Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 16/02/2010   Imprimir

El país dels immigrants, 2

Vegeu ací la primera part d'aquest article

Contiuem. Trobe igualment problemàtic un escenari on dominaria l’enclavament més que la integració, que és un model que comença a estendre’s en la realitat urbana i suburbana, i que fins i tot troba defensors teòrics. Això significaria una perspectiva on la societat comuna resultant ja no tindria vocació ni possibilitat de ser efectivament “comuna” sinó que estaria composta en mesura variable per una constel·lació o arxipèlag d’enclavaments efectivament segregats en termes territorials (carrers, barris, etc.) i en termes ètnics o religiosos. La meua previsió és que, si això fóra el model assumit per Europa com a horitzó per al futur, les situacions de desigualtat i d’injustícia, i les oportunitats per al conflicte, no solament no es reduirien sinó que augmentarien amb el pas del temps i amb la consolidació d’aquests enclavaments. Si aquest és el model del “multiculturalisme fort”, trobe ben preferible la perspectiva d’un “multiculturalisme dèbil” en el qual, sense pensar en una impossible assimilació –és a dir supressió de la diferència– ni en cap il·lusòria ni desitjable homogeneïtat perfecta i futura, les situacions d’enclavament serien o l’excepció o la primera etapa en un procés d’integració. Es tracta de conceptes que no sempre són clars, com ara “nacionalitat”, “ciutadania” o “etnicitat”. No hi ha cap dificultat conceptual a acceptar, com alguns experts proposen, la distinció entre “nacionalitat” i “ciutadania” (i això els membres de nacions sense estat ho saben més bé que ningú), però em sembla més arriscat suposar que aquesta distinció serà assumida precisament pels mateixos estats que han promogut més rigorosament la sinonímia, França, per exemple, o Espanya. Quant a l’“etnicitat” o identitat bàsica de grup, sovint entesa de manera massa reductiva, no hem d’oblidar que Europa coneix una doble tradició: a l’est, més associada al llinatge o la descendència que al territori, a l’oest a la inversa. Els alemanys que al segle XVIII anaren al Volga han estat sempre “alemanys del Volga”; els que pel mateix temps anaren a Andalusia, ràpidament deixaren de ser alemanys i esdevingueren andalusos. El model “oriental” implica el manteniment indefinit d’una identitat bàsica (som “això”) associada a l’origen, llinatge o descendència..., amb el resultat de multiplicar els enclavaments o les distribucions “en pell de lleopard”, que alternen etapes de contigüitat pacífica amb d’altres de xoc violent: recordem els Balcans. En el model “occidental” la tendència ha estat més aviat d’assumir com a identitat bàsica la definida pel territori (pel territori amb “definició” històrica, etnonacional etc.). Per això els fills o els néts dels andalusos instal·lats a Catalunya els anys cinquanta poden perfectament ser “tan catalans com” els catalans de moltes generacions, mentre que els fills i els néts dels russos instal·lats a Estònia o a Letònia pels mateixos anys continuen sent majoritàriament i rigorosament russos.

Potser aquells pobles i països que, com el nostre, hem estat víctimes d’una pressió assimiladora dins d’estats poderosos, i que tanmateix no hem estat desintegrats del tot per aquesta pressió, podem aprofitar aquesta experiència per evitar unes altres formes de desintegració. Només potser: no hi ha res cert, però tampoc no hi ha res, en aquest camp o matèria, que estiga per damunt del dret d’una societat a continuar sent ella mateixa en el seu propi territori històric. Trista cosa seria que, quan la prepotència exterior no ha pogut fer que deixem de ser allò que som (perquè això és la identitat: ser humans d’aquesta o d’aquella manera, ser això o ser allò), ho deixàrem de ser per la nostra pròpia incapacitat de compartir-ho amb una nova gent. Ja em perdonareu si no he sembrat clarícia ni he repartit llum, sinó foscor: el tema és fosc, no és clar. I si aquesta confusa –voluntàriament confusa– exposició pot tindre un final poètic, deixeu-me citar uns versos de l’Ulysses de Tennyson: “Tho’ much is taken, much abides; and tho’ / We are not now that strenght which in old days/ Moved earth and heaven, that what we are, we are.” “Encara que hem perdut molt, ens resta molt; i encara que / no som ara aquella força que en els vells dies / movia terra i cel, allò que som, ho som.” Si serem encara allò que som, o allò que voldrem ser, és cosa que hem de decidir nosaltres.

 

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS