Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 18 de setembre de 2018
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1263 | 26/08/2008   Imprimir

La llum i l’aigua

No la llum del sol que ens il·lumina fins i tot massa aquests mesos d’estiu, no l’aigua de la mar de color enganyosament blau. Vull dir la llum de l’enllumenat públic, producte de l’electricitat, i vull dir l’aigua que cal embassar en dipòsits, depurar, i conduir amb canonades als domicilis privats. Quan jo tenia pocs anys, al lloc o barri de La Torre, dins del terme municipal de València, que era sobretot un carrer o carretera per on passava el tramvia i pocs cotxes i camions, l’aigua que ens feia servei era la que venia per la séquia, tan clara que les dones hi podien rentar la roba blanca abans de deixar-la córrer a regar els camps, i també l’aigua que tréiem del pou amb poal i corriola o amb una bomba de ma cada matí per a rentar-nos la cara. D’aigua “corrent”, amb canonades i aixetes i dutxes, no n’hi havia en aquell barri que no era un llogaret perdut en la muntanya, sinó un carrer quasi urbà i amb tramvia. El consum líquid era curt i costava un esforç físic, la higiene corporal era més aviat laboriosa. Quant a la “llum”, és a dir l’electricitat, era un fet o fenomen incert, que se n’anava i tornava per raons misterioses i remotes, i a casa, aquesta llum eren les poques bombetes de watts molt escassos, no gaire diferents de les que va inventar Edison, que il·luminaven precàriament amb reflexos groguencs la tenebra interior. I un fogueret elèctric i un moble-ràdio com a únics electrodomèstics. Ara que ja tinc més anys, passe a Xodos uns dies de la segona quinzena d’agost, amb el Penyagolosa ocupant les finestres de casa, i rodejat de la més densa concentració de sociòlegs, filòsofs, professors de disciplines diverses, editors, traductors, poetes, periodistes i escriptors (bé, posem que un de cada espècie, com a màxim dos, però tots junts són molts), que es puga trobar en un poble on deuen passar l’any sencer no més de trenta habitants permanents. Se suposa que som lluny de les ciutats i de les àrees urbanes i de la costa on a les nits la llum artificial inunda fins el racó més petit i amagat. Se suposa que som en un poblet amagat en les profunditats de la muntanya remota. Però la llum, no la difusa i blanca de la lluna, quan n’hi ha, sinó un resplendor extens de color taronja, ocupa permanentment, tota la nit, totes les nits, l’horitzó que dibuixen les muntanyes. El resplendor, evidentment, no és de producció local: ve de molt més avall, de les comarques litorals a seixanta quilòmetres o més de distància d’ací, d’aquells espais urbans i suburbans on l’abundància de focus, fanals, làmpades i lampadaris públics o privats, és tan intensa i tan gran que es projecta, reflectida en el cel o en els núvols, fins a aquestes terres interiors i llunyanes.

Vist des d’un avió, en vol nocturn, l’espectacle d’aquestes concentracions de llums urbanes, industrials, litorals, és fascinant, escandalós, i sol ser considerat com a prova fefaent de dinamisme econòmic, de modernitat i de progrés històric. En les fotos que fan els satèl·lits, pareix que la importància de cada territori es mesura per la intensitat i extensió d’aquesta llum. És a dir, que n’estem tan contents i pagats, gastant excessos elèctrics inútils que costent tant de produir (València n’és un exemple universal: som els millors), gastant inútilment una energia que s’ha d’acabar, i no a fi que els vianants nocturns vegen per on caminen, sinó per pur balafiament i pura exhibició: per no res.  I per no res també, per cap benefici real apreciable, tota l’aigua que es gasta buidant i omplint piscines i arruixant gespa tendra i verda en una terra tan seca, i en milions i milions de banys i dutxes estivals en aquesta immensa imitació de Benidorm en què vol convertir-se un país tan eixut com el nostre. No sé si algun dia s’acabaran la llum i l’aigua: sé que mai n’hi haurà prou. Portarem petroli d’Alaska o de la Patagònia, portarem gas de Sibèria o del Sàhara, portarem aigua del Danubi o del Volga, i mai no serà suficient. Sempre hi haurà més hotels i més piscines per construir, més milers de fanals per encendre, més de tot, mai prou de res. I així passem l’estiu, aprofitant que no ha arribat encara la sequera final, i contemplant de nit el cel il·luminat que ens amaga la llum de les estrelles.

 

Joan F. Mira | Avui | 23/08/2008   Imprimir

Sobre la Xina i la història

 

Ara que s’acaben aquests jocs de Pequín o Beijing, ara que la Xina és protagonista no solament d’aquests dies d’estiu sinó d’aquests anys i qui sap si també d’aquest segle, potser ens hauríem d’aturar una mica a pensar en la història perenne d’aquell continent, o país o univers. A mi, dels molts llibres que he llegit sobre la Xina sense entendre’ls del tot, me n’han quedat algunes idees molt simples, unes imatges: que la Xina, per als seus governants, és el món, potser reflex del cel, que el poder ha de ser perfecte, que l’exterior és també l’inferior, i que tot això està permanentment amenaçat de destrucció, des de fora pels bàrbars, des de dins per la seua mateixa immensitat. Perquè la Xina de totes les dinasties de la història, la dels palaus imperials, la de la meticulosa estructura burocràtica, la dels guerrers enterrats en efígie d’argila amb el gran emperador, dels mandarins que no es tallen les ungles llarguíssimes, de la cultura subtil protegida per una muralla infinita, era el contrari exactament d’aquella Xina de les concessions als poders occidentals, dels senyors de la guerra, de les guerres de l’opi, de la descomposició.

I el pànic de la Xina, fins a l’horrible invasió japonesa, era, i és sempre, la seua pròpia desintegració, ja que quan un país o imperi tan singular com l’Imperi del Cel ha desenvolupat la doctrina de la pròpia eternitat, la desintegració és del tot inimaginable. Aquell no era l’imperi romà, ni el bizantí ni el turc, ni cap dels imperis moderns, era una obra compacta, definitiva i divina, que és allò que volgué restaurar Mao Zedong, a la seua manera i amb un doble objectiu: un d’origen modern i europeu, el poder de les masses, la revolució, i un d’origen antic, la unitat i la grandesa de la Xina. Però revolució i grandesa eren difícils de combinar durant molt de temps, el Gran Salt Endavant va ser la ruïna, la Revolució Cultural el desastre perfecte, i mentrestant a Europa milers i milers d’innocents llegien el Llibre Roig sense saber què llegien, els anomenats proxinesos seguien la versió més al·lucinada de l’ideal comunista, i el filòsof Jean-Paul Sartre, el del ser i el no res i la nàusea, venia exemplars de La Cause du Peuple als carrers de París sense saber què venia. 

Llavors, qui ho va entendre tot va ser el gran Deng Xiaoping: amb aquella careta innocent va comprendre que l’ordre, i no la revolució permanent, era la condició del retorn de la Xina a la grandesa passada, que la grandesa present no era una qüestió de doctrina, sinó d’indústries i d’empreses, que fer-se ric és bo, i que la multiplicació dels rics és l’única manera que els pobres deixen de ser pobres, amb gran escàndol dels maoistes europeus. I finalment i sobretot, va entendre que tot això només podia funcionar si la unitat de l’imperi era preservada per una nova forma de mandarinat: el Partit Comunista, per tant, no tindria ja com a missió arribar a la societat definida pel seu nom, sinó conservar la unitat del poder, evitar el perill permanent de descomposició.

Els resultats estan ben a la vista: l’homenet amb jaqueta botonada fins al coll deixà pas als empresaris amb corbata, a les minifaldes, i als especuladors immobiliaris, i la Xina, de nou, ha fet que el món sencer la mire amb la boca oberta de respecte, d’admiració o de por, com la mirava Marco Polo o els jesuïtes del segle XVII: a poc a poc, el món són ells, una altra vegada. Però, a banda d’aquestes poques idees elementals, jo no l’he entesa mai, la història de la Xina, i no per falta d’haver-ho intentat: després de cada lectura tots els noms, les èpoques i les dinasties, els segles i els emperadors, se’m fan un garbuix indestriable. Deu ser que els europeus només sabem interpretar la història suposadament nostra, que comença amb el paradís terrenal de la Bíblia, amb Egipte o amb la guerra de Troia i els grecs i els romans: una cosa complicada i estranya, que imaginem que comprenem perquè és o ens sembla pròxima. Però la Xina no l’entenem de cap manera, no sabem si és una civilització continental, un sol país extremadament gran, un imperi, una unitat eterna o un simple espai geogràfic. Ni sabem què representen per a ells els segles, si és que compten la història per segles, què són allà les èpoques o les dinasties, no recordem qui va primer, si els Sui els Tang o els Song, i quina és la diferència.

O potser que per a nosaltres tot Àsia és la matèria fosca de la història, com aquesta que diuen que forma el gruix de la matèria total de l’univers però no la veiem i no sabem què és. Àsia sencera amb l’Índia, la Xina i Mongòlia i Sibèria i Japó, l’Imperi del Cel i l’Imperi del Sol: com pot entrar tot això en cap visió conjunta de la història universal, ni tan sols de la curta història que en diem contemporània? I què duen pensar d’això que en diem Occident els mil tres-cents milions d’habitants de la Xina? Què som nosaltres per als milions de xinesos que ara mateix s’escampen pel planeta, des del cor de Manhattan fins a les costes d’Àfrica i fins als carrers de les nostres ciutats? Què som per a ells, a més de ser clients de restaurants i compradors de mercaderia barata?

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1262 | 19/08/2008   Imprimir

Som poca cosa

La pràctica dels meus diversos oficis d’escriptor requereix, de tant en tant, buscar i usar informacions sobre fets històrics, literaris, biogràfics, i altres referències que la memòria, almenys la meua, és del tot insuficient per emmagatzemar i recordar. D’altra banda, la meua habilitat electrònica és més aviat escassa, i la meua fe en la correcció de Wikipèdia i altres fonts aleatòries és també moderada o del tot inexistent. De manera que dispose, en la meua bilbioteca, d’un bon grapat de diccionaris, enciclopèdies de molts volums, i d’alguns patracols considerables que més d’una vegada em trauen del pou del dubte o em subministren el material que busque. Amb un d’aquests volums, anomenat The Timetables of History, que és una mena de calendari universal amb dates i noms i fets que van més o menys des del paleolítics fins el pontificat de Joan Pau II, unes vuit-centes pàgines en foli a quatre columnes i lletra menuda, m’entretinc de tant en tant per pura curiositat, per necessitat o per vici. No és la primera vegada que, en dies ociosos o, com ara mateix, en un matí de calor d’agost al meu estudi, passe una estona distreta buscant-hi ressonàncies domèstiques, o fent com feien aquells bons homes de la Renaixença: “Som gent honrada, som gent senzilla, / excursionistes del Rat Penat: / anem per pobles, anem per viles / buscant memòries del temps passat.” El volum en qüestió inclou aproximadament unes 22.500 referències, de manera que, per simple probabilitat elemental, ens haurien de tocar, als valencians, almenys un 1% o, més modestament, un raquític 0,5%, és a dir com a mínim entre cinquanta i cent noms, dates o fets. Sobretot si pensem en la nostra hipotètica glòria tardomedieval, o en allò de “paladins de l’art t’ofrenen / ses victòries gegantines”, que diu l’hime en la lletra oficial que va fer aprovar Joan Lerma a les Corts Valencianes. Doncs, no: al calendari universal no apareixen ni Sorolla ni Benlliure, ni Pinazo, ni cap altre gegant victoriós del gremi artístic. No sé si, en edicions més recents o futures, hi inclouran l’insigne constructor Calatrava. En l’apartat sonor, aquest poble de músics no ha aconseguit col·locar cap referència al mestre Rodrigo, al mestre Serrano ni al mestre Chapí, vés quina injustícia. És molt més greu, i més incomprensible, que en la columna de les lletres no hi figuren ni Joanot Martorell ni Ausiàs Marc, que aquests sí que mereixen un bon lloc. Què hi farem. Tampoc no apareix, en les ciències, el professor Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, i científic oficial del règim PSOE i del règim PP.

Observant amb deteniment la columna militar i política, localitze l’any 1213, data d’accés al tron del King James I of Aragon, i això és tot en matèria de reis que considerem nostres, o de dates històriques que hem pogut protagonitzar o patir. Per fortuna, si és que això és una fortuna, vist l’ús barroer que se n’ha fet i se’n fa, gràcies a l’església romana un compatriota nostre hi apareix amb mitja dotzena d’entrades o referències. Es tracta del nostre papa exemplar, òbviament, Alexandre VI Borja (Borgia, és clar), present en diversos tractes i vicissituds que sí que afecten la història d’Europa, i a través dels seus fills Lucrècia i Cèsar. I apareix, una única vegada, el nom de València: associat a la creació de la Universitat, l’any 1500, vés per on. Busque Vives, ja amb poques esperances, i resulta que sí que figura en el gran Calendari de la Història. Però no en la columna “Filosofia” etc., sinó en la de “Vida quotidiana”, l’any 1535, quan va publicar De sublevatione pauperum, demanant als poders públics ajuda per als pobres, recorda el llibre gros. Aquesta és l’única obra d’autor valencià que pareix que té interés universal, i no diré que no siga simptomàtic. Potser perquè els pobres de la història som nosaltres, amb fantasies públiques de rics, i no hi ha poders públics que ens ajuden. Això, en tot cas, és el que som al món, i ben mirat és poca cosa. No és estrany, doncs, que els nostres governants ens vulguen fer entrar al llibre gros amb curses de naus i de cotxes.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014)
 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS