Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 29/01/2009   Imprimir

Per Bolonya

A Bolonya, fa pocs mesos, vaig menjar la millor pizza que he menjat mai, en un carreró molt prop dels edificis antics de la Universitat, la més vella d’Europa, és a dir del món. I el cuiner-cambrer, quan li’n vaig fer el comentari, es va posar la mà damunt del ventre, i em digué : “Bologna la dotta, Bologna la grassa!”. Això, docta i grassa, europea i antiga. Aquesta institució que en diem “universitat” és filla de la nostra societat medieval, cristiana i urbana: no de la societat grega ni romana, ni de l’àrab, ni de la xinesa, ni tampoc de les societats industrials més o menys democràtiques. La universitat, que va nàixer per a concedir “llicència” a l’exercici d’una professió pública –de metge o de jurista, inicialment– està lligada, també des de l’origen, a la transmissió i difusió del coneixement. I si alguna tradició inalterada té la institució universitària, és el discurs racional sotmés a les regles de mètode, i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte, que és el contrari del dogma. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària d’aquells valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d’entendre la vida en societat. ¿Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? ¿I des d’on s’escamparan per la societat, si no és des d’aquesta residència pròpia? ¿I són aquests valors els que defensen els estudiants que, a Barcelona o a València, fan acampades diürnes i nocturnes, ocupen rectorats, pengen cartells i empastifen les parets? N’estan segurs? M’agradaria parlar-ne amb ells, amb calma, en una trattoria de Bolonya.

 

Joan F. Mira | El Temps | 27/01/2009   Imprimir

Ni estat ni empresa

Hi ha coses que pareixen noves, però que són molt velles. L’estupidesa humana, per exemple, allò que els francesos en diuen la bêtise, la demagògia que s’aprofita impunement de la ignorància, com ja sabien molt bé els atenesos del temps de Pèricles o de Demòstenes, i altres petites qualitats universals, anomenar les quals seria inacabable. I també és molt antiga la producció de fantasies utòpiques, de mil·lenarismes, de faules que pinten societats idíl·liques on els llops prenen el sol amablement amb els corders i tots plegats pasturen herba tendra abundant i gratuïta. Quan es combinen unes coses i altres, la demagògia i la bêtise, la fantasia utòpica i la ignorància, els resultats poden ser espectaculars. Se suposa, d’altra banda, que en aquesta societat nostra tan informada, amb una proporció tan elevada de gent que han fet alguns estudis, amb tantes universitats i tants estudiants, la capacitat crítica hauria d’estar més desenvolupada que en cap altre moment de la història. Suposició il·lusòria, vista la buidor de continguts de la mínima educació humanística que els hauria de transmetre. Perquè, per poder tindre un criteri a partir del qual formular un judici, es necessiten, precisament, elements de criteri. No val simplement adoptar l’actitud de criticar-ho tot a partir d’una ideologia elemental i buida. Això no és capacitat crítica, això és pura obtusitat, burrera. Fa poques setmanes, vaig anar a donar una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, i em vaig trobar amb les acampades contra el Pla de Bolonya (quin?), on quaranta o cinquanta estudiants, amb tendes i sacs de dormir, es permetien el luxe d’impedir la faena de cinc mil. Vaig voler passar pel mig del campament, entrant per la porta principal, i els col·legues em van dir que més valia no fer-ho. Bé, hi havia algunes pintades, a les parets exteriors, decoració ideològica o vandalisme, una de les quals deia: “Ni estat ni empresa”. És un eslògan fantàstic, vaig pensar: un projecte genial i novíssim. Però m’hauria agradat trobar el xicot (probablement no era una xicota) que ho va escriure i demanar-li que m’explicara què vol dir exactament la idea: ni estat ni empresa. Com funcionaria tot, si l’aplicàvem? Perquè si no hi ha estat no hi ha administració pública, no hi ha autoritat democràtica, no hi ha llei, no hi ha un parlament, no hi ha govern, no hi ha regulació de la vida pública, no sé què hi pot haver en el lloc de tot això. I si tampoc hi ha empresa, no queda res. Explique’m, per tant, com menjarem vostè i jo si eliminem l’estat i l’empresa, com viurem? Com funcionaran les botigues de roba o de queviures, els hospitals, els transports, qui farà les carreteres, qui fabricarà els trens, qui sostindrà les universitats on vosté pinta alegrement les parets, qui produirà la pintura amb què vostè propaga l’ideal perfecte de la desaparició de tot plegat...?

Ni estat ni empresa, i per tant no a tot. Molt bé: una vegada has dit no a tot, què queda? Queda un infantilisme, irracional i acrític perquè no té en compte l’aplicabilitat de les idees, el pur funcionament de la realitat, i això és terrible. Tindre capacitat crítica vol dir fer un judici basat en uns elements, en unes comparacions, però sense aquests elements, sense uns certs coneixements, quina actitud has de tindre? Quedes indefens davant de qualsevol tipus de demagògia. I si desapareix aquest gruix de gent (la que se suposa que la universitat ha de formar) que pot avisar de les mentides i denunciar els demagogs, llavors el contacte directe entre el demagog i la massa ignorant pot ser terrorífic. Perquè justament l’actitud infantil és la de la persona que no és capaç d’acarar les situacions i plantejar-se els problemes d’una manera adulta, coherent, racional, responsable, assumint les exigències que a un infant no se li suposen, però a un adult sí. A una criatura de cinc anys no se li suposa capacitat per a analitzar els conceptes, ni coherència a l’hora de pensar i actuar, ni serenitat per a no fer-ho segons el capritx del moment, ni capacitat per a controlar el sentit de les seus reaccions, però a un adult sí. L’infantilisme del qual parle, per tant, no és una qüestió d’edat: hi ha gent de cinquanta o seixanta anys que són d’una infantilitat absoluta. Capaços de somriure complaguts, per exemple, quan algun nen malcriat escriu “Ni estat ni empresa.”

 

Joan F. Mira | El Temps | 20/01/2009   Imprimir

País i literatura

Va passant la vida i vaig fent llibres, comença un any nou, i potser hi ha llibres nous a l’horitzó, a més dels ja massa nombrosos que he deixat escampats pel camí. I de vegades pense si escriure’ls en aquesta llengua de país incert, de dimensions curtes, de públic escàs i de compensacions tan modestes, no és més un entrebanc que un avantatge. No pels recursos propis de l’idioma, que no són ni millors ni pitjors que els de cap altre. No pels honors o els diners, que seria un pensament miserable, tot i ser tan humà. Sinó per aquesta càrrega de responsabilitat que pareix que portem, i que els qui escriuen en idiomes més, diguem-me, normals, es poden estalviar sense ni tan sols pensar-hi. Quan imagine això, però, és només una imatge fugaç, una temptació del maligne, que em diu a l’orella si no m’hauré complicat massa la vida, si no m’ha tocat de carregar amb un pes que no calia. Llavors, la temptació s’esvaeix quan considere que, pel contrari, ser escriptor en català és més un estímul que un pes. Precisament perquè t’has d’esforçar més encara, has de ser encara millor, perquè ets més conscient que això que fas té un valor especial. Per a un país com el nostre (en aquesta matèria, país o països, tant se val), tan en precari sempre per escassetat de recursos i per insuficiència permanent de poder, és important que quede clar que en l’idioma propi –allò que fa, sobretot, que encara siga poc o molt un país– es poden fer i es fan obres importants, d’envergadura. Ací l’obra escrita no és un hàbit ni és un ornament, és una necessitat, un fonament; perquè la llengua, la literatura, en una situació nacional com la nostra, té un valor afegit que no té en les llengües i cultures amb futur garantit, amb el seu estat propi antic o recent, amb un poder sòlid i no discutit. En aquells casos la literatura té una importància bastant més relativa per a la nació. Per a nosaltres, per contra, la llengua literària té un valor cívic i nacional afegit, perquè consolida una certa seguretat i un cert prestigi comú, col·lectiu. En català es fan bones novel·les, en català hi ha grans poetes: per a nosaltres, poder dir això és més important que per a un francès. Per a un francès,  poder dir que a França tenen bons poetes i bons novel·listes és molt satisfactori, és un orgull, però ja se sap, tothom ho té assumit, no cal que ho reivindiquen, no cal que amb això es guanyen l’adhesió dels francesos a la pròpia llengua: ja la tenen, ja és sòlida i clara i general. L’adhesió de la nostra gent a la llengua pròpia, en canvi, no és prou sòlida, ni general ni clara. Per això necessita aquest reforç: per consolidar i fer visible un prestigi comú.

El català, ara mateix, és una cosa important no pel seu ús comercial o industrial, ni pel seu ús en els centres reals de poder, en la banca o en les forces armades, sinó per la potència cultural, sobretot per la potència literària. I especialment al País Valencià, on l’ús de l’idioma en la vida econòmica i pública, o per part dels polítics i de l’administració, és molt inferior que a Catalunya, és quasi inexistent. Ací, el president Camps parla en castellà fins i tot quan defensa “la lengua valenciana”. Per tant, l’estímul a l’hora de treballar és encara més gran, perquè jo sé que pot tindre un valor afegit fora del camp estrictament literari. Si jo vull escriure bé, és en primer lloc perquè la literatura és la meua professió i la meua vida, i per tant he d’intentar practicar-la tan bé com sàpiga fer-ho, si no, no paga la pena. De la mateixa manera que si fóra pianista voldria tocar molt bé el piano. La diferència és que, si jo fóra pianista, el meu país no guanyaria res de particular, com a país. Escrivint bé, en canvi, o almenys proposant-m’ho, sí que faig que el meu país guanye alguna cosa especial. Perquè, si bé és important tindre bons pianistes i bons pintors, ni els músics ni els pintors fan música ni pinten en la llengua nacional. Però sí que s’hi escriu, en aquesta llengua. I això fa que jo senta la necessitat que allò que faig inspire algun respecte, perquè és un respecte que es transmet a la llengua, i per tant es transmet al país que la té i la conserva, no sabem quant de temps, com la substància i la prova de la seua existència. El dimoni temptador, amb mi, sempre fracassa.

 

Joan F. Mira | El Temps | 13/01/2009   Imprimir

Quatre-cents morts

Ara mateix, quan escric aquest paper, no sé quina serà, quan es publique, la situació de la guerra –perquè és una guerra, no un “conflicte”, ni una “acció”, ni una simple operació quirúrgica– al dissortat territori de Gaza, ni sé si s’haurà acabat, ni com, ni amb quantes víctimes i quant de dolor i d’horror. Perquè no hi ha guerra que no siga horrible, que no porte mort i desolació a gent innocent, no hi ha guerra que siga “neta”, i que no proporcione imatges de sang, de nens ferits i morts que ens commouen l’ànima. I no sé, d’ací a pocs dies, quan vostés llegiran aquesta pàgina, quin serà el nombre final de les víctimes, i quin resultat haurà tingut tanta mort i tanta destrucció: segurament, a curt termini i a llarg termini, un resultat funest per als dos bàndols. Ni la causa palestina haurà avançat un mil·límetre, com a resultat de les provocacions suïcides de Hamas, ni Israel tindrà un futur millor i més segur després d’haver aplicat brutalment la força, d’haver augmentat de manera igualment brutal l’odi dels seus veïns i de tot el món islàmic, i d’haver suscitat l’antipatia i la protesta de tanta gent dels quatre continents. Qualsevol signe de raó serena sembla absent, pels dos costats, i això no veig que tinga traça d’acabar-se. Tampoc no veig que s’acabe aquesta doble mesura, doble moral, doble escala de valors, amb què gran part de l’opinió pública dels països d’Europa, començant pel nostre, reacciona davant de guerres, morts, víctimes, destruccions, i altres efectes de la barbàrie universal, petita o grossa. M’explicaré. Una setmana després de l’inici dels atacs israelians, els diaris informaven que ja hi havia 400 morts a Gaza. Als atacs que havien fet 400 morts dedicaven quatre o cinc pàgines senceres. I després, si de cas, en un racó d’una columna marginal, quatre ratlles, només quatre, per informar que, en un sol dia, un atac havia causat 400 morts a l’est del Congo. Pels quals morts, i pels infinits desplaçats, ferits sense cap hospital, famolencs, malalts abandonats, víctimes infantils, dones violades, etcètera, dels mateixos dies i setmanes, ningú, entre nosaltres, no s’ha molestat a lamenatar-se’n, a mostrar solidaritat, a manifestar-se pel carrer, a condemnar-ne els autors, siguen qui siguen. Hi ha morts que compten moltíssim, doncs, i morts que no compten gens. Si els morts són palestinesos, sobretot, i els culpables o causants són israelians, cada mort valdrà per mil. Si els causants de les morts són isrealiansisraelians, o nord-americans, les víctimes mereixeran simpatia, indignació moral, condemna, i els autors han de rebre tota mena d’insults, generalment adobats de cartells on USA és igual a estrella de David, igual a creu gammada. Si hi ha 400 morts a Gaza, els cartells escriuran “Israel genocida”.

Si hi ha quatre mil morts, quaranta mil, quatre-cents mil, quatre milions, en qualsevol altre lloc i amb qualsevol altre causant que no siguen els EUA, no hi haurà cap protesta pública a les nostres places, ni eslògans injuriosos, ni creus gammades, ni acusacions de genocidi. I els nombres que dic no són arbitraris: el més gros, quatre milions, és el de víctimes recents de les guerres del Congo, que no mereixen la nostra simpatia, ni solidaritat, ni manifestacions ni res, simplement perquè no són víctimes d’aquells que ja, per endavant, són definits com a criminalment culpables: els causants no són jueus, no són nord-americans, per tant no ens d’ocupar dels morts. Ni dels de les altres guerres africanes, ni dels de Darfur, ni dels dos o tres milions de víctimes del Sudan. Com abans vam ignorar l’arrasament de Txetxènia, infinitament més horrible que el de Gaza, i vam ignorar que el govern turc destruïa tres mil pobles kurds, i així podríem multiplicar els casos i els exemples. A l’hora d’indignar-se, de protestar, insultar i eixir al carrer, només compten els morts causats pels adversaris ideològics de qui s’indigna i protesta. La resta de morts, els milers, els milions, no mereixen pietat, ni indignació, ni protesta, ni res. No compten, no arriben ni a morts de tercera. I els qui protesten indignats pels 400 morts, i mai pels milers o milions d’altres, estan tan convençuts de la pròpia superioritat moral, tan pagats de la pròpia solidaritat i sentit de la justícia, que a mi em provoquen una angúnia que no sé definir. Com sempre que la ideologia justifica la insensibilitat.

 

Joan F. Mira | Avui | 10/01/2009   Imprimir

Previsions sense gràcia

Enllaç original

L’entrevistador, que prepara un llibre gros, em pregunta quin País Valencià i quins Països Catalans imagine per d’ací a 50 anys, tenint en compte la immigració, les relacions amb Espanya i etc. Ara que comença un any és bon moment per respondre, i jo li responc que la meua imaginació projectiva no arriba tan lluny. Puc parlar a un termini més proper, posem vint anys. I el que puc preveure no inclou cap trencament o canvi radical. Ni veig un referèndum per a la independència el 2014, ni el triomf final del castellano-espanyolisme històric. Responc que veig més del mateix. Els mateixos tipus de conflictes bàsics, una continuïtat de les línies de fons que ara actuen. Que, des del punt de vista de les institucions democràtiques o de l’estabilitat econòmica, no em preocupen gaire: en vint anys, tindrem alguns trens més, l’educació serà igual de dolenta, el nivell de vida haurà fet –si finalment no passa res greu– els avanços moderats que fa habitualment...

Ara bé, des del punt de vista nacional, estarem pitjor. Al País Valencià, sense cap dubte: un procés d’espanyolització tranquil·la i assumida, que ja ve de molt antic i que la gent viu amb comoditat. Malgrat tot, el nacionalisme polític valencià continuarà tenint una presència activa. Serà minoritari, però no desapareixerà. Fins i tot potser que puge una mica, o bastant. Per això, tant el PP com el PSOE han intentat ofegar sempre l’existència d’una força política estrictament valenciana: perquè això marca i defineix un territori, i ells no volen que aquest territori tinga cap definició pròpia no estrictament nacional espanyola.Veig que continuarà una espanyolitat que ja està feta, ja existeix, i és estable, però també que les bases d’una especificitat més o menys nacional continuaran existint. I una clara lleialtat al país per part d’una minoria important i significativa de gent en el camp intel·lectual, educatiu i creatiu.

És a dir: que d’ací a vint anys, el País Valencià serà igual d’espanyol que és ara, però no serà Extremadura ni Múrcia ni Castella-la Manxa. Mantindrà un factor de diferència. El que més em preocupa és la minorització de la llengua. De la llengua efectiva, com a vehicle social real. Veig un procés de minorització progressiva, i és imparable, perquè no hi ha interès que deixe de ser-ho. A més, la nova immigració també ho accelera: la majoria dels que han arribat, que s’hi quedaran, ja parlen castellà, i això és molt difícil canviar-ho. D’ací a vint o trenta anys, tindrem una estructura lingüística amb dibuix de pell de lleopard. Hi haurà taques valenciano-parlants sòlides i nombroses tot al llarg del territori, però seran taques sobre un fons de predomini del castellà.

I llavors l’entrevistador em pregunta si a Catalunya sabran persuadir nacionalment una part important de la nova immigració. I jo dic que una part sí, però una part majoritària, no. Com la transmissió de la llengua a les escoles, que funciona però que no produeix una consciència nacional i identitària de la llengua. Per als nanos, el català és la llengua de l’escola, però no és la llengua del país. Això és el que no s’ha sabut transmetre. El que diu la premsa espanyolista sobre l’endoctrinament nacional a les escoles catalanes és del tot fals, però jo crec que hauria de ser cert. A totes les escoles de tots els països del món es fa endoctrinament nacional. A Catalunya, no. Ni al govern, ni a la majoria de professors, no els interessa. I si ho hagueren de fer els faria vergonya, perquè estan contínuament acollonits pel que puguen dir des d’Espanya. Estranyament, una de les línies de defensa dels catalans, inclosos molts de nacionalistes, quan els acusen d’imposar la llengua, és que a Catalunya tothom parla molt bé el castellà. Això és insòlit! No hi ha cap altre país del món on passe el mateix. Aquesta defensa del castellà des de l’òptica del catalanisme és impressionant. Diuen que s’ha de fer així, que no queda més remei...

Després fa una pregunta curiosa: si en un hipotètic procés d’independència, diu, Catalunya hauria de mantenir el castellà com a idioma més o menys propi. I jo responc que no caldria fer-hi un esforç especial. Encara que tampoc no se li podria donar un estatus de llengua estrangera, perquè, en realitat, ja no ho és. Però que allò que no es pot fer és afirmar la catalanitat dient que tothom parla molt bé en castellà. Que el problema dels catalans ja és prou gros, i és aconseguir que la seua llengua siga tan normal com ho és qualsevol altra en el seu territori propi. Això passa? No. S’està intentant aconseguir aquesta normalitat? No. És normal entrar a una farmàcia del teu país i no trobar-hi cap medicament en el teu idioma? No. És normal que no trobes a penes premsa i llibres en català als quioscos de l’aeroport o de la Rambla? No. O es pensa en termes de normalitat real, o les coses seguiran com sempre. I dic que la catalanitat no recularà gaire, però no avançarà. Que aquesta situació inestable és molt més estable del que sembla. I que si repassem la premsa de fa vint o trenta anys, el que es deia i el que es pensava i el que es discutia, no trobarem tanta diferència amb el que ara hi surt. Són respostes sense gràcia, evidentment, però tampoc el futur no en té gens, de gràcia. O això és el que vaig respondre.

 

Joan F. Mira | El Temps | 06/01/2009   Imprimir

Aliança, lliçons, 2

Primera part d'aquest article

Quant a les desgràcies, bancs en ruïnes i altres espectacles, els diaris van plens de notícies d’altíssims discursos i declaracions, d’encontres, pactes, i abundants reunions i paraules inútils, turisme institucional, propaganda reiterada i vàcua que no amaga la insensibilitat més espessa i antiga: ara mateix, davant de la desgràcia inacabable del Congo, víctima de totes les dissorts, la Unió Europea ha decidit, amb generositat sense fronteres, no enviar-hi més tropes, i que es continuen matant entre ells, mentre mirem de repartir les culpes. I de Somàlia, si no fóra pels pirates de la mar, qui se’n recordaria? Quant als remeis baixats del cel, pomada miraculosa, fa poc més de quatre anys el president del govern espanyol pronunciava un bellíssim discurs a la seu de l’ONU a Nova York, on tant es parla per no res: el discurs era un ram de flors, un pom d’olors, una declaració de bondat universal, de pau al cel i a la terra, angelets baixant tocant violins i flautes. Seriós, bondadós, va il·luminar en uns minuts aquest món tan cobert de tenebra. Degué pensar, ell o qui li havia escrit el paper poètic, que això del xoc de civilitzacions és un perill ben real (no dic que no tinga una mica de raó, vist el que hem vist aquests anys), i que per tant la manera de superar l’enfrontament és, òbviament, l’aliança: “Per això”, que va dir, “com a representant d’un país creat i enriquit per cultures diverses, vull proposar davant d’aquesta assemblea una Aliança de Civilitzacions entre el món occidental i el món àrab i musulmà”. Una proposta perfecta, meravellosa, total, no hi ha res a dir: una lliçó al món sencer, ple d’ignorants i d’ineptes. No sabem on comença i on acaba el “món occidental” (Rússia, Austràlia, Amèrica del Sud, Japó...?), ni des d’on i fins on arriba el món “àrab i musulmà” (Iran, Indonèsia, Sudan, Bangla Desh...?), però això no té cap importància. Ni sabem com es farà aquesta aliança, aliança de què i per a què, aliança de qui (de polítics, de bisbes i d’aiatol·làs?), no en sabem res, excepte que és una proposta perfectament angelical, espiritual, virtual, i per tant buida de substància i de matèria. I va afegir: “Espanya sotmet al secretari general la possibilitat de constituir un grup d’alt nivell per portar a terme aquesta iniciativa”. Un altre grup “d’alt nivell”, congressos, turisme, declaracions, ni un duro. S’han fet, en efecte, algunes reunions amb distingits representants de la civilització aliada, un iranià i un turc. I tot ha quedat en no res, com era d’esperar: “La bufa del bou, tot aire”, n’hauria dit sant Vicent. Tampoc sabem encara per què l’aliança històrica ha d’excloure la resta de civilitzacions o continents, per què n’han de quedar fora la Xina i el Japó, i tota l’Índia, i l’Àfrica no islàmica.

Els àngels del cel ens arreglaven la història, i pel mateix temps un altre personatge inefable, inoblidable, José María Aznar, tal com vostès segurament recorden, pronunciava, en un anglès estrident, la seua primera lliçó a la universitat de Georgetown, lliçó per a futurs diplomàtics, futurs dirigents d’empresa, futurs polítics. Digué, amb la boca torta, que això de l’11 de març a Madrid no era efecte de cap conflicte present, de l’Iraq ni de res, que això va començar ja fa mil tres-cents anys, el segle VIII, quan els moros, the moors, van envair Espanya, i Espanya refusà d’integrar-se en el món musulmà. O això vaig entendre, i crec que ho vaig entendre bé, almenys així ho traduïen els subtítols, perquè l’anglès d’Aznar no era gens bo d’interpretar. I també em sembla de primera, aquesta idea: tot començà amb el traïdor don Rodrigo, amb Musa i Tàriq, amb don Pelayo i Covadonga, i així anem fent fins als terroristes marroquins que posen bombes als trens de Madrid. Ara, tal com va tot, o comencem una nova Reconquista que arribe fins al Pakistan, segons l’expresident, o fem una Aliança de Civilitzacions, segons el president en exercici. Entre el desastre armat i la música dels àngels algun camí deu haver-hi, més útil i més consistent. El problema, com en la comprensió del món, és que demana modèstia, paciència, racionalitat, i només un pessic de fantasia. I sobretot, no anar pel món volent donar lliçons. Amb pintures o sense. Bon any 2009, en tot cas.

 

Joan F. Mira | Mètode | 01/01/2009   Imprimir

Darwin, llibre del Gènesi

El món era molt més bonic, vist des de la narració bíblica, o des d’altres narracions equivalents. Tot era, en l’inici, una gran confusió, era una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, convertir-se en el Déu de l’univers. El tercer dia de la creació, quan el món ja quedava una mica ordenat, quan ja hi havia mars i continents i sol i lluna, i fins i tot arbres i plantes, Déu va dir: “Que les aigües produïsquen éssers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel.” I així va ser, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els va manar que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel. El sisé dia, Déu digué: “Que la terra produïsca éssers vius de tota classe: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs.” I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, inclosos, diu la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles. Llavors degué pensar que no n’hi havia prou, faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Ací és on, probablement, va cometre un error.

Produir l’home a imatge seua, ja era una idea agosarada, que els déus dels altres mites no havien tingut mai. Sotmetre-li tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles, era una imprudència excessiva. Aquesta criatura singular, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la terra, que tot s’havia fet per a ell: que, si el creador no hagués pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit. El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els amos del món, som imatge i semblança del creador. I aquesta fe no es pot tocar, perquè si es toca, si no som això, què seríem?

Sabent que és així i és paraula divina, pensant que Déu havia creat la terra i el cel i les mars, i les aus i els peixos i els altres animals ja perfectes i tal com havien de ser, i que aquesta creació era bona, sabent que al final ens havia creat a nosaltres i ens havia donat l’alé diví, en una classe de ciències naturals em van parlar de Darwin. Això era en cinqué curs del batxillerat antic, jo tenia quinze anys, i el professor era un pare escolapi –podia haver sigut jesuïta si jo haguera anat a un col·legi de rics– elegant, sempre ben pentinat i sempre amb bona olor de colònia. Estudiàvem el llibre de Salustio Alvarado, un llibre complet i magnífic que encara recorde, i sabíem molta més botànica, entomologia i mineralogia del que un adolescent actual pot ni tan sols sospitar.

Però el dia que tocava parlar de l’evolució de les espècies, el professor va fer el que no havia fet mai: va perdre l’elegància. Pujà a la tarima, va cobrir Charles Darwin d’injúries, va riure amb sarcasme, i digué allò tan vulgar i tan bèstia de l’home descendint dels micos i els micos descendint dels arbres. Va imitar els ximpanzés rascant-se les aixelles, va fer uns grunys de simi, i aquell dia, cosa excepcional en una classe que era dura i seriosa, tots ens vam divertir moltíssim. Passat més de mig segle, rellegint el relat bíblic bellíssim, recordant aquella escena escolar i grotesca, em torna el dubte si Déu, quan acabà la primera gran setmana, va fer ben fet de descansar el dia seté. Li quedava molta faena per fer, i no s’ha acabat encara.

Publicat originalment a la revista Mètode, núm. 60 (hivern 2008/2009)

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS