| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [58] [59] [60] [61] [62] [63] [64] > >> | Joan F. Mira | El Temps | 04/05/2010 
Ja ha passat la Magdalena, i les falles, i van passant els Moros i Cristians, i prompte vindran les fogueres d’Alacant. Paciència. Ja sé que les festes de pobles i ciutats, fins i tot les festes de països sencers, poden tindre un valor afegit important: reforçar la consciència de ser alguna cosa en comú, que s’expressa també celebrant en comú alguna cosa. Pot ser el dia de la primera collita fundacional, com el Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units d’Amèrica, pot ser una fundació més local i concreta com en la Magdalena a Castelló, pot ser un record mitificat de la història, com en els Moros i Cristians, o pot ser una festa originalment gremial que, com en el cas de les Falles de València, arriba a ser celebrada per tota una ciutat i adquireix el caràcter d’emblema. En el límit, hi ha ciutats que són vistes, des de dins i més encara des de fora, com a identificades amb una festa concreta, com ara Venècia o Rio amb el carnaval, Munic amb la festa de la cervesa, Sevilla amb la Feria de Abril, o Pamplona amb els Sanfermines. El País Valencià no és una excepció en aquest camp o tema de la identificació a través de la festa. Potser fins i tot és un cas especialment significatiu: una societat que cultiva de manera extraordinàriament intensa les festes de tot tipus i categoria. Festes del tipus falles i fogueres, del tipus històric i competitiu, del tipus patronatge local de sants i marededéus. I això amb tot un seguit d’expressions, que van des dels bous de carrer fins als focs d’artifici, de les desfilades de tot tipus fins als monuments efímers que es planten i es cremen a les places. També és cert que, a falta de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, som un país amb una enorme capacitat per a l’organització festera: colles, filaes, comissions de tota espècie, tenen la particularitat de durar tot l’any, d’involucrar un personal abundantíssim, i de tindre una eficàcia funcional ben demostrada. No sé si servim per a la política seriosa, per exemple, però per a fer festes sí. Fins i tot massa. Justament per això, per aquest excés festiu o fester que creix i creix sense pausa, jo afirmaria que estic contra les falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Buny ol, contra les vaques i els bous de carrer, contra els Moros i Cristians (també, per la part que els toca...), i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i excés, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb volum general tan enorme.
Aclarim la idea: no estic contra les festes, amb tot allò que són i representen. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins no fa molts anys, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers llargs i curts sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes. I he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar places i carrers de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb flors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confetti i bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estètica. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes, és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids enganxosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós, és simplement repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils, i en el fons més alegres. Només confie, amb molt escassa certesa, que serem encara capaços de tornar a celebrar molt feliçment les festes amb una miqueta de moderació. Perquè l’abús, com en tantes coses, pot arribar a ser fatal.
| Joan F. Mira | El Temps | 27/04/2010
 Amb una mica de perspectiva històrica, i seguint l’opinió dels qui hi entenen, sembla que la successió de catàstrofes amb què la Mare Naturalesa ens recorda el seu poder aquests darrers anys no és ni insòlita ni especialment tràgica. Els segles immediatament passats, i els anteriors, en van plens a vessar, de terratrèmols, erupcions de volcans, inundacions massives, tempestes horribles i altres fenòmens que deuen ser perfectament naturals, ja que es repeteixen de manera constant, siguen o no previsibles. Així és com és el planeta terra, inclosa la seua situació en els espais infinits de l’univers, d’on també arriba molt de tant en tant algun meteorit catastròfic. La humanitat de tots els llocs i els temps ha sabut i comprés que això és així, que la vida dels humans sobre la terra no és immutablement segura, i que el llamp i el tro, el foc i la tempesta, el terratrèmol, la inundació i la sequera, les plagues bíbliques i altres detalls de l’horror, acompanyen regularment el pas del temps. Devien ser els déus, o les forces naturals vistes com a més que naturals, qui provocava tantes alteracions i desgràcies, i Ulisses, posem per cas, home astut i raonable, “ple sempre d’idees”, prudent i previsor, no s’oblidava mai de pensar en Zeus l’amunteganúvols, el déu del tro i del llamp, i en Posidó que sacseja la terra i que pot moure quan vol les tempestes del mar. El rei dels feacis, tan ric i tan benèvol amb Ulisses, recorda un vaticini antic segons el qual la seua ciutat quedaria colgada sota una muntanya veïna, com a càstig d’un déu venjatiu. I així anaven, com tants altres pobles de la terra, suportant els espasmes inevitables del món, i mirant d’aplacar amb sacrificis la violència de la terra, de les aigües i del cel. Per als cristians, més tard, era un sol Déu el responsable de l’ordre i del desordre, i les catàstrofes podien ser l’efecte dels pecats dels homes, que alteraven els equilibris amb la divinitat. El món no arribava mai a ser un espai del tot ordenat i del tot previsible, i no ha estat mai, certament, una realitat perfectament comprensible i controlable. Fins que hem arribat als nostres temps, quan la supèrbia humana s’ha reforçat fins a l’infinit amb la ciència i la tècnica, amb la pretensió de poder entendre-ho tot i controlar-ho tot, amb els prodigis d’aquesta xarxa universal d’organismes de tot tipus i gènere que permeten la circulació quotidiana de milions i milions de persones d’extrem a extrem dels continents i del planeta i el moviment de milions de tones de tota mena de mercaderies.
Tot alhora, tot a punt, i tot assegurat: arribaran cada dia als mercats europeus les flors de Kenya, d’Etiòpia i de Colòmbia, la fruita fresca de Xile i de Sud-àfrica, en milers de vols que satisfan la nostra voracitat infinita. Pujaran i baixaran dels avions milions de persones en desenes de milers de vols, puntualment, ordenadament, sense incomoditats ni obstacles. Farem el que voldrem, tots els dies de l’any, menjarem fruites fresques exòtiques, anirem d’ací cap allà incessantment, per oci o per negoci. I tot això semblarà un dret assegurat, el dret a tot, garantit i sense límits, al servei del qual hi ha una immensa maquinària industrial, els govern i els organismes de control del trànsit, i tot això, dels aeroports a la xarxa informàtica, que no es pot ni tan sols inventariar en cap paper. Fins que un volcà no gaire gros, no massa gran, no al centre d’Europa sinó en una illa congelada de l’Atlàntic, ens recorda que el planeta terra, per dins, està fet de foc etern i de minerals en fusió permanent: que vivim sobre una crosta fina que a penes ens separa del magma roent que en qualsevol moment pot fer només un petit forat i convertir-se en flamarades, en fum espés i en cendra. Un simple volcà, una erupció com tantes altres, i uns núvols negres i grisos que s’escampen portats pels vents: tan poca cosa, i el caos cau damunt d’un continent sencer, orgullós del seu domini sobre la terra, el cel i l’aigua. Quan no hi havia cada dia trenta mil aparells mecànics voladors enlairant-se pels cels europeus, ni milions de persones amb la necessitat de viatjar per l’aire, l’erupció d’un volcà a l’illa d’Islàndia era un simple accident remot, cosa dels habitants propers i prou. Ara, un simple núvol de fum de partícules de cendra, escampat pel vent, ha fet passar un continent sencer de l’ordre al caos. I això ja no ho impedirem ni tan sols amb el sacrifici de cent bous, una hecatombe perfecta i sagrada.
| Joan F. Mira | El Temps | 20/04/2010
 Continua. Dissabte Sant, doncs, amb el diari del titular gros en la mà, torne a casa, mire l’admirable diari electrònic VilaWeb, i en l’entrada de la notícia afirma: “D’aquesta manera el Vaticà endureix els atacs contra els mitjans de comunicació que han destapat els escàndols”. El frare, doncs, és “el Vaticà”, i ja hi som una altra vegada amb la barreja indestriable. Certament, el mateix diari electrònic afegeix més endavant que “el Vaticà ha emès un comunicat en què diu que Cantalamessa (el frare) parlava a títol personal i que les seves opinions no són les del Papa”. O siga, que el frare no era el Vaticà, però ja ho han dit abans. Com el predicador tampoc és “Roma”, però tant se val. I tant se val que el portaveu oficial, el jesuïta Lombardi, declare immediatament a la Ràdio Vaticana, que “assimilar els atacs a Benet XVI pels escàndols d’abusos sexuals de sacerdots i infants amb l’antisemitisme no és la línia mantiguda per la Santa Seu”, i que “ha estat una citació que podia donar peu a males interpretacions”. Tant se val, perquè la primera plana d’aquell diari de Barcelona ja deia que “Roma iguala les crítiques al Papa”, etcètera. I això no és una informació, és una infàmia, filla de l’hostilitat i del desconeixement profund de què vol dir “Roma”. I de què vol dir “el Vaticà”, i l’Església, i tota la resta. En una cosa, doncs, tenia raó l’amic jueu del frare: que l’extensió de la crítica dels crims, pecats, delictes o excessos de persones concretes al col·lectiu extens de què formen part és intolerable. Tinc la impressió, o gairebé la certesa, que una “extensió” així no s’hauria fet tan alegrement si no es tractara de l’Església de Roma. No sé per què (o sí que ho sé), però així és com va. Cosa que, no cal dir-ho, no justifica ni directament ni indirecta l’actitud de tants bisbes, cardenals, o potser el Papa mateix quan encara no era papa (i potser també del Papa anterior quan ja era Papa), davant dels delictes repugnants dels seus subordinats. Perquè es tractava de delictes condemnables per la justícia, a més de ser pecats perdonables des de la penitència. I fa l’efecte que durant molt de temps els bisbes i companyia han confós una cosa amb l’altra, i això sí que és del tot imperdonable.
Jo tinc una tolerància gairebé infinita respecte a les preferències o pràctiques eròtiques que des de temps immemorial manifesta la humanitat, moltes de les quals tenen mostres insignes en la Bíblia, en la mitologia, en la història de l’Imperi Romà o de l’Imperi Xinès o de l’harem del Gran Sultà d’Istanbul. Des de la reina Pasífae enamorada del toro de Creta que envià Zeus amb molt mala idea, fins a l’escena impagable i entranyable d’Ovidi Montllor amb la burra, passant per totes les variants que vostés puguen recordar o imaginar, de dos en dos, de tres en tres o a voluntat dels usuaris i usuàries. Independentment de les meues preferències (que són moderades i poc originals) podria “perdonar” gairebé totes les combinacions imaginables. Excepte aquelles que impliquen violència no desitjada, o explotació cruel, o imposició i prepotència. Excepte aquelles, sobretot, que són un crim repulsiu contra víctimes infantils, i que són tan freqüents i abundants que la seua extensió antiga i moderna fa feredat. Dins de les famílies sobretot, i a les escoles, i als internats eclesiàstics o no, als bordells sinistres de Tailàndia o de Filipines on acudeixen intel·lectuals europeus respectats i famosos, i en tants altres llocs i condicions, velles i noves, rurals i urbanes, primitives i civilitzades. Sembla, però, que només l’Església siga la institució dins de la qual o per culpa de la qual es produeixen aquests escàndols cruels i criminals. Sembla que només l’Església Romana els acull, dissimula i amaga. Sembla que només els clergues els practiquen i que només el Vaticà, lloc tenebrós, protegeix els delinqüents. I la manera com ha estat utilitzat el sermó del frare mostra diàfanament que el fet de passar de la crítica a la infàmia resulta ben atractiu, i gratis, quan es tracta de l’Església, de Roma o del Vaticà. Amb altres institucions universals i grosses, això no es fa mai ni es pot fer. Amb “el Vaticà” deu resultar molt divertit. Valga’m, una altra vegada, Déu. I tots els sants del santoral. Amén.
| Joan F. Mira | El Temps | 13/04/2010
 O en defensa de l’Església Romana, si vostés volen, que no és la mateixa cosa però de vegades ho sembla. Justament ara quan, ja fa mesos, és objecte de tota mena d’atacs, amb fonament ben acreditat, a propòsit dels escàndols de pederàstia clerical i de “distracció” o complicitat espiscopal. Justament ara un servidor, que no és home de missa ni d’església, escriurà en defensa del Vaticà, quines coses toca fer de vegades. Deu fer prop de cinquanta anys que no entre en un temple catòlic (ni protestant) per causa de fe o de devoció, sinó únicament per contemplació històrica o estètica, o per motius socials, tipus bateig, casament o funeral. He explicat públicament alguna vegada la temperatura del meu agnosticisme, càlid o fred, emocional o racional, i no he d’afegir per tant que la meua defensa de l’Església de Roma no té res a veure amb la fe catòlica, ni amb res d’equivalent. A tot estirar, per raons històriques i sentimentals, jo podria recordar –exagerant massa i tot– l’expressió amb què es definia una amiga meua romana, comtessa d’antiquíssima família i amiga de cardenals, que es declarava “vaticanista i atea”. Vist des d’ací, no es fàcil d’entendre. Vist des de Roma i amb coneixement de la història, sí. I també s’entén una mica si, com vaig fer jo durant molts mesos, hom entra cada dia al Vaticà per la porta de darrere per anar a la Biblioteca, recorre els patis entre edificis de pedra picada i portes massisses, i constata que això és de veritat una multinacional com ha de ser, secular i sòlida com una roca, i no aquestes multinacionals modernes d’edificis de vidre i alumini, tan fràgils i tan inconsistents, i sovint molt més pecadores que tot el col·legi cardenalici en bloc. Bé, doncs, això era que Divendres Sant jo escoltava a casa un informatiu de la Rai Uno, i aparegué un frare franciscà predicant en la trona de Sant Pere, davant del papa Benet, d’un bon grapat de cardenals, bisbes, capellans, monges diverses i fidels assortits que participaven en la missa penitencial. Vostés ja coneixen de sobres el lamentable cas i les seues conseqüències: jo explique com el vaig veure o viure. Era, doncs, un frare franciscà que, mogut per lleialtats massa irreflexives, va insistir immoderadament en la defensa del papa i de l’Església davant dels atacs rebuts per la qüestió dels infants i adolescents víctimes d’abusos criminals. Va dir moltes més coses, i molt dures, sobre la violència dels homes contra les dones, i sobre alguns punt més que convidaven, justament, a la penitència pròpia d’aquell dia solemne. Poques sobre la matèria de la pedofília clerical.
El fragment de sermó que transmetia la televisió italiana, però, era aquell en què el frare predicador explica que ha rebut una carta d’un amic jueu, el qual afirma que “segueix amb disgust l’atac violent i concèntric contra l’Església, el Papa i tots els fidels”, i que “l’ús de l’estereotip, llançar les culpes personals contra la col·lectivitat, em recorda els aspectes més vergonyosos de l’antisemitisme”. La frase va rodar immediatament per tot el planeta, s’ha fet cèlebre, i ha estat abundantment comentada i glossada. Infortunat jueu amic del frare, imprudent i desafortunat frare franciscà: s’ho podien perfectament haver estalviat, perquè si hi ha comparacions odioses, aquesta n’és una de ben clara i flagrant. Dirigents jueus, començant pel gran rabí de Roma, ja hi van respondre de manera condigna, uns amb ironia, uns altres amb indignació. Dissortat el comentari del frare, i probablement plena de bona voluntat la carta de l’amic jueu. I més infortunada encara (ací ve finalment la defensa) la manera com el fet aparegué en la premsa. El matí següent, Dissabte Sant (“ratetes, ratetes, eixiu del forat, / que el Nostre Senyor ha ressuscitat”, cantava jo de menut), vaig al quiosc a comprar la premsa, i veig el titular a plana sencera d’un diari de Barcelona: “Roma iguala les crítiques al Papa amb l’antisemitisme”. Valga’m Déu i tots els sants. Una frase d’un sermó d’un frare citant una carta d’un amic jueu, i resulta que el frare és “Roma” i la frase infortunada de l’amic jueu representa l’antisemitisme... que “Roma” iguala amb les crítiques. O siga, la mala bava i el prejudici hostil barrejats amb un desconeixement abismal. Continuarà.
| Joan F. Mira | El Temps | 06/04/2010
 Afirma Vicent Soler, segons la crònica d’un diari de València, que “la interacció entre el fenomen de la glocalització i el paper que juga una bona dotació de capital social en el creixement econòmic permet concloure que les identitats com a implementadores de cohesió social (llegiu millora de l’atmosfera social i institucional) poden afegir potencial de creixement a un país”. Vicent Soler, a més de ser amic meu, persona admirable, socialista de partit i bon coneixedor del País Valencià i dels seus polítics i els seus problemes (això és en gran mesura una redundància: una part del problema són justament els polítics), és un professional competent en matèria de teoria econòmica. Vull dir que si Vicent Soler afirma això (que la consciència d’identitat produeix cohesió social, i la cohesió és bona per a l’economia), l’afirmació és molt més sòlida que si l’haguera feta jo per convenciment personal o ideològic. I per això, afirma, “el grau d’autoestima com a poble i l’interés per aconseguir visibilitat com a tal mitjançant el cultiu de les senyes d’identitat, particularment de la llengua”, pot tindre uns efectes benèfics també en el camp del progrés econòmic. Llàstima, doncs, que aquest País Valencià, seu i meu, siga massivament incapaç d’aquesta autoestima, més enllà de frivolitats més o menys folklòriques i festives, o dels espectacles suposadament gloriosos que ens ofereix l’autoritat pública amb competicions navals o automobilístiques. Les senyes d’identitat, l’autoestima, la llengua, en paraules d’un catedràtic d’economia, haurien de fer pensar a més d’un i més de dos que potser teníem raó els qui predicàvem aquestes coses ja fa dècades i dècades. I potser teníem i tenim raó els qui sempre (com també ha fet sempre Soler) hem associat tot això amb la desgràcia de la invisibilitat política. Afirma Vicent Soler, per tant, que “la invisibilitat identitària i lingüística de les nostres institucions produeix sense dubte una pèrdua de pes institucional a Espanya i a Europa”. Exactament això: la invisibilitat. Qui no pensa que el seu país és un país i existeix, i que és important ser allò que som (tal com fan tots els països arreu del planeta terra, excepte els imbècils o submisos o subjugats mentalment), i que un país propi vol dir també una política pròpia, i tantes coses per un estil, qui no pensa això, doncs, difícilment tindrà la voluntat de ser visible com allò que és. I aquesta invisibilitat, afirma Soler, acaba provocant “la desatenció als nostres interessos i necessitats en el disseny de les polítiques econòmiques i les estratègies territorials, així com en el repartiment dels pressuposts públics i de les inversions en infraestructures”. Elemental: ser invisibles té un preu. Ser invisibles és ruïnós.
La moral d’aquesta història, diu Soler, és ben simple: “Difícilment un poble que no es respecta ell mateix pot esperar ser respectat pels altres”. Inclòs, dic jo, pel govern de l’Estat del qual depén. Per això, afegeix, “cal una immensa tasca pedagògica per convéncer la nostra gent que la cohesió social i la visibilitat identitària són un instrument immillorable per aconseguir millorar les capacitats de creixement econòmic i la qualitat de vida de tots nosaltres”. I assegura i recorda Soler, per concloure, que “la ideologia ens ha sortit molt cara” als valencians. La ideologia de l’espanyolisme submís, que recordava jo fa pocs dies ací mateix, la ideologia provincial, la ideologia del poc valor de la història, del territori, de la cultura o de la llengua. I la ideologia funesta de l’anticatalanisme que, segons afirma igualment Vicent Soler, “ens ha resultat molt car als valencians”. Per les baralles estúpides d’origen perfectament conegut, pels resultats dissolvents que han tingut, i perquè ha significat ignorar o menysprear un model ben pròxim que funciona molt millor que el nostre, i una aproximació territorial, política, econòmica i cultural, de la qual els valencians hauríem estat els primers beneficiaris. Lamente ser una mica reiteratiu, sobre un tema que, de manera diferent, ja vaig tocar la setmana passada, i fa un mes, i fa mig any i un any i dos anys i etcètera. I lamente sobretot que les afirmacions de Soler siguen tan escassament assumides pel seu partit, i tan escassament difoses i projectades pel meu.
| Joan F. Mira | El Temps | 30/03/2010
No sé quants dels lectors d’aquest setmanari, inclosos sobretot els lectors valencians, coneixen o recorden la lletra inefable del nostre Himne Regional, aprovada per les Corts Valencianes en temps de majoria absoluta socialista. És clar que els versos de Maximilià Thous venien d’aquells anys del regionalisme espanyolíssim i optimista de primers del segle XX, i així l’himne de l’Exposició Regional esdevingué himne de la regió, amb música potent i antiga de la Marxa de la Ciutat i amb afegits de pasdoble i de sarsuela. El tema bàsic dels versos, a més d’ofrenar noves glòries a Espanya i d’evocar fruites daurades, guitarres mores, paradisos de les Riberes, paladins de l’art, victòries gegantines i altres tòpics tan risibles com els de molts altres himnes, es concentra en aquelles explosions d’eufòria final que proclamen “Pas a la regió que avança en marxa triomfal”. No expliquen en quina direcció va aquesta marxa, ni en què han de consistir els triomfs. Que no seran militars, òbviament, com sol ser propi dels himnes patriòtics, siga La Marsellesa, l’Inno di Mameli o fins i tot Els Segadors; ni seran polítiques, si atenem a la submissió provinciana dels partits valencians fa cent anys i ara mateix. La regió, segurament, demanava pas per a exportar més taronges, i supose que per a poca cosa més. Sobre la base permanent d’aquella visió tan antiga del verger florit, la millor terra del món, paradís en la terra, enveja de terres veïnes i de forasters visitants, satisfacció beata dels autòctons, i etcètera. Coses tan repetides, tan conegudes, tan aplaudides o tan criticades, tan passades per la literatura glossadora o crítica, que no valdria la pena recordar-les…si no fóra que mantenen intacta, o potser creixent, la capacitat de seducció i de fonament per a tota mena de demagògies. Sembla molt bèstia, però és així, encara i encara. Ja fa més de dos segles, Cavanilles al·ludia a aquesta imatge amb les reserves que imposa la realitat. Com ara quan comença la seua Geografia amb aquelles observacions contundents: “La grande idea que se tiene de lo fértil, ameno y poblado del reyno de Valencia, parece exâgerada y aun falsa si se entra por Aragón. A cada paso se ven pruebas evidentes que la destruyen...”. Tant se val, les proves evidents no compten per a res, ni abans ni ara. Compta la grande idea que se tiene.
 Ara mateix, caminant acceleradament cap a la cua del Regne d’Espanya en PIB per càpita, en infraestructures interiors, en sanitat, en educació, en productivitat, en inversions de l’Estat i en un grapat de coses més –excepte en deute públic intern, on som els primers–, la realitat no compta per a res. Ni endins ni enfora. Notables periodistes de Barcelona i de Madrid creuen sòlidament en la grande idea, en això que en diuen “dinamisme” de la societat i l’economia valencianes, i en algunes fantasies semblants. L’atur, posem per cas, al País Valencià és quatre punts superior a la mitjana espanyola, i el sector industrial va perdre el 2009 un 21% de llocs de treball. No passa res, però: som els millors, pas a la regió que avança. A Castelló, fa poques setmanes, el senyor Francisco Camps, especialista exemplar en la matèria, assegurava solemnement que “los malos tiempos han pasado y comienza una etapa de optimismo, bonanza y apuesta por el futuro”. Qüestió resolta. L’any passat el senyor Rajoy animava a imitar el model valencià de progrés, benestar i felicitat. Llàstima que, entre Zapatero i els catalans, no deixen pas a la regió per avançar en marxa encara més triomfal. Camps, a Alacant, afirmava fa poc que aquesta província és “paradigma de empleo, de crecimiento, de prosperidad y de bienestar”. Alacant té un 24% d’atur, però això no impedeix que siga paradigma de empleo. I sobretot, res no impedeix que la gran massa dels habitants d’aquest país crega fermament que som, en efecte, els millors, els més envejats, els de la Fórmula 1, de la Copa de l’Amèrica i de tot això i allò, gràcies al partit que ens governa i que votem en massa i continuarem votant fins el dia del Judici, que no se sap quan arribarà. De manera que el PP valencià té 130.000 afiliats, dels quals, per cert, 90.000 només a la província d’Alacant, paradigma etcètera. On creixen a un ritme de 5.000 anuals. Quin altre partit de l’Europa Occidental pot vantar-se d’un suport directe i actiu tan impressionant? Pas a la regió, doncs, que la marxa triomfal està assegurada.
| | << < [58] [59] [60] [61] [62] [63] [64] > >> |
|
|
