Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 665 | 27/03/2014   Imprimir

El programa de Jules Roy

El senyor Jules Roy, immens escriptor nascut a Algèria allà a l’any 1907, era fill adulterí d’una mare casada, de família de colons propietaris, i d’un pare mestre rural solter que s’avorria per aquelles contrades. L’adolescent Jules va ser uns anys seminarista a Alger, i després aviador militar, amic de Saint-Exupéry, pilot de guerra que bombardejava resignadament la conca del Ruhr, i després oficial dimissionari de l’exèrcit de França. S’instal·là a Vézelay, al costat de la basílica romànica dedicada a la Magdalena, i des d’allà durant moltíssims anys observava els pelegrins, tenia llargues converses amb el pare prior, i va escriure llibres d’alta categoria narrativa que ací, com sol passar, no és fàcil trobar a les llibreries. Poc abans de morir-se, a noranta-dos anys, va escriure una Lettre à Dieu, amb el propòsit de portar-li-la en mà, i el resultat és un volum que conté algunes de les pàgines més belles de prosa francesa que he llegit en molt de temps, i que he rellegit fa pocs dies. Entre visita i visita a l’hospital, injeccions, esforços per passejar encara per l’antic cementeri monàstic, “llaurat en temps de la Revolució”, entre misèria i misèria, i entre records de la infantesa colonial i records dels bombardeigs nocturns, és capaç de definir-se així: “No em suporte a mi mateix, ingrat, maldient, poc amable, mai afalagador, exigint la perfecció en totes les coses, sobretot en l’escriptura, sobre la qual ha caigut una plaga d’amateurs que creuen que n’hi ha prou de sostindre una ploma per a ser escriptor, però no, amiguets meus, cal ser molt de temps novici, fer les classes corresponents, aprendre a suprimir tota paraula inútil quan un mateix és l’inútil, expulsar els adjectius paràsits, les paraules que no volen dir res, les repeticions, tant els amphigouris (cosa que tampoc vol dir res) com els poc més o menys, fins en l’amor, fins en l’estupidesa, i sobretot fugir dels imbècils. Llavors, em direu, què és el que en queda? No gran cosa”. En escrivint aquestes ratlles, Jules Roy degué pensar que, després d’això, ja tenia tot el dret a morir-se, i acabà el llibre: “Tingueu pietat, Déu meu, si és que existiu, d’aquest vell desemparat”. L’home que escrivia aquestes coses a noranta-dos anys, mereix molt més que respecte: mereix ser convertit en programa. El programa que no segueixen i no seguiran mai la major part dels nostres escriptors.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1554 | 25/03/2014   Imprimir

Paraula de Coromines

Això va ser que el senyor Jorge Semprún, llavors ministre de Cultura amb Felipe González, va donar al filòleg un premi espanyol, crec que de “las letras” o cosa semblant, i el filòleg va dir que no acceptava l’honor oficial però que li enviaren els diners, que li feien molta falta per als seus projectes i treballs. Hi hagué una mica de rebombori, i el savi potser va pensar que volia explicar-se, o simplement que tenia ganes de parlar. Degué ser per això que un matí jo vaig despenjar el telèfon i a l’altre extrem del fil una veu molt profunda va dir “Sóc en Joan Coromines”. Em digué que volia una entrevista llarga per al setmanari El Temps, i que la condició era que havia de fer-li-la jo, i que vinguera amb mi Eliseu Climent. Però allò no va ser una entrevista, va ser tot un dia del matí a la vesprada, potser més de deu hores de parlar, amb un dinar frugal com a descans, a penes una mica de verdura, que devia ser el seu aliment habitual. El savi tenia 84 anys, i em va dir: “Ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre.”

En altre temps, explicava, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolate i anava treballant i rosegant, hores i hores. Passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure’s de la taula. L’any 1990, quan jo el vaig visitar, cap institució pública no li havia facilitat recursos ni auxiliars suficients. Amb una medalla i algun discurs de lloança, pensaven que ja havien fet prou. Podia passar de l’aire i de la pensió de jubilat de Chicago, i gràcies. Si no, podia morir-se de gana. Deixem-ho córrer. Vam parlar de tantes coses que no cabien en les cintes que vaig enregistrar, ni encara menys en els fulls que vaig escriure. Vam parlar de la vida i de la mort, de l’amor, de la ciència, de les llengües, del país, dels seus pares i de la seua infantesa i joventut, de la Guerra Civil, d’Amèrica i de Barcelona. I vam parlar dels valencians, que ell estimava tant. El savi no tenia manies en matèria de variants de l’idioma, de les paraules antigues i legítimes, de les formes verbals, de tot això que encara provoca tants recels, que jo mateix tinc sovint ocasió de comprovar. Com si la unitat de la llengua fóra només digna i possible considerant subordinades i dialectals les formes que no són “barcelonines” o a tot estirar “orientals”.

Però no cal patir, perquè una llengua en tots els territoris de la qual els dies de la setmana es diuen dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge, és amb certesa una llengua sola, i no dos ni una i mitja. I si en tot el territori les parts visibles del cos són cap, orelles, ulls, galtes, nas, front, llavis, coll, pit, esquena, cul, cames, cuixes, genolls, peus, dits i ungles, exactament així i sense cap divergència apreciable, aquesta llengua apareix perfectament definida i unitària. I si a més en cada poble i comarca són presents formes tan curioses de la flexió verbal com puc, pots, pot, veig, dic, tinc, duc, etc., i tan singulars com vaig anar i vam pujar, llavors l’especial unitat i distinció d’aquesta llengua és fins i tot prodigiosa. Seria difícil trobar cap altre idioma on el vocabulari bàsic (parts del cos, casa, porta, finestra, terra i cel, pujar i baixar, anar i tornar, amunt i avall, davant, darrere etc.: les coses i els moviments elementals) fóra tan unificat com en el nostre. Ni cap altra llengua on formes molt peculiars i distintives de la morfologia foren tan uniformement presents en qualsevol variant, dialecte i racó.

Dit això, els valencians escriurem i direm puge i baixe, anara i tornara, meua i teua, llonja, rellonge, llanda i almorzar sense que per això el nostre català siga menys “pur” ni menys antic, ni menys elegant, urbà, literari i autèntic. Joan Coromines, explicant la forma llonja enfront o al costat de llotja, afegia: “En el País Valencià i Mallorca la forma llonja no sols és legítima, sinó que no crec que ningú hagi pensat a blasmar-ne l’ús”. S’equivocava: molts valencians l’hem blasmat tant, que hem arribat a pensar –falsament– que l’única forma bona era llotja, i que l’altra era un banal castellanisme. I resulta que almorzar està documentat abans que esmorzar, i així de tantes ignoràncies nostres i dels altres, i d’alguns (només alguns) atacs feroços al Diccionari de l’AVL. Perquè alguns són sovint més papistes que el papa de Roma, a més de voler ser –cosa impossible– més unitaris i patriotes que el savi Joan Coromines.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 21/03/2014   Imprimir

No va ser el 1714

Vam presentar a València, fa pocs dies, la nova edició del llibre de Josep-Lluís Carod-Rovira, que porta el títol brevíssim de 2014, sumari de tot el contingut. Hi vaig parlar jo mateix, que més o menys presidia l’acte, i vaig explicar que estava ben d’acord amb les idees del llibre, però que hi havia una data inacceptable i falsa. Carod em mirà irònic i alarmat, jo vaig obrir el llibre en una pàgina que començava un capítol, i en vaig llegir les primeres ratlles: “El 2014 farà tres segles de l’inici del procés d’uniformització dels territoris de l’actual estat d’Espanya.” No senyor, que vaig afegir: aquest inici va ser l’any 1707. El 29 de juny d’aquell any, en efecte, al palau del Buen Retiro, Felip V de Borbó firmava el document que declarava mort, assassinat, el regne o país dels valencians. Suprimit a tots els efectes, incorporat, també a tots els efectes, al Regne de Castella.

Un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, institucions, tribunals, administració, moneda, etc., i en definitiva la reducció a l’“uso, forma y práctica de gobierno” d’un altre país. Imposició, mudança i reducció, per la força de les armes. I per afegir destrucció a destrucció, ni tan sols el dret civil valencià va ser restaurat, ni en tot ni en part, a diferència de Catalunya, i també d’Aragó: fins i tot la vida privada dels valencians, inclosos els matrimonis o els testaments, hauria de seguir aquella “imposición y mudanza de costumbres”. Quant a la llengua, des del principi es va imposar de manera directa i explícita l’idioma de les noves lleis i dels nous governants, des del capità general fins a l’últim dels escrivents municipals. A la ciutat de València, els Manuals de Consells i els Qüerns (quaderns) de Provisions van ser substituïts ja l’agost del 1707 per Libros Capitulares i Libros de Instrumentos, no cal dir sobre quin model i en quin idioma.

I el fet va ser general: el professor Brauli Montoya em va fer arribar unes Instrucciones de la Real Chancillería, del 7 de setembre del 1707, on “Don Phelipe, por la gracia de Dios Rey de Castilla... a vos, qualesquiera nuestros jueces y justicias de todas las ciudades, villas y lugares de nuestro Reyno de Valencia... sabed que... a consulta de nuestro Consejo de Castilla, fue acordado lo siguiente... Mandará convocar los notarios que huviere en dicho pueblo... Y (després d’excloure els que no han acreditat fidelitat borbònica) les advertirá han de actuar en adelante en lengua castellana y que, para su más fácil instrucción, se está imprimiendo un libro que se llama Melgarejo de escritura y que le hallarán impreso todo este mes a muy moderado precio...” El Melgarejo, aquesta és la qüestió. I encara és la qüestió tres-cents anys després. El Melgarejo, i Castella i les lleis de Castella: Instrucción d’11 de gener del 1708: “En conformidad de la unión hecha de este Reyno al de Castilla, todos los que administran justicia en las ciudades, villas y lugares de él, arreglándose al estilo de Castilla, no han de usar en adelante los nombres antiguos de Justicia, Jurados en Cap, Bayles y otros a este modo sino es que deven intitularse, como en Castilla, Corregidores, Alcaldes mayores o Alcaldes ordinarios”, etcètera. Ni podran reunir-se en consells o juntes de veïns “porque estas... estan prohibidas severamente por las leyes de Castilla”.

A partir del 1707, per tant, no del 1714, el País Valencià va ser considerat i tractat, a consciència, com una mena de desert polític, privat de qualsevol dret, tal com anunciava el duc de Berwick als Electes dels Estaments, només entrar a València: “Este Reyno ha sido rebelde a Su Magestad y ha sido conquistado,... y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante”. Així, i allí, començà el “procés d’uniformització dels territoris de l’actual estat d’Espanya” de què parla Carod. Els valencians ja no tenien ni lleis pròpies ni drets, i en endavant, a efectes legals i jurídics, ja no serien ni tan sols valencians. Quant als “privilegios” que les successives majestats borbòniques, les repúbliques, les dictadures o les democràcies ens han volgut “concedir”, més val no pensar-hi.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 664 | 20/03/2014   Imprimir

El contingut d'un pèl

Ho dec haver contat més d’una vegada en papers públics, i és una història certa. Això era, doncs, que discutien dues senyores d’allò que sol discutir-se tan sovint a València o en alguna població dels voltants. Discutien en presència dels marits, i la qüestió era, òbviament, si el valencià és català o no, i totes aquestes coses eternes i patètiques. És una història exemplar, no apta per a pàrvuls, però magnífica per a il·lustrar alguns segments de la cultura popular i del debat d’idees. La senyora que mantenia la posició diguem-ne il·lustrada, raonable i ajustada al consens acadèmic universal, al·legava entre altres arguments una certa bibliografia de base per a la seua tesi, i el marit la defensava amb raonaments de solidesa cultural. Llavors el marit de l’altra digué allò, propi d’alguns versos insignes d’Estellés, i digne d’entrar en el patrimoni del folklore: “Té més cultura la meua dona en un pèl de la figa que la teua en tots els llibres que ha llegit”. Argument final, definitiu, inapel·lable. Aquesta és la qüestió profunda, el tema, l’arrel del problema: el contingut d’un pèl. Insoluble, per tant: els antagonistes no s’oposen en el mateix camp, on els arguments tenen un pes en la mateixa escala. Ací no: en un costat hi ha els pèls, i potser alguns altres punts superficials o interns de l’anatomia, i hi ha “els llibres” en l’altre. Se suposa que quan un país civilitzat pateix conflictes, divisions i polèmiques (és a dir, pràcticament sempre: el conflicte forma part de la vida), es plantegen com a confrontació d’unes raons enfront d’unes altres, arguments contra arguments, idees enfront d’idees. O almenys que es respecta el terreny de la raó com a camp neutral. Se suposa, amb optimisme, que hauria de ser així. Bé, doncs, al País Valencià, això no passa sempre, i sembla que ni tan sols se suposa. Aquest deu ser l’únic territori de l’Europa Occidental on una part notable i cridanera de la població, amb els partits polítics que la representen, amb els seus òrgans de premsa, amb la dreta institucional i el seu govern, quan senten paraules com “ciència”, “universitat”, “cultura” o “llibres”, automàticament es col·loquen en posició de combat, trauen la porra i carreguen contra l’enemic. L’únic país on, institucionalment (institucionalment: aquesta és la “cosa rara”, la diferència), hi ha temes en els quals determinats pèls hirsuts tenen més crèdit que tota la bibliografia universal.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1553 | 18/03/2014   Imprimir

Sobre la pàtria i la nació

Pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, han estat termes usats i abusats, confosos i confusos, barrejats i emprats sense distincions, i no veig quina solució puga tindre, a hores d’ara, si no és prendre-ho amb paciència i, en tot cas, avisar abans de gastar-los. I sobretot donar-los algun contingut positiu, constructiu i civil. De tant en tant (tal com he fet fa alguns dies, vista l’agitació amb què es mou ara mateix el tema, que d’altra banda no ha deixat mai de ser vivament actual) torne a fullejar un llibre que vaig llegir fa quinze anys, i sobre el qual llavors ja vaig escriure una mica. Un llibre de títol ben suggeridor, Per amore della patria, l’autor del qual és professor d’història de la filosofia a Ferrara. El llibre del professor de Ferrara porta com a subtítol Patriotismo e nazionalismo nella storia, i simplifica la qüestió d’una manera perfectament filosòfica: fent definicions a priori, afirmant què és bo i què és dolent, i aplicant després les definicions i afirmacions elegides. De manera que el patriotisme és una virtut útil i necessària, i el nacionalisme és un vici nefast i destructiu.

La pàtria, doncs, seria cosa cívica i admirable, la res publica, la comunitat de ciutadans iguals i lliures, i la nació és un monstre intolerant, homogeni, excloent i tancat.  Em sembla molt bé fer les distincions que cal entre els aspectes positius i negatius del mateix fenomen (perquè el fenomen és el mateix, amb la doble cara que tenen sempre els processos històrics, els sistemes socials, i la vida mateixa dels pobles i societats), però és ingenu pensar que per atribuir-los noms diferents la realitat històrica i present, i la futura, seran també diferents: si el Partit Nacionalista Escocès, per exemple, es diguera Partit Patriota Escocès, seria més virtuós, cívic i admirable? I si el Front National de Le Pen es diguera Front Patriotique, vol dir que seria molt progressista i democràtic? Ací, com passa tan sovint, els noms no fan la cosa, i a més són intercanviables. El llibre del professor Viroli està ben farcit de citacions, reflexions i sermons morals per afirmar que la gent d’esquerra, marxistes o no, els progressistes i els liberals en el bon sentit de la paraula, han fet molt mal fet d’oblidar el patriotisme. Que el patriotisme era el sentit cívic i l’amor a la llibertat, la pàtria era la república, i tot això ho hem deixat en mans de la dreta, que era nacionalista, retrògrada, ètnica i cavernària. I que per culpa d’això la dreta ha arribat a destruir les pàtries confonent-les intolerablement amb les nacions, i ha desacreditat el patriotisme posant-lo en el mateix cabàs que el nacionalisme.

No ho tinc tan clar, ni de prop ni de lluny, i no m’hi faria tan fort en les interpretacions o aplicacions d’uns termes d’ús intercanviable i arbitrari (els termes, no l’ètica ni la ideologia). De fet, els nacionalismes europeus, i no europeus, històrics i presents, des de bon principi han emprat el llenguatge del patriotisme, i no veig com la terminologia puga alterar retrospectivament la història. Els cubans revolucionaris cantaven “Patria o muerte es mi destino”, que són paraules dignes de l’Himno de la Legión, però també a mi l’educació franquista em parlava molt més de la patria que de la nación. I si és veritat que el bàndol feixista i clerical es deia  “nacional”, també és cert que a les casernes de la Guàrdia Civil posa “Todo por la patria” i no “Todo por la nación”. Al segle passat, els carlistes lluitaven “por Dios, la Patria y el Rey”, i els “liberals” es deien alhora “patriotes” i “nacionals”.

Tampoc no són tan diferents, si bé es mira, els “morts pour la patrie” de qualsevol poblet francès, dels “caídos por Dios y por la patria” dels monuments espanyols. O de qualsevol altra pàtria o nació. A mi, però, em fa l’efecte que si una certa esquerra intel·lectual deixà en mans de la dreta l’amor de la pàtria i la dignitat del patriotisme, és perquè també havia deixat en les mateixes mans la nació, la nacionalitat i el nacionalisme. I si la pàtria és l’espai substancial de la responsabilitat civil i política, si el  patriotisme  ha de ser sobretot una responsabilitat moral comuna i compartida, benvingudes sien aquestes antigues novetats: ací, els qui ens diem, o ens diuen, aproximadament nacionalistes (“nacionalistes catalans”, o “valencians nacionalistes”, per exemple) fa ja molts anys que pensem i practiquem exactament això. Si l’amor a la pàtria és –i sí que ho és– “l’amore della libertà comune”, demanem ser comptats en la nòmina dels patriotes.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 663 | 13/03/2014   Imprimir

Una qüestió de fe

No sé dir Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle XIX, i alguns filòsofs francesos a finals del XX. En tot cas, si va morir quan deien els filòsofs, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà gaire afectada. És cert que infinitat de persones amb estudis, científics i lletrats, i els seus lectors, van decidir fa temps que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa. I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema. No cal ser seminarista islàmic, talib o semblant, per a saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra exterior per a purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts voluntaris. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema de pobres i rics, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure, és una qüestió de fe. I els diners els posa qui els té: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars, tecnologia, teologia: aquest és, de moment, el motor de la història. És bo de tenir-ho present, aquests dies que recordem l’horrible atemptat de fa deu anys a Madrid.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1552 | 11/03/2014   Imprimir

Intel·lectuals, cultura, 2

Primera part d'aquest article

Recordem que activitats o fets que designem com a “art” o “literatura”, “esperit crític”, o fins i tot “pensament” també tenen el sentit que ara tenen només des de finals de segle XVIII, i no per simple coincidència. L’art, originalment, és el coneixement pràctic –la tékhne dels grecs– que hom necessita, aprèn i aplica per fer sabates, escultures, vestits o pintures, o per curar un malalt, combinar medecines a l’oficina de l’apotecari, o defensar un client en un procés: art eren les diverses ocupacions i agrupacions dels artistes, és a dir, dels gremis professionals. Però el mateix mot o concepte ha acabat convertint-se en un atribut superior imprecís, d’un indefinible, reductiu i enlairat ordre “estètic” i ontològic (tal pintura, tal música, és art, o no és art, segons qui li aplique un concepte o un altre, i sovint no se sap bé per què...), i en el conjunt de processos i productes que posseeixen aquesta qualitat impalpable (segons el diccionari Larousse, “art”  és una activitat “espiritual”, per oposició a activitat manual: és a dir, el contrari d’allò que havia significat sempre...). I no deixa de ser un petit misteri de la selecció artificial de les espècies el fet que les “belles arts”, en escoles o en museus amb tal nom, excloguen regularment la música, la poesia o la novel·la, després d’haver exclòs com a simples arts la medicina, la fusteria o l’oratòria judicial.

I literatura (activitat “intel·lectual” per excel·lència) és un altre neologisme “culte” amb pocs segles de vida, que, en definitiva, deriva de literat o lletrat, que originalment volia dir “aquell que sap de lletra”, és a dir, “que practica acceptablement bé la lectura i l’escriptura”. Aquest és el modestíssim origen de paraules tan solemnes, i qui no repasse una miqueta l’evolució semàntica d’aquesta sèrie de mots, és a dir, la història social dels conceptes, pot pensar que són eterns, quan tenen a penes poc més d’un segle o de dos. No sembla, però, que els “intel·lectuals” (?) romans o renaixentistes patiren greus restriccions per no poder parlar d’art, cultura o literatura (amb aquests mots), tal com fan incessantment els nostres contemporanis. De passada: la “cultura”, en sentit modern-contemporani, va associada al poder (el que siga: polític, institucional, acadèmies, classe “alta”...), i “culte” vol dir persona amb capacitat de cultivar-se, de cultivar l’esperit (no el cos...) amb l’exercici de la intel·ligència... Vol dir pertanyent a l’elit (elit=electe, selecte, seleccionat): que està per damunt de la massa, del poble (què en pensaven els membres d’aquella Assemblea d’Intel·lectuals dels anys 70?). I els qui practiquen o posseeixen cultura d’elit, “alta”, són per definició els intel·lectuals? El vocabulari és sospitós, la substància dels mots és mínima...

I tanmateix en parlem, de l’art i de la literatura (i de la cultura humana, o de la “cultura contemporània” o la “cultura catalana”!), com si foren substàncies amb realitat ontològica pròpia, no categories mentals més o menys arbitràriament construïdes. Com si foren éssers orgànics i autònoms que viuen, creixen, moren, tenen tendències i gairebé voluntat: parlem de la crisi de la poesia o del teatre, de la vitalitat de la literatura, de la mort de la novel·la, de les tendències de la pintura, dels camins de l’art, o afirmem que la cultura està malalta o és vigorosa o saludable o exsangüe. En parlem d’una manera i amb un sentit que un “culte” del Renaixement, en tantes coses tan pròxims a nosaltres, no hauria pogut “encara” entendre de cap manera, i certament no de la nostra manera: per a ell existien les pintures i les escultures, els cànons de bellesa de l’arquitectura en tant que eren model i norma per a la construcció, però “encara” no existia l’art. Existien la gramàtica, la retòrica i la poètica com a entrenament i com a conjunt normatiu, i existien les obres dels autors antics i moderns i els comentaris sobre aquests autors i obres, però no existia la literatura. Existien els teòlegs, els filòsofs, els juristes, els astrònoms, els matemàtics (existien Montaigne, Descartes, Pascal, o Bacon o Hobbes, o Gracián...), però no existien els “intel·lectuals”. I no fa l’efecte que llavors ho trobaren a faltar. La pregunta és: per què els hem “inventat” o “descobert” nosaltres, fa poc més d’un segle? Pregunta assassina: hem “creat” una categoria buida, i per tant de contingut inexistent...? La resposta, a gust del consumidor.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 662 | 06/03/2014   Imprimir

Sobre Venus i Lucreci

Lucreci va ser un hereu perfecte del pensament dels atomistes i materialistes grecs en qüestions de cosmologia, dels epicuris en matèria de moral i d’estil de vida, i el seu llarguíssim poema, De rerum natura, és sens dubte l’intent més agosarat d’explicar justament quina és “la naturalesa de les coses”, és a dir, el sentit de tot plegat. No és poca cosa, voler despullar el lector de tota il·lusió i de tota falsa creença per a posar-lo de cara a l’espectacle sublim i terrible, però alhora seré i alliberador, de les veritats últimes de la natura: el joc etern dels àtoms, el fons neutre de l’ésser que no porta plaer ni dolor, les aparences efímeres de la individualitat: el lector modern trobarà en Lucreci un company de viatge poètic, visionari, prodigiosament lúcid. I espere que el llibre recent del meu amic Martí Domínguez, El somni de Lucreci, que he llegit amb tant de plaer com de curiositat, servisca per a estimular l’interés pel gran “filòsof natural”, tan sovint oblidat. Començant per aquests versos inicials de l’himne a Venus, que he intentat traduir amb una mica d’esforç i d’ajut del diccionari: “Mare dels Enèades, goig dels déus i dels homes, / Venus nutrícia, que, sota els estels tremolosos del cel, pobles el mar ple de naus i la terra fecunda: / per tu, en efecte, és concebuda tota espècie dels éssers vivents i quan naix ja veu la llum del sol. / Davant de tu, deessa, fugen els vents, i fugen els núvols del cel quan arribes; / per tu la terra creadora / fa créixer flors delicades, fa que somriga la plana del mar...”. No està gens malament per a un autor rigorosament materialista (com si Martí Domínguez haguera començat el seu llibre amb un himne piadós a la Mare de Déu) i per al qual, si els déus existeixen, ho fan en un món tan remot que no cal que ens n’ocupem, ja que ells no s’ocupen de nosaltres: “Tota mena o natura de déus cal que, per ella mateixa, / fruïsca d’un temps sense mort, amb pau profunda, / allunyada dels nostres problemes, a llarga distància, / ja que ella està lliure de tots els dolors, lliure de tots els perills: / senyora dels propis poders, no li fem gens de falta...”. I conclou amb aquest prec a Venus: “Concedeix-me, deessa, un atractiu etern a les meues paraules”. Prec que ha sigut escoltat, tal com demanava Lucreci.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1551 | 04/03/2014   Imprimir

Intel·lectuals, cultura, 1

Què significa “intel·lectual”, què significa “cultura”, i més en aquest temps quan sembla que tot és incert i tot, suposadament, es troba en crisi? És possible, almenys és possible, que la paraula haja fet la cosa. I en tot cas, és ben probable que l’ús de la paraula haja desenvolupat la consciència de la cosa: ara –almenys això és cert–, tothom, per exemple, sap que “la cultura” existeix, i que a més a més és molt important: tant important que, sense saber què és, se’n parla cada dia, fins i tot quan es tracta de l’impost sobre el valor afegit! Tothom sap també (o creu que sap!) què és un intel·lectual, el valor que té per a la societat i per al seu país, la importància que tenia i que ja no té, el paper que se li “hauria” de reconèixer, etc. Però què és allò que tothom “sap” realment? Anem a la “cultura”, que és la mare dels ous, sense oblidar un fet fonamental: que només podem parlar “ara” de cultura de la manera –de les moltes maneres– com en parlem, perquè en un moment determinant del segle XVIII europeu hom (qui?, qui tenia poder, com sempre, però quin poder...?) va carregar de continguts i referents nous una paraula llatina que abans no els tenia: cultura només volia dir “cultiu”, com en agri-cultura. I recordem que per a l’Oxford Dictionary, la paraula “intel·lectual” significa sobretot enlightened, il·lustrat, idea que ve igualment del segle XVIII. Sembla bastant sorprenent que la historicitat –la semàntica i els segles– d’un terme que ara veiem com a necessari i “etern” depenga d’un temps i d’un lloc molt concrets, però és així. Perquè “cultura” –Kultur– és sobretot un invent dels il·lustrats alemanys, de Herder en primer lloc, recollit i elaborat per la filosofia idealista del segle següent. La qual, d’altra banda, estén i aplica veloçment l’invent i, animada per la transcendència de tan substanciosa troballa, arriba a propugnar l’“Estat de cultura” –Kulturstaat– com a màxim expressió de l’esperit o de la història humana: la cultura (que algunes dècades abans era impronunciable, no “existia”), va quedar convertida en missió i manifestació més alta del poder! I això en un país concret, Alemanya, on els científics, pensadors, escriptors, polítics (tots amb una educació superior clàssica i sòlida...) es veien com a encarnació de l’estadi superior de la civilització: com l’Estat-cultura!

Però l’“invent” de la cultura –paraula més que concepte– amb filòsofs hegelians o sense, es va escampar ell mateix de manera rapidíssima, i al llarg del segle XIX i, més encara, al llarg del XX ha ocupat tota l’extensió terminològica ocupable, que és molta, i una part de la que hauria semblat lògicament impossible d’ocupar: ¿quin il·lustrat del segle XVIII, quin filòsof idealista del segle XIX, hauria pogut concebre una “cultura d’empresa” o una “cultura de partit”, i tantes altres aplicacions del terme “cultura” (cases de cultura, ministeris i conselleries de cultura, cultura popular, cultura física...), que fa només un segle i mig eren impensables...? Però fa un segle i mig era pensable definir algú, o definir-se, com a “intel·lectual”? Concepte o terme que, tal com sap tothom, només començà a circular a propòsit de l’afer Dreyfus i del cèlebre “J’accuse” de Zola. Tanmateix, és llavors, al llarg del segle XIX, quan els que ara definiríem com a “intel·lectuals” (filòsofs, escriptors, “pensadors”, historiadors... i també músics com Wagner o Verdi) apareixen com a expressió, veu, encarnació, de la seua cultura nacional, del seu país, del seu poble: el “geni” nacional (una altre mot o concepte arbitrari) va ser definit sobretot pels creadors de cultura i de pensament... “nacionals”: i què vol dir ací nacional? Ah: el que vulguem... Tornem, doncs, al principi: fet i fet, abans d’emprar el mot “cultura” amb aquest sentit modern, ningú no en parlava, de la cosa: ni de cultura grega, ni de la cultura francesa, ni de la cultura com a realitat o concepte, ni de res amb l’adjectiu “cultural”. I quant als intel·lectuals, ningú no hi pensava, ni amb aquest terme ni amb cap altre d’equivalent: i ningú, simplement, no podia parlar d’intel·lectuals... “nacionals” o no! Llavors, és que la “cosa” no existia, o eren tan obtusos i tan curts de vista que no la veien? O vol dir que nosaltres la veiem només perquè algú li va posar un nom? Són preguntes absolutament crucials, però de molt difícil resposta, sobre les quals es podrien escriure una pila de pàgines.

Continuació...

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS