Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1676 | 26/07/2016   Imprimir

Cremar l’Acadèmia?

Tal com vostès poden haver llegit als diaris, un servidor, en un acte passablement solemne al Palau de la Generalitat, va ingressar fa alguns dies en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, juntament amb uns altres sis membres nous. I entre ells, dos que eren ja, com jo mateix, membres de l’Institut d’Estudis Catalans: al qual Institut el president de l’AVL, en el seu parlament formal, va al·ludir directament, afirmant que ja són hores de deixar d’ignorar-se o de viure d’esquena, etc. No sé si preveient funestes traïcions futures com aquesta, o amb el cervell alterat per les traïcions imperdonables que la mateixa Acadèmia pareix que ja havia perpetrat, un exemplar líder democràtic valencià, Juan García Sentandreu, fa pocs anys, en un discurs a la seu del GAV (entitat igualment exemplar en la persecució de traïdors catalanistes), va proposar directament als assistents l’incendi, socarrament o incineració de l’AVL, no sé si només del local o també dels membres de la institució. “Els valencianistes”, afirmava, “o destruïm l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o tenim la batalla perduda. Podem cantar, ballar, fer Jocs Florals, muixerangues, el que vulgueu”. No concretava si “el que vulgueu” incloïa també la guerrilla urbana i altres activitats pròpies de l’entitat cívica que l’acollia. I continuava: “Però, o anem a Sant Miquel dels Reis i li peguem foc, políticament, a tota eixa gentussa de l’AVL, o no farem res”. Calar foc políticament, no sé si era una bella troballa poètica del llenguatge ideològic, o un eufemisme a penes dissimulat. Perquè afegeix: “O la tornem a convertir en presó [el monestir de Sant Miquel, en aquest camp, té una història gloriosa] i que no isquen d’allí, políticament, o no farem res... I el catalanisme guanyarà la partida, i farà desaparéixer els valencians com a poble diferenciat amb una identitat i una llengua diferent a la del poble català”. Les frases del líder són traduccions meues de la crònica, i el cronista afegia que, en escoltar això, algunes veus de l’auditori no es van poder contindre: “Políticament, no: li peguem foc de veritat!”. Noble propòsit. Però abans de passar a l’acció, degueren pensar que calar foc a un vell edifici de pedra massissa podia ser un esforç excessiu.

I com que fa poques setmanes una pacífica entitat –Centre de Cultura Valenciana des del 1915, reial, o real, acadèmia des del 1991–, va ser també objecte, si no d’amenaces d’incendi almenys d’atacs verbals feroços per una simple possibilitat insinuada d’acceptar l’autoritat normativa de l’AVL, vaig fer un colp d’ull a la pàgina web de la RACV, a títol informatiu. En la qual pàgina, sempre amb la seua “normativa” peculiar, es troba aquesta mostra lírica d’un esperit impalpable que no sé com definir; potser entre ideologia, visió del món, estètica, actitud vital, expressades en un himne: “Glòria, REAL ACADÈMIA / de CULTURA, de pau i d’amor, / VALENCIANA de Pàtria i ensenya / per la Llengua que marca l’honor. / En este vell reyalme / que la mar acarona / sonen les veus preclares / de vera germanor, / i encarant cada dia / al sol que ho allumena / nos va quallant collites / que són un ver primor. / Fa bella simfonia / la joventut en marcha / en esclat d’alegria / traçant-nos bon futur. / Remor de vella història / present que no descansa / la ben certa memòria / d’anhel renovador. / Glòria, REAL ACADÈMIA / de CULTURA, de pau i d’amor / etc. etc. / Glòria Real Acadèmia GLÒRIA... GLÒRIA”. La versió castellana manté el mateix to i caràcter, no cal dir-ho, amb versos com “hermanando el fervor”, “que son digno primor”, o “Es bella sinfonia / la juventud en marcha / desbordando alegria / futura en su perfil”.

Si consulten la pàgina web de la RACV, podran llegir els versos il·luminadors que he transcrit, i escoltar, a més a més, la interpretació musical de l’himne. No responc dels efectes possibles sobre la sensibilitat de l’oient eventual. Afegint, per remat, que lletra i música no són del segle XIX, del temps de la fundació del Rat Penat o dels primers Jocs Florals de València, sinó que l’acadèmia reial, tal com informa la mateixa font, “estrenà el seu Himne en l’Acte Central del seu I Centenari, celebrat el 20 de giner de 2015 en el Saló Columnari de la Llonja de Valéncia”. Amén. Vostès mateixos.

 

Joan F. Mira | El País | 21/07/2016   Imprimir

Sobre els segles i els anys

Res no és tan natural ara mateix, i res tan universal i compartit, com el fet de viure tota la gent del món en el mateix dia, mes i any, és a dir viure amb data fixa i comuna, tots en el mateix punt d’una seqüència: darreries del segon mil·lenni o inicis del tercer, finals del segle XX o principis del segle XXI, juliol de l’any 2016. I tanmateix, viure en un any numerat (i molt més: pensar naturalment que tot el planeta està en el mateix any) és una cosa original, insòlita i del tot excepcional si considerem el conjunt de les societats humanes.

Per nosaltres és inevitable situar-nos en l’any tal i en el segle tal, i situar també els fets i noms antics en algun punt concret del segle II dC, o del V aC, o del que siga. Per als grecs i els romans, era simplement impossible situar-se en el temps d’aquesta manera: els antics, i gran part de la gent medieval, i la resta de la humanitat, no han pogut mai veure’s com els moderns els veiem, ni atribuir-se en la història i en el temps el lloc que nosaltres inevitablement els atribuïm. Potser sant Agustí ja podia una mica, i sense dubte sant Tomàs i els escolàstics medievals podien ja, definitivament, veure’s en el punt del temps en què nosaltres els veiem. Perquè el punt zero –el naixement de Crist, la baixada de Déu– ja estava consolidat i per tant el temps ja podia ser lineal, afegint-hi anys, dècades i segles. Un temps ordinal, ordenat: Tomàs d’Aquino sabia que havia nascut l’any mil·lèsim bicentèsim vigèsim quint, i que després vindrien més anys en el mateix ordre fins que el Senyor de la Història, no els homes, decidissen que ja n’hi havia prou.

Allò que resulta fins un cert punt sorprenent és l’absolutització que després n’hem fet, d’aquell punt zero: aquest temps tan arbitrari, tan inexistent en ell mateix, ha esdevingut el temps de tota la humanitat. Tots viuen ara (inclosos els musulmans, els jueus, o qui siga que gaste encara una era pròpia) de grat o per força en el mateix dia del mateix any universal, i a més a més ho saben: això no havia passat mai de mai, és una cosa realment fabulosa, una revolució mundial metafísica, una experiència inesperada, increïble. És clar que aquesta unificació del temps (partint del naixement, en any incert, d’un jueu de nom Jesús) no passa de ser un efecte de l’expansió colonial europea, com les armes de foc, la burocràcia i l’electricitat. Un resultat de l’acció de l’Església de Roma, i de la numeració decimal: dos mil anys d’un any zero diví, vint vegades cent anys; nombres absoluts, arbitraris i mítics, segles, mil·lenaris, i l’antiga idea oriental, mesopotàmica o hebrea, que el món s’ha d’acabar algun dia. De manera que vagen passant vostès els fulls del calendari, i descansen: tot és pura il·lusió –com la política en aquest estiu del 2016–, tot és fals, és mite, teologia, i ganes de numerar l’eternitat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1675 | 19/07/2016   Imprimir

“Bequetase!”

“I quines han estat les claus de l’èxit del secessionisme lingüístic...?”, em preguntà l’entrevistador, fa alguns anys. “Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalanisme, no?”. L’entrevista era per a una revista seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, i l’entrevistador volia saber què en pensava jo, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, devia pensar que això del “secessionisme lingüístic” era una invenció molt perversa i moderna, i que a més havia triomfat clarament. Però aquesta doble suposició era justament la que fallava, ja que el secessionisme lingüístic valencià ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent suposava o temia. “Jo ho diria al revés,” vaig respondre per tant. “És a dir, quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país?”. Perquè en la societat valenciana fa cent cinquanta anys, o cent anys, o seixanta, ningú –a banda d’una mínima minoria il·lustrada– no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. I jo mateix recorde perfectament que, en la meua infantesa, el català era percebut com una cosa potser pròxima, però estranya i diferent.

A la parròquia del barri de la Torre, municipi de València, funcionava un teatret rudimentari en un local annex que era com un magatzem a mig fer. Una colla de joves, membres més o menys actius d’Acció Catòlica o de les Filles de Maria (de què podien ser membres, si no?), i representaven obretes populars, comèdies i sainets, sovint en valencià, sense més substància que la distracció pròpia i dels espectadors locals. En un d’aquells sainets valencians, no recorde quin ni de quin autor, apareixia un personatge clarament caracteritzat com a català, i en un moment de l’escena deia una frase que a mi em sonava així: “Home, bequetase!”. Jo, infant innocent, d’aquesta frase entenia “home”, i això volia dir que aquell català parlava en part com nosaltres, però “bequetase” era incomprensible, i per tant devia ser una llengua diferent. Pocs anys més tard, ja amb una mica d’instrucció, vaig comprendre que el personatge volia dir “Home, bé que ets ase!”, i que la llengua sí que era la mateixa, però amb algunes formes i expressions que els valencians no gastem. Descobriment adolescent, fàcil d’entendre i d’assimilar. Però descobriment d’una cosa –la unitat de la llengua– que jo llavors no sabia ni pensava.

Amb tot això vull dir que, ateses les condicions històriques, i la percepció popular d’una “llengua valenciana, no catalana”, l’any 1900 o el 1930 o el 1960 no era gens previsible l’èxit de la idea d’unitat, fora d’alguns petits cercles lírics o erudits. En casos com aquest, l’èxit de la filologia universitària sol ser del tot incert, però en cas valencià ha estat espectacular. Qui pense que, en aquesta matèria del “valencià” i el “català”, veníem d’un passat de llengua sempre percebuda i vista com a una i la mateixa, i que només la maldat dels enemics va desfer aquesta unió en temps moderns, vol dir que ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una, certament, des de la seua arribada al regne i país dels valencians. Però feia segles que la massa de la gent ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava decididament el contrari. Precisament si oblidem aquest fet, si l’ignorem, és quan no podrem entendre la meravella de la unitat recuperada. Si jo fóra “blavero”, els assegure que em sentiria bastant desesperat (i més, després d’alguns esdeveniments recents, més o menys “acadèmics”...).

Mentrestant, vostès deuen recordar que, fa pocs anys, el Govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la portaveu Sánchez de León, va qualificar d’“intolerable i injustificable” que el senyor José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom), haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. La consellera exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians. Reacció ben grotesca, sobretot venint d’una portaveu i d’uns polítics que, de la llengua, i de l’honor valencians, se’n fotien quotidianament, fora de la retòrica. Com si no hagueren descobert encara allò que jo vaig descobrir quan era encara un adolescent ingenu. Pensant-ho bé, “bequetase”, en valencià ben popular, en realitat es diu “m’a que eres burro!” I la burrera té mal remei: és la bêtise, l’estupidesa, resistent a qualsevol tractament mèdic.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1674 | 12/07/2016   Imprimir

L’armadura, els robots i l’amor

“Sota els murs vermellosos de París, estava format l’exèrcit de França”, comença la narració bellíssima. Un Carlemany de llegenda, no d’història, havia de “passar els seus paladins en revista...” I així un darrere de l’altre, tot de noms tan altisonants com, segles més tard, els adversaris o companys del nostre gran Tirant. Tots amb armadura completa, en aquella vesprada d’estiu, sentint-se dins de l’acer “com dins de cassoles a foc lent”. L’emperador anava preguntant els noms, un a un, noms d’herois de grans gestes, fins que arribà davant d’una armadura tota blanca, i des de dins del bacinet tancat, amb una veu com si no vinguera d’una gola sinó del metall mateix, amb un lleu ressò com un eco, es va sentir una veu: “Io sono Agilulfo Emo Bertrandino dei Guildiverni e degli Altri di Corbertranz e Sura, cavaliere di Selimpa e Fez!”. Carlemany va fer un “Aaah”, i va preguntar: “Com és que no mostreu la cara al vostre rei?” “Perchè io non esisto, sire”. L’armadura, la veu, i la resposta eren l’única realitat material del cavaller. De les altres realitats, valor, cortesia, victòries, viatges i aventures, pensaments i emocions, està feta la novel·la d’Italo Calvino (disculpeu que torne a citar, en tan poc de temps, un dels meus escriptors més estimats), Il cavaliere inesistente, una delícia literària, una joia impagable. I la més deliciosa de les aventures, una de les últimes, m’ha vingut a la memòria llegint en un diari, no fa gaires dies, un article o reportatge sobre un neologisme que desconeixia, la robofília, amb un titular gros “La perspectiva del sexo con robots abre dilemas morales”. Sobretot si pensem, amb temor, que “El apego y las experiencias con las máquinas alterarán las relaciones entre humanos”. Temors i dilemes que em resulten una mica difícils de compartir, ja que les relacions humanes –com a concepte general, i en les seues manifestacions variables i particulars– són ben rarament alterables en profunditat, fins i tot quan es tracta de la matèria del sexe. L’autora de l’article assegura que ningú no dubta que en poques dècades hi haurà al mercat màquines d’aparença humana programades per cobrir les apetències sexuals del propietari o usuari. Tot i que ací hauríem d’afegir “propietària” i “usuària”, perquè la ciència i la tècnica progressen veloçment, i de les nines realistes de silicona, perfectament dotades d’anatomia femenina practicable (supose que n’hi ha en versió masculina, igualment practicable i pràctica, no sé...) passarem en poc temps a ninos i nines que seran companyes i companys amables i eficaços en els jocs més gustosos del sexe.

El problema, pensen els qui pensen en l’ètica, és que tal relació amb un ésser no humà podria, justament, deshumanitzar la relació. No sé si ja passa ara amb les figures de silicona, i no sé tampoc si en el passat (i en el present) passava en les relacions amb éssers no racionals, com ara cabres, ovelles, someres o cavalls, tal com apareixen en els dibuixos de la ceràmica grega, en alguns cèlebres temples de l’Índia o en les pintures murals de Pompeia: una extensa tradició clàssica, per tant, activa en les més altes i insignes civilitzacions. 

Dilemes morals, llavors? Qui sap, almenys jo no en tinc notícia. I així arribem al dia que el cavaller Agilulfo dei Guildiverni es presentà en un castell de meravelles, habitat per una dama famosa pels seus dots de seducció irresistible, però que, com la maga Circe, portava a la ruïna els seduïts. Agilulfo, després dels honors d’un bon sopar (ell es limità a desfer amb els dits de ferro unes engrunes de pa), després de músiques i danses, acompanyà la castellana a la cambra reservada, al llit d’amor. Va omplir la dama de compliments, li va desfer els cabells, la dama es despullà i el cavaller, parlant de les diferents espècies i condicions de l’amor, es va gitar amb ella, delicadament, amb tota la seua integritat de metall buit. L’endemà, després que havia partit, les donzelles preguntaven, encuriosides i ansioses: “Com ha estat, senyora, com ha estat?”. “Una cosa, si sabéreu, un home, un home...”. “Però digueu-nos, conteu, com és?”. “Un uomo, un uomo, una notte, un continuo, un paradiso...”. “Ma che ha fatto, che ha fatto?”. “Come si fa a dire? Oh, bello, bello...”. No sembla, doncs, que aquella nit d’amor amb una armadura d’acer –no sabem del cert si tan activa al llit com en les batalles, tot i que Calvino suggereix que no– va ser una relació poc o gens humana, tal com és possible que siga amb els robots programats. En qualsevol cas, però, Agilulfo era un metall buit, però una buidor intel·ligent, educada i sensible, i amb una gran cultura literària. Coses que, ben mirat, fan una gran diferència amb els robots.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1673 | 05/07/2016   Imprimir

Els anglesos contra Europa?


A penes coneguts els resultats del lamentable referèndum britànic sobre l’eixida de la Unió Europea, una tropa sencera de dirigents polítics, ideòlegs diversos i columnistes de diari, d’Espanya, França, Itàlia o Grècia, més en el camp de l’esquerra que en el de la dreta, s’han afanyat a oferir les explicacions que devien tindre ja pensades: la culpa de la decisió dels bons ciutadans de la Gran Bretanya, la tenen les polítiques d’austeritat imposades pels buròcrates de Brussel·les, el Banc Central Europeu o el pervers Wolfgant Schäuble, Bundesfinanzminister a les ordres de la implacable Frau Merkel, si hem de fer cabal de les afirmacions del senyor Tsipras, per exemple, del seu ex-amic Varufakis o dels seus abundants admiradors en aquestes terres de ponent. Deixem de banda que, si fóra cert, voldria dir que els votants menors de 40 anys, i els ciutadans d’Escòcia, del Gran Londres o d’Irlanda del Nord són quasi massivament masoquistes i l’austeritat els agrada. A més d’això, l’argument de l’austeritat té un petit defecte: no és, en absolut, el raonament bàsic que han fet servir el molt peculiar Boris Johnson i els conservadors més conservadors, o Nigel Farage i els xenòfobs de UKIP, o la premsa més dretana i populista.

Els predicadors del leave, els propagandistes de l’out, han explotat els recels i les pors, les emocions elementals, les frustracions que provoca una època de canvis massa ràpids entre la classe mitjana més tradicional o entre els obrers industrials, l’aïllacionisme insular (vostès deuen recordar aquell vell acudit en forma de titular de diari: “Boira al Canal: el Continent aïllat”), els prejudicis històrics davant del “Continent” i sobretot davant dels immigrats, i una forma perfectament reaccionària d’orgull nacional i de patriotisme negatiu. Un patriotisme quasi estrictament anglès (fins i tot sota el lema de Britain first): tan clarament anglès que els escocesos no s’hi han sentit afectats o interessats, ans al contrari. És cert que no és únicament a Anglaterra on un mot i una idea, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins, de reunions inacabables que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa a una estructura formal i distant.

Tot això és cert, i ha sigut explotat fins a la nàusea pels partidaris anglesos d’abandonar la UE. Però en el fons, a més d’actituds reaccionàries, xovinistes i hostils, hi ha una cosa molt pitjor, i no tan sols a Anglaterra: convertir la idea d’Europa, el nom d’Europa, i l’esplèndid projecte que encarna, en la causa i el fons de tots els mals: dels mals de cada país, sobretot, i de tot allò que no agrada a un grup social o un altre, a un grup ideològic o un altre. De la mateixa manera que “Europa” (encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel) és la culpable dels dèficits i deutes dels Estats, de la ruïna dels bancs, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real, proclamades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes” i “antisistema” de tota raça i espècie, des de la Gran Bretanya fins a Grècia. Si vostès repassen els discursos i papers de Madame Le Pen, de Matteo Salvini de la Lega Nord, o dels seus equivalents holandesos, flamencs, austríacs, hongaresos, danesos o polonesos (i fins de Beppe Grillo en nom de “la gent” contra “la casta”), hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra més radical i extrema: la culpa la té “Europa”, “Brussel·les”, etc., al costat del BCE, del “capitalisme internacional”, i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representants més autèntics del poble (dels obrers, els desocupats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Si hi afegim una immigració vista com a massiva i perillosa, un patriotisme conservador, una demagògia irresponsable i alguns altres ingredients, tenen vostès la recepta completa. No era “l’austeritat”, per favor.

 

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS