Joan F. Mira | El Temps | 23/03/2010   

Pàtria i literatura

Llegint, fa alguns anys, el llibre autobiogràfic –La meua vida– del gran Reich-Ranicki, vaig meditar una mica sobre una petita història que explica l’autor. Això era que en una reunió se li acostà un escriptor famós i li va dir: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?” Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera possibilitat. El gran crític literari, jutge implacable, es va quedar una mica sorprès per l’enunciat de la pregunta, però la resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet”. L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que es quedà satisfet amb la contestació del crític. Però el crític, passats els anys, recorda que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet”. Què era, doncs? També jo m’ho pregunte, de tant en tant: si sóc una cosa, o aquella i aquella altra. Pregunta una mica complicada quan es tracta d’identitats tangents o complementàries, i matèria de perplexitat fins i tot quan les “entitats” se suposa que són inclusives o concèntriques. Ja fa molts anys que predique que “id-entitat” vol dir l’entitat de l’id, o siga la consistència d’això que som, perquè algun id o cosa cal ser en la vida, i aquesta cosa no pot ser no res: és elemental, saber-ho és el millor antídot contra la trampa dels qui afirmen que les identitats no existeixen (les dels altres, és clar), o que són altament perilloses. Deu ser per això, perquè és un fet i alhora una idea tan clara i tan diàfana, que no em fa cas ningú: als teòrics institucionals els agraden les idees opaques i la terminologia tècnica o gremial, què hi farem. A primers dels anys setanta, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i algú dels presents, en un sopar d’aquells que allà tenen com a plat fort el peix cru i es fan a les sis de la tarda, em va preguntar si jo era espanyol. “No ho tinc molt clar”, que vaig dir: “Diguem que sóc d’aquell país on mana Franco”. “Ah”, va interpretar ràpidament un d’ells, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig respondre, i vaig haver d’afegir: “Sóc de València”. Per al company de conversa, si no havia contestat directament que era espanyol, si havia respost amb aquell circumloqui de distanciament, volia dir que el meu “ser” era una mica complicat.

Tan complicat, potser, com el de Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir després, sota el règim comunista, per polonitzar-li una mica el nom), el qual era, en efecte, un jueu polonès de cultura alemanya. Educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938 i salvat miraculosament de l’extermini, després de la guerra va tornar a Polònia, fins que se’n va cansar i s’instal·là a Alemanya per pròpia voluntat. Era jueu, i ho va ser amb totes les conseqüències, era polonès de naixement, i els alemanys havien volgut destruir el seu poble i la seua terra. Però va triar al país dels alemanys: hi tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la il·lusió de ser jueu –Miró de Mallorca pot ser cognom xueta, però Mira no sé si és gòtic o castellà: en tot cas és valencià almenys des del segle XV–, diguera que la meua pàtria és la literatura catalana, segur que seria acusat de “mal valencià” per alguna gent de casa, i de patriota dubtós per una altra gent. Però, i si la meua “pàtria” fóra la literatura castellana, què em dirien? La matèria és “delicada”, com hauria dit Fuster, i ja veuen si era complicat el segle XX, i sobretot el segle XX d’Europa, quan un gran home de lletres com Reich-Ranicki, ha de buscar justament en les lletres la seua identitat com qui diu nacional. I ara que ja hem passat uns anys de segle XXI, anys poc aprofitats, si algú, amb intenció maligna o innocent, em féra la mateixa pregunta que a Reich (“Però vejam, què és vostè en realitat, valencià, català o què?”), jo què li respondria? Ja sé que amb una simple conjunció copulativa, la resposta seria clara i canònica. Qui sap si no hauria de respondre com el senyor Reich, amb Ranicki o sense. O pensar que, ben mirat, m’estimaria més ser jueu.

Joan F. Mira | El Temps | 16/03/2010   

La llengua armada

De tant en tant, encara, algun policia o algun guàrdia civil, a Gandia, a Mallorca o a Barcelona, s’emprenya perquè un ciutadà li parla en la llengua del país i no en la seua castellana, i el porta amb més menys violència a la comissaria. La llengua i la força armada, o la força i la llengua, que no s’acaba mai. Fa pocs dies, d’altra banda, un dels dirigents valencians (passat prèviament pel PP) d’aquest partit que es diu de progrés i democràcia, més conegut com el partit de Rosa Díez (primera de llista del PSOE al Parlament Europeu fa pocs anys, cosa que ja molts obliden), declarava que la funció principal del seu partit era la defensa del castellà que, segons ell, està perseguit en aquesta Comunitat (que sovint ja no és ni valenciana). Valga’m Déu, i tots els sants. Perseguit. Supose que a colps de porra policial o amb els tancs de la base de Bétera, si és que encara n’hi ha i no s’han rovellat. Curiosament, entre les moltes reivindicacions i legislacions que el Parlament de Catalunya ha elaborat per tal de defensar la pobra llengua catalana de la real i eficacíssima pressió quotidiana que exerceix l’espanyol, no n’hi ha cap sobre les forces armades. Fora, potser, dels senyors i senyores mossos de les esquadres locals, armats amb porres i pistoles i altres invents. Mossos que, d’altra banda, quan els escolte parlar entre ells als carrers de Barcelona solen parlar castellà: no sé quins criteris de llengua s’apliquen a l’escola on els trien i els formen. Però els militars, ah els militars, amb graduació o sense, dels exèrcits de terra, mar i aire, des dels generals als soldats rasos, no se suposa, ni suposa ningú, de Montilla a Mas a Puigcercós a Carretero, que a Catalunya hagen d’emprar per res el català, ni una paraula. Cosa ben alarmant, perquè ara suposen vostés que passat demà els referèndums per la independència es fan massius, imparables, definitius, i la independència arriba i els agafa amb els calçons per terra i sense un simple companyia o batalló que parle l’idioma del país independent. I què faria un país europeu independent, sense tropa pròpia? Si parlem, més o menys en paral·lel, de llengua i de sobirania (per no parlar només de curses de braus o corregudes de bous), cal tenir ben present que, vulguem o no vulguem, sobirania vol dir tropa, vaixells i avions, i coses d’aquest estil, que em sembla que no estan previstes en els referèndums municipals. Per exemple: ¿quan es pot parlar de la sobirania d’un idioma en el seu territori, siga o no siga aquest un territori sobirà? Si imaginem la pregunta, podem imaginar la resposta.

Transferim el camp habitual d’aplicació dels conceptes, i ja està fet: una llengua té sobirania quan és llengua d’un exèrcit regular. Si pot ser, amb banda, himnes i marxes per animar les festes. Una llengua amb sobirania, doncs, és aquella que pot usar un oficial per donar les ordres habituals, mitja volta, dreta, esquerra, presenteu armes, marx, i coses d’aquest estil. Encara que siga una mica de sobirania compartida, només en algun regiment, en algun tros de territori, en alguna ocasió. Com ara quan, fa alguns anys, vaig assistir al canvi de la guàrdia davant de la ciutadella de Quebec. Em sembla que ja ho havia explicat en algun lloc. La guàrdia, tal com correspon a un domini ritual de Sa Majestat Britànica, anava vestida igual que aquella que fa d’atracció turística al palau de Buckingham: pantaló negre, guerrera roja i gran morrió pelut. Era una guàrdia perfectament colonial, si vostés volen, símbol d’una sobirania reial històrica i remota. Però els crits de comandament eren en francès, demi-tour à droite, en avant, etcètera. Era la simultaneïtat de dos ordres de preeminència: l’uniforme de la guàrdia, símbol d’una reina distant, i la llengua de l’oficial, efecte de la llei que atorga al francès la presència eminent en el seu territori. Aproximadament com si la guàrdia de la Capitania General a Barcelona, València o Mallorca hagués de maniobrar públicament en català. Seria un espectacle reconfortant, mentre esperem pacientment que s’acaben els exèrcits i arribe la plàcida pau universal. Em fa tot l’efecte que tal necessitat legal –que els militars treballen en la llengua pròpia del territori– no entrarà pròximament en cap estatut d’autonomia dels que gastem per ací. Com si fóra una cosa insòlita, impensable, més enllà de les possibilitats de tot bilingüisme imaginable. Com si fóra, justament, part de la substància immutable de la sobirania de l’estat.

Joan F. Mira | El Temps | 09/03/2010   

Sense permís de l'autor

L’autor de les ratlles que citaré després segurament no mereix que jo me n’aprofite de manera tan descarada. És un senyor que, ara mateix, resideix a Nova York, on es dedica a les activitats pròpies del seu càrrec de cònsol general d’Espanya en aquella ciutat, capital de l’univers, o almenys d’una bona part d’aquest planeta. Jo el vaig conèixer de molt petit, quan jugava amb el seu cosí a les Platgetes de Bellver, i un dia, que ell no recorda, els vaig traure de l’aigua quan les ones els llançaven contra les roques d’un extrem de la cala. Els seus avantpassats, l’avi i l’oncle-avi, procedien de la comarca de l’Alcalatén i tenien una casa gran a Figueroles, la casa del “senyoret”, just davant de la plaça on jo vaig córrer davant de més d’un bou embolat en festes antigues i ara ja deformades per la multitud i els diners excessius. Bé, doncs, disculpen aquestes referències massa personals, que serviran potser per excusar la meua gosadia: no s’ha de fer, això d’aprofitar sense permís les paraules d’un altre. I alguns lectors, probablement pocs, ja han degut endevinar o concloure que l’autor de les paraules que pense aprofitar és el senyor Fernando Villalonga, que a més de diplomàtic és el president de l’Institut Ignasi Villalonga, entitat ben profitosa en el camp del pensament econòmic d’aquest país i de les relacions entre empresaris d’allò que anomenem “Euram”, o arc mediterrani, en primer lloc i sobretot de la part d’aquest arc que va aproximadament d’Elx a Perpinyà. Bé, doncs, el senyor Fernando Villalonga, fa poc més de quinze dies, va publicar en un diari de València l’escrit que ara reproduiré parcialment. I que diu: “Vaya por delante que no tengo que demostrar mis profundas convicciones democráticas y la posición que en ellas ocupan los partidos políticos como canalizadores de la voluntad popular para la acción de gobierno y su control. No. Estoy hablando de un sistema de dos partidos omnipresentes, en el caso de la Comunitat Valenciana, con escasa, por no decir nula, democracia interna, en los que prima la obediencia ciega –en este caso piramidal, con vértice en Madrid– sobre la capacidad. Donde sus miembros no responden al voto directo de sus electores, sino ante sus designados gurús –no electos por los militantes–, que no tienen reparo alguno en instrumentalizar cualquier debate importante –en el que nos jugamos cosas tan esenciales como nuestro patrimonio, nuestra personalidad, nuestra lengua, nuestro presente y futuro– en función de sus estrategias de poder. Para ellos, todo se queda en que gane una sigla u otra, llámese Fulana o Mengana. Y lo que es más triste todavía, Sutano o Futano, en Madrid, que es lo que de verdad les interesa (y a mí también, allí, no aquí) en última instancia y por lo que han sacrificado los intereses de los valencianos desde hace siglos. El Cabanyal es un caso más en la lista, como el agua, el autogobierno, la conectividad, etc.”

Per si de cas ho han llegit massa de pressa, els recomane que ho tornen a llegir, i que reflexionen sobre les dos o tres idees centrals. Que el País Valencià pateix un sistema de dos partits omnipresents, sense democràcia interna, sotmesos a l’obediència cega i piramidal al seu vèrtex a Madrid. Que els seus dirigents instrumentalitzen en funció de les pròpies estratègies de poder els debats en què ens juguem les coses més essencials del país. Que per a ells només importa el triomf d’una sigla o de l’altra (vol dir evidentment, de les sigles PSOE o PP), i dels seus líders màxims a Madrid, i que en funció d’això han sacrificat, ara i sempre, els interessos més elementals dels valencians. Començant, afegiré jo, per l’interés més radical d’un poble i d’un país, que és la seua pròpia existència nacional i política. Si coses així les escriu o les diu un “nacionalista” de tota la vida com jo mateix, no farà més que insistir en allò que se suposa que ha de pensar i defensar. Si les escriu algú com el senyor Fernando Villalonga, cal suposar que hi ha reflexionat molt abans, que ha observat una realitat política (de la qual ell mateix forma part de manera destacada), i que sap perfectament de què parla. Com sempre, que cadascú traga les conseqüències oportunes. El mal, però, és que són massa pocs els valencians que les trauen. A pesar de l’evidència dels fets, que és més grossa cada dia.

Joan F. Mira | El Temps | 02/03/2010   

Afirma J. Ll. Bausset

Afirmava Josep Lluís Bausset, ara fa més o menys un any, en una entrevista que publicava un diari de València, que ell era, en efecte, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Joan Fuster. I que no tenia ganes d’eixir a la superfície, que s’estimava més continuar amb la discreció de sempre, sense trair allò que pensa però sense constància pública. Això deia aquest home perfectament extraordinari per tants conceptes, i jo he de dir que no hi estic del tot d’acord. Ha preferit ser subterrani, no hi ha dubte, però la constància pública d’allò que diu, del que pensa i del que fa i ha fet, és també una realitat. Subterrani potser, desconegut no: afortunadament. Ni desconegut ni oblidat, perquè si oblidàrem els homes i dones com ell, voldria dir que som uns insensats, que aquest país no mereix uns exemples i uns ciutadans com Bausset. Un ciutadà capaç d’aquest diàleg extraordinari: Diu l’entrevistador: Enguany (2009) vosté farà 99 anys, què demana? I respon: No complir-los. Què diu? Això que ha sentit. Es vol morir? Aquest món és una merda. Concreta la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. I per això es vol morir?, pregunta el periodista. Doncs, sí, entre altres coses: el que passa és que la vida no és com quan jo era jove. Vostés diran que això ho diuen tots els vells, supose jo, però no lleva que Bausset tingués tota la raó del món. La vida no és com “abans”. I s’ha cansat de viure-la?, li pregunten. I afirma: No, cansat no. N’estic fastiguejat i avorrit. Els dissabtes agafe el tren per anar a la partida de pilota i veig els xavals joves, que no respecten ja res. Estic educat en una altra generació, i encara cedisc en pas en una vorera a un nen o a una dona. A un vell no, perquè de més vells que jo ja no en queden. Però el cas és que s’han perdut tots els meus principis. Els seus principis són els mateixos que els meus, afirme jo, a pesar de tres dècades de distància: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerres, afirma, a pesar que els seus l’han decebut bastant. Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent.

Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols està decebut: té també fàstic. Però què esperava?, pregunta el periodista, per quin món lluitava que és tan diferent del que ara tenim. Vaig lluitar per una autonomia de País Valencià. No és la que tenim? Bah... com la tenim? Diga-m’ho vosté. Molt fotuda, parlant clar. Açò que tenim és un estatutet, que quan es firmà a les Corts (espanyoles) el van rebaixar des del PSOE de Madrid. El PSOE és antiautonomista. València, per vosté, hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total. I més coses d’aquest estil que afegirà. I parlant de Fuster, per exemple, pregunta Bausset: Creu que hi ha dret que Vicent Ventura i Joan Fuster no tinguen un carrer a València, i sí que el tinga El Titi, amb tot el meu respecte? La pregunta de Bausset, ai dolor, defineix una ciutat sencera, els seus líders polítics i socials, la gent que massivament els vota. Entenc, de vegades, que Bausset tinga ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. I té por de morir-se?, li pregunten. No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat. Vosté és cristià? Sí. De manera que, quan es morirà... Quan em moriré se’m menjaran els cucs. Això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar. Però llavors, Déu existeix o no? I jo què sé. (Silenci). Sóc agnòstic. No ha dit que és cristià? Bé, sí. I per vosté seria una decepció que no existira Déu. Sí. I ací s’acaba. Ara Bausset ha fet cent anys, i no sé què deu ser més important per a ell, si els homenatges rebuts o poder assistir cada setmana a la partida del trinquet de Pelayo.

Joan F. Mira | El Temps | 23/02/2010   

Els ‘PIGS’ i els altres

Tota la premsa, d’ací, d’allà, d’Europa, Àsia i Amèrica, ha dedicat durant dies i dies informacions i comentaris al cas quasi desesperat de les finances públiques de Grècia, i a la condició inestable i perillosa dels seus veïns meridionals, Itàlia, Espanya i Portugal. Vol dir que, finalment, l’estat real de la qüestió apareix a la vista del públic: l’estat circumstancial provocat per aquesta ja cèlebre crisi, i l’estat històric i profund, del qual costa més parlar. Que Grècia, els seus governs successius, la seua administració, el país sencer, ha viscut molts anys per damunt, com sol dir-se, de les seues possibilitats, és un fet que tothom coneixia, als despatxos de Brussel·les i als ministeris d’Atenes. Que els governs grecs falsejaven estadístiques i xifres per a fer veure que eren disciplinadament europeus i gestors rigorosos, també ho sabia tothom, i dissimulava. Però no passava res: visca l’alegria, gastem diners en les Olimpíades d’Atenes fins a deixar el tresor públic en la ruïna, i ja pagaran els alemanys, com sempre. I quan per fi el govern (li ha tocat a un govern socialista, hereu d’un govern conservador irresponsable, i d’un altre govern socialista més irresponsable encara) ha d’intentar salvar el país del naufragi, ja tenim els sindicats al carrer, amenaçant amb la paràlisi final. Per cert, ¿qui pensen que ha de continuar pagant, quan la despesa pública que no volen retallar és tan perillosament superior als ingressos? Allà, a la meitat oriental del Mediterrani, pagar impostos està molt mal considerat, enganyar la hisenda pública és un deure nacional, la cultura de l’individu espavilat que busca només el propi benefici és una tradició antiquíssima, buscar el profit amb la influència personal i l’amistat amb el polític o amb el funcionari, és el camí natural de la vida. Tot molt antic, des d’Ulisses el de moltes idees, el de múltiples enganys i moltes cares. I tot molt repetit en aquesta meitat meridional d’Europa, dita mediterrània. A Itàlia, sobretot de Roma cap avall, on l’Estat és simplement una mamella que van munyint els qui saben com fer-ho. O un gran embut on el nord i el centre van abocant diners, i els diners ixen pel broc i ja no se sap on van a parar i com es perden. Facen vostés un viatge de Torí a Palerm, passant per Nàpols i per Calàbria, observen el panorama, i sabran de què parle. En això, i només en això, tenen part de raó els exabruptes populistes d’Umberto Bossi i desagradable companyia. I en aquest Regne d’Espanya on, segons que acabe de llegir, els funcionaris i altres dependents de l’administració pública han augmentat un 30% els darrers vuit o deu anys. On, per posar un exemple innocent, a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, cobra sou del pressupost el 25% de la població activa, i a Catalunya només el 8 o el 10%. Uns són molt llestos, els altres no tant: uns paguen, uns altres no.

I això és Europa, també: els del nord paguen, els del sud cobren. Els alemanys o els holandesos treballen, administren seriosament els cabals públics, no practiquen l’esport de l’engany a l’estat, no balafien els diners fastuosament, i paguen. Els grecs, els espanyols, i gran part dels italians, pensen que són més llestos i més espavilats, es miren l’estat i l’administració pública com un cos estrany, pensen que l’economia “submergida” és una prova d’intel·ligència col·lectiva, i gasten alegrement les subvencions de la Unió Europea (els diners de la gent seriosa i avorrida) en despeses sumptuàries, quan no en simples estafes, com aquelles collites que es cobren i no es cullen (el senyor José Bono en deu saber alguna cosa, només que pense en els gira-sols...). “Pigs”, ens diuen els altres: Portugal, Itàlia, Grècia, Spain. Que vol dir “porcs”, per si algú no hi havia caigut. Que vol dir els països del “familisme amoral”, amoral familism, el concepte que proposà Edward Banfield en el seu llibre magnífic The moral basis of a backward society, “La base moral d’una societat endarrerida”, del 1958. Llibre que els antropòlegs continuen llegint, i que si el llegiren els polítics i els economistes els obriria uns ulls com a taronges. Fa mig segle, i encara és cert: els “pigs” són amorals en tot allò que fa referència al bé públic, fora del individu i de la seua família. I punt. Els altres, ja se sap, vénen d’allò de l’ètica protestant i del capitalisme. I els de l’ètica paguen, els amorals cobren. Fins que els de l’ètica se’n cansaran, algun dia potser ja pròxim. La senyora Merkel pareix que comença a insinuar-ho.

Joan F. Mira | El Temps | 16/02/2010   

El país dels immigrants, 2

Vegeu ací la primera part d'aquest article

Contiuem. Trobe igualment problemàtic un escenari on dominaria l’enclavament més que la integració, que és un model que comença a estendre’s en la realitat urbana i suburbana, i que fins i tot troba defensors teòrics. Això significaria una perspectiva on la societat comuna resultant ja no tindria vocació ni possibilitat de ser efectivament “comuna” sinó que estaria composta en mesura variable per una constel·lació o arxipèlag d’enclavaments efectivament segregats en termes territorials (carrers, barris, etc.) i en termes ètnics o religiosos. La meua previsió és que, si això fóra el model assumit per Europa com a horitzó per al futur, les situacions de desigualtat i d’injustícia, i les oportunitats per al conflicte, no solament no es reduirien sinó que augmentarien amb el pas del temps i amb la consolidació d’aquests enclavaments. Si aquest és el model del “multiculturalisme fort”, trobe ben preferible la perspectiva d’un “multiculturalisme dèbil” en el qual, sense pensar en una impossible assimilació –és a dir supressió de la diferència– ni en cap il·lusòria ni desitjable homogeneïtat perfecta i futura, les situacions d’enclavament serien o l’excepció o la primera etapa en un procés d’integració. Es tracta de conceptes que no sempre són clars, com ara “nacionalitat”, “ciutadania” o “etnicitat”. No hi ha cap dificultat conceptual a acceptar, com alguns experts proposen, la distinció entre “nacionalitat” i “ciutadania” (i això els membres de nacions sense estat ho saben més bé que ningú), però em sembla més arriscat suposar que aquesta distinció serà assumida precisament pels mateixos estats que han promogut més rigorosament la sinonímia, França, per exemple, o Espanya. Quant a l’“etnicitat” o identitat bàsica de grup, sovint entesa de manera massa reductiva, no hem d’oblidar que Europa coneix una doble tradició: a l’est, més associada al llinatge o la descendència que al territori, a l’oest a la inversa. Els alemanys que al segle XVIII anaren al Volga han estat sempre “alemanys del Volga”; els que pel mateix temps anaren a Andalusia, ràpidament deixaren de ser alemanys i esdevingueren andalusos. El model “oriental” implica el manteniment indefinit d’una identitat bàsica (som “això”) associada a l’origen, llinatge o descendència..., amb el resultat de multiplicar els enclavaments o les distribucions “en pell de lleopard”, que alternen etapes de contigüitat pacífica amb d’altres de xoc violent: recordem els Balcans. En el model “occidental” la tendència ha estat més aviat d’assumir com a identitat bàsica la definida pel territori (pel territori amb “definició” històrica, etnonacional etc.). Per això els fills o els néts dels andalusos instal·lats a Catalunya els anys cinquanta poden perfectament ser “tan catalans com” els catalans de moltes generacions, mentre que els fills i els néts dels russos instal·lats a Estònia o a Letònia pels mateixos anys continuen sent majoritàriament i rigorosament russos.

Potser aquells pobles i països que, com el nostre, hem estat víctimes d’una pressió assimiladora dins d’estats poderosos, i que tanmateix no hem estat desintegrats del tot per aquesta pressió, podem aprofitar aquesta experiència per evitar unes altres formes de desintegració. Només potser: no hi ha res cert, però tampoc no hi ha res, en aquest camp o matèria, que estiga per damunt del dret d’una societat a continuar sent ella mateixa en el seu propi territori històric. Trista cosa seria que, quan la prepotència exterior no ha pogut fer que deixem de ser allò que som (perquè això és la identitat: ser humans d’aquesta o d’aquella manera, ser això o ser allò), ho deixàrem de ser per la nostra pròpia incapacitat de compartir-ho amb una nova gent. Ja em perdonareu si no he sembrat clarícia ni he repartit llum, sinó foscor: el tema és fosc, no és clar. I si aquesta confusa –voluntàriament confusa– exposició pot tindre un final poètic, deixeu-me citar uns versos de l’Ulysses de Tennyson: “Tho’ much is taken, much abides; and tho’ / We are not now that strenght which in old days/ Moved earth and heaven, that what we are, we are.” “Encara que hem perdut molt, ens resta molt; i encara que / no som ara aquella força que en els vells dies / movia terra i cel, allò que som, ho som.” Si serem encara allò que som, o allò que voldrem ser, és cosa que hem de decidir nosaltres.