Joan F. Mira | El Temps, núm. 1381 | 30/11/2010   

El monstre dolç, i 3

Afirma Simone que, a les esquerres europees, potser els pesa encara l’ombra històrica del comunisme. És a dir, el fet que l’únic socialisme real, l’únic que ha arribat al poder i l’ha mantingut al llarg de mig segle o més, ha estat de fet una successió de règims definits com a “tirànics, miserables i criminals”. Amb l’afegit que el seu esfondrament, “brutal i violent”, va significar, per a molts, l’ensorrament d’alguns dels grans mites de l’esquerra sencera. Jo, que he estat un modestíssim socialdemòcrata tota la vida, però que també creia en alguns d’aquests mites, no puc estar-hi més d’acord. El mite, o la utopia, de la revolució, aquell capgirament complet, violent o gradual, que havia de canviar totes les coses i conduir-nos veloçment a la felicitat de l’home nou. Qui espera o desitja ara mateix una revolució així en aquests països nostres, i quin règim hi instauraria després? I quant al mite paral·lel de la lluita de classes, i fins i tot de l’odi de classe, que havia de ser el combustible i l’espurna que encendria aquella revolució, en què ha quedat a hores d’ara? Ara que, per posar un cas només, gran part del capital que circula per l’univers procedeix dels fons de pensions. Ara que ningú no sap ni tan sols quines són les classes que haurien de lluitar, ni com, ni amb quin resultat final. Pitjor encara és la banalització, la indefinició i la falta de contingut perceptible d’aquella noció que en dèiem progrés, i del seu derivat progressisme. Se suposava que el progrés, vist per l’esquerra, volia dir un futur millor i més lliure, un futur radiant d’alliberament i d’igualtat, i alhora una prosperitat econòmica general, assegurada, i compartida i repartida amb justícia. Si això és encara així, no és gens clar, sobretot mirant els programes que els partits d’esquerra apliquen quan arriben al govern, generalment ben diferents dels que prediquen, i sovint difícils de distingir dels de la dreta. Si el progrés és també augmentar i assegurar els llocs de treball, hom pot dubtar de l’eficàcia dels programes dits d’esquerra: comparant, per exemple (incloent-hi totes les variables del cas), els resultats del govern de la CDU i d’Angela Merkel a Alemanya (de cinc milions de desocupats a tres), amb els del PSOE i Rodríguez Z. (de dos milions a quatre i mig), en els mateixos anys i enmig de la mateixa crisi de les finances globals. A pesar de tot, com que la realitat, segons per a qui, compta menys que la doctrina, encara queden bona cosa d’intel·lectuals d’esquerra que enyoren el socialisme d’estat, que demonitzen l’economia de mercat, que es defineixen com a anticapitalistes i antiamericans, que admiren Fidel Castro (cinquanta anys de revolució permanent), que tenen simpaties per Hugo Chávez (deu anys de desastre incessant), que excusen o justifiquen qualsevol violència, crim, opressió o dictadura (fins i tot islamista) a condició que siga antioccidental. Davant d’aquests enemics, esdevinguts secta marginal, el monstre dolç no té problema, i el seu control s’escampa sense obstacles.

És cert que, entre tant de descrèdit i tant de desconcert, hi hagué una suposada tercera via, la de Tony Blair i els seus sociòlegs de cambra. Bé, doncs, a la Gran Bretanya, aquesta via ha deixat un país on les disparitats socials són més fondes que abans, on els abusos dels centres financers han tingut el camí més lliure que mai, i on els serveis públics no s’han recuperat dels colps que havien rebut de la senyora Thatcher. O la via d’una esquerra que es justifica només amb la defensa dels drets de les dones, de les minories, dels homosexuals, dels immigrats, de la gratuïtat incondicional de tots els serveis públics, del laxisme en matèria de seguretat. Fites molt nobles i necessàries, però que difícilment engresquen aquella majoria de la població que ha entrat massivament en el món del consum, de les satisfaccions immediates, de la televisió més embrutidora, de la fugida davant de qualsevol responsabilitat personal que implique esforç sostingut i alguna forma de renúncia i de sacrifici. I per tot això, i per més coses, afirma Raffaele Simone, “en aquests inicis del segle XXI el dipòsit d’idees de l’esquerra frega ja la bancarrota”. I per això, també, la resistència al poder del monstre ha de tornar a valors clàssics… que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a la seriositat i alt nivell en l’educació, a la regulació dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal. O això, i més coses, o el monstre dolç ens adormirà tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió.

Aquest article comença aquí... i continua aquí

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1380 | 23/11/2010   

El monstre dolç, 2

Primera part d'aquest article

El monstre suau, amb aparença amable, sembla que va guanyant terreny, i amb pocs obstacles. En el camp de joc del consum com a forma de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, de la desconfiança davant dels pobres, dels marginats, dels immigrants, en aquest camp de joc la dreta nova està molt més adaptada que l’esquerra antiga, domina el xoc de forces, és fins i tot més popular, tal com indica fins el nom dels partits que l’encarnen.  I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprès que estem assistint a una autèntica mutació dels valors dominants, a un canvi de cultura política. El canvi vol dir que la defensa dels ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, de presència activa dels poders públics per a garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema, de preocupació efectiva per l’interès general –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interès egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I al costat de tot això, davant de problemes i conflictes reals, vells o nous, les esquerres europees s’han negat a la comprensió de dificultats sobrevingudes. No han afrontat els problemes sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de la despesa pública excessiva, de les noves activitats econòmiques que acumulen poder financer i produeixen treball precari, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que produeixen, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat o perifèric, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els pobres, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permès que augmentaren? Potser perquè ha permès que l’escola pública acabara perdent crèdit i atractiu davant de la privada? Potser perquè ha tancat els ulls davant dels aspectes negatius (tan reals com els positius) de la nova immigració? Potser perquè també estimula el consum massiu com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infal·lible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí?

I d’altra banda, la major part de la gent ha arribat a assumir com a normal, natural i com si fóra la condició pròpia de la realitat de les coses, un conjunt de factors de protecció, de garanties i de seguretats, que en realitat són efecte, en gran mesura, dels combats democràtics al llarg de més d’un segle. I sobretot, efecte d’allò que fins ara en dèiem “idees de progrés”. Les pensions assegurades, la sanitat pública gratuïta, la llibertat d’associació i d’expressió, els drets de les dones en tots els camps, la igualtat efectiva davant de la llei, la legislació laboral, l’extensió dels serveis públics, la laïcitat institucional, les vacances pagades, tot això que ara és vist com si fora etern i natural, són adquisicions relativament recents, sovint guanyades amb dures batalles contra inhibicions i privilegis ancestrals, i sovint també, cal dir-ho, amb la participació d’un centre-dreta polític demòcrata-cristià o liberal (és a dir, de la dreta antiga, no de la nova que ara creix i s’escampa). Aquest patrimoni, guanyat tan lentament i amb esforços tan llargs, pareix ara inherent a la condició europea, com un conjunt de drets sense obligacions, no el resultat d’una lluita sinó de la naturalesa pròpia de les coses. L’estat del benestar, ara no té pare ideològic, i l’esquerra s’ha quedat sense aquest argumentari històric. Però aquest mateix benestar garantit, resulta que ja no sembla garantit. I davant del culte de l’individualisme, de l’èxit, de l’entreteniment, la incertesa del futur es presenta sovint com a efecte dels excessos redistributius de l’esquerra. Ací, en aquest terreny, és on la dreta triomfa, quan proclama: estrenyeu-vos (tots) el cinturó de la despesa pública redistributiva, que nosaltres us salvarem de la catàstrofe. I mentrestant, mireu la tele i no penseu, que les idees són perilloses. Continuarà.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1379 | 16/11/2010   

El monstre dolç, 1

Raffaele Simone és un lingüista de primer nivell internacional, pensador i filòsof simpatitzant de l’esquerra, i autor que ara mateix circula pel món sobretot pel seu llibre Il mostro mite, traduït al francès amb el títol Le monstre doux, i que no sé si per ací el tenim en traduccions assequibles. Doux, en francès, és una paraula una mica ambigua, que tant pot ser dolç com suau o tendre. Mite, en italià, segons el Zingarelli, vol dir benèvol, clement, indulgent, i també vol dir mansuet i tranquil si es tracta d’animals, tebi o dolç si es tracta del clima, i en general qualsevol cosa suau, lleugera, no massa pesant. Bé, doncs, tot això és el monstre que ens domina, controla o governa: el monstre dolç, que no sembla cap monstre. El monstre és un règim global de govern, però també un sistema mediàtic, televisiu, cultural, cognitiu, una forma d’ambient infantilitzant persistent que pesa sobre tota la nostra societat, afirma Simone. El monstre és producte i criatura d’una nova dreta que ha comprès la nostra època consumista, individualista, accelerada i mediàtica. Una dreta pragmàtica i conquistadora, associada als caps d’empresa i als mitjans de difusió per a promoure una societat de l’entreteniment, de defensa dels interessos a curt termini, i que promet alhora la seguretat i les barreres contra la immigració indesitjable. Aquest règim, diu Simone, aquesta nova dreta triomfant, s’interessa sobretot per l’expansió del consum, de la diversió i de l’espectacle, que li semblen la verdadera missió de la modernitat. El monstre dolç està decidit a reduir el paper controlador i redistribuïdor de l’estat i dels serveis públics, menysprea la vida intel·lectual i la independència de pensament, i desenrotlla una ideologia de l’èxit individual. És populista en el sentit que esquiva la democràcia en nom d’“allò que vol el poble.” Pensar en el senyor Sarkozy, en Berlusconi o, ridículament i a casa nostra, en Zaplana o en Camps, és una manera de començar a entendre-ho. Pensar en la corrupció que, quan no es pot amagar, es justifica amb els resultats electorals dels qui la practiquen, en seria una altra. Repassar el contingut de la major part dels programes de televisió ens ho fa entendre més clarament encara. El règim del monstre, explica Simone, es basa en tres manaments, el primer dels quals és consumir: consumiu, compreu, consumiu i compreu sempre, de tot i qualsevol cosa, útil o inútil. És la clau del sistema, i el primer deure del ciutadà. O consumiu o la maquinària econòmica es bloqueja i s’escampen la pobresa i la desgràcia universals. Consumiu, perquè la felicitat resideix en el consum, en el diner fàcil. Ser feliç és anar de compres, passar hores en un gran centre comercial. L’estalvi és cosa antiga i passada, la sobrietat és gairebé antisocial, ser moderat i discret és avorrit. I està prohibit avorrir-se.

El segon manament, per tant, és divertir-se. No hi ha res més important que l’espectacle, qualsevol que siga, massiu, al carrer, a casa davant del televisor, a les revistes del cor, l’espectacle dels personatges públics. I omplir de diversió el temps lliure, els ponts, les vacances, els caps de setmana, les hores domèstiques. Les pantalles i pantalletes omnipresents, la imatge permanent. La necessitat de diversió omple tot l’espai disponible, refà la imatge i el contingut de les ciutats històriques, indefectiblement turístiques. La diversió, en el sentit més extens, fa construir hotels i més hotels, ocupa les platges i els paisatges, omple els centres comercials, s’escampa per totes les hores de la vida. Fins i tot les notícies més serioses o més tràgiques es converteixen en entreteniment: guerra, misèria, catàstrofes, debats polítics, qualsevol cosa, tot esdevé espectacle, insisteix Simoni, joc en temps real, fulletó emocional, una variant de reality show. I el tercer manament és el culte del cos jove, de la vitalitat indefinida, la pell inalterable: la negació de la vellesa i fins i tot de la condició d’adult. El rejoveniment com a gran indústria universal, el consum expansiu de cosmètics per a semblar esvelts, adolescents, de línies i plecs i pell sense arrugues, la cirurgia estètica, el gimnàs, el bronzejat perpetu, i una altra vegada Silvio Berlusconi com a model i emblema. Els adults com a adolescents eterns, i no solament per la pell i per l’aspecte, sinó per la devaluació de les postures reflexives, de la serenitat, de la calma, del pensament, que són coses inútils i tristes, quan allò que compta és la velocitat, la imatge arrogant, l’èxit, els diners. Ha passat sempre, d’acord, però abans era cosa només d’una petita minoria, i ara és l’aspiració més alta de tothom. Continuarà.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1378 | 09/11/2010   

Vagues particulars

Escric pocs dies després de la mort de Marcelino Camacho, un dels més grans líders històrics del sindicalisme i del moviment obrer, sense cap dubte. La seua ideologia comunista rigorosa i aspra no em resultava personalment atractiva, però tant se val: era un dirigent obrer d’una eficàcia admirable, i les vagues que va organitzar –vagues verdaderament obreres, vagues contra empreses efectivament explotadores, vagues contra els abusos i excessos del capitalisme, vagues per la llibertat sindical– van ser igualment exemplars en el seu gènere. Que és, justament, el gènere de vagues que sembla que ja no s’estila, o que es practica ben poc. I escric també pocs dies després d’aquella sèrie de moviments, vagues i manifestacions que a França intentaven no solament –ni sobretot– impedir l’aprovació d’una llei que retarda dos anys la jubilació, sinó mostrar el rebuig a la política i a les males maneres d’un president cada dia més impopular per motius diversos, i mostrar alhora el malestar profund per un estat de coses que es percep com a progressivament insuportable. I també escric poques setmanes després d’una vaga general d’èxit dubtós, al Regne d’Espanya, convocada també a manera de protesta contra les decisions (tardanes, ineptes i segurament ineficaces) d’un govern no de dreta sinó suposadament d’esquerra. Molt bé, res a dir en l’un cas i en l’altre. Si és hora de protestar massivament, està bé que protesten massivament els sindicats i la gent que en tinga ganes. Tant si això té algun efecte real com si no: hi ha vagues i protestes que són molt més ideològiques i morals que armes per aconseguir victòries. Ja no sé si està tan bé que alguns se n’aprofiten per practicar l’antiga diversió de la destrossa, cremant cotxes i contenidors, trencant aparadors, enfrontant-se a colps amb la policia, i en definitiva passant unes hores molt més divertides que en l’atracció més violenta d’una fira. Emocions fortes, adrenalina a raig, i a més a més gratis i amb sensacions de protagonismes heroics. No es pot demanar activitat més gratificant, i sempre hi haurà intel·lectuals que hi troben justificacions ideològiques, per acabar d’arrodonir el plaer intens dels que hi participen. Tampoc no veig gens clar que una petita minoria, sovint numèricament insignificant (i en general en nom de la llibertat i de la democràcia), s’atorgue ella mateixa el privilegi de fer impossible la vida normal a la immensa majoria. Cinquanta estudiants bloquejant una facultat de 5.000 tants dies com els ve de gust, per exemple.

O cinquanta camioners bloquejant la distribució de benzina, o pocs centenars de controladors aeris (pagats amb sous de director de gran banca) deixant en terra milions de passatgers, i així podríem continuar amb maquinistes de ferrocarril, amb metges d’hospital, i fins i tot, si ens atrevim a suportar crítiques indignades, amb determinats grups i cossos de funcionaris públics. Perquè, si hom observa una mica com va tot això, la realitat és que ja fa un grapat d’anys que les vagues clàssiques contra l’empresari escanyapobres, contra l’empresa explotadora, contra el capitalista sense entranyes, em fa l’efecte que no es veuen enlloc. O no tant com les altres. Les vagues obreres com Déu mana, aspres i dures, tenien un principi i una base: els obrers no treballen fins que les pèrdues que això causa a l’empresa són superiors al cost d’allò que els vaguistes reclamen. Llavors, l’empresa cedeix, del tot o en part, negocien, i s’acaba la vaga. Com ha de ser. Ara, però, les vagues més habituals no es fan per provocar un perjudici econòmic a l’empresa culpable d’abusos, sinó a la ciutadania innocent que no podrà agafar el tren o l’avió, no podrà anar a l’hospital, posar benzina al cotxe o enviar els fills a escola. I llavors, se suposa que els governs, o l’administració pública, han de decidir si poden o no suportar políticament aquest patiment dels innocents (no pateixen els ministres ni els directors generals, pateix la gent que no en té cap culpa ni responsabilitat), i llavors negociar no en termes de classe obrera i capitalistes, sinó en termes, sovint, de privilegis gremials i de crèdit polític dels governants. I la lluita obrera, i els sindicats de classe, i els líders històrics com Marcelino Camacho? Ah, qui sap on ha anat a parar, tot això. Era del temps que els reis o els prínceps no visitaven, amb cara compungida, el túmul dels revolucionaris perillosos.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1377 | 02/11/2010   

Des del primer aplec

Des del primer Aplec, l’octubre del 1960, han passat ja cinquanta anys, mig segle. Érem potser un centenar, els primers, i entre ells molts amics meus, alguns ja morts, i jo mateix. Mig segle des del primer Aplec. L’origen l’explica un paper de convocatòria que he rebut fa pocs dies. El primer “darrer diumenge d’octubre”, el del 1960, diu el paper, va ser en realitat un tercer diumenge. Com cada any, la corporació de Lo Rat Penat, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzava una processó cívico-cultural al Puig des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però els joves de la venerable societat –entre els quals hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Eliseu Climent, Francesc Cueva, Antoni Bargues, Alfons Bonafont, Empar Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà, i d’altres– volien trencar aquesta commemoració exclusivament cultural i fer-ne un acte amb contingut polític. I així va ser que el 1960, el diumenge següent de la processó del Rat Penat al Puig, aquells joves van convocar a la Font de Sant Vicent de Llíria el I Aplec de la Joventut del País Valencià, “encetant la tradició del valencianisme modern de fer una convocatòria política de contingut nacional”. Exactament: encetant la presència pública del nacionalisme polític modern. El 1960. I jo, prop de 25 anys més tard, publicava una novel·la, El desig dels dies, en unes pàgines de la qual evocava aquells fets, amb un toc de mite i de fantasia lírica. Ho copiaré també, almenys alguns fragments: “Haurà de vindre ara aquell matí més amable, d’un sol clement i fred d’hivern, quan ens vam veure tots, els qui aleshores érem, junts per primera, modesta si vols, sense escarafalls, però per a mi memorable vegada. Fet ignorat per tots llavors, excepte per nosaltres mateixos, en un dia que va ser també l’inici del meu apassionat i mai no consumat idil·li amb les pedres gastades i amb les branques d’ametller en flor del meu país, celebràrem, si se’n pot dir celebrar, el primer Aplec... Perquè no m’importa ja la cronologia maquinal de calendari, sinó la meua, molt més certa, d’aquestes hores que passen lentament.” Lírica pura?

I una pàgina més: “Tu hauries dit: que ja érem prou perquè la presència de tots poguera servir de calor i de força, que ens havíem de trobar i veure’ns junts, mirar-nos i sentir-nos ja a la llum del dia, coses així, que són paraules belles. I així, vam arribar. Bé caminant, bé en el trenet, en autobús o en cotxes. Cares noves de companys, que havien anat fent-se i que moltes només tu coneixies, trobades una a una, difícilment. I, com en un miracle, ja n’érem més d’un centenar, el segon nombre màgic. Amb les senyeres barrades flamejant i les primeres banderes roges que lluïen al sol de migdia d’hivern, senyeres, ai las, aleshores fresques com les noies en flor, com roses roges i grogues després de la rosada, les seguia amb els ulls i em feien bategar el cor, banderes barrades i roges, com en un matí d’amors adolescents, ai las, ai las, i d’amors innocents, car ¿quant de temps pot ser virginal i despertar batecs de cor una bandera?” I imaginava el parlament del líder que no teníem, el Messies, l’ungit: “Que vas pujar damunt del que quedava de mur d’una torre enrunada i ens parlaves de com aprofitar les pedres velles, belles paraules, belles, per tornar a bastir una nova Ciutat. Que, malgrat tot, les pedres ara escampades encara són més fortes que els qui van enderrocar els edificis, perquè la carn és dèbil i la pedra és forta, ja se sap. I vosaltres, deies, haureu de donar d’ara endavant vida a les pedres, o bé ser ja vosaltres mateixos pedres vives cantoneres als quatre angles de cada nova casa, carreus resistents, punts cardinals, potser la primera resistència conscient d’ençà de segles, la primera consciència de fonament per al Temps que ha de vindre: ara és el temps de la resistència, i per resistència, pedra picada, es guanyarà l’última batalla. No és encara el temps de les cireres... Allà en un coll de runes. Sempre, cada any, a la mercè del gel o d’un mal vent. Quan arribarà maig, pensava jo, pensava, i el temps de les cireres? Quin any serà que tindrà plena primavera d’estiu per a nosaltres? I collita de cireres madures... Madures i la boca se m’omplia de saliva per la dolçor esperada d’una sola cirera.” Així va ser, ja fa mig segle, o així m’ho imaginava. I pel que fa a les cireres, val més que no hi pensem.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1376 | 26/10/2010   

Sobre l'‘avara povertà’

Em permetran, estimats lectors fidels o infidels, un petit divertiment d’aparença erudita, ara que tants temes i problemes grossos haurien de fer que aquests papers meus no eixiren mai de la seriositat de matèries més profundes. El divertiment es basa en una llarga glossa sobre la cèlebre “avara povertà di Catalogna” del Dante, convertida en lloc comú en articles, llibres i referències des de Josep Pla a Fuster, passant per qui vostès voldran. I tot per uns versos mal entesos del Cant VIII del Paradís. Segons això, la fama de l’avarícia catalana seria molt antiga, i a més a més una avarícia de pobres! Les ironies, no cal dir-ho, han estat i són inacabables. La glossa recent, obra d’un conegut i celebrat escriptor, aparegué fa un mes al suplement cultural del diari Avui. El qual famós escriptor afirma: “En la poc noble –però al cap i a la fi divertida, mal que prescindible– tasca de rebatre, pal·liar, disfressar o el que es vulgui fer amb la blasma dantesca dels catalans se m’acudeixen moltes coses, fins i tot forçar la sintaxi i aferrats a la coma final del primer vers imaginar que quan el poeta diu «E se mio frate questo antivedesse,/ l’avara povertà di Catalogna/ già fuggiria, perché non li ofendesse» (en traducció de Sagarra: «I el meu germà, si hagués això pensat,/ de Catalunya la pobresa avara,/ per ofendre’l, no fóra al seu costat»), no diu que si el seu germà preveiés això fugiria de l’avara pobresa de Catalunya perquè deixi d’ofendre’l, sinó que havent estat prevista per ell, la pobresa avara ha fugit de Catalunya i ja no l’ofèn, perquè ja no hi és: un anacolut funamubulesc digne de Cavalcanti, de Góngora i de Soto de Rojas, però tampoc aliè del tot a la poètica del Dante.” O siga, segons ell, Dante no diu el que diu, sinó que diu el que diu Sagarra, i això crea un greu problema. El problema potser es comença a resoldre amb una traducció menys “funambulesca”, com per exemple la meua: “Si el meu germà pogués preveure això,/ evitaria la pobresa avara/ de Catalunya, per no rebre’n dany.” I els versos següents confirmen la idea que allò que ha d’evitar o defugir és un perjudici addicional per al regne, ja carregat de problemes: “que verdaderament cal que procure,/ per si o per altre, que la seua barca/ ja carregada no es carregue més.” Tot això demana una explicació, i jo la vaig posar a peu de pàgina. La cèlebre avara povertà di Catalogna fa referència al fet que el germà de Carles d’Anjou, Robert d’Anjou, havia viscut un temps a Catalunya com a ostatge, i quan arribà a Nàpols com a rei anava acompanyat de nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat. El rei, doncs, hauria d’apartar-se d’aquesta gent per no acabar ell mateix perjudicat. Ben simple.

Que realment els catalans en general tingueren fama de pobres però avars, és un altre tema. Ho aclariré amb unes notes de vocabulari, seguint l’edició de Daniele Mattalia: la povertà s’aplica als nobles catalans a Nàpols, gent sense recursos econòmics; avara es refereix ací a l’avidesa o rapacitat dels qui s’aprofitaven del rei exigint càrrecs i beneficis excessius; già fuggiria vol dir que el rei evitaria el tracte amb aquells cavallers rapaços (és absurd interpretar que “la pobresa avara ha fugit de Catalunya”!); perché non li offendesse vol dir per tal que no li causara més perjudicis. Dante és directe i claríssim. A més, no es refereix a una possibilitat passada (“I el meu germà, si hagués això pensat”), sinó futura (“Si el meu germà pogués preveure això”). I no és “per ofendre’l”, com tradueix Sagarra i accepta el seu glossador, sinó per “no ofendre’l”, és a dir, per no fer-li mal o perjudicar-lo. Quant a l’anacolut (“construcció gramatical en què la darrera part no lliga sintàcticament amb la primera”), no apareix ni remotament en els versos de Dante, ni en una traducció que no rebente l’original. En els versos de Sagarra, sí. Però no en els de Dante, que no hauria escrit mai de mai una cosa tan incomprensible i retorçada. Comparar-lo amb Góngora i companyia (Cavalcanti?), no té gens de trellat. Això, i les disquisicions que vénen després, en la glossa que ara comente, parteixen d’una traducció, encara considerada canònica, que ni s’entén ni té sentit ni reflecteix els versos de Dante “ni Cristo que lo fundó”. Paciència, i anar fent. I, ben pensat, no era només un divertiment.