| Avui és dilluns, 6 d'abril de 2026 |
| << < [38] [39] [40] [41] [42] [43] [44] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1472 | 28/08/2012 
_valencia.jpg "Fotografia de Manuel Bruqué (EFE)")
I de juliol, pel que hem hagut de constatar i de patir. Sembla, segons que es desprén dels registres històrics (massa curts), que aquestes temperatures immoderades fa molts anys que no es coneixien, com ara a la ciutat de Morella, amb uns 38º que no es veien des del temps de la I Guerra Mundial. Bé, doncs, segurament és cert que les mitjanes universals de la temperatura pugen lentament però implacable, i que gran part de la culpa la tenim els humans insensats. També és cert, però, que cada pocs anys, en aquest país, és costum lamentar-se de la gran calor que fa, de com és d’insuportable la temperatura que ens manté afligits i extenuats, de l’infortuni d’haver d’aguantar aquest capritx inaguantable del clima. Ens en queixem cada any, per vici històric, igual com alguns dies de cada hivern ens queixem dels excessos del fred. El cas és que arribà aquest estiu immoderat amb grans calors impròpies de països assenyats i civils, s’instal·là sobre l’aire i la terra amb excessos inhumans, i no sé si quan vostés llegiran aquest paper (una setmana després d’escrit) la calor indecent haurà baixat a límits habituals i raonables o haurà tornat als extrems, vist que el clima sempre camina per viaranys incomprensibles. L’única certesa és que no habitem un país amable i temperat, sinó uns litorals, valls i muntanyes de la vora del Mediterrani, amb pluges tan regulars com incertes a la tardor i a la primavera, sequedat i calors a l’estiu, fred variable a l’hivern, i a passar-ho bé amb aquest clima que tenim el vici de considerar privilegiat, però que és una font contínua d’inestabilitats físiques, mentals i emocionals. No correspon a la fe que hi tenim, i per tant els excessos, que d’altra banda no són excepcionals sinó ordinaris, sempre ens agafen per sorpresa i amb un sentiment d’injustícia, basat òbviament en l’oblit selectiu. D’acord que enguany aquests mesos de juliol i d’agost –amb els cèlebres vents africans, plens de pols, que sempre ens sorprenen però que igualment tornen sempre– han estat més llargament calorosos del que indiquen les mitjanes estadístiques, però superar la calor mitjana també és un costum climàtic que es repeteix cada pocs anys. Es repeteix, invariablement, però cada any que torna, ens agafa com qui diu desentrenats. Com si esperàrem, il·lusòriament, que l’estiu ha de ser moderat, sobretot els qui vivim a la vora de la mar i hem de patir, a més, el suplement de xafogor que ens procura la humitat de la nostra estimada mar antiga.
Com si ens consideràrem, gairebé cada estiu, víctimes d’alguna alteració maligna de la norma climàtica. Com si la nostra experiència del clima estiuenc no fóra la suor, i per a alguns com jo un malestar intolerable: jo enyore, cada estiu, els núvols de Bretanya, i la fresqueta d’Escòcia o del Cantàbric. I practique, com en tantes altres coses, la bíblica virtut de la paciència. No m’agrada queixar-me de la incomoditat que imposa la meua geografia: n’hi ha de molt pitjors. Tinc la impressió que en altres latituds més boreals la població és més realista: saben que l’hivern és llarg i molt fred, que hi neva sovint, que el gel cobreix la terra, que la normalitat inclou la pluja permanent. I saben que la tardor és la tardor, la primavera és la primavera, que l’estiu és curt i asfixiant a Nova York i ple de mosquits a les planes de Rússia o entre els llacs innombrables de Finlàndia. Ací, quan arriba la calor i el sol (això que vénen a buscar amb entusiasme els habitants de terres d’estius ennuvolats), hem de suportar durant dos o tres mesos que tots els noticiaris televisius dediquen la meitat del temps a recordar-nos quines calors tan horribles passem, repetint cada dia imatges de termòmetres amunt o avall dels quaranta graus, i de turistes o indígenes refrescant-se a les fonts de les ciutats, quan no omplen les platges d’un formiguer espés de cossos nus que encara deu augmentar notablement la temperatura de l’aire. I llavors ens precipitem a l’aire condicionat, com si no fórem hereus d’incomptables generacions que han viscut sense aquesta refrigeració antinatural, i ni tan sols es llevaven la roba: els senyors s’afluixaven la corbata i el coll dur, les senyores portaven vestits més o menys vaporosos, i això era tot. No aprendrem mai la virtut de la paciència, ni tan sols de la paciència climàtica que hauria de ser tan natural i tan antiga.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1470 | 14/08/2012
 Vista des d’un lloc elevat, com ara la meua caseta de Xodos, i en una nit sense lluna i sense núvols, la nostra galàxia familiar, la Via Làctia, resulta un espectacle fascinant, un ample camí celestial de llum blanca i blavosa que a poc a poc, quan es dilaten les pupil·les, es descompon en els incomptables punts brillants de les estrelles sobre un fons indefinit i lletós: aquesta és la part de l’Univers que ens correspon, als habitants de la terra, aquest és el nostre únic camí, un camí format, com sap tothom, amb la llet que la deessa Hera va esguitar quan li donava de mamar a Hèrcules. Poca broma amb la mitologia grega, gràcies a la qual tenen nom tants planetes, i tantes estrelles i constel·lacions. Com ara els noms de Cefeu i Cassiopea, i de la seua filla Andròmeda, pobra princesa condemnada a horribles noces amb un monstre de la mar, fins que Perseu (que també acabà transformat en constel·lació) la rescatà de la roca on esperava encadenada. El cas és que els astrònoms, gràcies al telescopi espacial Hubble, han calculat fa poques setmanes quan i com la bella princesa elevada al cel, la galàxia Andròmeda (no confondre amb la constel·lació del mateix nom), xocarà o s’estavellarà contra la seua veïna la Via Làctia. Aquest futur de col·lisió i compenetració era ja conegut, però no se sabia quan tindria lloc: la filla de Cassiopea penetrarà en el camí de la llet d’Hera d’ací a uns quatre mil milions d’anys. En principi, o al principi, la posició del sol quedarà alterada en la nova galàxia comuna, però ni la nostra estrella ni els seus planetes seran destruïts. Cosa que no ens ha de preocupar de manera immediata, però sempre és bo pensar en el futur i prendre les mesures adients. Vista des de la terra, la gran galàxia futura Andròmeda-Làctia, asseguren els astrònoms, serà realment espectacular, i haurem de mirar la manera d’arribar fins aquell temps, almenys per gaudir de l’espectacle. Avui, diuen els científics del telescopi espacial, la galàxia Andròmeda apareix al cel com un petit objecte tèrbol, que ja va ser descobert pels antics fa més de mil anys, però el que és fascinant és que els humans sabem ara que aquell petit objecte vindrà un dia a abraçar i engolir el nostre sol i el sistema solar: un descobriment realment admirable, asseguren. I tant, i tant, que ho és. Les dues galàxies estan separades per uns 2,5 milions d’anys llum, i s’acosten l’una a l’altra a una velocitat de 400.000 km/h. De manera que és ben simple calcular quan es trobaran. Bé, més o menys: si el resultat no quadra, és que jo no he pres correctament les dades.
Les simulacions construïdes sobre les dades del Hubble mostren que les dues grans masses d’estrelles en algun moment prendran la forma conjunta d’una galàxia el·líptica, del tipus més comú de les que se’n veuen en aquestes parts de l’univers. O siga, que el camí de la llet ja no es veurà com a tal, i el terrestres o terrícoles (que, en tot cas, viurem eternament al paradís) haurem perdut la manera més bella d’orientar-nos de nit. I, asseguren les previsions, encara que amb la barreja no xocaran les estrelles i els planetes (l’espai és massa gran), haurem d’anar alerta amb els desplaçaments del nostre sistema solar, i sobretot procurar de no caure en l’enorme forat negre que es formarà al centre de la nova galàxia conjunta: ja se sap que dels forats negres, com del fons de l’embut de l’infern de Dante, ningú que hi cau no en pot sortir. I finalment, com que en curs d’aquest procés de milers de milions d’anys el nostre sol haurà consumit bona part del seu combustible nuclear, i el seu volum gasós s’haurà expandit notablement, la calor que patirem a la terra serà del tot insuportable, i si no prenem mesures contundents no hi quedarà ni senyal de vida sobre una superfície roent i rostida. Ara bé, com que per arribar a tot això falten encara molts anys, sempre podrem, tal com apunta amb ironia un astrònom, trobar una manera intel·ligent de transformar l’energia solar en aire condicionat i, des dels nostres refugis fresquets i confortables, gaudir de la visió de la nova galàxia. I quan s’acabe la calor d’agost, ja pensarem en alguna altra cosa.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1469 | 07/08/2012
He corregit, al llarg de més de quaranta anys de professió docent, innombrables exàmens de revàlida, de preuniversitari, d’accés a la universitat i d’altres semblants, on la suposada maduresa dels estudiants sembla que s’ha de manifestar amb alguna claredat, cosa generalment irreal, pura fantasia, tal com es mostra un any rere un altre. D’altra banda, l’estat i condició de les idees que el comú dels estudiants posseeixen es manifesta de tant en tant en els disbarats habituals i sovint còmics d’alguns d’aquests exàmens. Abans de la universitat i dins, com aquella senyoreta que, en un curs de cultura clàssica, començà una resposta amb aquesta afirmació contundent: “La lengua de los griegos era el latín”, i després vingué a protestar-me pel suspens. A França, els diaris encara tenen el costum de publicar algunes perles seleccionades de les proves del Baccalauréat, el cèlebre i suposadament seriosíssim examen nacional. Com ara el del passat mes de juny, en les proves de filosofia, que allà no són cap broma, i que hom espera que demostren el profit intel·lectual dels estudiants. Un corrector de la Universitat de Poitiers ha revelat algunes d’aquestes perles, en les redaccions sobre dos temes ben representatius: “Poden existir desigs naturals” i “Treballar, és únicament ser útil?”. Imagine els alumnes, joves de divuit anys que han hagut de llegir els seus clàssics, que han completat aquella educació de liceu francès tan racional i tan completa, meditant llargament sobre el paper. Fins que un escriu: “Els desigs naturals canvien. Per exemple, per a una família que viu a l’Àfrica, els desigs naturals són dormir i menjar, perquè Àfrica viu encara de manera salvatge. Però per a un francès molt més evolucionat, seran tindre un cotxe, una rentadora i un guarda-roba molt gran.” Com a ideologia, com a informació ben assimilada, com a visió del món i de la humanitat, no està gens malament: això mateix deu pensar un percentatge molt considerable de la població europea, joves i grans, i amb perles com aquesta es podrien fer molts collars. Més prop de la psicologia de les emocions, un altre jove prometedor escriu: “Segons Rousseau, val més somniar els propis desigs que satisfer-los. És per això que ell sempre va viure sol i desgraciat.” Satisfem, doncs, els desigs, si volem viure feliços i en bona companyia: somniar-los és inútil i perjudicial, i això explica, sense dubte, una bona part del funcionament de l’economia universal: consumiu veloçment, no espereu, no penseu. El (o la) estudiant no era tan idiota com pareix.
Encara sobre el tema del desig, un (o una?) dels examinats afirma: “Els homes utilitzen les paraules per a expressar el seu desig, i els animals utilitzen els crits. Excepte quan les persones tenen relacions sexuals amb l’objectiu d’obtenir plaer i no amb l’objectiu de fer criatures: utilitzen els crits perquè llavors l’home és considerat com un animal.” No és una estupidesa, en el fons, és una visió canònica de la moral sexual, la mateixa dels cardenals i els bisbes: quan el sexe no busca fills, és una cosa animal, i per això provoca aquells crits que sabem. Quant a la utilitat del treball, hi ha algunes idees clares. No sempre és únicament útil, explica un batxiller, ja que, com en el cas de les prostitutes, es pot perfectament unir “l’utile à l’agréable”. El xicot (segur que era mascle) deu haver vist Pretty woman, i no té més fonts de referència, cosa més habitual del que sembla. I un altre, més polític, explica: “Si el treball ens fa útils, llavors per què tanta gent no se n’adona i prefereix aprofitar-se del sistema rebent els diners dels altres sense treballar (em referesc a l’atur)?” Quins comentaris ha sentit a casa o al carrer, l’examinat? Els mateixos que una gran part de la població, no hi ha cap du bte. I la perla de les perles, aquesta: “La prova que el treball no és útil, és que Jesucrist no va treballar mai. Va viatjar de poble en poble per escampar l’amor, però no treballà mai. Ara bé, ningú no ha estat més útil que ell: això no ho discutirà ningú.” No sé quina nota va traure l’examen: jo li hauria posat un excel·lent.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1468 | 31/07/2012
 Això era un partit, dit popular, que va guanyar unes eleccions amb majoria absoluta, i no per mèrits propis (com hauria de ser) sinó per la inèpcia escandalosa del govern dels adversaris, dits socialistes. Es diuen populars, es diuen socialistes, perquè d’alguna manera s’han de dir, no perquè el mot tinga cap contingut apreciable. D’aquella victòria tan memorable ha passat poc més d’un semestre, i el nou govern dels vencedors ja s’ha mostrat tan inepte com l’anterior dels vençuts, cosa que no era gens fàcil. Rarament la mediocritat aclaparadora, la frivolitat verbal, la incompetència, la vanitat o la negació de la simple realitat, havien sigut tan abundants, tan generals, entre els partits del poder i de la oposició, en aquest Regne d’Espanya que ha produït tan poquíssims polítics d’altura. Fa poc més de tres anys, quan ja el cataclisme econòmic produïa els primers tremolors de terra, quan el model de tants anys queia a trossos, ja vaig escriure que per a mi era un escàndol incomprensible i una mostra de frivolitat irresponsable que el senyor president del govern, Rodriguez Z., somriguera ben satisfet explicant davant les càmeres que érem líders mundials en quilòmetres d’AV(E), també els primers en autopistes, i no sé si en alguna mostra més d’esplendor i de riquesa suprema. De manera, escrivia jo, que, mentre el miracle econòmic espanyol –il·lusió, fantasia, aire calent, serpentina i confetti– es dissolia en l’aigua freda de la realitat, s’apagava com el final d’una fireta, es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el nostre gran líder modern (el que, segons Leire Pajín, ara número dos del PSPV-PSOE, havia canviat el curs de la història al costat de Barack Obama), afirmava que érem objecte de l’enveja universal, mirall dels nostres veïns que, pobrets, com ara Alemanya o Gran Bretanya, quedaven a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres: a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull nacional, amb la qual es reforcen les vèrtebres de l’espinada d’Espanya, tal com recordava el ministre socialista que (com ara la ministra popular) fomentava aquestes coses i d’altres. Aquesta insensatesa de nous rics (nous rics sense diners: ja tornarem els crèdits algun dia, pensaven...), vanitat i supèrbia, era la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport de Barajas, més milers de milions encara, o també, molts anys abans, a gastar no se sap quants bilions de pessetes (bilions del 92), en una Exposició Universal a Sevilla on passat un any, tal com vaig comprovar, ja creixia l’herba entre el ciment, i que no va fer cap profit ni a Sevilla ni a Andalusia: trenta anys després Andalusia bat tots els rècords d’atur (més d’un 30% reconegut), té més del 25% de la població ocupada cobrant del pressupost públic i no se sap quants receptors de jornals de subsidi.
Però això a qui li importava, si els governants podien presumir de tindre més alta velocitat que ningú (sempre, això sí, que no siga entre València i Barcelona), i més autopistes buides i un aeroport descomunal. La infecció, la malaltia del disbarat sense seny, sembla, en tot cas, que ha esdevingut permanent i contagiosa. Tan contagiosa, que fa mol pocs dies hom ha votat al Congrés dels Diputats una proposta a favor del corredor ferroviari dit central, el que hauria de passar per Saragossa i travessar els Pirineus amb un túnel de quaranta quilòmetres: un disbarat innecessari i caríssim, un despropòsit descomunal. Doncs bé, la proposta no la presentà cap grup de dreta, representant de les grans empreses constructores, etc.: la presentà Izquierda Unida, que ara es diu plural! I li ha donat suport el parlament en ple, PP i PSOE, fins i tot Joan Baldoví (del qual acceptarem l’excusa –estava una mica distret, assegura–, si no es torna a repetir), amb els diputats socialistes catalans, que han demanat perdó, i els socialistes valencians, que havien d’obeir ordres, com sempre, i que després encara justifiquen aquesta bestiesa submisa. Una esquerra ben estranya, la nostra, ben curiosa, sobretot si la comparem amb el vot negatiu, racional, d’Iniciativa per Catalunya, ERC, i CiU, que almenys van fer honor al seny. Perquè l’Espanya sense seny, siga d’esquerra o de dreta, no s’ha acabat encara, ni s’acabarà mai.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1467 | 24/07/2012
 Tinc un respecte considerable per la figura del senyor Duran Lleida, professional eminent en l’exercici d’aquesta dura activitat que és fer de polític a Espanya en nom de Catalunya. El meu respecte, però, és més aviat distant i de cap manera incondicional, entre altres coses perquè en la hipòtesi remota que jo hagués de triar entre Unió i Convergència és evident que no seria la primera “qui ferait l’objet de mon choix”, com diu aquella cançó de Brassens. Per raons d’història passada, Unió Democràtica de Catalunya mereix tota la meua simpatia; per raons d’història present, la meua afinitat racional va sense dubte cap a Convergència. I la mateixa cosa hauria de dir dels dirigents màxims que les representen. En qualsevol cas el senyor Duran, ho torne a dir, és un professional amb tots els requisits i habilitats, navega molt hàbilment en les aigües traïdores de la política espanyola, i se suposa que, quan parla o escriu, sap perfectament què vol dir, amb quins fonaments i amb quin objecte. Per exemple en aquella “Carta a la militància” que publicà en el butlletí del seu partit el mes d’abril passat, i de la qual se’n va fer ressò una part de la premsa. Aquella carta on escrivia: “Davant de la incertesa que el govern de l’Estat ha projectat i de les escapades de Rajoy davant la premsa, en canvi, qui va parlar, com sempre i sense complexos ni embuts, és la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre. La ‘lideresa’, com és coneguda col·loquialment a Madrid, després de visitar el president Rajoy a la Moncloa, va quedar descansada amb unes declaracions que, si bé a mi no em sorprenen, sí que van sorprendre el propi president del govern amb el qual s’acabava d’entrevistar. Aguirre va dir que s’ha de revisar l’Estat autonòmic i va proposar el retorn de competències, o bé a favor de l’Estat o bé a favor d’institucions locals. En canvi, el sorprès Rajoy va despatxar la proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid amb una brevíssima declaració: ‘ni em plantejo el debat autonòmic’.” Una introducció una mica llarga i circumstancial, però necessària per allò que ve a continuació, que és la idea substancial de Duran: “Contra la posició de Rajoy, jo sí que estaria disposat a parlar de la necessitat de revisar l’Estat autonòmic. El problema és el com. I aquí és on, sens dubte, hi ha diferències amb Esperanza Aguirre. Si el PP i el PSOE tinguessin sentit d’Estat i recuperessin l’esperit constituent, la situació econòmica actual requeriria com mai que tornéssim als orígens i que es deixés l’autonomia a Catalunya, Euskadi, Navarra i Galícia, més enllà d’un grau de descentralització eficaç per a la resta de regions de l’Estat. Però crec que lluny d’aquesta voluntat, el debat autonòmic el que comporta no és tant acabar amb el ‘café para todos’ sinó deixar-nos a tots sense cafè, que és molt diferent.”
En la doctrina de Duran, per tant, el “sentit d’estat” –allò que, per desgràcia no tenen (!) el PSOE i el PP, però se suposa que ell sí– exigiria, posem per cas, la liquidació del País Valencià en tant que comunitat autònoma, i la seua reducció a un incert grau de descentralització. Gràcies pel detall, que no sabem en què es fonamenta, ja que Navarra sí però el País Valencià no. Deu ser que el Regne de Navarra era històric i el de València no. O qui sap si Navarra tampoc, ja que el mateix senyor Duran, el dia 7 de juliol, afirmà públicament amb contundència que allò “lògic” seria configurar un estat espanyol amb autonomia per a “les tres comunitats històriques” de Catalunya, País Basc i Galícia, i “amb un gran de descentralització notable per a la resta”. Ara Navarra jo no deu ser històrica... “Comunitat històrica” és una convenció circumstancial, precisament no gens històrica (haver aprovat un Estatut d’Autonomia en temps de la República, encara que pels pèls, com a Galícia), i resulta poc decent que una persona de seny utilitze aquest concepte sense substància com a fonament doctrinal per negar al País Valencià el dret a una autonomia política plena, és a dir el dret a una tassa de cafè, i no a una tasseta de malta aigualida. Si això pensa i afirma un dels representants més visibles dels nostres amics, no cal que ens preocupem dels enemics.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1466 | 17/07/2012
Vaig visitar Atenes per última vegada la primavera del 2007, i la ciutat conservava aquell aire d’haver gastat molts diners en restauracions, embelliment de carrers i places i pintura de façanes, que solen tindre els llocs per on ha passat poc temps abans una Olimpíada. Com Barcelona després del 1992, però d’una altra manera. L’aeroport, posem per cas, on vaig haver de passar algunes hores mortes, em va semblar un despropòsit immens: enorme i gairebé buit del tot. Com el de Sevilla després de l’Expo famosa, com el nou de Barajas, després d’Álvarez Cascos. Em preguntava, atesos els recursos financers dels grecs, qui havia pagat tota aquella despesa sumptuària. Ara, pel que es veu als noticiaris, la ciutat d’Atenes ha canviat bastant: no és escenari d’alegries i festes olímpiques, sinó de manifestacions d’amargats, de nous pobres, i de bandes nombroses de xicots que deuen pensar que trencant i cremant arreglaran les coses. Al centre, hi ha dotzenes d’edificis cremats i senyals de batalles i destruccions recents, entre altres coses perquè el govern del Pasok va preferir no sufocar les revoltes violentes, no complicar-se la vida. Alguns escriptors coneguts firmaren un manifest afirmant que aquella era la pitjor solució possible, i molts intel·lectuals d’esquerra els criticaren violentament. Ara diuen: ja veieu què ha passat. I que no resulta admissible justificar la violència dita d’esquerres (il·lusions neoanarquistes, neotrotskistes o indignats incendiaris) i condemnar la d’extrema dreta. Això és ideologia barata, afirma un novel·lista famós: o és que resulta que ací tots som innocents? A Grècia, diu, la innocència s’ha convertit en una professió. Sembla que allà ningú té la culpa de res: ni els grans naviliers que no paguen impostos; ni els governs successius que han falsejat els comptes i han mentit i han col·locat sistemàticament amics, parents, coneguts i afiliats a cobrar del pressupost; ni els professionals com ara metges, advocats i arquitectes que oculten la major part dels seus ingressos (en això tenen nombrosos col·legues a l’altre extrem del Mediterrani...); ni la ciutadania en general que considera que no pagar impostos (i si pot ser no pagar bitllet al transport públic) i enganyar l’estat és com una antiga virtut que cal preservar per damunt de totes les coses. Ni l’Església Ortodoxa, propietària d’infinitat d’immobles i de terres que ni tan sols figuren en cap cadastre públic (institució que, allà, sembla que és gairebé inexistent, per incerta o incompleta), i que presideix ritualment la vida política i pública. Vostés deuen haver vist, fa poques setmanes, el jurament del nou cap de govern i dels nous ministres, davant de bisbes i arximandrites diversos vestits de pontifical i cantant benediccions i psalmòdies amb veu sonora i solemne de baix. El president i els ministres, mentrestant (els últims, conservadors, com els anteriors, socialistes), feien repetidament el senyal de la creu amb tres dits, tal com toca, significant les tres persones de la Santa Trinitat.
L’escriptor conegut recorda que, quan entrà en la Unió Europea, Grècia era un país pobre, frugal i disciplinat. Que llavors començaren a ploure diners, i que va ser com si a algú que ha passat molta gana li donaren de sobte grans olles de carn i cuixes de corder. Grècia, afirma, es va posar malalta. És a dir: els governants van dedicar els diners europeus a engreixar més encara el sistema clientelar. Els diners, doncs, no s’invertien, es repartien. I així l’Estat esdevingué un monstre inflat, acostumat a menjar massa. Ara, diu l’escriptor, els sindicats del sector públic abandonen el Pasok i es passen a Syriza, l’esquerra radical, que fa mal d’acollir-los perquè són gent corrupta, aviciada amb les pràctiques que ens han portat al desastre. Si Grècia ix del forat, serà gràcies a la molta gent que encara treballa decentment: allò que no està contaminat pel sector públic encara té futur, afirma. Acabaré recordant que els paràgrafs més durament descriptius d’aquesta pàgina, i les frases més durament crítiques, no són directament obra meua (que podria passar, falsament, per més dretana que esquerrana), sinó declaracions expresses –tal com més d’un lector deu haver descobert– del novel·lista Petros Màrkaris, que no és precisament un escriptor reaccionari. És, simplement, un grec lúcid i amb els ulls oberts.
| | << < [38] [39] [40] [41] [42] [43] [44] > >> |
|
|
