les coses. D’allò han passat deu anys, i Déu sap què podrien escriure ara mateix l’historiador i el novel·lista si escoltaren o llegiren els disbarats infames que propaguen els mateixos (o uns altres) intel·lectuals i polítics espanyols en aquest “enfervorizado ambiente”, relacionat sobretot, “ya hace tiempo, con el sentimiento de identidad colectivo”. És a dir, amb la matèria de Catalunya i Espanya, que els fa perdre el senderi i qualsevol residu d’honestedat mental. Han passat deu anys, doncs, i aquell fervor ha esdevingut deliri: “açò” no va simplement malament, va molt pitjor.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1543 | 07/01/2014   

El poder (i la glòria)

Tal com vostès poden comprovar llegint la premsa, sembla que el poder en les manifestacions més descarnades i crues (que són la militar, la ideològica i l’econòmica), torna a presentar davant del món la seua cara més aspra. Des del senyor Erdogan a Turquia fins als generals egipcis, al president Xi Jingping, al lamentable Maduro, a Mugabe, o des de qui vostès voldran fins on vostès voldran. Pareix que sempre havia estat així, però les dècades passades no es notava tant, o es notava d’una altra manera que ara comencem a comprendre. No es notava, fa vint o trenta anys, perquè pareixia que la democràcia i l’anomenada economia de mercat eren ja el present històric universal i garantit per sempre, o almenys que aquest era el camí acceptat. I se suposa que la democràcia és la difusió d’un poder suau, no la seua condensació en molt pocs llocs o punts; i que l’economia més o menys liberal reparteix, no concentra. Era fàcil, per tant, oblidar que una part de la història que en diem contemporània ha estat en tots els continents substancialment la mateixa: revolució, dictadura, avorriment, desastre. Perquè totes les revolucions comencen o acaben posant el poder a les mans d’algun il·luminat o un megalòman; el poder de veritat, no la simple administració com en el cas d’un governant democràtic.

Napoleó és l’elegit i ungit de la Revolució francesa, tan igualitària, republicana i fraternal: elegit per a exercir un poder de monarca absolut, i fer-se retratar amb gran capa d’ermini i amb tots els atributs de la figura d’un emperador. I el mateix pas de la revolució popular (si és que era realment popular, i no obra d’una minoria més o menys militaritzada) a la més rigorosa dictadura i exaltació personal, el van donar sense parpellejar Lenin i Stalin, Hitler, Mao Zedong, o qui siga: Mobutu del Congo, Mugabe o Gaddafi. No hi ha un sol cap suprem revolucionari que no s’instal·le en els millors palaus de la capital del regne conquistat, que no pretenga disposar del tresor públic al servei de la pròpia bogeria, i llavors com més gran és el poder més gran és la il·lusió de ser l’escollit del cel o de la història, i més gran el desastre, en nom del poble.

Recorde Mussolini instal·lat al Palazzo Venezia i arrasant les ruïnes romanes per construir-se una avinguda imperial. Recorde el conducator Ceausescu destruint barris sencers per fer-se, en honor propi, un palau “del poble” descomunal i horrible. Franco va ser modest i trist al palauet del Pardo, però el poder que s’atorgà era tan infinit com el de Déu, per la gràcia del qual l’exercia, que és la glòria més gran que es pot adjudicar un governant. El poder, exercit amb convicció de ser-ne titular per un designi altíssim, és una condició que infla i mareja: inflà Felipe González, ha inflat Aznar, infla el cavaller Berlusconi fins al límit del grotesc. No va inflar Nelson Mandela, per un d’aquells miracles que Déu atorga als sants, però sí el president Jakob Zuma, xiulat públicament, entre altres coses, per construir-se, amb diners públics, una residència privada de vint milions de dòlars.

Deu ser que, com l’avarícia dels diners, hi ha també una avarícia del poder, una ànsia per acumular-ne més i més i més, per contemplar-lo cada dia igual que l’avar es mira els cofres de moneda: deu ser per això que el poder absolut mai no és racional en termes de beneficis i costos per al poble que el manté, perquè si ho fóra, almenys racional a llarg termini, ningú no faria mai revolucions ni donaria suport a un dictador. No conec cap revolució –si no és contra una dictadura, i no sempre– que haja deixat el país i la gent en condicions millors de les que abans tenia: no conec cap millora de la vida de les persones i dels pobles que no s’hagués pogut aconseguir sense violència. Ni la Revolució russa, emblema del segle XX, que va trencar durant dècades l’impuls d’un progrés econòmic ja encetat abans, i després, això sí, va produir ferro i acer, molt d’acer, mentre la gent es moria de gana. Ni la cubana, no cal dir-ho, que ha convertit la pobresa en el producte més ben repartit, ni la Revolución Nacional Sindicalista, que ningú ja recorda què era. Ni la xinesa, que setanta anys després torna al punt de partida, que és el capitalisme de la costa entre Hong Kong i Shanghai. I deu ser per això, potser, que ja no es fan revolucions de l’estil que se’n feien entre el final del segle XVIII i el final del XX. Qui sap si això és també la postmodernitat: no fer revolucions, per la trista experiència decebuda, no alterar el repòs del poder, amagar els llampecs de la glòria. I així el poder, l’invisible i el visible, ha tornat a residir on era sempre: allà on hi ha els diners i la força, i un parell d’idees ben simples. No amb la imatge de la reina Victòria, sinó amb la d’Angela Merkel.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1542 | 31/12/2013   

Guanyar el cel

Tal com ens recorden les festes d’aquests dies, fa dos mil i pocs anys els àngels del cel baixaren en masses corals per anunciar el naixement del Salvador, fet que els bons cristians celebren menjant i bevent copiosament en honor d’aquell infant tan pobre que, per falta de diners i de seguretat social, hagué de vindre al món en un estable, entre un ase i un bou. Els àngels cantors, i després els evangelis, asseguren que vingué a salvar-nos de la mort, a assegurar-nos una immortalitat feliç i contemplativa a condició de creure en ell i de seguir més o menys el seu exemple. Estem avisats, doncs, i a pesar dels grans convits nadalencs tenim un camí per guanyar-nos la vida futura, que és un propòsit no gens menyspreable. Hi ha diferents maneres d’assegurar-se la glòria eterna, que és l’objectiu (o l’invent, o la fantasia) més sublim dels humans. Ja ens ho va recordar aquell infant quan es va fer adult i es convertí en un predicador memorable: de què ens serveix guanyar el món si perdem l’ànima? La qüestió és com farem que l’ànima no es perda, que tinga llarga vida celestial: què hem de fer per guanyar-nos el cel. Una vida virtuosa no sempre és prou garantia, perquè tothom pot tindre un mal moment, caure en pecat al final, i acabar en les flames eternes, tal com demostra a bastament la Divina Comèdia, i com ens descrivien amb exemples il·lustrats el catecisme i els llibres de pietat infantils: un petit pecadet solitari, un accident sobtat abans de tindre temps de confessar-se, i el foc perpetu era segur (els redactors d’aquells horrors no devien ser conscients de la inhumana i cruel injustícia...).

Entre tanta incertesa hi ha, tanmateix, alguns procediments acreditats per aconseguir la certesa d’un trànsit positiu, i no haver de viure en l’angoixa del dubte, com vivien els luterans i els jansenistes de Port-Royal: sóc un dels escollits, es preguntaven o, faça el que faça, seré condemnat pels misteriosos designis divins? Un dels procediments, d’origen místic i francès, són els nou primers divendres de mes, promesa de Crist a santa Marguerite Marie d’Alacocque: combregueu nou divendres seguits en honor del Cor de Jesús i, passe el que passe, morireu en gràcia i amb passaport segur al paradís. Un altre sistema, d’origen administratiu i vaticà, és adquirir –jo ho vaig fer, fa molts anys– un document firmat i segellat en l’oficina romana corresponent, segons el qual, i després de pagar prèviament la taxa reglamentària, la benedicció apostòlica de Sa Santedat –en el meu cas era l’amable Joan XXIII– garanteix que en l’instant de la mort, pronunciant el nom de Jesús, se us obriran les portes del cel; o almenys les del purgatori, si és que encara n’hi ha.

El tercer sistema clàssic i acreditat és el martiri: feu-vos matar per la fe, i la glòria és immediata i segura, tant si heu mort sota les urpes dels lleons com si heu caigut sota els trets d’un escamot d’insensats. Amb aquest procediment l’església ha omplit el santoral al llarg dels segles, i encara l’omple en circumstàncies especials: només heu d’anar-hi afegint els màrtirs de la Cruzada española, que són inacabables, beatificats a centenars pels darrers papes amb gran goig i alegria del poble fidel. Ara bé, pel que sembla, l’islam manté amb molt més vigor que el cristianisme la fe en la mort voluntària (matant algun infidel de passada, si pot ser), l’Alcorà és més potent que l’Evangeli, i Mahoma convenç més que Jesucrist a l’hora de fer-se o deixar-se matar. No tinc notícia de voluntaris cristians per al martiri, disposats a volar directament al paradís pel procediment de bomba en la cintura, camió amb explosius o avió precipitat contra edifici singular. Si això és un xoc de civilitzacions, els fidels radicals de l’islam xoquen amb més decisió, no hi ha dubte: ells creuen en el paradís, i els cristians ja no. Qui sap si el seu paradís és més atractiu que el nostre. O deu ser que els fidels cristians són més molls, més covards o més pacífics, que recorden de tant en tant l’escena tendra de Betlem (seguida per la ferocitat de la mort dels petits innocents), o simplement que volen guanyar el cel de forma còmoda i tranquil·la. Jo, en qualsevol cas, que mai no he tingut ni una remota vocació de màrtir actiu o passiu, ja vaig fer, al final de la meua infantesa, una prudent inversió en valors segurs, com aquells nou primers divendres de mes. Bon any 2014, per tant, i al cel ens trobarem, si ens el guanyem.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1541 | 24/12/2013   

De temples i religions, 2

Primera part d’aquest article

També ens sorprèn i ens sobta la profusió de déus i deesses, grans i petits i en les formes més estranyes, en l’infinit panteó de l’hinduisme. Però, tal com observa l’autor, “El culte a molts déus diferents més aviat s’hauria d’interpretar com a captació de les diverses manifestacions de la divinitat i de la dimensió divina que hi ha al fons de tota realitat. Xiva mateix té noms diversos i es pot representar amb altres figures. La més fascinant és la de Nataraja, el dansaire còsmic de quatre braços, inscrit en un cercle de flames, que aixeca la cama esquerra amb un moviment d’elegància exquisida mentre amb la dreta trepitja el nan de la ignorància”. Davant d’això, podríem pensar també en les nostres infinites imatges de sants; i sobretot en la varietat sorprenent de les imatges de Crist i de la Mare de Déu... i en la devoció apassionada que susciten precisament en tant que imatges de formes i noms diferents. Els sacerdots dels temples hinduistes “cobreixen les icones amb robes i tires de flors. Fan rodar llumeneres d’oli en cercles davant del seu cap”. I entre nosaltres, les “cambreres” de les marededéus també els canvien la capa a la imatge, i els confrares també les envolten de flors i ciris en les processons.

La distància entre els principis i conceptes bàsics de les grans tradicions religioses i la manera com són interpretats i viscuts per la major part dels fidels, és tan grossa a l’Occident com a l’Orient. Si ens endinsem en dimensions més profundes, és cert que “No hi ha cap menció de déu en l’espiritualitat budista. Molts milions de persones de totes les èpoques han seguit els consells religiosos de Buda i han compartit el seu silenci sobre déu... No es pot identificar amb una divinització ni es pot confondre amb una dissolució en el no res. Els referents místics de totes les tradicions religioses viuen silencis i salvacions semblants”. I una visió molt semblant han tingut, en efecte, els grans místics i mestres cristians d’espiritualitat, des del concepte de Déu de Nicolau de Cusa, fins a Meister Eckhart o la inefabilitat de l’experiència de Teresa de Jesús. Però la religiositat popular, la de la massa dels fidels, va per uns altres camins, plens de temples i de santuaris, d’imatges variades, encens, rituals i oracions. La religiositat popular està feta de signes sensibles, no de contemplació. I així, tot i que ens pot semblar contradictori, Fèlix Martí ens recorda que “els fidels complementen el seguiment de Buda amb les antigues creences en els esperits o en els avantpassats, negocien la protecció dels bodhisattves i prefereixen la referència als budes còsmics. La simplicitat del budisme queda inscrita aleshores en les formalitats pròpies de la majoria de les tradicions religioses i Buda presideix un panteó de divinitats sobrenaturals”.

A mi, la lectura d’aquest llarg i reposat viatge de Fèlix Martí a les religions de l’Orient em provoca una profunda enveja: a poques persones ha estat donat de fer aquest pelegrinatge excepcional. I a més poques encara, quan el viatge va acompanyat de l’acollida personal en alguns dels espais més emblemàtics, com en aquells monestirs budistes japonesos plens d’estètica refinada, de simplicitat i bellesa subtil, de rituals elaborats, lents i perfectes, amb una espiritualitat del gest i del cerimonial. “Passar uns dies”, diu l’autor, “en un dels monestirs que disposi d’allotjament pels pelegrins (shukubo) permet participar en les activitats cultuals dels monjos i conversar amb ells a les hores que permet la disciplina monàstica. Les cel·les són austeres. Es dorm en un terra de tatami. Els àpats, exclusivament vegetarians, són solitaris. Abans que es faci de dia et conviden a un cerimonial litúrgic de matines semblant al d’altres tradicions monacals però amb un ritual que inclou encendre un petit foc que cremarà fustes aromàtiques i que no s’apagarà fins que acabi la salmòdia i les lectures espirituals”. I allà, es pregunta el lector, en què pensen els monjos? En l’absolut, en la il·lusorietat de les coses, en el buit, o... en res? I en què pensen els monjos dels “nostres” monestirs? Qui sap si la diferència es pot representar o trobar en l’estètica dels claustres: “En lloc de plantes, aigua i escultures només hi ha grava blanquinosa delicadament solcada i algunes roques. Quan es mira en silenci el jardí zen, des de les galeries de fusta que l’envolten, és probable que la ment quedi pacificada, el cor purificat, i la introspecció sigui més fàcil”. I ho deixarem en aquest punt, perquè el viatge, com tots els grans viatges, al final ens ha de tornar a l’únic punt de partida, que som nosaltres mateixos.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1540 | 17/12/2013   

De temples i religions, 1

A primers d’aquest any 2013, mentre el papa de Roma anunciava el fet inesperat de la seua renúncia, a l’altra banda del món, prop de la ciutat d’Allahabad, milions i milions d’hinduistes celebraven el Kumbh Mela i durant aquells mesos de gener i febrer es banyaven massivament en les aigües sagrades de la confluència dels rius sants Ganges i Yamuna i el riu mític Sarasvati. El 10 de març, dia del Maha Shivaratri, l’últim dels dies importants de les festes, els cardenals, tancats al Vaticà, cavil·laven sobre el temps que trigaria a sortir el fum blanc. I aquests eren els fets més importants dins de la cristiandat catòlica.

El festival del gran bany, el Kumbh Mela, de magnitud difícilment comparable amb cap altre (més milions que en el pelegrinatge a la Meca, més que en els anys de jubileu a Roma), commemora o celebra un fet puntual de la mitologia hinduista, quan durant una batalla entre déus per la possessió d’un pitxer (kumbh) de nèctar diví en caigueren quatre gotes sobre els quatre punts on s’ha concentrat durant segles i segles el pelegrinatge. De manera que els fidels que acudeixen al lloc consagrat podran sortir dels banys fluvials perfectament nets de pecat, purificats, alliberats de les pors i les penes. Ja em disculparan si he repetit al·lusions que ja vaig publicar ací mateix fa mesos, però no he trobat manera millor de presentar als ulls dels lectors una mostra grandiosa de l’infinit món de les creences, les religions i els rituals que els humans hem elaborat al llarg de tots els segles i en totes les regions del planeta.

En aquest món infinit –en les seues fascinants dimensions asiàtiques– és on s’ha endinsat Fèlix Martí, com a viatger que penetra en espais no solament materials com són els temples o els monestirs, sinó en els més prodigiosos espais espirituals i rituals, on segurament només podria entrar algú que ha viscut molt profundament l’experiència de la pròpia fe. El resultat és un llibre magnífic, Déus desconeguts. Viatge iniciàtic a les religions de l’Orient, el pròleg del qual vaig tindre el plaer d’escriure, que vam presentar fa pocs dies al CCC de Barcelona. La primera cosa que hauria de fer el lector que acompanye el pelegrí-narrador és suspendre el judici i activar la capacitat contemplativa: participar del viatge i, de passada, si ho prefereix, fer comparacions que li descobriran algunes proximitats inesperades. Perquè en definitiva, si en alguna cosa poden competir les creences religioses, és en capacitat de fantasia i, de tant en tant, en explicacions poètiques dels fets més difícils de creure.

Que els fidels catòlics puguen menjar-se el cos d’un déu i beure-se’n la sang en forma de pa i de vi, és una creença que es resisteix tant a l’acceptació racional com la fe en aquelles gotes de nèctar del pitxer dels déus i en la seua eficàcia prodigiosa en el ritual del bany dels rius. Es pot creure, doncs, qualsevol cosa, i en matèria de creences la competència és difícil, vista la varietat infinita. Si imaginant els banys al Ganges ens pot sobtar la fe en la virtut purificadora de les aigües santes, no cal fer cap esforç per a recordar que els cristians també creuen fermament en la virtut purificadora de l’aigua del baptisme, fins i tot si es tracta només d’algunes gotes sobre el cap d’un infant, i que a l’entrada de les esglésies hi ha la pica d’aigua beneïda on els fidels mullen la punta dels dits per fer-ne després sobre el cos el senyal protector de la creu, o que en els llocs on es concentren els prodigis, com a Lorda, també l’aigua i el bany ritual és l’element que serveix de vehicle a l’acció d’un poder superior.

La visita als recintes sagrats de l’Orient pot ser, doncs, ocasió no solament de sentir l’estranyesa davant de llocs i d’imatges, creences i pràctiques que ens poden semblar incomprensibles i remotes, sinó també d’establir paral·lels amb aspectes puntuals o profunds de la nostra pròpia tradició religiosa. Fèlix Martí ens explica que “Els llocs de culte construïts pels cristians són sales més o menys grans amb algunes dependències complementàries. Els temples hindús, que fan pensar en el que deurien ser els temples representatius de la religió de l’Egipte antic, són autèntiques ciutats santes. Fins i tot els temples petits són espais mixtos que no solament faciliten la veneració dels déus sinó també l’acolliment dels devots que hi poden passar moltes hores per passejar, prendre banys rituals, descansar o dormir, menjar, i celebrar”. La diferència és evident i clara, i tanmateix, al llarg dels segles, els grans llocs de pelegrinatge de la cristiandat devien oferir un aspecte no molt diferent, amb els fidels igualment descansant, o dormint o menjant dins dels recintes del santuari.

Continua ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1539 | 10/12/2013   

Constitució

El dia 6 de desembre, ara fa trenta-cinc anys, jo no vaig votar la Constitució Espanyola. Reconec que la meua abstenció no tenia gran mèrit, atès que per aquell temps jo residia als Estats Units d’Amèrica, a la idíl·lica ciutat de Princeton, New Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava el gran fred. És clar que podia haver acudit al consolat de Nova York, que és ben a prop, o haver votat per correu, segons la carta oficial que vaig rebre. No ho vaig fer, i crec que tampoc no hauria votat si hagués viscut al Regne neoconstitucional d’Espanya. Jo, a la Constitució vigent li tinc un gran respecte, com a qualsevol constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en aquestes matèries bàsiques, les constitucions no deuen ser tan diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren.

A Princeton els meus fills, a l’escola municipal, començaven el dia posant-se la maneta al pit i recitant allò de “I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic which it stands for, in liberty and justice...”. Els nens prometien lleialtat a la bandera, perquè la bandera representa la república, i la república és la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic potser, perquè aquests juraments solen ser perillosos, però supose que la idea era bona: el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia –l’ús que en fan els governants és tota una altra qüestió. El problema, si jo hagués de ser lleial a la constitució espanyola, és que no es basa en això, sinó que comença amb una professió de fe que em resulta difícil d’assumir: una professió tan metafísicament nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per a acceptar-la. Diu, en efecte, l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’estat, la que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, no sabem des de quan, des de quin any o segle; a continuació, o simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que ontològicament, per la pròpia substància, i els pobres humans no podem fer-hi res. La qual nació, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la Constitució.

Com que a mi aquest fonament doctrinal em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica. I més problemàtica encara resulta la meua lleialtat a la Constitució si jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes, inclosa la defensa de l’Espanya una, indivisible i comuna (Article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), si he d’acceptar que la meua única pàtria és la nació espanyola, i si no puc tindre més nació que aquesta nació. D’això, per  si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és igualment la seua pàtria, farà molt santament d’assegurar-se abans contra el risc i perill de tal idea. Perquè pensar això és contrari, rigorosament contrari, als fonaments de la Constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir, qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d’una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber que és un patriota inconstitucional, és a dir, il·legal. Em sembla molt bé que, aprofitant els trenta-cinc anys passats i alguns inconvenients presents, es parle de reformar alguns articles de la Constitució. Perfecte. Però no passen pena, que si n’hi ha algun d’intocable és l’article del fonament de tot, l’Article 2. I mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment, inconstitucionals. No em negaran que és una estranya condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble.