Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 540 | 27/01/2011   Imprimir

Cremar l'Acadèmia

Explicaven els diaris, fa poques setmanes, que l’insigne i exemplar líder democràtic Juan García Sentandreu, en un discurs a la seu del GAV (entitat igualment exemplar), va proposar directament als assistents l’incendi, socarrament o incineració de l’AVL, no sé si només del local o també dels membres de la institució. “Els valencianistes”, afirmava, “o destruïm l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o tenim la batalla perduda. Podem cantar, ballar, fer Jocs Florals, muixerangues, el que vulgueu”. No concreta si “el que vulgueu” inclou també la guerrilla urbana i altres activitats pròpies de l’entitat cívica que l’acollia. I continuava: “Però, o anem a Sant Miquel dels Reis i peguem foc, políticament, a tota eixa gentussa de l’AVL, o no farem res”. Calar foc políticament, no sé si és una bella troballa poètica del llenguatge ideològic, o és un eufemisme a penes dissimulat. Perquè afegeix: “O la tornem a convertir en presó [el monestir de Sant Miquel, en aquest camp, té una història gloriosa] i que no isquen d’allí, políticament, o no farem res… I el catalanisme guanyarà la partida, i farà desaparéixer els valencians com a poble diferenciat amb una identitat i una llengua diferent de la del poble català”. Deia el cronista que, en escoltar això, algunes veus de l’auditori no es van poder contindre: “Políticament, no: li peguem foc de veritat!”. Noble intenció. Sobretot tenint en compte que, segons García Sentandreu, els culpables del crim infame són els dirigents del PP, que van impulsar tal acadèmia catalanista. “El que passa”, remata el líder, “és que ara tenim Canal 9 i una societat anestesiada que l’únic que vol és anar a veure els barquets i totes eixes tonteries”. En això, mire vosté, hi estic del tot d’acord, a pesar que em fa por que Canal 9 i la societat es desperten de l’anestèsia, i vagen en massa a Sant Miquel dels Reis amb torxes enceses i feixos de llenya. Si bé es mira, comparat amb el nord-americà, el nostre Tea Party autòcton és molt més antic i acreditat, i més feroç de paraula i d’obra. He esperat, amb poca fe, una reacció contundent de l’autoritat establerta: o del senyor Camps, suprimint l’AVL, o de la nova delegada del Govern, posant guàrdia preventiva al monestir.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1389 | 25/01/2011   Imprimir

Xina, biquinis

Això era, fa poques setmanes, un periodista de la BBC que visitava Rio de Janeiro. El van convidar a fer una passejada aèria, sobrevolant la ciutat amb l’helicòpter privat del senyor Eike Batista, que, segons pareix, és l’home més ric del Brasil, i es pot permetre aquest capritx i molts més. El senyor Eike és un magnat de la mineria, entre altres activitats, i la revista Forbes li atribueix una fortuna de 27.000 milions de dòlars, que no està gens malament. El Brasil funciona, en gran part, gràcies a les polítiques assenyades de Lula da Silva, i les grans fortunes en són un resultat. Bé, Mèxic no funciona tan bé com el Brasil, i el senyor Carlos Slim és encara més ric que aquest Batista. El cas és que, mentre el periodista britànic sobrevolava Copacabana i l’estàtua gegantina i famosa del Crist, considerava que la fortuna del milionari brasiler tenia un origen molt recent, i que procedia sobretot d’un client també molt recent: la Xina. En realitat, el vol que el milionari oferia al periodista tenia l’objectiu de mostrar-li des de l’aire el seu projecte més ambiciós: un superport enorme, al nord de Rio, dedicat al client asiàtic. La peça central de la construcció és un dic de més de tres quilòmetres, entrant en l’Atlàntic, ja batejat com a autopista a la Xina. Per l’autopista marina eixiran les enormes quantitats de petroli, de mineral de ferro i d’altres matèries primeres que les companyies de míster Batista controlen, diu l’informador, informat al seu torn per Batista mateix: “És l’encaix perfecte: nosaltres tenim el que la Xina necessita.” I així sembla que aniran d’ara endavant les coses, a Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania, tot al servei d’allò que demana la Xina. A canvi, els xinesos transformaran gran part d’aquestes matèries en productes infinits que després ens vendran a preus rebentats, que al seu torn rebentaran la indústria, l’artesania i el comerç de més de mig planeta. El periodista de la BBC, recordant les platges cèlebres de Rio que contempla des de l’altura, recorda també que pocs productes hi ha més emblemàtics del Brasil que els biquinis, que tant han contribuït (gloriosament ocupats per anatomies sublims) a la fama d’aquelles platges. Doncs bé, resulta que la producció de biquinis ha entrat en crisi fatal per culpa de la competència… dels biquinis que fabrica la Xina.

L’empresària Maria Helena Victer, al seu torn, recordava, davant del periodista, la primera vegada que es va posar un biquini, encara sota l’influx de la imatge de Brigitte Bardot a final dels anys 50. Després, la senyora Maria Helena començà a dissenyar i fabricar biquinis, i així ha continuat molts anys, amb una empresa discretament pròspera gràcies a la producció i exportació d’aquesta peça petita de roba, tan emblemàticament brasilera. Llavors, fa tres anys, pel mateix temps que el senyor Batista començava a exportar massivament mineral a la Xina, els xinesos començaren a exportar biquinis al Brasil. I el negoci de la senyora Maria Helena va començar a patir: ja no exporta ni un biquini, i el mercat interior també trontolla. No és ella sola, ni solament els biquinis: el 80% de la producció manufacturera del Brasil ja pateix poc o molt a causa de la competència xinesa, de preus imbatibles, biquinis inclosos. I jo, fa uns quants anys, vaig començar a pensar que alguna cosa anava mal encarrilada i podia acabar malament, un dia que, al santuari de la Virgen de Guadalupe, a Mèxic, mirant les imatges artesanals de la Guadalupana i del santet Juan Diego que venien a les paradetes locals, unes imatges d’aire tan indígena i tan tradicional i tan autèntic, vaig comprovar, observant i preguntant, que la major part venien de la Xina. En alguna cosa ens estem equivocant, i només calia mirar les cares embadalides de governants i empresaris, fa poques setmanes, davant el vice-primer ministre de la Xina, Bienvenido Mr. Keqiang, que ens visitava amb la butxaca plena de milions (de dòlars). Dòlars guanyats venent biquinis i figuretes. De moment.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 539 | 20/01/2011   Imprimir

El sol sobre l'Albufera

El contemplador ha de triar, si pot ser, una vesprada del final de la tardor o del ple de l’hivern (encara som a temps), entre les cinc i les sis, un dia que no siga ni del tot ennuvolat ni del tot clar. És també aconsellable, abans de la contemplació, menjar un arròs a banda i un allipebre suau al Palmar, fer una passejada amb barca, i mirar com alcen el vol les garses, els collverds i altres aus de les que va descriure Marc Antoni Orellana fa més de dos-cents anys en Els pardals de l’Albufera. L’espectacle, entre canals i canyars, en un migdia d’hivern encalmat, és sempre nou i sempre fascinant. En qualsevol cas, a pocs minuts de la ciutat de València i de l’altra "ciutat" de ciment cru, de la qual no diré el nom, el contemplador pot deixar el cotxe quan arribe a la Gola del Pujol (sempre hi ha espai, perquè els contempladors solen ser escassos, en aquest lloc que té tan pocs equivalents arreu d’Europa, tan prop d’un gran centre urbà), i quedar-se mirant l’aigua quieta del llac, la ratlla esfumada de canyes i bova dels seus límits distants, el fons més esfumat encara de les muntanyes suaus que es retallen contra l’horitzó del sol ponent. Hi ha dies de núvols rojos cotonosos, núvols amb tons de foc intens, de suc de magrana, de taronja brillant, d’or i de groc clar i de groc fosc, que lentament van girant al carmesí i al porpra. Núvols que s’il·luminen des de dins, com aquells paisatges de glòria del cel a les voltes i cúpules d’algunes esglésies barroques de Roma. Mentre el sol va caient, l’incendi dels núvols s’escampa per tot el cel de l’horitzó i l’aigua de l’Albufera es cobreix també d’una llum pròpia vermella i daurada. Hi ha dies de núvols blavosos, argentats, que passen suaument del blau clar al blau grisenc i al violeta pàl·lid, que s’estenen sense forma, esfilagarsats, esfumats, com un tel impalpable que es dissol pels extrems i es concentra en franges horitzontals on la llum canvia del blanc al gris clar i acaba fent ombres moradenques. I mentrestant, l’aigua pren el color i l’esplendor mig apagada d’una superfície de metall, de plata o de mercuri immòbil. Si passa lentament una barqueta, tallant sense soroll l’aigua argentada, la pau i la bellesa poden ser inefables i perfectes.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1388 | 18/01/2011   Imprimir

Les dificultats de ser

No començaré l’any parlant de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a emprenyar moltíssim i a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament són harmòniques i sense conflicte possible, i rarament es combinen per a produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. Fins en tribus molt petites, la gent mata o se suïcida per adscripcions com aquestes. I ni tan sols dins dels monestirs, siguen budistes o benedictins, és del tot assegurada la quietud d’una identitat perfectament pacífica. Passa, però, que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que alguns altres. “Tots som d’algun lloc”, sembla que digué el gran escultor, quan decidí crear el Chillida-Leku, segurament pensant que, en fi de comptes, el País Basc era el seu país. Cosa que, pel que he vist, no té gens clara un dels valencians de Madrid, el senyor J. J. Millàs, que afirma que quan veu a la tele un programa sobre Austràlia pensa que és australià, i quan és sobre l’Antàrtida pensa que és pingüí. A mi també em passa, però sobretot quan es tracta de gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonès, o suec, o portuguès, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francès de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: és tot clar des del principi, està tot dit i fet, quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria molt gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill (“És molt senzill, digueu-li Catalunya”, diu el títol d’un llibre ple de fe), i així van fent. I finalment una altra minoria, no sé si encara més petita, passem el temps plens de perplexitat: ens afirmem catalans de llengua i de cultura, valencians en política, i ens costa patir reticències dels uns i dels altres, algun petit problema de consciència, i l’hostilitat constant (o la ignorància i la marginació) per part del gruix de la població i dels partits que aquesta població vota majoritàriament i als quals encomana el govern i les institucions públiques.

El gran crític literari Marcel Reich-Ranicki explica, al principi de La meua vida, que en una reunió se li va acostar un escriptor i li preguntà: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?” Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera realitat. La resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet.” L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que va quedar molt satisfet amb la contestació del crític. Però el crític, passats els anys, recordava que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet.” Ser coses diferents, complementàries i afegides, és una mica complicat. Fa molts anys, a primers dels 70, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i em van preguntar si era espanyol. “No ho tinc molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu país mana Franco.” “Ah”, interpretà un col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig haver d’afegir: “Sóc de València.” Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir a Polònia) era, en efecte, un jueu polonès, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, salvat miraculosament de l’extermini, i retornat a Alemanya per pròpia voluntat. Tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la il·lusió de ser jueu –els meus cognoms no m’ho permeten–, diguera que la meua pàtria és la llengua catalana, i el meu país el País Valencià, i la meua nació l’una cosa i l’altra, no sé si la combinació seria massa complicada. “Ser” alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.

 

Joan F. Mira | Avui | 15/01/2011   Imprimir

Sobre llibres i crítics

L’any 2010, feliçment o infeliçment acabat, va ser un any d’expectatives pobres, i de resultats, en general, més pobres que les expectatives. Almenys en el camp de les finances i de l’economia, i almenys en gran part dels països d’Europa. S’acabaren, infeliçment per a alguns, els anys de les eufòries borsàries i de la creença insensata en l’abundància creixent de moneda disponible i fàcil de gastar. Ara toca pagar deutes, tal com ha passat sempre, i qui no els pagava anava a la ruïna o a la presó, o bé era reduït a l’esclavatge. Espere que també s’acabe aviat la idea que l’expansió de l’internet (i dels facebooks, els twitters, els ipods i alguns altres enginys que m’interessen poc) ens ha de canviar la vida, quan sovint només canvia el nombre d’hores que perdem sense profit. Allò que no ha estat el 2010 és un any de beatitud satisfeta, que d’altra banda és una condició il·lusòria, una fantasia funesta en què sovint cauen els humans. Rarament els temps són nous i més feliços, ni són millors quan canvien les xifres grosses de la numeració dels anys, com ara el pas d’un segle a una altre segle, o d’un mil·lenni a un altre.

I en què havien de ser nous, els anys del nou mil·lenni? És que potser amb la novetat cronològica havíem de ser més feliços? La felicitat, per a la major part dels humans, ha consistit sempre a menjar una mica millor (o simplement menjar prou, cosa encara incerta en bona part del món), o en tot cas a assegurar millor una modesta economia familiar. I, si pot ser, a sentir-se protegits contra malalties, violències i desastres, i no fer mala sang en les relacions amb parents i veïns, cosa una mica més complicada. Una petita minoria pensem que som més feliços escoltant millor música, o llegint més i millors llibres: compartim aquesta idea, real o irreal, que els llibres ens augmenten el cabal de felicitat en la terra. Per això, segurament, ens preocupa tant el seu estat, la seua producció i potser la seua qualitat. I per això, amb els canvis d’any, els diaris solen portar llistes d’obres notables o d’èxit de l’any anterior, músiques, novel·les, edificis o espectacles que se suposa que han aconseguit un grau insigne de qualitat o, en tot cas, de públic i de vendes, que són condicions no sempre coincidents ni compatibles.

Quant a la producció i difusió d’aquests fulls de paper relligats i amb coberta molla o dura que en solem dir llibres, no cal que patim excessivament pel seu futur: a pesar de la competència d’invents molt cridaners, com ara la lectura en pantalletes transportables, podem estar segurs que l’any 2010 hi ha hagut, a l’ample món i potser al nostre món petit, més o menys el mateix nombre de volums publicats en paper, un nombre estable de llibres venuts, i potser fins i tot més llibres llegits que en cap altre any de la història. Almenys aquesta és la realitat, any rere any i ja fa un grapat d’anys. I si l’estat del llibre no és dramàtic, ¿quin és l’estat de la literatura i sobretot, en el nostre cas, de la literatura catalana? ¿En produïm prou en quantitat, i de qualitat prou bona? ¿Pot resistir la comparació amb la que es fa en altres llengües d’Europa, i especialment en les de volum equiparable a la nostra, que en realitat són la majoria? ¿Som millors, pitjors, o de qualitat equivalent, que els txecs, els suecs, els grecs, els serbis, el búlgars o els romanesos, posem per cas? ¿Els crítics d’aquells països donarien algun premi als nostres llibres?

No ho sé, segurament no ho sap ningú, i potser no ens ha de preocupar gaire. Allò que importa és que cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 538 | 13/01/2011   Imprimir

Viure i escriure

Tenia pensat fer la primera columna de l’any (suposant que siga una columna i no un basament o un sòcol, vista la forma física i el lloc on està), precisament sobre la matèria inefable que indica el seu títol. Després vaig pensar que és una matèria sense cap substància ni interés per als lectors. I després, fa dos setmanes, el suplement d’aquest diari preguntava, com a títol de coberta: "¿Por qué escribo?". Deu ser, doncs, que la resposta és d’interés públic general, encara que ho dubte. Ací va, per tant, allò que ja havia pensat abans. L’escriptor no és un enviat dels déus, no és un heroi, ni algú que porta a la humanitat un missatge personal i exclusiu. L’escriptor, diu Josep Pla (ho diu: no estic segur que ho pensara, però això és un altre tema), és un home normal i corrent, com els altres, "un home vulgar", que simplement observa i després aplica el seu ofici, que és fabricar textos comprensibles, i si pot ser llegidors, agradables i de lectura instructiva. Això diu. Quan l’ofici d’escriure és també l’ofici de viure, hi ha un escriptor. O siga, en paraules de Pla, un dels sants pares de la nostra literatura: "Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim —unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida". Viure humanament, en aquest temps limitat i mortal que és el nostre, és tant com recordar. Qui tinguera la memòria buida seria tant com un cadàver ambulant, un cos sense esperit, un monstre sense ànima. Qui fóra esperit pur, com els àngels del cel, o qui visquera ja en l’eternitat, podria gaudir, si això és la seua felicitat, de tants records com Ireneo Funes, aquell personatge d’un conte de Borges que ho recordava tot, absolutament tot. Però qui és encara un simple habitant humà d’aquesta terra s’ha de conformar amb la reminiscència, amb la cendra de la vida. Només amb un grapat d’aquesta cendra es pot fer un  bon poema. Amb un muntonet, ben pastat, es pot construir una novel·la. I així anem passant el temps que dediquem a l’ofici, fent la pròpia vida bastant més complicada, i la dels lectors, suposem, una miqueta més entretinguda i agradable.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1387 | 11/01/2011   Imprimir

Spectacula Lucretiana

Entre el 26 de desembre del 1501 i el 3 de gener del 1502, el papa Alexandre VI va tindre una pensada molt peculiar per celebrar les noces de la filla Lucrècia amb l’hereu del ducat de Ferrara: declarar una setmana de festes carnavalesques a Roma. Amb pensaments que jo li atribuïa en Borja papa, el pontífex recordava: “Estava trist i per això volia que no cessaren les recepcions cada vespre, comèdies, sopars, curses de cavalls i jocs de bous a la plaça de Sant Pere, volia anar-me’n cada nit ben cansat al llit i no pensar que en pocs dies havia de quedar-me sense Lucrècia per sempre, vaig disposar que a Roma es celebrara una setmana de Carnaval anticipat, un Carnaval per cap d’any amb desfilades, màscares i pantomimes, per què no si de la mateixa manera que m’ha estat concedit poder sobre les indulgències i les ànimes també he rebut autoritat sobre les festivitats del calendari...” Això degué pensar, i així es va fer. Vist des d’ara, un disbarat impressionant, un capritx sense seny, i una exhibició de les millors i les pitjors formes i cares de la cultura del Renaixement. Jo tenia informació bastant detallada d’aquelles festes, amb papers diversos de l’època, però acaba d’aparéixer, fa poques setmanes, un volum molt bonic sobre el tema, editat per Tres i Quatre dins de la Biblioteca Borja. El professor Jordi Pérez Durà, especialista en literatures neollatines i un dels responsables de l’edició, ha tingut la gentilesa d’enviar-me’n un exemplar, i a fe que el plaer que m’ha produït ha estat enorme. El fet és que un de tants humanistes que corrien per les corts italianes, Giambattista Valentino Cantalicio, adulador interessat dels poderosos com tants dels seus col·legues, tingué la idea de compondre un llibre de versos llatins amb el nom de Spectacula Lucretiana, dedicat justament a descriure aquelles festes famoses. Llagoteries a la família Este de Ferrara, i llagoteries més fantasioses encara a la família Borja, al papa Alexandre sobretot, i més encara a Cèsar i a Lucrècia, qui sap si esperant algun profit o benefici. Un exemplar del manuscrit original, amb lletra i decoracions bellíssimes, va ser adquirit per Nicolau Primitiu i així arribà a la Biblioteca Valenciana. Estudiat, comentat, reproduït i traduït, forma ara el volum dels Spectacula. Els quals espectacles en honor de Lucrècia van ser, certament, dignes dels versos llatins que els descriuen. Són quaranta-tres poemes, la part central dels quals va dedicada a la descripció de les curses i lluites, les carrosses al·legòriques i les representacions de comèdies. Les curses sobretot, pel centre de Roma, són un catàleg de petits horrors de la cultura popular del temps, patrocinada des del poder més alt, en aquest cas pel papa.

Aquestes curses no eren cap invent pervers dels Borja, eren habituals, formaven part de les diversions del bon poble. Hi hagué, doncs, una cursa de xiquets, una de joves, una d’ancians, una de meretrius i una de jueus. I de cavalls, d’egües, d’ases i de búfals. Un espectacle edificant, tot plegat, sobretot quan el públic reia a cor què vols contemplant els pobres vells esparracats, vacil·lants i tremolosos, que a penes s’aguantaven sobre les cames: “quines rialles, quins xiulits, quan greixosos redolen i es precipiten cap al fang!” I reien més encara mirant com les putes s’alçaven les faldes (fins a mostrar els genolls!) i “una terrible pudor es va escampar per tot el recinte”, procedent, no cal dir-ho, de l’entrecuix de les dissortades. Però el plat fort (“per tal que la teua felicitat, oh papa Alexandre Sisé, fos completa”) era la cursa de jueus, tots ells descendents directes dels assassins de Crist, “batalló odiós als déus”. A empentes i redolons, caient per terra enmig del fang, van córrer com van poder, mentre “riu i s’agita la graderia amb un impressionant clamor”: “Ridet et ingenti quatitur clamore theatrum”. I un delicat final de cursa: “Aquesta era l’ocasió, Lucrècia, de convertir a Crist tot el poble jueu que hi va haver a Roma, ja que la teua bellesa admirable venç el poder de Medusa i qualsevol es converteix en pedra davant de la teua presència.” Si la Medusa podia convertir en pedra qui la mirava, Lucrècia bé podria convertir els jueus en cristians. No degué funcionar el miracle, i els jueus han hagut de suportar quatre o cinc segles més alguns horrors dels bons pobles d’Europa. Més encara que els vells, i més que les prostitutes.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1386 | 04/01/2011   Imprimir

Prometeu i el progrés

Durant molt de temps, recordava el gran hel·lenista Jean-Pierre Vernant, a l’Occident hem viscut amb la idea que el passat i el present no tenien altre sentit sinó el de preparar un futur que portaria totes les solucions i trencaria els egoismes nacionals i les injustícies socials. Però ja no crec en el progrés, afegia en una entrevista poc abans de morir. Hi va creure en un moment donat de la seua joventut, com hi crèiem tots, sobretot en una certa imatge de progrés, segons la qual la felicitat universal, el socialisme i la bondat eren qüestió de poc temps, de projectes clars i d’una mica de revolució. Allò que ens seduïa en el marxisme com a doctrina o teoria, afirma Vernant, no era únicament que ens feia intel·ligibles les injustícies xocants, sinó que ens mostrava els mecanismes socials, econòmics i tècnics que havien produït aquesta situació. Així, els camins de la lluita estaven fonamentats en la raó. El futur, pensàvem els hereus distants de la Il·lustració, ha de respondre a una anàlisi racional de la realitat, i a uns projectes i uns plans derivats d’aquesta anàlisi: en algun temps, això rebia el nom de “socialisme científic”, o alguna cosa així. De la mateixa manera que els avanços de les ciències físiques i químiques proporcionaven el control i l’aprofitament de la natura, el creixement de la sociologia podia portar-nos un cert control de l’evolució social: si coneixem els mecanismes de la societat, els podrem reparar o renovar per tal de conduir-la en la millor direcció. Amb la creença que, en el camp de l’economia, es podia planificar per endavant, reemplaçar per la previsió les incerteses del mercat lliure, de les relacions de força i dels efectes dels avanços tècnics. La idea era clara, diàfana i aparentment inatacable: com més control i planificació racional de l’economia, més eficaç serà el seu funcionament. Elemental: com una maquinària, a càrrec dels enginyers i dels mecànics. Llavors, si la màquina funciona, ben planejada i controlada, els efectes seran benèfics per tothom: hi haurà de tot, ben repartit, s’acabarà la desigualtat, la por i la incertesa. Hom podia doncs imaginar una humanitat on l’home seria lliure, recorda Vernant evocant les il·lusions juvenils: passaríem (seguint una fórmula de Marx), del “regne de la necessitat” (on som conduïts per les condicions materials), al “regne de la llibertat” (on és l’home qui condueix i controla aquesta necessitat). Jo hi vaig creure, diu el gran hel·lenista, i ara ja no hi crec en absolut. El savi Vernant ja no hi creia perquè s’adonava que, en aquesta fantasia doctrinal, faltava un element capital: la imprevisibilitat.

Després de tot, la física contemporània ja no creu en la causalitat mecànica: no es pot preveure ni tan sols l’itinerari d’una partícula mínima. I menys encara es pot preveure amb rigor “científic” el comportament de les persones, una a una o en grup: l’economia, posem per cas, com a ciència capaç de preveure el futur, és una pura il·lusió, repetidament fracassada. Mirem, si no, què preveia fa deu anys, o cinc o quatre. El 1961 el bon Nikita Khruixtxov assegurava que, en vint anys, la Unió Soviètica superaria els Estats Units en renda per càpita i en prosperitat: el mercat és irracional, la planificació socialista és científica, per tant el resultat havia de ser inevitable. No pensava que en el camp de la vida social (i per tant en el comportament econòmic), hi ha un factor d’imprevisibilitat irreductible a la “ciència”. Però si bé es mira, això és precisament el que ens salva com a humanitat. I el futur és més interessant com més imprevisible. És a dir, que ens sorprenem sempre per allò que passa, i que l’explicació del fet sempre es produeix a posteriori. Ens adonem, per exemple, que les tècniques que hem desenvolupat, les formes d’energia que hem descobert, poden tindre conseqüències que els seus descobridors no imaginaven de cap manera. Ens adonem que el present, tal com és, no l’havia previst ningú, i això podria ser una benedicció. Hi ha el Prometeu de Marx, que en nom del progrés vol canviar el món (i acaba adoptant la forma de tirania inhumana). Però aquest no era el Prometeu grec, afirma Vernant: el progrés és una idea grega en la mesura que hom passa de l’estadi de barbàrie o de vida quasi animal a la vida civilitzada, humanitzada, lliure del capritx d’un déu tirànic. I amb això, ara com ara, ja podríem anar fent.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS