Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 529 | 28/10/2010 
 El gran i peculiar filòsof Jacques Derrida, l’inventor del deconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (doctrines que mai no he comprés amb certesa), probablement el pensador francés més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, i un dels últims grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, va omplir pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. Des del llibre Le monolinguisme de l’autre, fins a una extensa entrevista publicada el 2004, pocs mesos abans de morir. La passió d’un home que no era francés “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Era un jueu algerià, crescut entre l’àrab del carrer dels seus veïns i compatriotes. Però ja era francés de llengua quan se anà a viure a França, i això pot ser més fort que qualsevol altre fonament del ser això o allò. “L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho”, ens recorda en l’entrevista: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original”. Potser no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per qui fa de la llengua no solament un mitjà ordinari de locució i de comunicació, sinó el vehicle i la forma de les idees, de les sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. “I de la mateixa manera que estime la vida, i la meua vida”, assegura Derrida, “estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable”. Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa. Continuarà.
|
