Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | Avui | 20/02/2010   Imprimir

El familista amoral

Enllaç original

Fa més de cinquanta anys, un sociòleg nord-americà de nom Edward C. Banfield es va instal·lar en un poblet de la regió de Lucània, al sud profund de la península italiana, entre Apúlia i Calàbria, i en va sortir amb les notes de camp i amb les idees per a un dels llibres més interessants i discutits que s’hagen mai publicat en l’estudi de les societats mediterrànies. Banfield va ser un personatge peculiar, conservador de pensament, que es dedicava tant a la sociologia urbana com a la rural, a la ciència política com a l’elaboració de projectes governamentals. No era un antropòleg, però aquell llibre nascut de Lucània, The moral basis of a backward society, publicat el 1958, tinc la impressió que justament els antropòlegs l’han valorat més que ningú. Fins i tot amb rèpliques, debats i crítiques feroces. Al poble de Montegrano (nom imaginari, com es fa en aquests casos), Banfield va trobar coses que no esperava, que ningú no havia observat com ell, i que suposà que explicaven fets i situacions que tampoc ningú no havia explicat, més enllà de les habituals fórmules sobre el subdesenvolupament i la precarietat de les economies rurals.

En “Els fonaments morals d’una societat endarrerida” va trobar un component que ell anomenà “amoral familism”, expressió que és ja tan clàssica com controvertida en els estudis sobre la societat tradicional (o no només tradicional) dels països europeus de base cultural més o menys mediterrània, que van des de Grècia a Portugal, passant òbviament per Itàlia i Espanya. Em permetré, doncs, de fer un petit inventari, amb traducció gairebé literal, dels trets d’aquest “familisme amoral”, principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o dels parents pròxims (o pels amics pròxims i equivalents: ¿la Màfia no és també “La Família”?) serà moralment positiu i reconegut com a tal. I qualsevol cosa que facen per enganyar o aprofitar-se de les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda com a valor positiu. En conseqüència, explica Banfield, en una societat de familistes amorals, ningú no procurarà l’interès de grup o de la comunitat excepte si hi troba algun avantatge privat. I afegiré jo: reflexionen vostès sobre alguns dels casos més espectaculars de la vida hispànica (mallorquina i valenciana inclosa) dels que es poden llegir a la premsa.

I continua la relació de Banfield: en una societat de familistes amorals (en direm s.f.a., per abreujar) només els funcionaris i els qui tenen un càrrec s’ocuparan dels afers públics, perquè només a ells els paguen per fer-ho. Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com a cosa anormal o fins i tot inconvenient. I en conseqüència, en una societat d’aquestes característiques, hi haurà poc control dels càrrecs públics o dels funcionaris, perquè aquest control és únicament cosa dels mateixos funcionaris o càrrecs. I afegiré jo: ¿coneixen vostès molta gent normal i corrent, gent del carrer, que, de manera eventual o regular, vaja més enllà de dir “Això és cosa del govern”, o de l’ajuntament, o de la conselleria, o de qui siga, però no cosa meua? ¿Molta gent que participe no solament en la protesta sinó en la solució, implicant-s’hi de manera efectiva? Contiuem amb Banfield, per tant: en una s.f.a. serà molt difícil de formar i mantenir organitzacions per al bé públic, amb actuació conscient i concertada. Una condició de les organitzacions amb èxit és que els membres han de tenir confiança entre ells i lleialtat a l’organització mateixa. En una organització amb moral alta, se suposa que faran sacrificis, fins i tot importants, en favor de l’organització. Però, afegiré jo, en aquestes terres meridionals d’Europa, ¿quanta gent practica aquesta lleialtat i fa aquesta mena de sacrificis?

Més encara. en una s.f.a., els qui ocupen un lloc de funcionari, com que no senten cap identificació amb les finalitats de l’organisme públic, no treballaran més del necessari per a conservar els seus llocs o (si això està dins de les seues possibilitats) aconseguir una promoció. De fet, una posició oficial o una qualificació especial seran considerades armes per usar-les en benefici propi. En conseqüència, el familista amoral que ocupa un lloc o càrrec públic acceptarà un suborn, directe o indirecte, quan pensa que no li passarà res. Però tant si l’accepta com si no, la gent del poble, de la ciutat o del país (amb la mateixa mena de moral) suposaran que ho fa. I afegiré: no és estrany, per tant, que alcaldes o presidents de diputació, públicament reconeguts com a subornats i subornables, corruptes i corruptibles, siguen objecte de sopars d’homenatge per part dels seus conciutadans. Ben prop de casa, en tinc exemples insignes.

I acabarem amb un resum molt resumit d’alguns altres trets definitoris. En una s.f.a. els febles afavoriran un règim que mantinga l’ordre amb una mà forta (repassem la història recent?). En una s.f.a., la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat pel zel de l’interès públic més que per l’avantatge privat serà considerada un engany. En una s.f.a. no hi haurà connexió entre els principis polítics abstractes (la ideologia) i el comportament concret en la vida quotidiana. El familista amoral valorarà els guanys que aconsegueix la comunitat només si a ell també el beneficien o no el perjudiquen: sovint, mesures que es prenen en benefici general provocaran la protesta dels qui pensen que no en participen, o no suficientment. En una s.f.a. el votant dipositarà poca confiança en les promeses dels partits. En una s.f.a. hom assumirà que qualsevol grup que ocupa el poder és corrupte i ho fa en benefici propi (“tots els polítics són iguals”... no és cert?). I en fi, no els avorriré més.

Curiosament, o no curiosament, els països de l’Europa del sud que són l’espai propi d’aquesta mena de societats, Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya (les inicials dels quals, PIGS, tenen en anglès un significat poc afalagador), circulen ara ben abundantment per la premsa general i més encara per la premsa econòmica: l’Europa meridional, la de fiscalitat irresponsable, la dels governs ineficients, la de l’economia dita submergida, la del frau fiscal metòdic, la del sentit cívic tan escàs i tan precari, la de l’extensa corrupció municipal i més que municipal, la de l’Estat-mamella, i etcètera. No deu ser casualitat. I més d’un polític, sociòleg, economista o predicador hauria de llegir atentament aquell llibre de Banfield.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS