Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 24 de octubre de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 597 | 31/05/2012   Imprimir

Infància, idioma

Vaig passar la infància i la primera adolescència en un lloc que ni era rural ni era urbà, ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra, quan el general Franco no era encara un avi petit i remot. En aquell poble o barri de València, només es parlava el castellà en dues o tres cases normals, en la família de don Marcelino Alamar, que eren els únics verdaderament rics, i en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: “forasters”, o “castellans”, o com a màxim “xurros”, amb perdó, que era més descriptiu que despectiu). Els meus pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills parlaren l’idioma oficial. De manera que vaig créixer parlant castellà a casa, amb els pares i els germans, i valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d’escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l’escola. Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen, però no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era “natural”, com si haguera estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se. Han passat bastants anys, en aquell barri de La Torre es van quedar sense tramvia, els “forasters” ja no ho són perquè són majoria, i jo em vaig convertir, no sé com, malgrat tot, en algú que després ha dedicat la vida a escriure, del tot naturalment, en la llengua que parlava llavors al carrer. Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nostres nens i adolescents que ara mateix, a les ciutats i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà, però no van a l’escola de donya Josefina.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1459 | 29/05/2012   Imprimir

Separatisme

És ben curiós que ara mateix, quan, sobretot a Catalunya, la idea d’independència sembla que s’escampa més que mai, quan se’n parla cada dia a tort i a dret, quan l’independentisme forma part dels temes habituals de conversa, el concepte i la paraula de separatisme gairebé hagen desaparegut de la circulació. Fins a temps mot recents, separatisme era un mot gairebé lleig de pronunciar, com un tabú, i per a l’opinió general espanyola (i gran part de la catalana) era el nom d’un pecat, d’un perill o d’un delicte contra la pàtria. Càndidament (almenys fins a l’edició de 1968), el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el definia com a “opinió, partit, de qui es vol separar de la comunitat o de l’organització a la qual pertany”. Així, el pecat nefand es diluïa, aplicant-lo a qui opinava que era millor separar-se d’un club o d’una associació, al grup que pretenguera abandonar una comunitat de propietaris o qualsevol altra organització. El diccionari de la RAE, però, va directe al punt crucial: separatismo vol dir “doctrina política que propugna la separación de algún territorio para alcanzar su independencia o anexionarse a otro país”. Res d’opinions, d’organitzacions ni de comunitats: separatisme és la doctrina dels qui volen separar-se d’un estat constituït, per a ser ells mateixos estat o per a canviar d’estat. I això mateix afirma, gairebé exactament, el diccionari nou de l’Institut. El Concise Oxford hi fa una lleu al·lusió dins de separate –‘separar’–, quan aquest verb es refereix a la “independència política o eclesiàstica”, en oposició a unionisme. Elemental: separatisme és el contrari d’unionisme. Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec. El Larousse defineix la paraula com a “moviment, tendència, dels habitants d’un territori que desitgen separar-lo de l’estat del qual forma part”. Contundent: separar un territori d’un estat. La idea, doncs, és claríssima: en espanyol, en francès i en anglès (que són les llengües més grosses), separatisme vol dir allò que vol dir també en català popular i polític, però que no deia, fins fa pocs anys, el nostre diccionari oficial, vés a saber per què, potser per timidesa o per ganes de dissimular. I aquesta és també la història contemporània d’Europa, quan la doctrina, el moviment, o el desig de separar-se d’un estat i formar-ne un de propi han sigut tan habituals, tan recurrents, i amb un èxit tan visible, que sense la paraula o el concepte no es pot entendre res d’aquesta història.

Des del 1906, quan Noruega se separa de Suècia, passant per l’esclat del 1918-1920, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, i Eslovènia i Croàcia per a unir-se a Sèrbia, i Albània, i no sé si em deixe cap altre territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s’havien quedat sols, volien justament ser unionistes: una assemblea –amb majoria socialdemòcrata– proclamà la República Alemanya d’Àustria, els aliats van impedir la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer. Després, com vostès saben, es va separar Irlanda, i vingué la Segona Guerra, que portà unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre. Després vingué el 1989, caigué el mur, se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans, i hi hagué separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d’eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d’armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separatismes ni separacions, la major part del territori d’Europa seria encara ocupada pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l’austríac i el prussià. De manera que la història contemporània de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes i de separacions i, tanmateix, resulta que els pocs separatistes que hi queden –els que encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se, tal com han fet tants altres en tants altres llocs amb gran èxit i aplaudiment– són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, per si algú es considera poc o molt separatista (que en el vocabulari habitual ara es diu independentista) i això li crea càrrecs de consciència. Que pense que una Europa sense l’èxit històric dels abundants separatismes del segle XX resulta tan difícil d’imaginar que no sabem en què consistiria.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 596 | 24/05/2012   Imprimir

Ortodoxos

L’última vegada que vaig visitar Atenes, fa pocs anys, va coincidir que eren els dies de Pasqua. La Pasqua dels cristians ortodoxos és una festa nacional i oficial, popular i universalment compartida. A tot arreu hi ha rètols i cartells que anuncien Khristos aneste, Crist ha ressuscitat, i a la televisió el president i el govern sencer participaven en la celebració amb abundància de bisbes, candeles, sacerdots amb dalmàtica i senyals de la creu dels polítics. I el ministre de Defensa, del partit socialista, visitava les casernes per felicitar la Pasqua als militars. Normal, en un país on la religió és una cosa tan seriosa i tan oficial com en terres de l’islam, i com ho torna a ser a Sèrbia, a Ucraïna, Bulgària, Romania o Rússia, on els bisbes barbuts amb capa i corona daurada inauguren parlaments i reben el jurament de Vladímir Putin i altres antics membres del partit oficialment ateu. A Grècia, els popes van pel carrer amb sotana i capell, i darrere camina la dona del clergue amb el cap baix i vestida de gris. Fa pocs dies, vostés deuen haver vist el jurament del nou cap de govern i dels nous ministres, davant de bisbes i arximandrites diversos vestits de pontifical i cantant amb veu sonora i solemne de baix. El president i els ministres, mentrestant, feien repetidament el senyal de la creu amb tres dits, tal com toca, recordant les tres persones de la Trinitat. No tinc res a dir, d’aquest cerimonial, i no en tinc res en contra. És molt més sumptuós i expressiu que la simple presència d’un petit crucifix en una taula, davant de la qual els nostres presidents, consellers o ministres, prometen tímidament el seu càrrec, ja que la major part ni tan sols s’atreveixen a jurar, per si de cas la idea resulta massa transcendent. Ja que els polítics dels països catòlics i ortodoxos resulten, amb poques excepcions, tan ineptes i tan perniciosos (bastant més que els protestants), potser caldria revisar el ritual, i observar com jurà el càrrec Frau Merkel, posem per cas, o el primer ministre de Suècia o de Finlàndia. I si no, imitar els grecs, que almenys adoben la impotència amb bona cosa de candeles, encens, salmòdies i reverències. Llàstima que fins i tot els congressos del PP o del PSOE es clouen sense bisbes ni canonges.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1458 | 22/05/2012   Imprimir

Literatura universal

Ara que ja han passat els dies del llibre, festes del llibre i fires del llibre (i que a la llibreria i centre cultural Blanquerna de la Calle de Alcalá, que és l’aparador de la Generalitat de Catalunya al rovell de l’ou de Madrid, vam fer oportunament un col·loqui per a explicar com va la literatura catalana, i a penes hi va assistir una dotzena de persones, incloses algunes senyores amb cara de no saber on s’havien ficat...), potser és un bon moment per a parlar de literatura. Perquè supose, estimats lectors, que a vostès els interessa la literatura universal, alguna literatura particular, o simplement la literatura. Supose que sí. Potser no gaire, potser a penes una mica, però sí. Entre altres coses, perquè ningú no s’atreveix a dir que no: la perfecta falta d’interès per la literatura és una cosa molt lletja, com la falta d’amor per l’art o per la música, o simplement per allò que en general en diem cultura (cf. el meu article de la setmana passada). Tanmateix, què volen que els diga: la ignorància de la literatura és la condició habitual. Inclosos, ai  dolor, els programes d’educació bàsica, mitjana i universitària legalment vigents (legalment vigents des fa dècades: ja en parlava ací mateix fa quinze anys). I, malgrat tot, flotem: potser en el buit, o en l’aire subtil de les hores perdudes, però flotem, surem, no ens afonem del tot. En realitat no sé, per molt que hi pense –ni sé si ho sap ningú–, com de reduït i petit és el percentatge de la població a qui interessa de debò la literatura: la literatura com a art expressiva i com a llenguatge, com a creació estètica, com a experiència, com a manera d’eixamplar l’horitzó de la vida. Com a patrimoni universal, i per tant com a solatge, reserva de continguts i de sentits, com a història de la cultura. No els premis dits literaris, ni les presentacions o les novetats, ni els èxits de vendes, ni la indústria i el comerç del paper imprès i relligat. No les notícies ni els noms, sinó la literatura. Qui sap, però, si no deu estar tot tan perdut com suposa el gran Harold Bloom, anarcopatriarca de la crítica clàssica: llegesquen vostès El cànon occidental (si en poden suportar la desastrosa traducció catalana), un patracol fabulós basat en el principi que Shakespeare és Déu Omnipotent, o el seu enviat en aquest món, però que en el fons resulta molt més estimulant i divertit que la major part dels best-sellers i novel·les d’embolics, història falsa i aventures. Amb una mica de sort, potser encara continua existint una considerable minoria, com abans, que no solament compra llibres (se’n venen més que mai, això és pura evidència), sinó que compra llibres bons i damunt els llegeix. I que, a més a més, quan li’n donen l’ocasió, s’interessa fins i tot per una cosa tan impalpable i etèria com la creació literària.

Existim, doncs, autors, lectors, i un petit petit públic interessat. Però existim amb gran dificultat. I en el cas dels més joves, la literatura no existeix gràcies a les previsions dels plans d’estudi, sinó a pesar d’aquestes previsions, i supose que fins i tot contra les previsions legalment establertes. Perquè allò que està legalment previst és que desaparega la substància mateixa de la literatura, que no és un passatemps més com els dibuixos animats, el bricolatge o col·leccionar obres en fascicles. La literatura és la Literatura Universal, amb majúscules, i això és el que ha estat condemnat per successius ministeris o conselleries, consells de rectors o de facultat, i comissions de planificació. S’ha acabat. Ni en el batxillerat, ni en les llicenciatures de lletres, ni tan sols a les facultats de filologia. Abans, en temps de pedagogia primitiva, previs a les successives reformes i catàstrofes, la Literatura Universal era una assignatura, i una assignatura seriosa, en el batxillerat i en el primer cicle de les carreres de lletres. De manera que els estudiants, més bé o més malament, eixíem d’aquell primitiu sistema amb algun coneixement d’edats i d’èpoques, autors, obres i textos. Sabíem, més o menys, on situar Homer, Èdip rei, l’Eneida, Ciceró, Dante, Petrarca i Boccaccio, Molière i Racine, Hamlet, el Faust de Goethe, el geperut de Nôtre Dame, l’Sturm und Drang, Dostoievski, i fins i tot Les fleurs du mal. Doncs tot això s’ha acabat: el sistema no ho permet. Per al sistema, un llicenciat en història no ha de saber situar els trobadors o la Divina Comèdia, i un llicenciat en filologia anglesa no ha de saber qui eren Virgili o Eurípides. I, malgrat tot, la literatura existeix encara. Deu ser per raons que no han entès mai, gràcies a Déu, els degans de facultat i els planificadors ministerials.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 18/05/2012   Imprimir

Nosaltres, cinquanta anys

En un text del 1973, dedicat a un públic “progressista” espanyol, Fuster intentava exposar la “singularitat amarga” del País Valencià: “Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita –ni «catalans» ni «castellans», en principi– no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.” Aquest, de fet, és l’interrogant amb què comença Nosaltres els valencians, una pregunta sobre l’ésser, sobre la identitat: és molt probable que, si Fuster hagués sabut qui som, no hauria escrit aquell llibre, o no de la mateixa manera. Però, com i quan ens hem definit els valencians?: poc, i malament, aquesta és la qüestió. I Fuster, d’entrada, intenta delimitar com a mínim els termes, les raons i les condicions d’aquesta indefinició valenciana. No per pur interès especulatiu, sinó per tal que la consciència dels dèficits passats i de les indecisions presents siga una base ferma per una decisió de futur: li interessa explicar per tal de transformar, revisar críticament el camí de la nostra història per retrobar la bona ruta perduda. Nosaltres els valencians, de la publicació del qual hem celebrat fa pocs dies els cinquanta anys, és, tanmateix, un llibre provisional i cohibit. Provisional, i assumit com a tal, perquè està escrit en un moment, el 1962, en què els estudis sobre la realitat valenciana, històrica o contemporània, sociològica o econòmica, eren encara molt pobres i escassos. I va ser un llibre cohibit, perquè havia de publicar-se en plena dictadura, tenint presents totes les coses que no es podien escriure ni explicar públicament.

Passats els anys, com ell mateix afirma en el pròleg a Un país sense política, potser n’hauria escrit una versió nova, però no en tingué temps ni ganes. Entre altres coses perquè, en realitat, l’home que va plantar entre els valencians les bases d’una ideologia nacional, va dedicar al tema de la nació una part molt reduïda de la seua obra. Si repassem el conjunt dels seus escrits, el nombre de pàgines dedicades a parlar directament de la matèria de la nació, de les nacions o del nacionalisme és absolutament insignificant. Aquest no era el seu tema. Fuster, més d’una vegada, exposa el fonament moral del seu nacionalisme tan poc emocional. És un fonament racional que es basa, per exemple, en la diferència entre normalitat o plenitud, i frustració. “Els altres pobles europeus, entre aquesta centúria i Napoleó, o bé són pobles excel·lits –complets o en via d’acomplir-se en el seu destí normal de poble–, o bé són pobles frustrats en un grau gairebé letal...” El nacionalisme de Fuster és una reacció contra aquesta frustració col·lectiva: una insistent aspiració a la normalitat, la negativa a acceptar la no realització permanent.

Però això, acomplir-se en el propi destí normal de poble, ha de tenir el seu reflex en un projecte d’acompliment polític, perquè tota definició nacional en suposa un, necessàriament. I arribats ací, el mateix Fuster, justament perquè posava sempre la raó per davant, sabia que un determinat projecte, “els Països Catalans, entesos políticament”, era “ara mateix”, “una pura il·lusió de l’esperit”, en l’expressió que tant li agradava a Josep Pla per marcar la irrealitat d’un desig o d’una visió. “Il·lusió” que, d’altra banda, no ha de ser obstacle a possibilitats i actuacions en un terreny prepolític o extrapolític, que seria el camp de l’elecció o tria personal, i el camp de la llengua, la cultura i l’acció cívica. I de tota manera, per a Fuster, si les possibilitats del projecte polític són il·lusòries, això no anul·la la realitat virtual d’aquest espai: “Si els Països Catalans no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són. I no per això deixaran de ser el que haurien de ser.” Què són o què haurien de ser, ja és una altra qüestió. Que potser no té la mateixa resposta des de la calidesa de la fe i des de la fredor de la raó.

Quan Fuster, a la tardor del 1982, es torna a plantejar la mateixa pregunta, les respostes seran també les mateixes de sempre, les de la seua fe i la seua raó, però amb un interrogant afegit: “De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom és català, i molts no saben que ho són. La majoria. I no saber que ho són, vol dir que no ho són? La pregunta és delicada.” Tan delicada, que l’única resposta és continuar fent-se-la: “Som una nació? Parlem-ne.” Si no vaig errat, aquesta va ser l’última paraula de Fuster sobre el tema. Almenys l’última paraula escrita i publicada: parlar-ne, sense donar com a definitiva cap resposta dominant o dogmàtica (quina?). No oblidar la pregunta, sobretot. Quant a les respostes més o menys invariables o variables, dubtoses o contundents, metòdiques o perplexes, i que finalment es clouen amb una pregunta, cal tenir present un altre dels seus principis immutables: “Totes les meues idees són provisionals”, afirma, de la mateixa manera que assegura no tenir por de les pròpies contradiccions. Passats els anys, tampoc no n’haurien de tenir els seus lectors.

En altres llibres, articles o intervencions directes i discursos, la militància valenciana de Joan Fuster (nacionalment valenciana: això és, per a ell, catalana) va ser manifestada i exercida de manera molt més contundent i explícita. Davant d’unes eleccions imminents al Parlament espanyol, Fuster començava un article amb aquestes paraules: “Ara m’agradaria escriure aquest article sobre política...” Avisant que es proposa de dir “algunes impertinències, que procuraré que siguen suaus, però que no puc aguantar-me de dir-les”. Les impertinències en qüestió feien referència, no cal dir-ho, als límits i definició de la nació, de la nostra. Però, quina és la nostra? A un costat i a l’altre del riu de la Sénia, “som o no som la mateixa nació?” Per a Fuster, sí: per a ell, ser català és l’única manera de ser nacionalment valencià, i en tant que valencià es defineix com a nacionalment català. Però ell mateix sap que una cosa són les definicions amb base històrica recent o remota, i una altra cosa, eventualment, la consciència que se’n té o les condicions del present. I que aquesta distància provoca problemes teòrics i pràctics difícils de resoldre.

Amb aquesta constatació, amb la delicadesa d’una qüestió mal resolta, podem dir que es tanca un cicle de reflexions que s’havia obert trenta anys abans en el Dietari. “Sobre saber i ser” o “sobre el ser i la consciència”, podria ser un epígraf que expressaria el fons d’aquelles reflexions. Fa cinquanta anys, i ara mateix, encara.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 595 | 17/05/2012   Imprimir

“Nous sommes la France”

L’any 1930, l’historiador Carlton J. Hayes (professor a la Columbia University i, curiosament, ambaixador dels EUA a Espanya entre els anys 1942 i 1944) publicava a Nova York un llibre magnífic, France. A Nation of Patriots, el contingut del qual fa honor al títol. Una nació de patriotes, en efecte, on la fe en la pròpia superioritat, en la grandeur, en el privilegi suprem i sublim de ser allò que són, supera de llarg el patriotisme o nacionalisme (la diferència de conceptes és irrellevant i arbitrària) del comú de pàtries, nacions o països d’Europa i de l’ampli món, Espanya inclosa. I no és qüestió de dreta o d’esquerra, de fa cent anys o d’ara: és una fe immutable, invariable i expressada amb emocions i frases contundents. Com ara en el discurs de François Hollande a la plaça de la Bastilla la nit del triomf electoral, on proclama l’orgull de ser “président de toute la fierté de la France”, i demana als seus oients entusiastes: “soyez fiers d’être citoyens français”. L’orgull de França, l’orgull de ser francesos. Poques hores abans, a la ciutat de Tula, d’on va ser alcalde, Hollande proclamava “le rêve français”, el somni incomparable, i parlava de “nous, peuple de France”, recordant al seu poble que “nous ne sommes pas n’importe quel pays de la planète, n’importe quelle nation du monde: nous sommes la France!”. És una afirmació sensacional, la mirem com la mirem, fins i tot en l’eufòria del triomf, o justament per això: no som un país qualsevol del planeta, no som una nació qualsevol del món, nous sommes la France! Poca broma amb la France, que és una cosa única i a banda: perquè al món hi ha la France, i després la resta dels països del planeta, i més alt i més clar no es pot dir. El públic, òbviament, cridava i saltava amb entusiasme patriòtic, abans de posar-se a cantar “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, i “a les armes, ciutadans!”. Imagine De Gaulle dient les mateixes paraules, imagine Sarkozy (i, ai las, imagine també Marine Le Pen...). No m’imagine les mateixes paraules en un discurs de nit electoral de David Cameron o d’Angela Merkel, per referir-me a països ben grossos. Ni tan sols, honestament, en la boca de Mariano Rajoy.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1457 | 15/05/2012   Imprimir

Ídols, tribus, cultura

A hores d’ara, quan la paraula (no el concepte) s’ha escampat per l’ample món amb més aplicacions dels que un ús raonable hauria d’admetre, ningú no pot definir què significa cultura. Ni jo tampoc, a pesar d’haver dedicat a la matèria infinitat de papers i gairebé mig llibre en Sobre ídols i tribus.  En qualsevol cas, per a la major part de la gent és cultura allò que els és mostrat com a tal: allò que els mostra com a cultura qui té poder per a mostrar-ho. Perquè aquesta és l’altra qüestió, i no menys important que les definicions: la qüestió de les decisions. Qui decideix, per què, per a què, i amb quins criteris. No parle ara només de si algú ha de decidir sobre el valor, diguem-ne intrínsec dels objectes o productes que en diem culturals: no dubte del fet que val més la poesia d’Ausiàs Marc (per no eixir del país) que els versos d’un llibret de falla o uns gojos de festa local a Sant Roc; que en la història de l’arquitectura té més valor la Llonja de València que una qualsevol caseta rural de pedra seca; que val infinitament més una escultura d’Andreu Alfaro que qualsevol ferro que jo podria fondre o retòrcer si em venia la fantasia de fer-ho. No es tracta, doncs, de promoure un relativisme apocalíptic i banal: no tot és igual, no tot val igual. Però és inevitable que la percepció del valor que té la major part de la societat depenga de les decisions sobre el valor que pren l’autoritat competent, i ací és on entren els ídols de la tribu: les imatges de valor que la societat, el que en solem dir “la gent”, rep i percep. Com ara el valor (?) emblemàtic de la Ciutat de les Arts i les Ciències (que no és ni l’una cosa ni l’altra, ni menys encara ciutat, però això, de moment, ho deixarem estar), objecte d’un culte idolàtric tan general i profund com el que –fins ara...– ha rebut el seu arquitecte o enginyer en cap. Ídols vol dir imatges, vol dir representacions, en el sentit de Francis Bacon, el filòsof del segle XVI, no el pintor del XX.  I cultura, per a la major part de la tribu de Bacon, és a dir, del comú de la gent, és (repetiré la idea) allò que els mostra com a tal qui té poder per a mostrar-ho. És valuós, o gran o bo, per tant, aquell objecte o individu (un edifici, un poeta, un quadre, un músic...) que és proclamat com a tal per qui posseeix poder proclamatori.

Així, si la Llonja de València és proclamada “patrimoni de la humanitat” per la UNESCO, a iniciativa dels poders corresponents, voldrà dir que és un edifici valuosíssim. Si Ausiàs Marc no tenia –i encara no té– grans places o cèntriques avingudes, monuments ben visibles, pàgines freqüents als diaris i capítols als llibres de text, vol dir que era ben poca cosa, tan poca cosa que era o és gairebé invisible. Com quan jo feia batxillerat i, als llibres de text, hi figurava en lletra menuda dins les poques ratlles dedicades a les literatures regionals, i el professor ens deia que això no tenia cap importància i no entrava en l’examen: “Sáltenlo”. De manera que el valor del poeta per a la tribu no resideix en la qualitat interna dels versos, que poca part de la gent llegirà i sabrà entendre, sinó en la proclamació pública d’aquesta qualitat com a imatge valuosa. El Misteri d’Elx era, fora de la ciutat d’Elx, poc més que una curiosa cerimònia o un residu entranyable fins que ha estat reconegut i projectat com una part singularment valuosa i emblemàtica del patrimoni cultural. I la ciutat de Morella, el Tirant lo Blanc, el botànic Cavanilles o qualsevol altre exemple que vulgueu: no pot ser rebut com a gran, important, valuós, superior allò que no és projectat amb aquests atributs. I qui decideix, en definitiva, l’ordre d’aquests valors superiors, els seus components i la seua jerarquia, no són els receptors d’imatges sinó els emissors. Perquè la tribu no troba aquests atributs de valor per contacte directe i espontani de cada individu amb l’obra valuosa, sinó a través de i per mitjà de la imatge projectada, i més com més poderosament –amb més poder– és projectada. El fet, la desgràcia, la pena, és que, al País Valencià, qui té el poder de projectar té uns ídols propis: és més valuosa una cursa de cotxes o una construcció extraterrestre que tota la història de l’art i de la literatura. I perdonen aquesta mica de teoria, que potser explica algunes coses que podrien semblar inexplicables.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 594 | 10/05/2012   Imprimir

L'art de no entendre

El senyor Ignasi Villalonga, patriota valencià real o imaginari, banquer notable i polític frustrat (originari de Figueroles, on era Don Ignasio, “el senyoret”), promovia, els primers anys de la II República, un partit valencianista que ara en diríem de dreta civilitzada, i tal combinació (civilitat, dreta i valencianisme) no va tindre el resultat que ell esperava. Passats tants anys, encara esperem aquesta dreta, i mai no arriba: els intents de promoure-la, els anys 70, van tindre tant d’èxit com els del senyor Villalonga. Llavors don Ignasi, el 1933, deixà córrer l’aventura, s’apuntà amb resignació a la Derecha Regional, que seria com el PP d’aleshores, però sense l’excrescència de l’anticatalanisme i de les petites màfies, i li va escriure a Lluís Lúcia: “Las gentes no comprenden la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas”. Prop de mig segle més tard la dreta valenciana, conseqüent amb aquesta “incomprensió” continuada, segregà una retòrica i una pràctica de regionalisme emocional, estudiadament oportunista i rigorosament fidel al nacionalisme espanyol, i la maniobra (per a ells, no per al País Valencià: però això, a qui li interessa?), fins ara, funciona molt bé. Alguns sí que comprenen, o comprenem, la necessitat de què parlava don Ignasi, la majoria encara no. La majoria no ha comprés, per exemple, per què als valencians, que som cada any més pobres, l’Estat ens segueix espoliant sense misericòrdia. En fi, la història és la que és, i ve de lluny. Joan Antoni Maians escrivia el 1783 que “entre las instrucciones secretas que tenía el gobernador de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era acabar con el lenguaje del país. Lo mismo mandan en este; aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los valencianos saben arruinarse a sí y a sus cosas primorosamente. No hay fuerzas para resistir esta política que no se me acomoda”. A més d’“instruccions secretes” que semblen encara vigents, els valencians, que ja fa més de dos-cents anys eren mestres en l’art d’arruïnar-se ells mateixos (“primorosamente”, quina deliciosa paraula), continuen practicant el mateix art fins els nostres dies. Un art que és, en primer lloc, l’art de no voler entendre.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1456 | 08/05/2012   Imprimir

No és una crisi

Repasse mentalment, dins dels límits de la meua pobra memòria, en quins moments de la història, o en quines etapes o segles, les generacions, pobles o països d’Europa han conegut tanta prosperitat, benestar i riquesa com nosaltres. Nosaltres, els qui ja hem superat més o menys llargament el mig segle de vida, hem conegut l’arribada d’una manera de viure que els grecs antics, els romans, els europeus medievals o renaixentistes, els del segle XVIII o els del segle XIX no van conèixer mai, ni imaginaven. Ni tan sols els de la primera meitat del segle XX. Hem conegut la més gran acumulació de riquesa de la història, hem menjat bé i per poc preu, ens hem vestit dignament (els pobres tan dignament com els rics, cosa abans mai no vista), hem gaudit d’habitatges confortables, amb electricitat, aigua corrent, calefacció i fins i tot amb el luxe inaudit de l’aire condicionat. Hem viatjat massivament, cada vegada més lluny, hem tingut llargues vacances pagades, hem tingut transport fàcil i barat, vehicles privats abundants, segurs i comodíssims (compareu-ho, en el millor dels casos, amb els carros o les diligències...). Hem gaudit d’espectacles continus, en espais públics o a domicili amb imatges en colors, i de tota distracció imaginable, inclosos bars innombrables, restaurants, estadis, centres que en diem d’oci, jocs de tot tipus, i els últims anys també tota mena d’aparells electrònics transportables amb possibilitats il·limitades. Hem tingut pau assegurada, ordre cívic, atenció mèdica eficaç i assequible, hospitals ben equipats, analgèsics i antibiòtics contra el dolor i les infeccions, pastilletes per als malestars de l’ànima, i a més a més comptes corrents al banc, ingressos monetaris raonables, i la seguretat d’una pensió per a cobrir l’última etapa de la vida. I la gran novetat no és solament que hem tingut tot això, sinó que ho hem tingut d’una manera creixent, cada vegada amb més gran abundància, i cada vegada a l’abast d’un percentatge més gran de la població. Explicar o recordar tot això (i podria fer-ho amb més detall) pot semblar perfectament una banalitat, només una descripció sumària d’allò que sap tothom, una idea sense cap interès. I no és així: és el resum de la realitat del nostre temps, tan rara en el curs de la història, tan nova, tan insòlita i tan inesperada, però que ha estat veloçment assumida com si fora l’estat natural de les coses. Ens hem adaptat i habituat en pocs anys al benestar creixent com si haguera existit sempre, com si la memòria del llarguíssim passat pobre, insegur i precari s’haguera esborrat de colp, per a deixar pas a una satisfacció vista tot d’una com a perpètua i natural: com si tinguérem dret, des de sempre i per sempre, a tot allò que només hem aconseguit els darrers anys o dècades. Com si el dret arribara a exigir “mucho, de todo, ¡ya!”, tal com deia una cèlebre frase contundent i bàrbara.

Des del paleolític fins a la segona meitat del nostre segle XX, la major part de la població (parle d’Europa, i especialment d’aquest nostra modesta Europa del sud) havia tingut sempre poc de tot, amb poca varietat, i amb molta necessitat de paciència. I, de sobte, a penes en un parell de generacions, arriba la més gran revolució mai coneguda: prosperitat creixent, seguretat, confiança, la riquesa que augmenta, s’acumula i s’escampa de forma mai no vista. El resultat de tan gran revolució és formidable, admirable, i no s’hi val a negar-ho amb l’argument dels seus propis defectes: només val comparar amb temps passats, remots o més recents. Tan admirable, que el seu èxit mateix ha provocat (torne a parlar sobretot d’Europa) un excés inaudit d’insensatesa: tot havia de ser tan bo com era i encara millor, la prosperitat havia de ser il·limitada, teníem dret a tindre molt de tot, i de manera immediata. Fins i tot, o sobretot, teníem dret a gaudir d’allò que no havíem guanyat ni produït: a crèdit, òbviament. Sense pensar que qui gasta el que no té, qui consumeix el que no ha produït, un dia o un altre ha de pagar la festa. Ara, per tant, la festa s’ha acabat i cal pagar-la. Cal sobretot acceptar –i si pot ser amb bona cara– que amb una mica menys de tot també es pot viure virtuosament bé. Que la nova modèstia obligada és, en definitiva, l’antiga manera de viure. I que això que ens passa no és una crisi, és un retorn a la normalitat.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 593 | 03/05/2012   Imprimir

Elefants

Això era que la meua filla i jo passàvem tres o quatre setmanes a St. Mary’s Mission, a Zimbabwe, amb un missioner valencià que ha dedicat tota la vida al seu estimat poble nambya, i a més gent de la regió de Matabeleland. Alexandre Alapont, Father Alexander, és un home difícil d’explicar, de tan extraordinari, generós, sant i indescriptiblement treballador. La missió és molt prop de les cascades Victòria, de la ciutat de Hwange i d’un parc nacional immens, que continua en territori de Botswana, on viuen, amb molt poca interferència humana, tots els animals de l’Arca de Noè, i entre ells molts milers d’elefants. Recorríem el parc, la meua filla i jo i un metge valencià i la dona, conduïts per un guia amic i antic alumne de Father Alexander, nosaltres sols en aquella immensitat. Tranquil·lament, entre ramats de búfals, enmig de zebres, de girafes, de tota mena d’antílops i gaseles, de babuïns, i de tota bèstia que el Nostre Senyor hi posà abans de crear el primer home. Algun lleó descansava sota un arbre. I a tot arreu, centenars d’elefants, mascles adults irritables, sols i perillosos, bandes de mascles joves avorrits, i sobretot famílies senceres sota l’autoritat de la matriarca, que s’aturava davant del nostre vehicle per fer-nos parar mentre vigilava el pas de tot el grup. Baixàvem del jeep, amb molt de compte i sempre contra el vent, i caminàvem en silenci, lentament, entre aquelles famílies nombroses, pacífiques, que ignoraven la nostra presència insignificant: érem ben poca cosa, quatre o cinc humans intrusos, i els elefants, si ens veien, no ens veien comuna amenaça. Enmig d’aquell territori seu tan remot, tan extens, sense safaris ni trets de fusell, aquelles bèsties majestuoses i antigues, tan intel·ligents, no sabien encara que hi ha unes altres bèsties, que caminen només amb dues potes, capaces de matar-los per plaer, per una cosa que en diuen esport, però que és profundament innoble. M’ha costat sempre entendre els caçadors, però caminar per la muntanya buscant perdius o llebres té encara un aire entranyable i humà. Retratar-se amb trenta cervos morts és indigne i estúpid. Matar la majestat d’un elefant, només per gust, supera el meu control dels adjectius.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1455 | 01/05/2012   Imprimir

Respostes circumstancials

Em preguntava l’entrevistador, a propòsit de l’absolució del senyor Camps: Com us va fer sentir el veredicte? Jo responia: Em molesta que un personatge funest i desagradable com Camps es passege amb aquell somriure i aquella cara triomfal, d’èxit i de gust i de satisfacció. Ell i la seua colla nefasta. És això que realment em molesta. Perquè no és un capo de la màfia ni un lladre, és un moniato, un home que s’ha deixat afalagar, s’ha deixat estirar la jaqueta i s’ha deixat fer un regal... És més una qüestió de personalitat ètica i estètica que no la del típic polític lladre. Sembla, deia l’entrevistador, que una part de la societat valenciana encara veu bé Camps i les coses que fa. No exactament, responia jo: és ben vista la mena d’idees, eslògans i imatges que ell i el seu antecessor Zaplana, i l’alcaldessa de València, van llançar durant molt de temps. Aquell llenguatge d’autoexaltació dient contínuament que som els millors, que som un exemple mundial, que tothom volia ser com nosaltres, que érem els més fantàstics, que tothom mirava cap a València... I tot això quan la realitat dels números diu que al País Valencià som en el furgó de la cua de la renda per capita. I continuava l’entrevistador: Això agrada a la gent fins que no li esclata la realitat a la cara. Jo responia: A molta gent li ha esclatat a la cara. Ara comencen a canviar algunes coses en sectors importants de la població i fins i tot en ambients sociològics i ideològics de dretes, dels empresaris, i d’una part de la classe política conservadora i de la premsa conservadora. Quins exemples en tenim, preguntava: He llegit últimament, deia jo, dos editorials del diari Las Provincias, el clàssic defensor del senyor Camps, dient que ens hem equivocat, que hem fet les coses malament, que els governs d’aquests últims anys, és a dir, els del PP, han comès excessos, ens han portat a la ruïna, hem perdut les institucions financeres, hem perdut massa trens, hem gastat massa diners inútilment i ara estem fotuts, i la culpa la tenim nosaltres, i no els catalans. Ja comencen a fer editorials en aquest sentit, que fa un any i mig o dos eren inimaginables. Ara aquest sector de dreta, tan pagat i content d’aquests dispendis, comença a veure que això que han fet els seus ens porta a la ruïna. Cap on pot portar tot plegat?, pregunta. No ho sé, responc, però hi ha un sector molt significatiu, de la població que sempre s’ha manifestat d’una manera activa. Hi ha hagut manifestacions molt grans al carrer. Però mai no hi ha hagut una força política sòlida, solvent i potent, que els socialistes haurien tingut l’obligació de ser, capaç de recollir això.

Però no ho han estat, diu ell. No, dic jo: el PSOE valencià és una petita empresa de col·locació d’amics, afins i coneguts i de baralles internes i no fan ni pensen res més, ni els preocupa res més. Ara mateix, en aquest moment de canvi, estan ocupats, al cent per cent, en les seues coses internes. És una força política que viu per una pura inèrcia històrica dels temps gloriosos del Felipe González. Qui recull la resistència i la protesta és Compromís?, pregunta. Sí, ells recullen una part de tot això. Una part que ve de molt antic, perquè és la gent més modernitzadora i més europea i amb més cultura i més nacionalista i més fidel al país, que ha existit sempre. Li ha tocat d’aguantar totes les pressions imaginables i les no imaginables. Això comença a traure el cap, i és significatiu. S’ha de jugar el partit en el terreny polític?, pregunta, i jo responc: Si al País Valencià vols canviar les coses, has de tombar el PP; i si vols tombar el PP, necessites diputats, és a dir, vots; és a dir, una organització política. I no sé què passarà d’ací a tres anys, o cinc o deu. Només sé una cosa com a constatació: hi ha coses de fons que van canviant. En les últimes eleccions a les Corts i a les espanyoles el PP no ha guanyat més vots. L’etapa triomfal i expansiva del PP en què podia arrasar comença a tenir dificultats. Què pot passar d’ací a tres anys?, pregunta, i jo dic: Canvis molt profunds en una societat es manifesten de vegades en un percentatge petit de l’electorat. Vaig opinar també d’economia i de més coses, i me’n va quedar una per dir, la principal: d’ací a tres anys aquest país, probablement, donarà alguna sorpresa grossa.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS