Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 26 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 603 | 27/09/2012   Imprimir

“Sont-ils si nuls?”

La coberta de la segona setmana de setembre és tota ocupada per una foto del govern francés en ple, inclosos els secretaris d’Estat, que allà són com ministres, i al centre el president François Hollande, amb el primer ministre Ayrault a la dreta i el d’Assumptes Exteriors a l’esquerra, el veterà Laurent Fabius. Normal: el setmanari, Le Nouvel Observateur, és i ha estat sempre (sota la direcció del grandíssim Jean Daniel, que amb noranta anys ben repicats hi continua publicant editorials insuperables) un portaveu exemplar del pensament d’esquerra, i un suport permanent i fidel del Partit Socialista. No és tan normal, però, el titular que il·lustra amb lletres grosses la foto del govern: “Sont-ils si nuls?”. És a dir: són realment tan inútils? La resposta, en les pàgines interiors, és que no, que són lents, indecisos, de vegades contradictoris i confusos, però que no són tan ineptes. Ara bé, allò que resulta simptomàtic no és la resposta –previsible–, sinó la pregunta escandalosa. I aquesta és la qüestió crucial, el fonament del dubte, no a França només, sinó a Europa sencera: estan els polítics d’Europa (els que governen ara, els que governaven fa pocs anys o pocs mesos, els que volen tornar a governar) a l’altura dels temps tan dramàtics, al nivell que exigeixen els dubtes, les crisis, les pors, la profunda inquietud de la gent, l’economia, l’ètica, i les virtuts necessàries de la fe i l’esperança? La resposta, dissortadament, és no: són polítics petits, polítics de partit, limitats, burocràtics, sense gens de grandesa i sense grans idees: són polítics mediocres, de vista curta, inútils per a guiar-nos en la boira, nuls per a conduir-nos al futur. S’acabaren fa temps els De Gaulle, Jean Monnet, Adenauer, De Gasperi, i també els Willy Brandt, Helmut Kohl, Mitterrand, Berlinguer, Aldo Moro i, més prop de nosaltres, es jubilaren Jordi Pujol i Felipe González (els únics “homes d’estat” que, segons Giorgio Napolitano –dels molt pocs que conserven una certa grandesa–, va produir la transició democràtica espanyola), i només queda, a tot arreu, una grisor funcionarial de negociadors de despatx, de cosidors de pegats i pedaços, de discutidors de detalls que ignoren la substància. “Sont-ils si nuls?

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1476 | 25/09/2012   Imprimir

Un bon dia

Sóc bastant reticent –cada vegada més– a participar en cerimònies públiques, rituals commemoratius, actes multitudinaris, desfilades, i altres situacions equivalents, sobretot si em toca fer algun mínim paper protagonista, com ara aguantar una pancarta, cosa que, ara que solen ser de plàstic gruixut i pesant, al cap d’una estona em produeix un dolor intens al coll i als muscles. Alguna excepció he de fer, de tant en tant, per convicció civil o per plaer, o pel gust d’observar des de dins o de prop. Com ara el passat 11 de Setembre, a Barcelona, on hi hagué festa grossa, sucosa i alegre. Començant de matí, quan en agradable companyia vam dipositar corones d’Òmnium Cultural, d’Acció Cultural del País Valencià i d’Obra Cultural Balear als peus del monument al senyor Rafael Casanova. Les músiques de tres himnes les posà un grup admirable de joves dolçainers, valencians residents a Barcelona. Després, per manera de passar patriòticament el matí, vam caminar fins al Fossar de les Moreres, convertit aquell dia en una activa exhibició multicolor de tota la varietat imaginable de partits, partidets, grups i grupets, entitats o moviments, competint en eslògans radicals, consignes virulentes, i altres mostres escrites, cartells, crits i senyeres variades, tots feroçment en contra dels mercats, dels rics, dels bancs, dels explotadors, d’Espanya, del patriarcat, de les retallades, i fins i tot de la senyora Merkel i de l’euro. I tots, òbviament, a favor d’una independència immediata, sense preàmbuls ni negociacions. Una petita esquadra de la Coronela amb uniformes d’època, va fer un jurament solemne, en nom de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Un gran cartell proclamava un eslògan o idea, “El jovent seguem arran”, tan misteriós com suggeridor: no vaig poder aclarir què hi volen expressar. Després, per reposar el cos, vam fer un cafè en una placeta contigua, per on passaven contínuament joves, adults, famílies senceres i persones d’edat venerable, a retre homenatge als herois del Fossar: un ritual poc solemne, vist l’aldarull permanent. Per reposar l’esperit, vam seure una estona en un banc de Santa Maria del Mar, que és una de les més altes meravelles del gòtic català, i de tota l’arquitectura medieval europea: pocs espais com aquest s’acosten tan de prop a la perfecció. Haver produït una església com aquesta, o un edifici com la Llotja (o Llonja: cf. Joan Coromines) de València, ja hauria de donar dret a tindre un estat propi.

Cap a la una, vaig assistir a l’acte públic de l’Institut d’Estudis Catalans, al pati de la Casa de Convalescència, on vam escoltar músiques barroques i l’Oració Patriòtica (aquest era el nom al programa) del meu amic Salvador Cardús, segons el qual, i jo hi estic d’acord, la independència és gairebé un deure moral. Vam dinar en un restaurant clàssic i popular, al costat del Mercat de la Concepció, i en alçar-nos de taula el carrer d’Aragó era ja ple de gom a gom d’autobusos aparcats de dos en dos, i d’un riu de gent que acudia cap al passeig de Gràcia. Allà no es preparava una manifestació, allà pujava i s’inflava una marea humana, una inundació. Travessar el passeig de Gràcia va ser una empresa lenta, difícil, emocionant i plena de gran goig, tants eren els joves i vells, els adults en família o en grup, les criatures, papàs i mamàs, adolescents amb les cares pintades amb barres de groc i vermell, grans colles més o menys ordenades amb cartells del seu poble o comarca, entre els quals transitàvem feliços, contemplant. Vàrem baixar per la Rambla de Catalunya, plena, fins a la Gran Via més plena encara, plena a vessar, tan lluny del lloc on hi havia la capçalera hipotètica. El meu ànim d’observador-participant es quedà saturat després d’una hora llarga sense perspectiva de fer cap moviment, de manera que vaig desistir de participar, i vaig dedicar la resta de la vesprada només a observar, assegut davant de la tele en la meua habitació d’hotel. A l’hora de sopar, vaig concloure que havia viscut un bon dia, un dia molt bo, un dels dies més bons d’aquest segle i de gran part de l’anterior.

P.S. I si volen entendre millor què va passar aquell dia, els recomane l’article de Manuel Castells, “Catalunya, revolució tranquil·la?”, publicat a La Vanguardia del 15 de setembre. M’hauria agradat escriure’l jo, afegint-li una miqueta de l’“oració patriòtica” de Cardús.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 602 | 20/09/2012   Imprimir

Separatisme

Aquesta era l’antiga paraula, el mateix pecat infamant que aquests dies es miren amb ulls tèrbols molts comentaristes ben acreditats, conservadors o progressistes, a propòsit d’una manifestació recent a Barcelona. Com si les “separacions” foren una anomalia perversa, quan són la història d’un segle d’Europa. Des del 1906, quan Noruega se separa de Suècia, passant per l’esclat del 1918-1920, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, i Eslovènia i Croàcia, que s’uneixen a Sèrbia, i abans Albània, i no sé si em deixe cap altre territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s’havien quedat sols, volien justament ser “unionistes”: una assemblea —amb majoria socialdemòcrata— proclamà la República Alemanya d’Àustria, els aliats vencedors van impedir-ne la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer. Després, com vostés saben, es va separar Irlanda, i vingué la Segona Guerra Mundial, que portà unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre. Després vingué el 1989, caigué el mur, se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans, i hi hagué separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d’eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d’armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separacions ni divisions, la major part del territori europeu seria encara ocupat pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l’austríac i el prussià. De manera que la història contemporània de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes consumats; i tanmateix, resulta que els qui encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se, tal com han fet tants altres en tants altres llocs amb gran èxit i reconeixement, són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, per si de cas algú es considera poc o molt separatista (que en el vocabulari habitual ara es diu “independentista”) i això li crea càrrecs de consciència. Que pense que una Europa sense l’èxit històric dels abundants separatismes del segle XX és tan difícil d’imaginar que no sabem en què consistiria.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1475 | 18/09/2012   Imprimir

Paraules al Parlament

Això era el passat dia 10 de setembre, vespra de l’11, i el Parlament de Catalunya, en un acte ritual, lliurava la seua Medalla a Òmnium Cultural. La presidenta Muriel Casals, amb una combinació perfecta d’intuïció i de cortesia, va pensar que les paraules d’agraïment, a més d’ella mateixa, les diríem tres escriptors amics: el pare Massot, Jaume Cabré i un servidor. I per si té algun interés públic, a més del protocol·lari, això és el que vaig dir:

Jo vaig ser, probablement, el primer valencià que va participar en les activitats d’Òmnium Cultural, amb una conferència que hi vaig donar, allà per l’any 1963, si no em falla la memòria, quan era encara un jovenet amb més gosadia que seny. Poc després, l’autoritat competent tancava aquella seu venerable del carrer de Montcada, però no degué ser per culpa meua. Ja llavors, des dels inicis, trobava una mica críptica la paraula Òmnium del nom de l’entitat. Tant si Òmnium volia dir “de tots”, com si volia dir “de totes les coses”, significava que la cultura és de tots, i que ens importa a tots. Deu ser per això que les entitats cíviques que, al nostre país, han treballat amb més extensió i eficàcia en la restauració de la llengua nacional i comuna, porten totes tres el nom de cultural: Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear. Perquè hi ha societats, hi ha països, on la preservació de la llengua pròpia és també la preservació d’una cultura pròpia, d’una pàtria que és un patrimoni, i en definitiva de l’existència de tota una nació. I aquest, entre tants casos de l’Europa moderna i del món, és també el nostre cas.

Quant a l’estat de la cultura catalana, camp d’acció de l’entitat que ha ben merescut la Medalla d’aquest Parlament, deixeu-me fer una afirmació categòrica: el seu estat present i el seu futur van lligats a les lletres i a la literatura, i aquest futur, qualsevol que siga, està lligat al poder i a la política. Vull dir que la dependència en el camp del poder acabaria per ser, també i necessàriament, una dependència en el camp de la llengua, i per tant de la literatura, i per tant, per extensió de la cultura: perquè una cultura dependent, una llengua dependent, difícilment produiran una literatura pròsperament independent. Dit en termes més concrets: si la “normalitat” cultural i literària va lligada a una normalitat lingüística, no sé quina normalitat és aquesta quan els mecanismes d’estímul i de difusió de la pròpia producció literària i cultural estan permanentment limitats per condicions que imposen la difusió intensa i constant, a casa nostra, d’una altra llengua, una altra cultura i una altra literatura. Podríem, com a demostració a contrario, enumerar les destrosses funestes que un determinat poder polític ha produït i provoca, al meu país, el País Valencià, en aquest camp de la llengua i de la cultura nacional. Però no vull fer malbé, amb ràbia i amb plors i planys, la bellesa i el plaer d’aquesta festa de reconeixement parlamentari.

I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquesta reflexió, i acabaré des de la meua condició d’escriptor. Perquè els escriptors, a més de ser receptors i emissors de missatges en la societat en què escriuen (i eventualment fora d’aquesta societat), a més de ser elaboradors i difusors de continguts socials o ideològics, a més de ser testimonis d’una realitat contemporània o històrica o elaboradors d’una altra realitat literària, són “conductors” d’un vehicle molt particular, que és la llengua en què escriuen. Una llengua que, alhora, és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. I l’escriptor, llavors, és també un demiürg, algú que “treballa per al poble”. Deu ser per això que Òmnium Cultural ens ha triat a nosaltres tres, escriptors amb tres accents, per donar-vos les gràcies a vosaltres, representants d’aquest poble. Gràcies que ací queden dites molt sincerament.

I ací s’acabà el discurset. L’endemà hi havia la gran manifestació gloriosa, però aquesta és una altra matèria. O potser no.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/09/2012   Imprimir

Suïssa, la llengua, el tren

Enllaç original

No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n’hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d’Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l’haurà de buscar fora, idea que pareix que s’imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l’esquinçament i l’agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s’hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l’expressió més clara d’aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana.

Podia haver estat d’una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d’ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat.

Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó –evidentment– sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació.

Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar uns cinquanta milions d’euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s’imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d’enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?

Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany.

Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica –ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d’Espanya. Ni llengües oficials de l’estat, o d’una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d’unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l’única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1474 | 11/09/2012   Imprimir

Un terror racional

Aquest estiu, a més dels incendis, de la loquacitat inútil dels ministres, dels préstecs i rescats hipotètics i de les lamentacions habituals, la premsa del Regne d’Espanya ha tingut un altre tema recurrent: si cal alliberar per raons dites humanitàries un pres d’ETA malalt terminal, i si per a la solució del conflicte i la consolidació de la pau els terroristes han de demanar perdó i expressar penediment i dolor. Perquè si no ho fan, afirmen moltes veus, ells mateixos serien inhumans, criminals sense esmena, més pròxims a les bèsties que a la condició moral i racional. Demanar penediment a un terrorista pel dolor infinit que va causar és una exigència humaníssima, lloable i comprensible. No tractar-lo igual si demana perdó pels seus crims com si no, podria ser una decisió coherent, però generalment no ho és. Dit això, ja vaig escriure fa anys una idea que podia semblar escandalosa: que el terror té raons, i que qui no entenga això no podrà entendre res. És comprensible que davant de l’horror, la mort i la desgràcia reaccionem expulsant de la condició humana els culpables: són com bèsties feroces, i si són tan brutals i cruels és perquè estan privats de raó: el terrorisme, llavors, seria una mostra extrema d’irracionalitat. És comprensible, però és fals: reduir el terror a la bestialitat o a la pura maldat, pensar que és propi de gent que ha perdut la raó, és desconèixer la seua racionalitat perversa. Els humans som capaços de fer el mal racionalment: dins de casa i fora de casa, amb els amics i amb els enemics, uniformats i sense uniforme, en guerres declarades i sense declarar. Som capaços de pensar en el dolor aliè, en l’horror que podem provocar, en la destrucció i la mort dels altres i, pensant i sabent tot això, provocar-ho amb perfecta consciència. El terrorisme és una cosa molt pitjor que la passió homicida o la brutalitat irracional: és l’ús racional de la destrucció, el dolor i la mort amb un càlcul previ de resultats possibles. Un càlcul, això sí, en què el resultat previst té un component ideològic: ha de ser en benefici d’una causa. El terrorista no es veu ell mateix com un assassí, sinó com un soldat en guerra, un màrtir o un heroi, i el seu acte es justifica per la grandesa superior de la causa. En molts pobles i viles d’Euskadi, anys i anys, els amics d’ETA, als ajuntaments o al carrer, han ignorat el dolor de les víctimes i han honorat com a herois els qui les causaven. En moltes ciutats i pobles del món islàmic, els membres d’al-Qaida o els qui moren matant en nom d’Al·là misericordiós, són celebrats i admirats com a màrtirs sants, i la mort de milers d’innocents un 11 de setembre funest va ser acollida amb festes i alegria als carrers.

El terrorista no mata per passió irracional, ni complint ordres per obligació. Mata per convicció. I per això és tan profundament responsable dels seus actes: per la fredor de la seua raó, perquè sí que sap què fa. No mata per a eliminar un obstacle com l’atracador armat, no mata per plaer com l’assassí pertorbat, no mata per un odi personal, ni menys encara per disciplina militar: mata per càlcul, i en el seu càlcul la sang, el dolor i l’horror són simples variables en funció d’un objectiu. Al contrari del que són (o haurien de ser!) les accions militars d’una guerra normal, per al terrorista causar víctimes innocents no és un efecte col·lateral, és l’objectiu central. El dolor compartit, la reacció emocionada de les persones que pateixen amb el dolor dels altres, és del tot absent en la lògica del terror imposat. Com en la guerra, d’altra banda, quan sempre pareix normal plorar les baixes pròpies i celebrar les de l’enemic. En la condició humana hi cap el mal. Aquesta és la nostra terrible i profunda misèria. Hi cap fins i tot l’alegria pel mal que pateixen els altres. Però hi cap també la com-passió, sentir com a propi el dolor aliè. Per això mateix, per a mantenir viva aquesta sensibilitat que és la nostra millor part humana, no ens podem acostumar a l’horror: ni a l’horror de la guerra ni al del terror il·luminat (l’un i l’altre presents, ara mateix, a Síria). Tenir sempre sensible l’epidermis moral, no endurir la simple pell de l’emoció, és la grandesa de la immensa majoria d’homes i dones: la dels que sí que sentim compassió, i ens veiem com a part de les víctimes i ens posem al seu costat, no a l’altre: el costat de qui provoca el terror mai no podrà ser el nostre.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1473 | 04/09/2012   Imprimir

Boscos i foc

Aquestes setmanes passades d’agost i de juliol, les imatges quotidianes de boscos en flames han competit, als noticiaris, amb les escenes dels Jocs Olímpics i amb les notícies rutinàries i diàries del quadre oscil·lant de la famosa prima de risc. Portem, en aquesta península ibèrica i a les illes atlàntiques, una epidèmia o plaga d’incendis com fa anys que no se’n veia, en extensió socarrada i en dificultat d’extinció. Al País Valencià, a les muntanyes centrals interiors d’aquesta geografia tan difícil, els efectes del foc han estat terrorífics, amb desenes de milers d’hectàrees reduïdes a la negror i grisor de la cendra. Més al sud, a La Torre de les Maçanes, la inèpcia d’alguns responsables ha provocat fins i tot víctimes mortals. Sembla, segons el recompte, que els focs d’enguany a la muntanya valenciana han cremat ja més superfície que la suma dels quinze o vint anys passats. I com és habitual, en aquest país (el valencià, el català, l’espanyol), el foc esdevé automàticament matèria incendiària en l’enfrontament polític: si és pitjor o millor un incendi de dreta o un incendi d’esquerra, un foc del PSOE o un foc del PP. Partits als quals la cosa que més els ocupa i els preocupa no és saber com preveure o resoldre els problemes d’aquesta matèria, sinó com emprar el bosc que es crema com a arma contra el partit contrari. I així passen els anys i les dècades, i així, periòdicament, implacablement, es repeteix sense remei la desgràcia. Sembla que en aquest Regne d’Espanya (incloses les seues dependències continentals o insulars), l’única política global, l’únic projecte continuat i extens, que hi ha hagut mai en matèria de boscos i d’arbres, van ser les repoblacions massives de pins (i d’eucaliptus en algunes regions) que van portar a terme els serveis forestals del franquisme i el primer postfranquisme. Pins a tot arreu, tant si tocava com si no, i presentar les infinites hectàrees repoblades com un èxit més del règim, al costat dels embassaments i d’alguns plans de “colonització” rudimentària. Després d’aquest gran projecte de resultats dubtosos no hi ha hagut cap més idea global, cap més visió del que cal fer (si és que cal fer alguna cosa) amb la vegetació natural del territori. Ara mateix, amb tanta experiència acumulada, tanta tecnologia i tants mitjans, tants especialistes i experts, tants ecologistes combatius, és l’hora que les idees, els debats, les explicacions i els projectes concrets només tenen un punt en comú: són ocasionals, són dispersos, i són massa sovint contradictoris.

Vull dir que en un mateix diari, posem per cas, el mateix dia o en dies propers, un expert de prestigi pot afirmar que la culpa de tot la té la falta de neteja dels boscos, i l’acumulació de matèria combustible viva o morta; i un altre afirma que els boscos cal deixar-los en el seu estat propi, que “netejar” el sotabosc és alterar l’equilibri natural. Un es lamenta de la lentitud general de les faenes d’extinció, un altre sosté que cal deixar els incendis al seu aire, i que el foc forma part de la història dels boscos. Un diu que són necessaris mitjans aeris que arruixen aigua abundant, i un altre (enginyer eminent, especialista), afirma que llançar aigua des de l’aire és perfectament irrellevant, una despesa inútil. I així anem fent, sense teoria general dels boscos, i sense pràctica eficaç acreditada. Gràcies que els arbres tenen també el seu instint, i si ningú els molesta i els socarra s’escampen tant com poden. Com a les faldes i valls que es veuen des de Xodos, on fa trenta o quaranta anys, quan jo hi vaig arribar, el bosc ocupava només les carenes, i la resta eren bancals infinits, ja abandonats o a punt de ser-ho, i ara tot el que veig des de la finestra de casa és massa forestal de dalt a baix: moltíssims pins (no “repoblats” per ningú!), moltes carrasques, i fins i tot savines i ginebres que són arbres bellíssims i antics, de creixement molt lent. Hi ha moltes vaques on no n’hi havia cap, hi ha cabres munteses, hi ha massa senglars, i fa pocs dies, baixant per la pista del Mas de Llorenç, se’m va quedar mirant amb ulls sorpresos una cerva elegant i bellíssima. No sé si d’això es desprén alguna teoria del bosc i del foc, perquè els he de confessar que no en tinc cap.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS