Joan F. Mira | El Temps | 09/02/2010   

El país dels immigrants, 1

He seguit amb atenció, i amb un disgust creixent, aquesta història (poc aclarida, i espere que aviat superada) que ha protagonitzat, segurament sense esperar-ho i certament sense desitjar-ho, l’antiga ciutat de Vic, que tant estime, i que ha sigut durant tants anys model d’acolliment de poblacions noves i diferents. Una iniciativa municipal, possiblement mal calculada, ha produït un seguit d’acusacions infamants, molt especialment a la premsa espanyola, que la ciutat de cap manera mereixia. Òbviament, el “nacionalisme reaccionari català”, o la “dreta xenòfoba catalana”, sembla que eren els culpables del projecte municipal finalment abandonat. A Madrid, com és habitual, no es priven de res a l’hora de mirar el bri de palla en l’ull del veí. Vic, per tant, per culpa del “nacionalisme de dreta”, seria, segons un eminent intel·lectual cultíssim que escriu al diari més important i liberal d’Espanya, exactament com l’Alemanya dels anys trenta. Valga’m Déu, on pot arribar el prejudici, la bestiesa, i el desconeixement de la realitat: què en sabien ells, de Vic, de la seua història, i de la llarga història catalana d’acolliment i d’obertura? Però mirem de situar la matèria en un context més ample en el temps i en l’espai. La història recent d’Europa no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i d’extensos processos de contacte entre migrants i “societats receptores”, amb llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d’aquesta història han estat formes diverses d’assimilació en una primera etapa, i d’integració més o menys reeixida i confortable en la segona: “assimilar” els nouvinguts (assimilar significa “fer semblant”...) és un procés d’aproximació que es pot dur endavant, per exemple, a través de l’escola, de l’aprenentatge de la llengua, de la participació en la vida cívica i associativa; però “integrar”, és a dir fer que a tots els efectes formen part d’una mateixa societat o d’una mateixa cultura, de quina manera es pot fer?, i es pot dur a terme sense des-integrar la identitat d’origen dels immigrats? No és una pregunta de fàcil resposta.

El problema és si ara mateix, i sobretot a partir d’ara mateix, aquells processos històrics europeus d’assimilació i d’integració són repetibles. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que aquests processos havien tingut fins a mitjans del segle XX, quan, per exemple, els italians o polonesos a França, o els seus fills, van esdevenir perfectament francesos, i els aragonesos o gallecs a Catalunya perfectament catalans. El resultat, abans, era la renovació de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia, però amb els nous elements integrats com a part d’un tot únic que potser s’ha fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, i aquesta és una posició perfectament realista, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques. Perquè la distància cultural, en el sentit més profund i antropològic, entre immigrants i país receptor, és ara, en molts casos, immensament superior a la d’etapes anteriors. Hi ha formes de cultura (religió inclosa), també “immigrades” que sovint, simplement, són difícil de fer compatibles amb la llei del país receptor. La llei del país, que és cultura, ¿pot imposar o no als pares d’una família turca resident a Alemanya, o marroquina resident a Catalunya, que reconeguen a les filles els mateixos drets i llibertats que legalment posseeix qualsevol filla de qualsevol família europea en el mateix territori? En aquest cas hi hauria per part de les joves immigrades un “dret a l’assimilació” –dret a ser considerades iguals que les altres joves alemanyes, catalanes o europees en dimensions tan profundament culturals com l’autonomia personal, les relacions intrafamiliars, el matrimoni– que estaria segurament per damunt del “dret a la diferència”. Què cal fer, doncs, quan la “diferència” és en realitat una rigorosa limitació del que, per a qualsevol ciutadà del país d’acollida, serien simplement drets elementals? El dret a la llibertat personal, per exemple. I a la llibertat religiosa o a la llibertat moral. Acceptar la no-assimilació o la no-integració, com a model desitjable, pot ser un projecte carregat de trampes i perills.

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El Temps | 02/02/2010   

Llegir en pèl

En la foto que il·lustra l’article de diari (italià), dues senyoretes bellíssimes seuen en un divan entapissat de flors, amb un llibre entre les mans. Una d’elles, amb cabellera llarga i ondulada, riu de cara al fotògraf i al públic amb una rialla feliç. L’altra, de cabells molts curts, somriu mentre llegeix. Tota la indumentària de les lectores consisteix en un collar de perles i sabates de taló d’agulla. Semblen perfectament relaxades, contentes, i cal pensar que el públic que les escolta també participa de l’encís de l’acte. L’ambient, explica el diari, és íntim i de llums suaus, amb una vintena d’oients-espectadors al voltant del divan on seuen les lectores nues. El llibre del dia és el Candide de Voltaire, i les senyoretes que el llegeixen en veu alta davant del públic (que paga vint dòlars: no és una obra de caritat), es diuen, com era d’esperar,  “Naked Girls Reading”, i funcionen ja com una petita empresa en expansió:  des de Chicago, les sessions de lectura en pèl han arribat fins a Seattle, Nova York i Boston, i ara la petita iniciativa il·lustrada és a punt de desembarcar al Canadà i al Brasil, i té la intenció d’obrir franquícies arreu del món, supose que exclosos els països islàmics, per si de cas: no crec que allà apreciaren positivament la idea. La idea, cal dir-ho d’entrada, és prendre seriosament la literatura i la lectura, tan seriosament com la innocència dels cossos nus. De la innocència del públic, o almenys d’una part, jo em permetré dubtar-ne, però ja se sap que la bona literatura tot ho cobreix i ho supera, tal com l’amor a la mar i al sol justifica el nudisme de platja. A Chicago, on va nàixer la iniciativa i on resideix el grup original, van fer per Nadal lectures de Charles Dickens, i abans de poemes de Neruda i de Sylvia Plath, d’obres de Shakespeare, de George Orwell, i de D.H. Lawrence. Em costa imaginar-me a mi mateix escoltant llegir pàgines del 1984 a una senyoreta esplèndida en conill i concentrar-me alhora en el sentit profund del llibre d’Orwell. Em costa més encara pensar que podria escoltar, en les mateixes condicions, segons quines pàgines de L’amant de Lady Chatterley sense immutar-me gens, ocupat només en la qualitat literària del text, i sense ocupar-me gens de les qualitats anatòmiques de les lectores.

La fundadora, que es diu Michelle l’Amour (no sé si de nom legal o nom de guerra), defensa la idea del nudisme literari com una forma refinada entre cultura i natura. D’acord, doncs, però la qüestió és si els assistents acudeixen a refinar-se més per la cultura que per la natura, o més per la pell natural que per la literatura. M’agradaria saber si pensen aplicar la fòrmula també amb senyores nues d’una certa edat i poc atractives, o amb cavallers en pèl, calbs i amb panxeta. Veuríem si la combinació funcionava de la mateixa manera simple i refinada. Em reconforta, això sí, saber que les senyoretes de l’empresa de Michelle l’Amour afirmen que estimen i coneixen la literatura, fins el punt que participen en la selecció dels llibres que han de llegir, i en publiquen crítiques personals i apassionades. Al seu lloc d’internet especifiquen: “N’hi hauria prou de seguir una de les nostres representacions per deixar de fer-se massa preguntes sobre per què ho fem. No hi ha res de més natural i més simple. I tanmateix, la gent sembla que no ho accepta.” Potser perquè no és clar si es tracta de senyoretes que llegeixen nues, o senyoretes nues que llegeixen. Vostés hi poden dedicar uns minuts, i mirar de resoldre el dilema. La fórmula, afirmen, es basa en un principi: estar orgulloses, alhora, de la pròpia sensualitat i de la pròpia cultura, i combinar-ho en un sol acte o representació. Cobrant. L’acte també podria ser privat, al saló de casa, abaixant els llums, posant música suau, despullant-se a poc a poc, amb unes gotes de perfum, i llavors, sensualment estirats al sofà, llegir-se a si mateix o mateixa un cant del Purgatori de Dante, unes pàgines de l’Odissea, un discurs de Ciceró o un capítol de La muntanya màgica. No ho he provat encara. Sobretot perquè aconsellen conservar les sabates de taló d’agulla com a únic element indumentari.

Joan F. Mira | El Temps | 26/01/2010   

Un pacte amb el dimoni

No sé si ara mateix, en la teologia oficial de l’Església Romana, l’existència del dimoni és un dogma de fe, supose que sí. No sé tampoc si la seua acció, com a enemic de Déu i de la humanitat, inclou desgràcies públiques i catàstrofes, a més de la possessió personal que combaten els exorcistes i els devots de la Mare de Déu de la Balma, on els posseïts (generalment posseïdes) eren alliberats de la presència diabòlica el dia de sant Miquel, capità de les tropes celestials. Els predicadors medievals, sant Vicent el primer, amenaçaven amb desastres col·lectius, com ara la pesta, la fam o la guerra, si Déu Nostre Senyor deixava camí lliure a Satanàs per castigar els pecats dels homes. Els predicadors barrocs, des de trones solemnes, continuaven amb les mateixes amenaces, i en el ritual del baptisme (en els últims a què he assistit), els padrins encara han de renunciar a Satanàs, a les seues pompes (quines deuen ser, aquestes pompes?) i a les seues obres, en nom de l’infant neòfit. Els cristians ortodoxos, els protestants, i els nostres germans musulmans, creuen en el dimoni de manera viva i activa, i solen atribuir-li també tota mena d’horrors i de malifetes. A la Meca, els pelegrins l’apedreguen durant el gran pelegrinatge, i a l’Iran ja se sap que els Estats Units són l’encarnació present del Gran Satanàs. No és del tot estrany, per tant, que fa pocs dies un cèlebre predicador evangèlic, el pastor Pat Robertson, haja volgut recordar aquesta malèfica presència. Pat Robertson és un dels personatges més coneguts de l’evangelisme radical i popular, convoca milers i milers de persones en els seus sermons, predica per cadenes televisives d’audiències milionàries, i és, no cal dir-ho, un conservador extremista en matèries morals, ideològiques i polítiques. De manera que el gran predicador, que ja va assegurar que l’huracà Katrina assolà Nova Orleans per castigar els americans pels seus pecats, acaba de dir una de les bestieses més enormes que he pogut sentir o llegir últimament. Afirma, el bon cristià evangèlic, que el terratrèmol d’Haití és ni més ni menys que el resultat del pacte amb el dimoni que els haitians van fer en temps passat. La tragèdia horrible, assegura, és efecte d’una cosa “que va passar a Haití fa molt de temps, i que la gent preferiria no parlar-ne”. Amb un desconeixement prodigiós de la història, el predicador recorda que els haitians “estaven sota el taló dels francesos: ja saben vostés, Napoleó III i tot això” (confondre Napoleó Bonaparte amb Napoleó III, ja és confondre molt: Haití es va rebel·lar en 1791, i Dessalines es proclamà emperador en 1804). I llavors, segons que ensenya als seus fidels el pastor, “es van reunir i van jurar un pacte amb el dimoni. Van dir: et servirem si ens alliberes dels francesos. Una història real. I així, el dimoni digué OK, tracte fet.”

“Ja saben”, continua Robertson, “els haitians es van revoltar i es van alliberar. Però des d’aleshores han sigut maleïts amb una cosa darrere de l’altra.” Pobres haitians, aliats perpètuament amb el dimoni i patint eternament les conseqüències de l’aliança nefasta. És tot un sentit de la història, de la religió, de la Bíblia, i de l’acció divina sobre els homes: un sentit tan brutal, tan pròxim als bisbes de Rouco Varela, a la Inquisició, a l’extremisme islamista, i al de tota la irracionalitat universal, que resulta difícil d’acceptar que circule pel món d’aquesta manera. És clar, digué Robertson després de la catàstrofe de Nova Orleans: “Hem mort 40 milions d’infants no nascuts a Amèrica”. I Déu, a través del dimoni, ens castiga pel nostre pecat. També ens podria castigar per la luxúria, per la ira, la supèrbia o la gola, o qualsevol dels altres pecats capitals. “La terra us vomitarà de damunt”, recorda el predicador, recordant la Bíblia, si cometeu pecats nefands o vesseu sang innocent. La terra tremolarà i us destruirà si pacteu amb el dimoni. La mar, asseguraven en moltes mesquites d’Indonèsia, ens ha castigat amb el tsunami per la nostra lleugeresa com a musulmans, perquè les dones no es tapen tota la cara. La bestiesa humana, la monstruositat irracional inacabable, sembla que es conserva en bona salut, i que progressa, siga entre els bisbes catòlics, entre els patriarques ortodoxos, entre els pastors evangèlics, entre els mul·làs i els aiatol·làs, entre els rabins integristes, i entre tota mena de personatges sinistres, que ens fan desconfiar, tristament, de la nostra condició comuna de persones. El dimoni, evidentment, no en té cap culpa.

Joan F. Mira | El Temps | 19/01/2010   

Núvols negres

Núvols negres amenacen la situació econòmica d’Itàlia, assegurava la premsa d’aquell país el mateix dia que el senyor Rodríguez Zapatero inaugurava la presidència semestral europea amb discursos banals i optimistes i amb un espectacle de dansa flamenca, signe d’identitat cultural, emblema d’Espanya. Ja sabem que Itàlia és un país mal organitzat, amb una classe política de qualitat dubtosa, amb un govern de proclames reaccionàries, amb un president que ja no cal definir (i que em resulta especialment desagradable per molts aspectes). Lògicament, per tant, els núvols negres deuen ser conseqüència del mal govern que governa els italians, no com el nostre, que és exemplar, seriós, progressista i d’una eficàcia indubtable. Els núvols, ací, ja se sap que són blancs i rosats, sobre un cel blau, i que això de la crisi, si existeix, ja ho superem veloçment, no som tan pessimistes com uns altres: Zapatero dixit. És clar, també, que al País Valencià, digué Camps i companyia, som i serem els primers a sortir-ne, gràcies a polítiques glorioses de resultats evidents. I quin és el contingut de la nuvolada italiana? Bé, segons la premsa i l’Institut d’Estadística, el núvol més gros i més negre és la desocupació, que a finals del 2009 havia augmentat en prop de 400.000 persones respecte a l’any anterior. Insuportable, negríssim. Tan negre, que la taxa d’atur ha arribat fins al 8,3%, cosa no vista en molts anys. O siga que, ara mateix, els aturats ja arriben a la ratlla dels dos milions, i això és una tragèdia, de la qual, òbviament, té la culpa aquell govern irresponsable i frívol. No com ací, que amb un govern seriós com cap altre, només hem arribat al 19% d’atur, i als quatre milions de gent sense faena (en un país amb prop de vint milions menys d’habitants). Ací, els nuvolets són primaverals, i no cal preocupar-se’n. En tot cas, ja alçarem més voreres i les tornarem a cobrir amb un altre “Plan E(spaña)”, signe de modernitat i de progrés. Ja farem més quilòmetres d’AVE per anar volant a Madrid, signe de fe en el futur. I sobretot, ara que som presidents eventuals d’Europa, ja explicarem als veïns com es fa una bona política econòmica, que d’això, pel que he sentit i llegit, els nostres prohoms i prodones en saben més que ningú: escolten el president, la vicepresidenta, i la ministra del ram.

No som italians, nosaltres. Allà, si l’atur ha pujat fins al 8,3%, la culpa la deu tindre Berlusconi. Ací, si només arriba al 19% (i pujant...), el mèrit és de Zapatero, ja que sense els seus plans “E” i altres encerts memorables, encara seria molt pitjor. Ací, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, cantàvem les glòries del camí triomfal de l’economia espanyola, una direcció lluminosa: el creixement de PIB era molt més alt que a la resta d’Europa, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, the Spanish miracle. Perfecte, però això no podia durar. Perquè Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. El més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I quan a la insensatesa s’uneix la frivolitat, els resultats poden ser històrics: no una nuvolada negra, sinó una llarga i humil travessia del desert.

Joan F. Mira | El Temps | 12/01/2010   

Els ossos de Sant Nicolau

El viatger que passege per la ciutat vella de Bari no deixarà de visitar, certament, la basílica de Sant Nicolau, patró de la ciutat, el nom de la qual sol portar afegit al seu. És un construcció romànica, sòlida i blanca, amb un aire de fortificació perfectament comprensible, si hom atén a la història perillosa del lloc, sovint exposat a atacs per mar i per terra. Dins de l’església, i a l’establiment contigu on venen records piadosos, grups de cristians ortodoxos, russos o búlgars o serbis, participen de la devoció universal al sant. Els ossos del qual, segons és tradició acreditada, reposen des de fa prop de mil anys en aquest santuari insigne. Tot va començar l’any 1087, explica la premsa italiana, quan una expedició de seixanta-dos religiosos i mariners baresos va navegar pel Mediterrani fins arribar a la ciutat de Mira, a l’Anatòlia, on sant Nicolau va morir l’any 343, després d’haver-hi estat bisbe i personatge molt conegut per la seua generositat en favor de la gent necessitada. L’objectiu del viatge era, òbviament, trobar i endur-se les despulles del sant. Tal com havien projectat, els expedicionaris ho van aconseguir, portaren els ossos a Bari, i d’allà va nàixer la construcció de l’esplèndida basílica i un centre de pelegrinatge internacional. Les llegendes al voltant de sant Nicolau, tal com jo mateix les he escoltades i llegides per ací i per allà, són espectaculars i delicioses. Com ara aquella segons la qual hi havia un pare molt pobre que no podia casar les filles per falta de dot, no tenia diners, i va decidir dedicar-les a la prostitució. Nicolau, no cal dir-ho, ràpidament va posar els diners del dot de les senyoretes, i d’ací ve la seua qualitat d’afavoridor de matrimonis honestos. A València, l’església de sant Nicolau m’és testimoni: cada dilluns s’hi fan les “caminates”, o siga entrar i eixir set voltes al temple per portes diferents, amb les quals les mares demanen un bon promés per a les filles. Si funciona o no, no ho sé. L’altra llegenda és la dels pobres xiquets que el pare, carnisser miserable, volia vendre a la botiga a pes de carn. Horrible història extrema. El sant no solament els va salvar, sinó que es va fer famós pels regals que feia a les criatures de la ciutat. D’ací, amb tota certesa, nasqué i s’escampà la fama de sant Nicolau com a repartidor de regalets als nens, i als països del nord Sankt Niklaus esdevingué Santa Klaus, que encara circula pels dies de Nadal vestit amb capa magna, mitra i bàcul episcopal.

Llavors, no sé de quina manera, la figura d’aquell bisbe grec de finals de l’Imperi Romà, es barrejà eventualment amb la d’un vell de la neu i dels boscos boreals, que corre amb un trineu fent la mateixa funció de repartidor de regals i joguines. Santa Klaus no és el Pare Nadal, però les figures es confonen. I ací ve la curiosa història d’actualitat. Resulta que les autoritats turques, començant per la ciutat de Demre, que és l’antiga Mira, ara reclamen per via oficial i diplomàtica que Bari els torne les restes del sant. Un cert professor Nevzat Cevik, cap dels arqueòlegs (?) locals, assegura que ha trobat documents segons els quals sant Nicolau desitjava ser enterrat a Mira, i per tant, molts segles després, cal respectar la voluntat del bisbe i tornar els seus ossos a la ciutat turca. El ministre de Cultura pensa fer una demanda formal, el diari Hürriyet, el més important del país, en parla molt seriosament, i el primer ministre Erdogan (el de l’“aliança de civilitzacions” de Zapatero) també dóna suport a la demanda. Cosa que tindria un sentit si, posem per cas, els turcs es consideraren continuadors i hereus dels cristians grecs, i consideraren el seu patrimoni religiós com a propi, incloses les relíquies dels sants. O si es tractara d’una obra d’art famosa, espoliada i robada com tantes altres. El fet, però, és que tot ve del turisme: les autoritats de Demre volen atraure visitants amb el pretext del sant, i pensen que un grapat d’ossos episcopals de Santa Claus seran un atractiu irresistible. Per confirmar-lo, van començar per substituir l’estàtua de bronze de sant Nicolau per un ninot del Pare Nadal amb tots els atributs habituals. Bens culturals, història, patrimoni, diplomàcia i civilització. Tot en un cas exemplar, digne de meditació profunda.

Joan F. Mira | El Temps | 05/01/2010   

El cardenal optimista

Veure i sentir, fa pocs dies, el cardenal Rouco d’Espanya fent un discurs a Madrid davant d’aquella multitud devota de “famílies cristianes”, em provocava, per dir-ho amb caritat evangèlica, uns calfreds de repugnància estètica. El cardenal Rouco viu en un món de terrors dogmàtics i de pessimisme moral insalvable. El resultat, per la societat global que representa (se suposa que parla en nom de l’església universal), és el retorn a la secta, secta massiva però secta, ja que no poden tornar al franquisme o al temps de Felip II. Hi ha una altra mena de cardenals, però, que viuen en un optimisme històric o teològic admirable, i un bon grapat són italians, ves per on. Allà on tenen com a cap de govern, votat amb majories absolutes i entusiastes, un senyor que no és precisament un model de pare cristià de família, o pare de família cristiana: divorciat, tornat a casar, en procés de segon divorci escandalós, i amb les historietes escassament exemplars que tothom coneix. Fins i tot els cardenals en actiu, alts càrrecs del Vaticà, i responsables de la premsa catòlica oficial, es manifesten una mica nerviosos, no per l’estat de la família en general, sinó per les derivacions d’una família en particular, la del primer ministre. Que no és tan modèlica com, per exemple, la del president Zapatero. Dels cardenals jubilats, Carlo Maria Martini, que va ser arquebisbe de Milà, és segurament el més visible dels optimistes, a pesar del parkinson que l’afecta ja fa alguns anys. Regularment, escriu una resposta als lectors que li envien missatges al diari Il Corriere della Sera, que poden ser tan sucoses com les seues llargues entrevistes amb filòsofs o intel·lectuals no religiosos. El mateix dia que Rouco feia cara de vinagre i pronunciava paraules més vinagroses encara a Madrid, Martini, a Milà, es declarava optimista sobre el present i el futur de l’església. “L’església en decadència? Mai ha estat tan fiorente”, que vol dir esponerosa, florida i vital. No serà pels Roucovarelas que corren pel món. Els lectors, pessimistes, li escriuen que l’església va malament, que no l’escolta ningú, que s’ha quedat fora del món present, que està morint-se, i li diuen “cardenal, faça vosté alguna cosa, que tot va molt malament”. I el gentile cardinale, com li diu un corresponsal, comença contestant que no, que la seua opinió és que la història mostra que l’església, en el seu conjunt, mai no ha estat tan fiorente com ara. Que per primera vegada té una difusió global, amb fidels de totes les llengües i cultures, que pot exhibir una sèrie de papes d’altíssim nivell, una florida de teòlegs de gran valor i de gran densitat cultural. I que, a pesar d’algunes tensions inevitables, l’església es presenta ara unida i compacta com mai ho havia estat en la seua història.

Formidable, el cardenal, i a primera vista sembla que l’optimisme seu és tan gran, tan inspirat i visionari, que el fa ignorar la realitat. Amb una mica de calma, però, amb una mica de perspectiva, resulta que la realitat s’acosta més a la visió històrica de Martini que a les cròniques circumstancials de la premsa. No recordem ja les lluites feroces entre “ortodoxos” i heretges, no recordem els cismes violents, les guerres de religió intracristianes, l’horror de les fogueres inquisitorials, la ignorància brutal dels fidels i del clero (i dels bisbes i companyia) al llarg de la història, ni les croades, ni tants horrors i tantes bestieses. No recordem que al llarg de més de quinze segles l’església (i tot el món cristià) s’estenia només per un racó del planeta, de nom Europa (justament on ara ja no s’estén sinó que es contrau), o que l’expansió de l’Islam va cobrir mitja cristiandat. El cardenal, que sap història i coneix com va el món, recorda que moltes crítiques pessimistes “naixen de la consideració del nostre món occidental”. I que “no tenen en compte la vivacitat i la joia que es troba a les esglésies d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica Llatina”. Jo, que sóc un agnòstic de tradició cristiana occidental, un no-creient de cultura llatina i catòlica, i algunes coses més que ara no és el cas d’explicar, crec que el cardenal optimista té raó, i me n’alegre. La seua religió i la seua església són també les meues, i se suposa que encara transporten imatges, paraules i actituds ètiques que són igualment meues. No de Rouco Varela i de la major part de bisbes espanyols, que formen més una secta amarga que una alegre església universal. Amén. Ah, Martini era un candidat important en el darrer conclave: no va guanyar, guanyaren els pessimistes.