Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 612 | 29/11/2012   Imprimir

El matrimoni, l'islam i l'arquebisbe

A la República Francesa, terra de la raó, les llums, la llibertat i la igualtat, aquestes darreres setmanes o mesos discuteixen si finalment serà legal o no el matrimoni entre dos homes o dos dones, mal conegut com a “matrimoni gai”. Hi ha hagut les manifestacions habituals, més en contra que a favor, i sobretot la mobilització doctrinal de les forces religioses més conservadores. Com ara, segons explica Le Figaro, l’advertiment de la Unió de les Organitzacions Islàmiques de França, entitat oficial i formal, protectora de la fe. Si el matrimoni entre dos persones del mateix sexe esdevé la norma, adverteixen, llavors també ho poden esdevenir les reivindicacions més incongruents, i “qui podrà deslegitimar la zoofília i la poliàndria en nom del sacrosant amor”? Comprenc la reserva doctrinal respecte de la zoofília, però no tant sobre la poliàndria: deu ser que el matrimoni entre una dona i més d’un home és contra natura i monstruós, mentre que entre un home i tres o quatre dones (concubines a banda) és exemplar i humaníssim, seguint el camí del Profeta. Égalité. En tot cas, ja ho advertia fa molts anys Anita Bryant, estrella de la cançó tradicional nord-americana: “Si es concedeixen drets als gais, caldrà després concedir-ne als qui es giten amb un santbernat”. Estàvem avisats. I ben avisats estan els fidels catòlics per les declaracions del cardenal Barbarin, arquebisbe de Lió: “Després, això té una quantitat de conseqüències que són innombrables. Després, voldran formar parelles de tres o de quatre. Després, potser algun dia caurà la prohibició de l’incest”. Terrible, sobretot pensant com es podrà formar una “parella” de tres o quatre components. La vida és breu i complicada, l’amor pot ser fugaç, però la doctrina és perenne i tota desviació és extremament perillosa. Segons els doctors musulmans i l’arquebisbe catòlic, amb coincidència admirable, si es poden casar dos persones del mateix sexe els efectes són clars i terribles: incest, poliàndria, zoofília, parelles de tres o de cinc, i qui sap si coses encara pitjors. Només hem d’observar al nostre voltant i comprovar-ho. I de passada, entretindre’ns en una altra cosa i deixar de pensar en les eleccions catalanes de diumenge passat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1485 | 27/11/2012   Imprimir

Economia política?

Se suposa que es tracta d’una ciència, però potser és una fe, i certament és una ideologia, segons la qual tot seria explicable, i explicat. Resulta, però, que els dubtes apareixen, si hom hi pensa amb una mica d’observació i de sentit històric. La “ciència” ens diu, posem per cas, que estem governats pels mercats lliures: que de mercat en mercat, o de mercat dins de mercat, aquest sistema té l’avantatge de l’eficàcia, i que una intervenció pública excessiva falseja el joc normal d’interessos, únic capaç d’arribar a un resultat òptim. Però, de fet, tot mercat obeeix unes regles no gens “lliures” i topa amb unes fronteres, que en limiten l’abast i n’orienten el funcionament. Aquestes normes són tan ben acceptades que hom no les veu, com les regles de la urbanitat o la cortesia, o les dels codis de circulació. I tanmateix, juguen un paper essencial en l’economia, i per això és del tot erroni oposar, ideològicament, els mercats i els poders públics: en la realitat, els uns i els altres es troben del tot imbricats. Llavors, la qüestió principal no és si cal o no cal intervindre, sinó com intervindre i amb quin objectiu. Ens diuen també que l’interés individual dirigeix el món i que justament el mèrit del capitalisme és fer d’aquest egoisme una força productiva que a fi de comptes beneficiaria tothom. Potser sí, però l’observació seriosa dels comportaments humans mostra que, en un nombre grandíssim d’activitats, l’interés individual s’esborra davant d’altres motivacions, com el sentit del do, la solidaritat elemental, el desig de glòria o de reconeixement, l’esperit d’aventura o de sacrifici (realitats de les quals els economistes ortodoxos i el ministres del ram em saben poc, però els antropòlegs sí que en saben). I per tant, si és així, ¿com es pot fonamentar un sistema d’anàlisi de l’economia, tal com fan molts “liberals”, sobre l’única hipòtesi de l’agent racional i egoista? Per tant, tota política econòmica hauria de tindre en compte la riquesa de les motivacions humanes i no l’únic interés individual: és a dir, hauria de raonar també sobre les regles morals, les cultures col·lectives, l’acció bona o dolenta de les institucions. Per poc que vostés observen els bancs i els governs, la conclusió és que no ho fan, que ni tan sols hi pensen. Perquè hi ha també una economia de la solidaritat, de l’acció voluntària i generosa (des de Caritas fins als bancs d’aliments, passant per on vostés vulguen) que la dreta ignora i l’esquerra critica sovint com si tot, absolutament tot, hagués d’estar en mans de funcionaris o de l’administració pública; i hi ha una economia del gust, de la vida associativa, de l’art, de la cultura, de l’espectacle, de la televisió, que és una economia d’un volum immens, però ben poc “economicista”.

Més encara, i passant a escales més grosses: ens diuen implacablement els “experts” (ai, els experts!) i els ministres que les polítiques d’estabilització macroeconòmica seguides des de fa trenta anys (no al Regne d’Espanya, ni a la República Grega, per cert...) permeten donar una base sòlida a l’economia mundial. I doncs, tant si aquestes polítiques han estat aplicades com si no, la realitat és que mai no hi ha hagut tantes crisis financeres o monetàries com des que es va posar aquest imperatiu en primer pla. De fet, l’economia era més estable quan l’imperatiu de creixement era més fort que el de l’estabilitat monetària: quan, per exemple, una mica d’inflació era tolerable si estimulava l’activitat... Ens diuen, igualment, que cal millorar l’eficàcia dels mercats financers, de la circulació veloç i universal de capitals. Però d’ençà que perseguim aquests objectius tan lloables, anem d’un ensurt a l’altre, fins a la recessió de 2008 que, en molts aspectes, hauria estat més greu que la de 1929 si els estats no hi haguessen intervingut massivament. Resulta, doncs, contra el dogma, que l’estat “obstructor” és l’únic que ha salvat el mercat lliure, vejau miracle i paradoxa. Aquestes idees, evidentment, no les he inventades jo, tot i que fa anys que rumine reticències semblants: apareixen en un llibre molt curiós, Dos o tres coses que no us diuen mai sobre el capitalisme, obra del professor de Cambridge Ha-joon Chang, que no parla de “dos o tres” coses, sinó de vint-i-tres. La vint-i-quatrena seria que té molta raó, i que per això mateix els “tècnics” i els polítics no li faran gens de cas.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 611 | 22/11/2012   Imprimir

Fuster, país, política

Som un “país sense política”, va escriure Fuster –i és útil recordar-ho, ara que ja s’acaba el cinquantenari de Nosaltres, els valencians–, i aquesta carència singular no és més que la cara més visible d’un dèficit històric, i la constatació i manifestació d’unes altres carències. En primer lloc, de la carència d’una identitat clara i definida, assumida i compartida per una majoria suficient dels ciutadans, com se suposa que és el cas en països més “normals”. Fuster tornarà una vegada i una altra sobre aquest punt, simplement perquè és el punt crucial: un país sense consciència clara d’una “personalitat” pròpia, com podria actuar en tant que “persona” col·lectiva, i en tant que protagonista conscient de la pròpia història i del propi destí? Però n’hi ha més encara: si un país no ha fet política, si no ha produït la part que li tocava de personatges i de moviments polítics propis, substancials i constructius, vol dir probablement que tampoc no ha produït altres coses. Per exemple, que no ha produït una burgesia industrial i urbana (Fuster no pogué conéixer els estudis històrics posteriors, que ens la mostren com a burgesia real i potent però, això sí, ideològicament poc “valenciana”), que l’hauria fet entrar amb més bon peu en la contemporaneïtat. És un país posseït per una “fúria demolidora”, on durant algunes generacions no importava, per exemple, conservar una arquitectura pròpia que, per ser pròpia, no era considerada valuosa. Des de fora ens han fet com han volgut, perquè nosaltres no “ens féiem” de cap manera, però també ens hem desfet nosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem volgut ser el nostre propi centre, ens col·loquen sense cap esforç al marge i en la perifèria de tot: aquesta, potser, és sobretot la nostra “singularitat”, aquesta més que cap altra. Un text del 1973, sobre la “singularitat amarga” del País Valencià, es clou amb aquestes paraules: “Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de ‘valencians’ i com l’entenguen i la practiquen, és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys...”. L’única política, en efecte.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1484 | 20/11/2012   Imprimir

Un lloc a Europa

Fa cinc o sis anys, l’Institut d’Estudis Catalans va celebrar un simposi sobre un tema recurrent, actual i confús: sobre “nosaltres i Europa”, que tantes fantasies desperta, i tantes esperances frustrades. Sense ganes de ser original, i amb un punt de melancolia, jo hi vaig recordar, en la meua ponència , allò que sap tothom: que aquesta Europa, o més exactament la Unió Europea, s’ha construït i com un espai fet de nacions, no anul·lador de les nacions. De les nacions-estats, és clar, fins ara i previsiblement. L’Europa dels mercaders i l’Europa de les institucions de Brussel·les, difícilment esdevindrà l’“Europa dels pobles”, si entenem els “pobles” com a realitats independents dels estats constituïts. L’europeisme, però (tan antic i tan sòlid en la història del catalanisme), és un valor i un projecte superior al dels antics estats tancats i en conflicte, és el fonament d’una desitjable identitat europea que encara tardarà molt, si hi arriba, a ser equivalent a un sol espai d’identitat de caràcter nacional. Hi ha, però, una qüestió crucial: En el procés de construcció institucional de la Unió Europea, la sobirania clàssica (real i simbòlica) dels estats es fonamenta cada vegada menys sobre els seus atributs històrics, com ara fronteres político-policíaques, moneda i finances, relacions exteriors absolutament autònomes, o exèrcits nacionals. Hi ha, tanmateix, un conjunt d’atributs que es mantindran com a específics dels estats, com són els camps de la cultura, l’educació i la llengua, els espais i mitjans de comunicació de masses, i l’entrellat simbòlic específic. Possiblement, aquests atributs i camps d’acció ideològica i política tindran una creixent importància relativa: és ací, sobretot, on cada estat membre de la UE buscarà preservar i projectar la seua especificitat nacional, i on funcionarà a ple rendiment l’habitual i històric nacionalisme d’estat. A moltes coses poden o podran renunciar els estats, però mai no renunciaran, ans al contrari, a preservar, reforçar i projectar la seua especificitat cultural i, si és el cas, lingüística: justament perquè saben que és ací on es fonamenta i on es juga la realitat, la percepció i la projecció de la pròpia identitat distintiva. Els ministres del ram, com ara l’inefable senyor Wert, això ho saben de sobres, i actuen en conseqüència.

Per tant, és també en aquests camps on els pobles sense estat (les seues institucions d’autogovern, les seues entitats cíviques, els seus intel·lectuals, els seus mitjans de comunicació...) han de dur endavant una acció contundent i eficaç. Perquè acceptar com a propi el marc cultural, educatiu i lingüístic de l’estat és –per aquestes nacions que no en tenen– acceptar la pròpia inexistència, o una existència parcial, subalterna i subordinada, i en definitiva abocada a l’extinció. La llengua, la cultura, la comunicació, la definició simbòlica en termes propis, són els camps on es juga la continuïtat (la visibilitat conscient, endins i enfora) del propi espai nacional. I tot esforç en aquest terreny ha de ser, com a mínim, tan decidit i clar i “sense complexos” com el que fan els mateixos estats. Si Catalunya ha de ser, o pot ser, o vol ser, “una nació d’Europa” (que pretén ser també un estat), ha de presentar-se i definir-se com a tal nació, com a tot, no com a part, perquè si la independència política no fos ara com ara possible, la independència cultural i simbòlica és del tot imprescindible. “Ser” és “ser percebut”, i ser percebut a Europa com a nació ha de ser resultat de presentar-se i projectar-se com a tal: com a nació-tot, no com a part de la nació espanyola. I això, simplement, les institucions catalanes mai no ho havien fet seriosament. Fins ara. Perquè ara, el fet d’aparèixer davant d’Europa i del món com una nació que pretén ser un estat comença a tindre efectes mai no vistos. Catalunya, per primera vegada en temps contemporanis, ocupa ja un lloc propi en diaris i televisions de tot arreu: ja pot ser vista, per fi, com un país amb cara pròpia. És a dir, ja comença a existir, ja comença a ocupar un espai amb un nom. I només per això, tot el que està passant, arriscat com és, ja valia la pena.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 16/11/2012   Imprimir

El seguici del banquer

Fa alguns anys, amb ocasió d’una bella giornata dantesca o dantiana, de la Divina Comèdia i d’una certa medalla d’or, vaig passar mig matí a la capella privada que Cosimo de’ Medici, dit Cosimo el Vell, es va fer construir al palau nou de Via Larga, ara Via Cavour, a la ciutat de Florència. És una capella mínima, molt poc visitada, on jo mateix, que conec una mica la ciutat, no havia tingut abans l’oportunitat d’entrar-hi. Entre les quatre parets gloriosament pintades no hi devien cabre més d’una dotzena de persones. Supose que l’avi Cosimo, la dona, el fill Piero el Gotós i els néts: Lorenzo, que després seria el Magnífic, i Giuliano, que va ser assassinat en la conjuració dels Pazzi, quan els banquers rivals del Medici van decidir combatre la competència amb un esplèndid atemptat amb punyal, a Santa Maria del Fiore, durant la missa del dia de Pasqua. Els fets acabaren de manera una mica complicada, amb Giuliano apunyalat, Lorenzo que escapà ferit, i els Pazzi assassinats al seu torn, un d’ells –no recorde quin– enterrat, desenterrat, arrossegat i llançat a l’Arno, i l’arquebisbe Salviati, que no era client dels Medici, penjat d’un finestra del Palau de la Signoria. Leonardo da Vinci, encara jove, en va fer uns dibuixos molt realistes. El papa Sixt IV, genovès, va excomunicar la ciutat, i els delegats florentins hagueren d’humiliar-se vergonyosament per aconseguir el perdó. Ja veuen que en matèria de problemes bancaris, competència, interessos, clients i mercats, els conflictes del gremi ja tenen una història ben llarga i violenta.

Em ve ara tot això a la memòria, com una escena més d’aquella Florència que al llarg d’un segle va inventar i va fer coses comparables només amb el gran segle d’Atenes. Pèricles, però, no era banquer, com els grans senyors de la Toscana, ni feia préstecs als industrials de la llana, als papes de Roma i als sobirans de mig Europa. Ni es va fer construir a Atenes res de semblant al Palau Medici de Florència, dit després Medici Riccardi. Al cor d’aquell imponent edifici, doncs, d’arquitectura acabada d’inventar, Cosimo el Vell li encomanà a Benozzo Gozzoli la decoració de la capella. L’avi banquer i el seu fill el gotós (la gota era una maledicció de la família, com ho va ser dels Borja i dels Habsburg) van vigilar personalment l’execució de les pintures murals. El tema, en teoria, era l’adoració dels Reis Mags, el llarguíssim seguici dels quals omple tres de les quatre parets abans d’arribar a una tendra escena de Betlem, obra de Filippo Lippi. Però contemplant amb una mica de deteniment la processó dels mags, fa tot l’efecte que els Medici volien sobretot adorar-se ells mateixos, deixar sobre la paret de la capella els seus propis retrats amb aquella inimitable expressivitat de la pintura florentina del quatre-cents: el seguici dels Reis d’Orient ve de muntanyes remotes i encara haurà de recórrer paisatges de roca per arribar a Betlem.

Enmig, abans de Baltasar vell i barbut, i després d’un jove Gaspar bellíssim vestit d’or i de blanc, que representa l’ascens de la família a la glòria, hi ha els altres membres de la casa, vells i joves, i al petit Lorenzo, de deu anys a penes, ja se li veu la cara d’allò que havia de ser de gran: lleig, seductor i l’home de negocis més polític del seu temps. No comparem, per favor, amb cap banquer ni amb cap polític nostre, dels que manen ara o dels que manaven fa alguns anys: cap d’ells no és florentí, ni sap què vol dir tal cosa. Per exemple, vol dir que Cosimo de’ Medici, en el grup de figures que hi ha davant del rei Baltasar, hi va fer retratar molt dignament els seus propis empleats de més categoria, els que ara en diríem directors de sucursals o agents de filials europees de la banca familiar. I allà els teniu, amb cares circumspectes, no se sap si pensant en el balanç de l’últim exercici comptable, o en el Jesuset que els espera. La desgràcia del nostre temps, no florentí ni renaixentista, és que ja ningú no sabria fer tal combinació deliciosa entre banca, pintura i els mags del pessebre.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 610 | 15/11/2012   Imprimir

Una firma contra els catalans

L’amor del poble espanyol als catalans ha sigut sempre, i és, tal com vostés poden comprovar llegint la premsa, mirant la tele o escoltant la ràdio, un amor entranyable i profund. Ara, per cert, més que mai, segons van repetint sobretot els polítics del partit més popular que representa aquest poble. Tan fort i profund és aquest amor, tan intens, que s’assembla moltíssim al sentiment del marit del qual vol separar-se la dona i llavors amenaça que li farà tot el mal possible abans de consentir-ho: et quedaràs sense casa (la casa europea), et portaré a la ruïna, et pegaré una pallissa, et mataré. T’estime tant, que et considere meua: tan meua, que no podràs mai separar-te de mi. És un amor, per tant, de qualitat dubtosa, un sentiment suspicaç, invasor. Almenys des del temps (no sé si per la Guerra dels Segadors o la de Successió) que va nàixer aquella cançoneta infantil que comença: “De Cataluña vengo de servir al rey, ay, ay, de servir al rey, de servir al rey!”. El rei, Àustria o Borbó, era servit ocupant Catalunya, i la cançó no era gens innocent. Ni eren innocents les innombrables senyores que, fa pocs anys, servien el rei pels carrers i les places d’Espanya recollint firmes contra el nou Estatut català, amb resultats esplèndids, com s’ha vist. Tal com recordava en La Vanguardia el periodista Enric Juliana: «“¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?”, em preguntà fa sis anys una senyora de mitjana edat, activa i somrient, en una mesa petitòria ubicada al carrer Potosí de Madrid, just davant del mercat de Chamartín. “Señora –li vaig respondre–, tengo un impedimento: soy catalán”. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia». La mateixa senyora, i moltes senyores i senyors més, també haurien recollit certament firmes contra ETA, contra Batasuna o contra el famós “pla Ibarretxe”, però mai no haurien demanat una firma “contra els bascos” amb tanta innocència i tanta naturalitat. Contra els bascos no es demanen mai firmes: només, en tot cas, contra els bascos “roïns”. Contra els catalans, sí: observen vostés la petita diferència. Deu ser una qüestió d’amor fatal.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1483 | 13/11/2012   Imprimir

Paradisos

Hi ha diferents maneres d’assegurar-se la glòria eterna, que és l’objectiu més sublim dels humans: de què ens serveix guanyar el món si perdem l’ànima?, han preguntat sempre amb molta raó els predicadors. Una vida virtuosa no sempre és prou garantia, perquè tothom pot tindre un mal moment, caure en pecat al final, i acabar en les flames eternes, com demostra a bastament la Divina Comèdia, i com ens descrivien amb exemples il·lustrats el catecisme i els llibres de pietat infantils: un “acte impur” a última hora, i al foc etern. Hi ha, però, alguns procediments acreditats per aconseguir la certesa d’un trànsit positiu, i no haver de viure en l’angoixa del dubte, com vivien els luterans i els jansenistes de Port-Royal. Un sistema, d’origen francés, són els nou primers divendres de mes, promesa divina a santa Marguerite Marie Alacocque: combregueu nou divendres seguits en honor del Cor de Jesús i, passe el que passe, morireu en gràcia i amb passaport segur al paradís. Un altre sistema, d’origen administratiu i vaticà, és adquirir un document (jo el tenia, però dissortadament el vaig perdre) firmat i segellat en l’oficina romana corresponent, segons el qual, i previ pagament de la taxa reglamentària, la benedicció apostòlica de Sa Santedat –en el meu cas l’amable Joan XXIII– garanteix que en l’instant de la mort, pronunciant el nom de Jesús, se us obriran les portes del cel; o almenys les del purgatori, si és que encara n’hi ha. El tercer sistema és el martiri: feu-vos matar per la fe, i la glòria és immediata i segura. Amb aquest procediment l’església ha omplit el santoral, i encara l’omple: només heu d’anar-hi afegint els màrtirs de la Cruzada española, que són inacabables. Ara bé, pel que sembla, l’islam manté amb molt més vigor que el cristianisme la fe en la mort voluntària, l’Alcorà és més potent que l’Evangeli, i Mahoma convenç més que Jesucrist. No tinc notícia, ara mateix, de voluntaris cristians per al martiri, disposats a volar directament al paradís pel procediment de bomba en la cintura, camió amb explosius o avió precipitat contra edifici singular. Si això és un xoc de civilitzacions, els fidels radicals de l’islam xoquen amb més decisió, no hi ha dubte: ells creuen en el paradís, i els cristians ja no.

En les mitologies dels pobles indoeuropeus, i en moltes d’altres, la humanitat primigènia i natural vivia en un estat de felicitat perfecta. “En aquella edat”, diu un text clàssic hindú, “vivien sense excés de calor ni de fred, recollint els aliments produïts pels sucs de la terra. Les coses desitjades per l’esperit, a penes concebudes sorgien pertot i sempre de la terra, suscitant el seu propi sabor. La perfecció d’aquells éssers els estalviava la malaltia i els aportava força i bellesa...” En fi, el paradís. Més complet que el d’Adam i Eva, que només eren una parella solitària. Sembla que, indignats o no, acampats o no a les places, el retorn al paradís perdut és un somni recurrent. Si ho mirem bé, però, la felicitat intacta únicament és possible en condicions irreals i sense història. Fins i tot la imatge del “bon salvatge” de J.J. Rousseau correspon a un estat “natural” i feliç, anterior al treball amb esforç, anterior a tota societat complexa i per tant conflictiva. La pena més dura d’Adam i Eva, expulsats del paradís, és que haurien de guanyar-se la vida amb treball i amb suor. La vida humana, que és vida en societat organitzada, és una vida dura, difícil, on només el treball proporciona recursos, modifica la natura en benefici dels humans, produeix aliments, cases i roba, i més endavant vehicles, màquines, ciència, medecines, llibres, i fins i tot objectes d’art i de luxe que fan més humana l’existència. En l’edat primera que els mites veuen com a feliç i perfecta, no hi hagué mai res de tot això: res que fóra producte del treball humà. I què podia fer la gent al paradís, a més de passejar, menjar fruita dolcíssima, beure aigua clara, mirar els núvols, potser fer l’amor (d’això, en general, no se’n parla), i sobretot avorrir-se infinitament? Doncs, això mateix, l’eternitat del paradís original, és el que proposen i creuen els Testimonis de Jehovà, segons els pamflets que educadament reparteixen i que jo, de tant en tant, educadament accepte. Si formaren un partit i governaren, el món estaria salvat ja per sempre, i el nostre cel seria aquest món, aquesta terra. És el millor programa que conec.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 609 | 08/11/2012   Imprimir

Reina d'Àfrica

Tot un barri sencer, molt prop d’on jo visc, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara mateix abundants romanesos, magribins, ucraïnesos, colombians, i africans que en solem dir subsaharians. Els colombians hi tenen el seu centre, “Colombia nos une”, els africans hi tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos hi tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i els uns i els altres, i uns quants més, hi tenen capelles i esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi ha una església ortodoxa, amb clientela dominical escassa, ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes, amb diverses esglésies i locals més o menys parroquials. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, hi ha algunes altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant. Totes, no sé si calia dir-ho, bastant més plenes que els temples catòlics. Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a una festa de luxe: homes i joves amb corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com diumenge de matí, fent la meua passejada habitual, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda del golf de Guinea, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors enrotllats o turbants, de plecs i volums impossibles i enormes, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol. Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar el pobre caminant pàl·lid, insignificant, que va trobar al seu pas. Déu siga lloat, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1482 | 06/11/2012   Imprimir

Cultura valenciana?, 2

Si tenim en compte les reflexions anteriors, ens adonarem de la dificultat de parlar d’una cultura valenciana en tant que combinació distintiva, coherent i específica. En primer lloc, els elements compartits amb el “fons comú” europeu van arribar al territori valencià en una època relativament tardana, al segle XIII, quan ja els diferents pobles-ètnia, o pre-nacions, havien definit uns primers espais d’especificitat cultural, tant en formes de vida i cultura “tradicional”, com en codis i vida urbana, o en expressions lingüístiques ja més o menys evolucionades. Al nou Regne de València, la cultura cristiana-europea no és autòctona, sinó que arriba amb els nous pobladors, entre els quals el component català és majoritari i absolutament decisiu. Vull dir que, almenys durant alguns segles (els segles de formació i consolidació del nou regne), els valencians –els “valencians nous” i cristians, evidentment– són un poble europeu de cultura catalana, i en aquest sentit de nació catalana, i com a tals es consideren ells mateixos i són considerats pels forasters. A partir d’ací, el component català originari, i la seua evolució posterior cap a formes específicament valencianes, serà el que determine l’existència d’allò que podem designar com a valencià en el camp de l’expressió cultural, especialment aquella expressió vehiculada per la llengua. L’evolució posterior, però, no és tan simple. A partir del segle XVI, el marc de relacions definit pels orígens catalans, per la llengua, per la comunicació política, comercial o literària, comença a trencar-se, i el País Valencià queda progressivament aïllat del seu espai originari, i progressivament integrat en un espai que en principi li era estrany i aliè: l’espai castellà. Si hi afegim la recomposició demogràfica (i per tant, en certa mesura, “ètnica”) del territori valencià al llarg del segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, i la delimitació d’uns sub-territoris interiors de llengua castellana, alhora que a les ciutats aquesta mateixa llengua augmentava la presència formal, política, social i escrita, el resultat és que la “simplicitat” originària es transforma progressivament en “complexitat”. A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà: arribaran, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola. Sumats, òbviament, als components originals i propis d’aquesta mateixa cultura espanyola: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis.

Ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquest component castellano-espanyol ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest és el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, segurament, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 608 | 01/11/2012   Imprimir

Roth: els fets

“Mentre parlava ell, jo pensava: la mena d’històries que la gent converteix en vida, la mena de vides que la gent converteix en històries”, afirma Nathan Zuckerman, l’alter ego literari de Philip Roth, en la novel·la The Counterlife; i el novel·lista aprofita la frase com a lema del llibre en què explica la seua pròpia història o vida, The Facts. A continuació, Roth, a manera d’introducció, escriu una llarga carta al seu estimat Zuckerman, creació pròpia en el paper, però tan real i tan viu com si fóra de carn, i li diu: “En el passat, tal com saps, els fets han estat sempre notes i apunts en els meus quaderns, la meua manera i i el meu camí de saltar a la narració. Per a mi, com per a la major part dels novel·listes, cada autèntic esdeveniment de la imaginació comença allà, amb els fets, amb l’específic, i no amb allò filosòfic, ideològic o abstracte” (trad. meua). I així, començant i acabant amb els fets, Roth ha bastit un cos narratiu que exposa i expressa, llibre rere llibre, any rere any, la complexitat inexhaurible d’aquest temps que considerem “nostre”: no comença amb la ideologia o la filosofia, però les inclou i les encarna, inevitablement. En The Facts, la narració de la pròpia vida comença així: “Un dia de finals d’octubre de 1944, em vaig quedar sorprés de trobar mon pare, que començava la jornada de treball a les set i moltes nits no l’acabava fins a les deu, assegut sol a la taula de la cuina a mitjan vesprada. Se n’anava a l’hospital, inesperadament, a fer-se extraure l’apèndix. Encara que havia preparat ja la bossa que s’havia d’endur, havia esperat que el meu germà Sany i jo tornàrem d’escola per dir-nos que no ens alarmàrem”. Llavors el lector pot representar-se “els fets”, l’escena tan aparentment irrellevant, i a partir d’ací es desplegarà la família (una modesta família jueva de Newark), el barri, la ciutat, els anys quaranta i el rerefons de la guerra, els prejudicis patits o compartits, l’adolescent rebel i rebotat, i tota la densitat i la substància que després l’escriptor exposarà en tants dels seus llibres sense vergonya ni límits. Gràcies, senyor Roth, pels fets infinits que explica, per la ironia, les obsessions, el llenguatge i la vida. I congratulations pel premi d’Astúries.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS