Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de desembre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1707 | 28/02/2017   Imprimir

Pares i avis, país

Açò era una entrevista més llarga, obra d’una (molt bona) periodista, Esperança Camps, i publicada en el diari digital que vostés estan pensant. En reproduiré ací una part només, la primera, per dir ací algunes coses de les que vaig dir allí. Com quan l’entrevistadora així, de sobte, em pregunta “Què és el País Valencià” “I jo què sé!”, que vaig respondre rient. “M’he dedicat tota la vida a intentar esbrinar-ho i encara no ho sé. És una cosa complicada. Ni sí ni no. Ni fet ni desfet. Ni acabat de fer ni acabat de desfer. Sobretot, no acabat de desfer... I mira que ho han intentat. I mira que els valencians hem intentat desfer-nos a nosaltres mateixos i sembla que ni l’Espanya castellana ni nosaltres mateixos hem aconseguit desfer el país, desfer les bases. Allò que en vocabulari clàssic en diríem la substància del país, doncs encara queda una bona part d’eixa substància. És una possibilitat de país frustrada fins a un cert punt però encara perfectament recuperable.” Podia haver estat molt pitjor, vist amb la perspectiva de qui porta més de cinquanta anys en aquesta guerra (en primera línia d’infanteria, perquè de forces aèries i navals no en teníem ni en tenim...). I la periodista que pregunta, ben oportunament: “Per on ha de començar aquesta recuperació?”  “Fa molts anys que ha començat”, responc amb un punt de gosadia o de bona voluntat. “Aquesta recuperació va tenir els seus inicis en el primer terç del segle XX i a partir dels anys seixanta hi ha hagut un nucli de gent que s’ha anat eixamplant i que ha anat buscant eixa recuperació en el terreny intel·lectual, que és el que havia fallat sempre. Fuster era de la generació anterior. Eren ell i  dos o tres més. Molt importants, essencials, però eren ell i dos o tres més. Per primera vegada, en els anys seixanta, apareix una generació que comença per un principi que és important i que no havíem tingut mai que és el de la solidesa intel·lectual. Solidesa vol dir gent que té una formació, hi ha historiadors, hi ha sociòlegs, hi ha economistes, hi ha gent que sap molt bé què és la política, i hi ha gent ideològicament molt convençuda i molt  compromesa vitalment. Hi ha hagut una gent que hem compromès la vida pel país. Això no havia passat mai i és un prodigi.” En efecte, un  simple colp d’ull al paisatge cultural i polític diguem-ne nacional del segle o el mig segle anteriors a 1960, només podia provocar una tristesa terminal, insuperable. Però la vam superar.

Llavors la periodista fa la pregunta crucial: “I ara on som? Darrera aquesta gent de qui parleu, entre els quals, vós, hi ha una generació formada i compromesa que agafe el relleu amb consistència?” I jo conteste com l’Esperit Sant m’inspira, prudentment: “Cada època és el que és i dóna el que dóna. Els anys seixanta i setanta no són els anys 2000 i 2010. La generació que ha vingut darrere de la nostra són diferents. S’han trobat moltes coses ja fetes i la possibilitat de fer-ne més. Quan n’érem molt pocs, en crear una mínima xarxa ideològica de gent convençuda, de gent activa, de gent militant, ja era molta faena perquè no s’havia tingut mai. Però és que aquest país, durant segles i generacions i generacions ha viscut, s’ha educat i ha pensat, exclusivament en termes espanyols.  Que hi haja un gruix de gent que ara té 50 anys o menys i que estan en la primera fila tant des del punt de vista acadèmic com polític, és una gran novetat. Aquesta generació té pares. Jo no en tenia. La meua generació no tenia pares. A Catalunya tenien pares, tenien la generació anterior, l’anterior i l’anterior... Tenien pares, avis i besavis i ací no. Fuster era d’una generació més gran que la meua i el vèiem més com un germà gran, excepcional. Nosaltres ara ja som pares i comencem a ser avis. Això és molt esperançador.” “Estem parlant en termes de construcció de País: aquestes persones que ara tenen 40-50 anys, que estan en institucions, que tenen poder, estan construint el país?” I jo responc: “Construir què significa? Construir és una cosa molt lenta. Primer has de tindre un projecte, un plànol. Després has de reunir els materials i després començar a posar els fonaments i anar fent. En quin estat d’eixa construcció estem? Perquè hem de parlar de construcció i no de reconstrucció. Els materials els tenim, si no, no podríem fer res. La meua generació vam tindre un projecte. La gent que hi ha ara estan començant a construir, però això és lent. Paciència i faena quotidiana. I no voler fer grans prèdiques ni grans proclames perquè després no portes ningú darrere.” “N’hem comès algun d’aquests errors?”, diu ella. “I tant!”, dic jo. I em va faltar afegir que mirarem de no tornar-los a cometre. Per si de cas. 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1706 | 21/02/2017   Imprimir

Ara que fa vint anys: Antifranquistes

D’això també fa vint anys (com tantes altres coses, en la meua memòria “civil”, de les quals ja fa vint anys, o quaranta, o més...), i era un llarg comentari a partir d’una entrevista a Raimon que, rellegida ara, veig que seria quasi puntualment aprofitable. Deia, per exemple: “Ja no em sent part de quasi res”, i fa la sensació que tenia bones raons per proclamar el seu particular Goodbye to all that, com l’admirable Graves, i després retirar-se a una casa remota davant de la mar. Per cert, el dia que aparegué aquella entrevista era un 23 de febrer, data d’infausta memòria que ja llavors semblava vaga i vaporosa, i ara mateix és gairebé inexistent (ara, quan torna a haver-hi alts personatges que pensen i escriuen que, si és el cas, potser caldrà acudir a les forces armades...). En fi, que fa vint anys ja semblava oblidat aquell dia, oblidat l’esglai d’uns pocs i la passivitat de la immensa majoria, i oblidat el fet que bona part dels que manaven en 1997, val a dir bona part del PP, havien estat disposats a donar un suport cordial als qui el 1981 estigueren a punt de manar per la força. I que, com a València, hi hagué grans titulars de diari preparats, a favor dels generals i dels tancs. Això és el que hi hagué, devia recordar Raimon, i ja pareixia que no hi hagué res. Després, l’entrevistador diu: “Passats més de 20 anys de democràcia, potser l’actual situació valenciana siga una de les menys previstes per l’antifranquisme.” I contesta Raimon: “L’antifranquisme sempre va ser molt minoritari”. I continua: “Mire si va ser minoritari que el setembre de 1975, dies, dies!, abans de morir Franco, van afusellar cinc persones a Espanya i no hi hagué una sola manifestació de protesta mereixedora d’aquest nom, excepte, potser, al País Basc. Antifranquisme? Quin antifranquisme? No m’estranya que, així, es va fer la transició que es va fer”.

Està molt lleig recordar que el règim mai no va caure, que mai el vam tombar, que mai vam eixir massivament al carrer com en altres dictadures, com a Belgrad o a Bucarest, a Praga, Berlín Est, Varsòvia, Buenos Aires, on siga. Ja sé que ací era diferent, però mai no hi hagué deu milions de treballadors en un sindicat il·legal com Solidarnosc, ni resant rosaris ni sense resar-los. Mai no vam fer la revolució de vellut, ni d’espart, ni vam portar un escriptor a la presidència de la república. Mai no vam fer quasi res que fóra realment massiu, ni un poble sencer alçat contra l’opressió, ni coses per l’estil. Els que van fer (o vam fer) alguna cosa eren ben pocs, i com que semblava que tot era negociable (no era cert: tot no!), tot es va negociar, de manera que així hi hagué pau però molt poca glòria.

I per si serveix com a mostra (no sé del cert si anècdota o demostració), recordaré que pocs anys abans de produir-se el hecho sucesorio hi hagué el gran referèndum sobre la Ley Orgánica del Estado, mena de “constitució” franquista, que assegurava la mateixa successió. Va acudir quasi tothom a votar, amb gens de llibertat, com era habitual, i els funcionaris de l’Estat (com era el meu cas, jove catedràtic d’institut) amb molt clara obligació. Però en tot cas, legalment, físicament, es podia votar en blanc o, cosa més emocionant, es podia també votar “no”. La mesa electoral era al mateix institut i jo hi vaig acudir amb una col·lega, amb ganes sobretot de fer valdre un petit dret legal. Sobre la taula només hi havia paperetes amb el Sí, de manera que en vam demanar de blanques i amb el No, i el president posà molt mala cara però hagué d’enviar-ne a buscar: era legal, insistisc. Doncs bé, la gent que feia cua per votar, persones normals i corrents, en veure el que passava, es van apartar de nosaltres, com si tinguérem la pesta, i no van deixar de mirar-nos de través, protestants inesperats i perillosos. L’endemà, el president d’una altra mesa, company també d’institut, em va explicar amb cara radiant que no havien tingut necessitat d’arreglar el resultat per complir les consignes rebudes: la seua acta amb el 97% de Sí, i la resta nuls, era del tot real. Ningú no li havia demanat una papereta amb el No. Això era, i vostès dispensen, l’antifranquisme popular, i Raimon tenia més raó que un sant. I diu també l’entrevistador: “Parlàvem de València”. Raimon recorda que el valencianisme polític havia estat tan minoritari com ho va ser l’antifranquisme i, per tant, conclou, “per a mi no ha sigut cap sorpresa tot el que ha passat [feia alguns anys que governava el PP, amb totes les conseqüències...]. Ni tan sols que s’arribe a la cabronada analfabeta de discutir la unitat de la llengua”. Doncs sí: havia passat això, després han passat més coses, i si no anem amb molt de compte poden tornar a passar: atenció a les idees de la senyora Bonig. I es torna a escampar una olor molt antiga.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1705 | 14/02/2017   Imprimir

Ara que fa vint anys: Paella de callos

Això era un escrit meu, del febrer de 1997, i no estic del tot segur si, passats vint anys d’aquell paper (publicat en castellà, i que provocà cartes irades al director...), el tornaria a escriure o no. No n’estic segur, però probablement sí, encara que amb una mica més de comprensió i d’humor amable. La substància, però, seria la mateixa. No intenteu buscar-li sentits ocults al títol, començava llavors: “paella de callos” és simplement això, paella de callos, una cosa que sembla ser que mengen a Madrid. En efecte, pocs dies abans d’escriure aquell article jo havia visitat breument la capital del nostre regne comú, el de debò, el d’Espanya, fet que no té res de particular i que he repetit ben sovint, per raons professionals o personals. Passar uns dies a Madrid, de tant en tant, pot ser una activitat molt profitosa, considerant sobretot que allà hi ha el fabulós Museo del Prado, on he consumit tantes i tantes hores de contemplació, i també aquell altre museu on tenen un gran retrat de Tita la Baronessa. A Madrid hom també pot fer altes gestions oficials, no sempre positives, com aquella visita al ministre Barrionuevo, en nom d’Acció Cultural, pel conflicte que (per instigació de Joan Lerma) teníem a causa de les emissions de TV3, amb el resultat que pocs dies més tard enviaren la Guàrdia Civil a precintar manu militari les antenes. O podia ser rebut amablement per la ministra Alborch, que amablement remetia a la irrealitat de l’infinit la resposta a la poqueta cosa que li demanava, no per a mi sinó per la salut de la nostra i seua llengua, per exemple. I hom pot també visitar el monestir de les Descalzas Reales, activitat que recomane sense reserves: és una meravella subtil, on la quasi total soledat del visitant està habitualment assegurada. Allò que mai no he sabut fer a Madrid, satisfactòriament, és passejar amb el mateix gust que passege a Barcelona o a València. Busqueu-hi, en aquella capital de (quasi) totes les Espanyes, un espai per deambular més o menys equiparable a la Rambla o al passeig de Gràcia: és inútil, no existeix. O busqueu-hi barris tan agradables per passejar-hi sense pressa com bona part de la València intramurs: no hi trobareu res d’equivalent. No parle per parlar, ni per manies ancestrals, és pura constatació, pur empirisme. En francès existeix el verb flâner, de difícil traducció, i que el Larousse defineix com “passejar sense objecte, a l’atzar; caminar sans se presser”, perdent el temps, peresosament. És el que jo faig amb molt de gust i facilitat per alguns barris, carrers i places de València (o a Roma o a París, no tant a Londres...), i el que em costa moltíssim poder fer igualment a Madrid, fora dels museus i dels parcs.

Els llocs per on hom podria flâner, en aquesta ciutat, s’haurien de trobar, més o menys, entre la Gran Vía i el Paseo del Prado (el mal anomenat “Madrid de los Austrias”, nom tan incert com el de “Barri Gòtic” a Barcelona: gràcies que a València no gastem noms així de falsos), la Plaza Mayor que mai no he aconseguit que m’agrade com la seua germana de Salamanca, i els carrerons i les places de tota aquella part. En qualsevol cas, no s’hi pot flâner gens a gust, per allí. Costa massa caminar amb peresa i amb calma, sense que moleste el soroll, la brutícia, la falta de gràcia i la falta de pau: un veí insigne del barri, l’escriptor Javier Marías, ho diu molt més gràficament i brutalment que jo. No en tenen la culpa els madrilenys de fa dos segles o quatre, la tenen els bars, botigues i restaurants d’ara i la seua ben poc exigent clientela, en gran part forastera, i supose que també determinats serveis municipals. Jo no voldria veure mai els meus barris més estimats de València convertits en una cosa així, plens de bars i de restaurants cutres, d’anuncis ofensius, les voreres ocupades per pissarres amb el menú del dia, i altres horrors mals de descriure (no ho voldria veure, escrivia fa vint anys, però potser ja ho he vist...). I no era prou, en aquells barris d’allà, que en un bar t’oferiren una “tapa de paella”, un miniplat d’arròs groc amb una gamba. No era prou: hi havia restaurants per la Plaza Mayor −n’hi ha encara?−, que anunciaven paella de callos. Així mateix: paella de callos. Imagine que volien unir, en germandat nefanda, dos noms tan típics del folklore gastronòmic espanyol, per engany d’estrangers i corrupció de naturals. Perquè, o imagine alguna cosa així, o no sé què imaginar; tot i que, vist l’aire que han aconseguit donar a aquells pobres carrers, es pot imaginar qualsevol cosa. Paella de jamón serrano, paella de gazpacho, paella de rabo de toro, i fins i tot, horresco referens, paella de chorizo, gran innovació de l’alta cuina. Només em preguntava per què passen coses així en aquesta part del món que aspira a ser civilitzada. I per preguntar-m’ho, una lectora del diari m’acusava de xenòfob i racista, valga’m la Virgen de la Paloma!

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1704 | 07/02/2017   Imprimir

Sobre Trump i les xifres

No estic realment segur que la matèria trumpiana o trumpista done per tantes teories subtils, transcendents i complexes com les que ja han començat a aparèixer i a créixer en la premsa, en les tertúlies i debats, i supose que en multitud de llibres publicats o en curs de producció. De moment, cap o molt poques de les “explicacions” que he llegit tenen en compte el primer fet o idea que cal considerar: que el senyor Donald Trump no va guanyar les eleccions de novembre. És a dir, va aconseguir la presidència dels Estats Units d’Amèrica (xamba o carambola que serà llargament comentada pels historiadors futurs, si és que hi ha encara un futur amb historiadors i tot...), però no guanyà una majoria de votants, ni absoluta ni relativa. Fet i fet, i a pesar d’una campanya sovint ni encertada ni atractiva i plena d’entrebancs, la majoria de vots van ser per a Hillary Clinton, amb més de tres milions d’avantatge i més de dos punts percentuals. Només el peculiar sistema de l’elecció presidencial va donar el triomf al perdedor: un sistema d’elecció indirecta, a base de compromissaris (designats pel principi de winner takes all, que és el mateix de les eleccions parlamentàries a Gran Bretanya, per exemple), explicable i prudent per moltes raons en l’etapa fundacional, fa dos segles, però que ha esdevingut obsolet i anacrònic. Tant, que no és la primera vegada que el resultat final és estrambòtic: recordem el grapat de cartonets dubtosos amb què Bush fill va guanyar els vots electorals de Florida, i amb ells la presidència, per decisió ajustadíssima del Tribunal Suprem. Una simple circumstància, doncs, uns resultats atípics però legals, poden determinar un capgirament de conseqüències imprevisibles, uns canvis radicals en tots els camps, que hom (especialment els “experts” habituals) intenta explicar en termes sociològics o semblants, quan en realitat són efecte d’una casualitat pura i simple. En el cas que ens ocupa, no solament la majoria de l’electorat nord-americà no va votar Trump, sinó que −al contrari del que he llegit més d’una vegada aquestes setmanes− el senyor Trump va obtenir cinc punts percentuals menys que Mitt Romney, el candidat republicà en les eleccions anteriors. O siga, que Donald Trump no sols no ha fet guanyar vots al Partit Republicà, sinó que li n’ha fet perdre: del 47% de Romney el 2012 al 42% el 2016. Els comentaris, a gust del consumidor, però els nombres són els que són.

Per acabar-ho d’adobar, en tres estats importants on solien guanyar els demòcrates ha guanyat Trump (per la trista campanya que hi va fer Hillary Clinton, i per l’abstenció de molts seguidors de Bernie Sanders, que consideraven la candidata demòcrata massa poc progressista...), però només per diferències entre l’1,5% i el 0,8%. I aquests tres estats sumen més de 40 “vots electorals”, que haurien donat la presidència a H. Clinton. Els demòcrates, però, en els estats més poblats i més dinàmics, és a dir, a la costa est i a la costa oest, han guanyat per unes diferències espectaculars, com el 29% a Califòrnia, el 21% a Nova York, el 14,2% a New Jersey, el 16% a l’estat de Washington (no a Washington, DC... on Trump va aconseguir un ridícul 4%, explicable potser pel fet que la immensa majoria de la població és negra, no blanca i rossa). I pràcticament tots els estats poc poblats del centre i de l’oest, de l’estil de Montana, Wyomig, Dakota del Nord o Dakota del Sud, han votat per Donald Trump i li han donat la massa de delegats electorals. Afegim, encara, que en total va anar a votar a penes el 60% dels ciutadans, i així resulta que el gran triomfador, comptat i debatut, va rebre el suport de menys del 30% dels vots possibles. És a dir, que no hi ha hagut, de cap manera, un desplaçament general de l’electorat cap a la dreta intolerant, virulenta i demagògica; que no ha derivat cap a aquesta dreta “trumpista” (més del tipus Berlusconi que del tipus Le Pen...) ni tan sols el conjunt del vot conservador habitual; que el senyor Trump no representa, en absolut, ni el pensament, ni la tendència, ni les posicions i actituds de la majoria del poble dels EUA. Més aviat el contrari, i això, si no vaig errat, s’anirà veient (i ja comença a veure’s) a mesura que s’acumulen els disbarats, relliscades, bestieses de paraula i d’obra, improvisacions irreflexives, errors, estupideses i altres desficacis i desastres, producte de la intemperància, l’autoritarisme, la ignorància i la vanitat egòlatra d’un personatge tan atípic que és difícil trobar-li equivalents entre la llarga llista de presidents dels Estats Units d’Amèrica. Dit això, els experts ja poden fer teories. Però observant abans la realitat dels nombres, que ja sé que són sempre avorrits, com en aquest article.

 
Joan F. Mira | El País | 07/02/2017   Imprimir

Els Borja, el Papa

És a dir, aquells Borja i companyia famosa de finals del segle XV, i el papa Francesc feliçment regnant en aquests inicis del XXI. Vostès possiblement van llegir, no fa gaire, una entrevista que publicà aquest diari, en la qual el Sant Pare, preguntat sobre la corrupció a l’Església Romana en temps present i en temps passat, va posar com a exemple suprem el papa Alexandre VI i la filla Lucrècia i “sus tecitos”, on “tecitos”, un anacronisme tan sorprenent com si hagués dit “cafecitos”, significava simplement els llegendaris (i inexistents) verins que vessava la dona fatal en les tasses i els gots de les víctimes. Déu meu, pobra noia, quins lúgubres disbarats ha de patir encara després de cinc segles d’ignomínies sense un pèl de fonament en la història real.

Jo comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l’habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més grossa. Comprenc que amb això és puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que a hores d’ara hom continue presentant com a veritat his-tòrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i barroeres mentides. I fa pena que el Papa s’ho crega: espere que no siga doctrina de fe. D’altra banda, si algú vol vendre un subproducte literari sobre els Borja en forma de novel·la de padrins mafiosos, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a “històric”, basat en fets i en personatges reals. Vaig intentar llegir les primeres cinquanta pàgines d’aquell engendre que parí Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L’autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Res de res, i punt final. Aventures borgianes al nivell de Mortadelo y Filemón. Però això és el que es vengué per milions d’exemplars en tot el planeta, i aquesta la imatge que s’escampà (encara més!) dels nostres compatriotes, naturals, segons Puzo, del “principat de València”.

Després, en el dominical d’aquest mateix diari Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento”, i que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Vinga, doncs: don Corleone, la màfia, l’incest, el verí, la dona barbuda, l’escala damunt de la cabra, i vejam qui la diu més grossa. I alguns anys més tard, la direcció de TV-3 em demanà opinió prèvia sobre una cèlebre sèrie borgiana: la vaig veure sencera, i resistint la profunda repugnància, vaig dir allò que havia de dir (que era immunda, infame i rigorosament falsa en tot i per tot)... i la varen emetre igualment. No ens queixarem, doncs, si el papa Francesc parla dels “tecitos” de Lucrècia.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS