Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 601 | 28/06/2012   Imprimir

Una llengua del món

Els humans, després del desastre de la torre de Babel, degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel, però s’escamparien i ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Donaren noms diversos a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrémols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera de sentir. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, que en grec vol dir “cosa pròpia”: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar aquell dia infeliç que quedarem reduïts a una sola llengua universal, com abans de Babel, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per a ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, alguna part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. De coses així vaig escriure fa alguns anys en l’exemplar revista Mètode, on hi havia també una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l’encerta en allò que sap i l’erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions”. La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana: està en perill permanent d’inundació i de ruïna. Sobretot si, com a les Balears i al País Valencià, l’autoritat pública rebenta a poc a poc els dics de protecció. I així, quan haurem destruït totes les llengües començant per la pròpia, quan tots parlarem amb els mateixos mots, no serà un retorn al paradís joiós d’Adam, serà un infern tristíssim.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1463 | 26/06/2012   Imprimir

Holandesos: Vermeer

El visitant del Rijksmuseum d’Amsterdam, si té prou capacitat contemplativa i prou sensibilitat davant de la perfecció absoluta, pot passar hores senceres mirant els tres (n’hi ha quatre, però hi faltava La carta d’amor, segurament prestada en alguna exposició) petits quadres de Vermeer que, ells tots sols, poden omplir de felicitat un matí sencer. Hi ha la lletera, de cos compacte i robust, certament una dona del poble, vessant amb un pitxer de fang cuit aquell raig de llet prodigiós, el jupetí de cuir emmotllant suaument el pit, el davantal recollit, el cap amb aquella inclinació concentrada, i sobretot l’aire de la cambra o cuina, les parets, l’atmosfera, aquella sensació indefinible de realitat subtil. I la jove vestida de blau davant de dues cadires i una taula i un gran mapa penjat a la paret, amb el cap també lleugerament inclinat i un gest de concentració en la lectura, no sabem si penosa o alegre perquè el gest de la dona és eteri i, si el lector em disculpa, sublim.

I el carreró de Delft, que és la presència real, immediata, d’una escena de vida modesta i tranquil·la. Milers i milers de pintures d’aquella Holanda increïble del segle XVII, com les trenta o quaranta que va produir l’immens Jan Vermeer, són de dimensions reduïdes, per a poder-les penjar en qualsevol habitació popular o discretament burgesa, i per a poder-les transportar en un comerç d’art abundant i activíssim, i el visitant contemplatiu va d’un petit quadre a l’altre, passa petites eternitats de bellesa davant d’una dona i de l’altra, observant l’espessor dels colors, la meravella indefinible del conjunt, i no arriba a entendre que allò siga l’obra d’un bon home de Delft, que pintà poc i va viure pocs anys, amb beneficis modestos i escassos. Tres vegades, a fi de contrastar, el visitant del museu passa a la sala veïna, dedicada a la molt més famosa Ronda de nit (és a dir, La companyia de Frans Banning Cocq i Willem de Ruytenburch) del molt més cèlebre Rembrandt. La pintura és enorme, ocupa tot un pany de paret, i representa l’exaltació quasi militar del nou ordre burgès triomfant.

Els personatges no són generals o capitans d’ofici, no són guerrers: són comerciants, teixidors, tintorers, són l’aristocràcia d’un ordre social, l’ordre del comerç i la indústria, no de la noblesa guerrera o de cort. Sembla, a primera vista, estrany, però els petits quadres de Vermeer i l’enorme de Rembrandt es complementen perfectament: l’exhibició triomfal i emfàtica del poder burgès, la vida domèstica amable dels ciutadans, l’exaltació exterior, la densitat dels interiors. La mateixa densitat que he pogut observar davant de la puntaire i l’astrònom del Louvre, davant del pintor (la dignitat de l’ofici propi) del Kunsthistorisches de Viena, i d’alguns altres que també he tingut ocasió de contemplar llargament a Nova York o a Londres. No sóc l’únic visitant de museus que ha passat moments gloriosos de contemplació davant d’un dels escassos quadros de Vermeer, meravelles petites de la perfecció més alta de l’art de la pintura. Com ara El geògraf, fa pocs anys, al museu Städel de Frankfurt. El geògraf de Vermeer, germà d’altres figures que reben també la llum pàl·lida d’una finestra de vidres plomats, com l’astrònom, com la dona del llaüt, com la lletera, calcula alguna cosa amb un compàs damunt d’un plànol obert sobre una taula endomassada. Hi ha, com en altres escenes semblants, un globus terraqüi, un armari, un mapa damunt de la paret del fons.

Hi ha, per tant, l’“interior holandès” que endevinem confortable, la llum tamisada, i la presència del món exterior en un mapa, del món sencer en un globus terraqüi. Això era Holanda, i això ha estat sempre la seua grandesa. La mateixa experiència de petit país que vol ser alhora un domicili amable i càlid i un espai obert a la terra sencera, i que en aquella segona meitat del XVII, alliberada de la intolerància espanyola, va donar, entre altres coses, la més gran concentració de pintura que s’haja vist mai en tan poc de temps. Sempre he somniat, inútilment, que el meu país fora com una Holanda mediterrània impossible. On un Vermeer nostre hauria pintat una dona amb un pitxer de llet, llegint una carta o tocant un instrument musical, i un jove geògraf contemplant no se sap què, més enllà d’uns vidres translúcids i blancs.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 22/06/2012   Imprimir

Ídols, cultura, relíquies

Més d’un lector deu recordar aquella teoria fascinant de Francis Bacon (el filòsof del segle XVI, no el pintor del segle XX), quan parlava dels “ídols de la tribu”, els “ídols de la caverna”, els “ídols de la plaça pública” i els “ídols de teatre”, que critica tan durament en el Novum organum: eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses tal com són. Però, justament, és en el camp de la cultura, més que en els altres, on les coses no són com són, sinó que són com apareixen o es representen: la seua realitat cultural és la seua presentació, o representació, o imatge, o aparença. Per tant, el seu valor reconegut és tan sòlid o tan variable com el de les accions en borsa o la moneda: depèn del crèdit, de la confiança, del suport institucional, potser de l’opinió dels “experts”, potser de l’especulació. I això no evita, evidentment, sinó que més aviat fa possible, que es produesquen de tant en tant estafes monumentals (tres quartes parts, pel cap baix, de l’anomenat “art contemporani”, inclosa una proporció considerable del que s’exhibeix als museus del ram i en les grans institucions, són una perfecta estafa, no en tinc cap dubte, i una estafa amb multitud de còmplices i beneficiaris; l’altre quart segurament és una inversió sòlida i raonada: els exemples els poden posar vostès mateixos). Tampoc no evita, òbviament, que passe sovint com en la borsa de valors i en les modes editorials: que, per usar termes físicament sonors, anem del boom al bluf, o de l’esclat al pet. I quin és el valor –per cert: valor d’ús, o de canvi...?– d’un gran escriptor o un gran artista per al seu país? Voluble, com la borsa, i també ens sobren casos.

Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual i, en definitiva, la fe– consolidar la cohesió que en solem dir “social”. Per això, el poble d’Israel va tindre al llarg dels segles tants problemes de cohesió: perquè Jahvé insistia que havien de ser tribus sense ídols (i si no es van disgregar del tot és gràcies al Temple, a l’Arca o a la Llei, que van desenrotllar una funció equivalent). És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense monuments, obres i noms “culturals” (històrics o estètics, o les dues coses alhora) comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest culte de cultura –als déus universals i als déus particulars de cada país–, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és en bona mesura irrellevant, com ho és si aquesta divinitat és “verdadera” o “falsa”: allò que compta, per a l’eficàcia de la imatge, és l’extensió de la devoció pública, l’impacte i l’eficàcia dels rituals i la solidesa de la fe.

Els ídols no solament són obstacles per al coneixement, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Que és això que alguns maîtres à penser, alguns intel·lectuals venerats, sovint han buscat i han aconseguit: amb sectes de seguidors fidels, i per cert amb ben poc del “pensament crític” que solen predicar. És simptomàtic, d’altra banda, i del tot congruent amb la mena de “societat de la comunicació” en què vivim, que els ídols que provoquen els actes de culte més fervorós, extàtic i extens són justament els de l’anomenada “cultura de masses”, com ara els actors de cinema, o els músics i els cantants pop(ulars). Ni tan sols els esportistes cèlebres són objecte d’una devoció de tal intensitat. Quant al culte menys massiu i més formal, va dirigit a les divinitats de la cultura més “elevada”: escriptors, músics (de música “culta”), artistes plàstics, arquitectes de moda, cantants d’òpera, i similars. A condició, sempre d’haver estat prèviament consagrats, i preferiblement inclosos en el cànon: canònics, canonitzats. Arribar a pintor o escriptor canònic pot ser una aspiració comprensible, però la seua utilitat per al país, per a la gent, ja és més discutible: la devoció no estimula precisament l’actitud crítica dels creients... Jo, per això, no enyore excessivament les grans figures “indiscutides” del passat distant o recent: precisament perquè són, o eren, indiscutides.

Altres personatges públics, com els polítics, els futbolistes o els rics amb milions infinits, poden despertar adhesions, passions o enveja. Però els ídols de la cultura –vius o morts– desperten també veneració, contemplació admirada, reconeixement reverencial de la seua superioritat, i altres manifestacions de la fe: conservació i culte de relíquies, hagiografia piadosa, iconografia (les imatges del sant!), tridus i novenaris en forma de col·loquis o simposis, associacions de devots, i variades mostres de religiositat sovint pròximes a la beateria. Qui és, llavors, el valent –l’heretge, l’apòstata, l’excomunicat– que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s’atreveix a dir en públic que, posem el cas, tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l’obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? Pot resultar tan perillós com insinuar, enmig de la processó, que la Mare de Déu potser no va ser sempre verge, com tantes digníssimes mares d’aquest món. I per què es publica amb gran pompa crítica un quadernet insípid de joventut o un text del tot insignificant, o per què s’exhibeix amb grans honors al museu aquell dibuix d’aprenent sense interès ni gràcia? Per la mateixa raó que un trosset de fèmur o de costella s’exposa en un reliquiari d’or: no per ser un os meravellós i d’altíssima qualitat anatòmica, sinó perquè és part del cos del sant. Com la carta o el dibuixet són part del corpus de l’obra consagrada –Corpus Domini, Corpus Dei–, i per tant (ontològicament) “són” art o “són” literatura, participen de la substància immortal de la Cultura. Si això no és màgia i transsubstanciació, ja m’explicaran què és. La resta de la teoria, un altre dia.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 600 | 21/06/2012   Imprimir

Lelystad

Al viatger, de tant en tant, li agrada visitar com a turista aquells llocs que els turistes no visiten. Com ara una ciutat on li han dit que no hi ha res d’interessant per veure, tan nova que no té ni una miqueta d’història. El viatger, per tant, agafa un tren a l’estació Amsterdam-Central, i al cap de quinze o vint minuts penetra en els espais gairebé abstractes que fa poc més de mig segle eren encara sota l’aigua del Zuiderzee, el mar interior d’Holanda que a poc a poc es redueix amb la creació de nous pòlders. Gairebé tota la província de Flevoland és terra nova, d’aspecte una mica desolat, on el parc d’Oostvaardenplassen és una plana infinita amb pocs arbres esparsos secs i torts, on pasturen cavalls, cervos i ovelles. I a l’estació de Lelystad, capital provincial, em diuen, en efecte, que allà no hi ha res digne de veure, que no tenen un plànol urbà, que no hi ha oficina de turisme, i que l’única cosa que puc fer és passejar al meu aire. Passege, doncs, prop de dos hores, per carrers que no semblen carrers, per places amb edificis públics d’arquitectura que pretén ser espectacular i a mi em sembla brutal i forçada. Lelystad aparegué enmig del no-res, el 1967, i els polítics, urbanistes i arquitectes la pensaren com una ciutat ideal i perfecta, la fantasia aplicada de la correcció urbana: sectors delimitats per als diversos usos, un centre pensat per a comprar i passejar, moltíssims espais verds (bé, això, allà, no té gaire mèrit), carrers amb porxes que volen ser amables, moltes placetes i places, molts serveis públics, biblioteques, escoles, i tot allò que es puga demanar o imaginar. El resultat és una fredor general dels carrers i les places, dels edificis públics i privats, de la ciutat sencera. Tot és net i correcte, perfecte, polit, impecable. Tot és calculat i estudiat pensant, supose, en la més gran felicitat ciutadana: una idea feta realitat perquè es podia començar de zero. I jo no viuria en aquesta ciutat per res del món: no sé quines satisfaccions hi tindria el cos, però és segur que se’m congelaria l’ànima. A la plaça central, hi ha un gran cartell que diu Utopolis. I al meu antic barri de La Torre, enmig de l’horta, també volen fer una cosa perfecta i abstracta, amb el nom –impossible– de Sociòpolis. Que el Déu els perdone: jo no.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1462 | 19/06/2012   Imprimir

Holandesos: molins

El viatger curiós haurà de fer poc més de vint minuts amb tren des d’Amsterdam (tot Holanda és una densa i extensa xarxa de trens de rodalies), seguir el curs del riu Zaan, i baixar a la petita estació de Zaandijk. Pot visitar el poble, que començà amb les primeres cases construïdes a la vora dels dics, allà per l’any 1500, per conrear aquells famosos camps rectangulars entre canals, els pòlders o terres guanyades a l’aigua, una de les obres més admirables en tota la història de l’agricultura. Després cal passar un pont modern, resistir una mica la força del vent que no cessa, i contemplar un dels paisatges més cèlebres i reproduïts d’aquest país d’Holanda: les construccions de fusta pintades i polides, i sobretot aquests molins de vent monumentals que són com l’emblema del país sencer. A l’altra banda del pont, en efecte, hi ha el poblet històric (i inevitablement turístic) de Zaanse Schans, que vol dir aproximadament “el terraplè del Zaan”, construït, segons diuen, per aturar l’avanç dels espanyols en les guerres que ací en diem de Flandes i allà d’Independència. En tot cas, allà mateix, a la vora del riu, es van construir els primers molins industrials d’Europa, uns enginys prodigiosos. Potser aquella comarca del riu Zaan, enmig de l’aigua, dels canals i dels pòlders, va ser en termes absoluts la primera regió pròpiament industrial del planeta: la primera dedicada a la producció intensa i massiva a base d’instal·lacions mecàniques complexes. I hom assegura que, sense la invenció del molí de serra en 1594, no hi hauria hagut cap Companyia Holandesa de les Índies Orientals, cap Companyia de les Índies Occidentals, ni cap Edat d’Or dels Països Baixos: aquests molins serraren, de manera eficaç i barata, la fusta dels grans vaixells que recorrien els oceans d’orient i d’occident i convertiren Holanda en el gran centre del comerç mundial. Però no sols això: els nous molins de vent van ser també adaptats per a tota aplicació imaginable, des de la mòlta tradicional dels cereals (ací es produïa la farina amb què es feien les galetes per alimentar les tripulacions de la flota) o el bombeig d’aigua dels pòlders, fins a la producció de cànem per a les veles, la fabricació de paper, de calç o de pigments. Tota una indústria poderosa que trobava eixida als seus productes a través de la propera ciutat d’Amsterdam. Els moliners es van fer rics, els comerciants també, i es van fer cases de bellesa i confort incomparables. Ací vingué el tsar Pere el Gran de Rússia, a finals del segle XVII, a observar els fonaments de la construcció naval holandesa.

N’hi hagué més de mil, d’aquests molins prodigiosos, abans que arribara la màquina de vapor que hauria de substituir-los, i com açò és Holanda, l’any 1925 es fundà una associació per preservar-los de la desaparició. Ara, els molins salvats, en perfecte estat de funcionament, s’estenen a la vora de l’ample riu formant un paisatge tranquil i perfecte. El visitant, si no té pressa (i ací certament no n’hauria de tindre), pot passar una estona fructífera observant, tal com degué fer Pere el Gran, com funciona un molí que és, ell tot sol, com una petita fàbrica sencera. Si hi ha, com és habitual, un vent regular suficient, només dues aspes de les quatre tenen la vela posada, i la potència que en resulta és tan gran que fa girar vivament les quatre moles enormes, dues de set mil quilos i dues de cinc mil: les més grans molen calç fina per a pintures, les més petites molen pigments, i el visitant solitari les veu girar i no arriba a explicar-se com és possible el prodigi. Pujant als pisos superiors, l’engranatge central apareix com el mecanisme d’un rellotge gegant, eixos, palanques, engranatges i rodes dentades, tot de fusta, tot exactament tal com era i com funcionava fa tres o quatre segles. A la planta inferior, les moles verticals giren incessantment, una a la part de dins i una altra a la de fora, amb un enginy que passa el solc de calç o de pigment mineral d’una roda a una altra, per fer una doble passada amb un sol moviment. La meravella, per qui la contempla, resulta interminable. I d’ací ha eixit Holanda, la indústria, les naus, el comerç d’occident i d’orient, l’admirable país que han construït els holandesos.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 599 | 14/06/2012   Imprimir

Secretaria d'Identitat

Aquest partit que ens governa fa tants anys, dit Popular amb absoluta justícia numèrica, no deixarà mai de sorprendre’m, per l’alt nivell dels líders i per la novetat de les idees. Com aquesta del senyor Serafín Castellano, que ha organitzat, en l’estructura directiva, una nova Secretaria d’Identitat. D’identitat valenciana, evidentment, tan problemàtica que fa mig segle ja hi cavil·lava àrduament un tal Fuster. Enhorabona, senyor Castellano, i comencen pel llibre que vosté sap, si no és molèstia. Diu que dins del PPCV hi ha un gran sentiment valencianista, que és un valencianisme “útil, modern, intel·ligent i integrador”, i que abraça la defensa “sense cap tipus de complexos, de la cultura, la llengua, la idiosincràsia i els costums de la Comunitat Valenciana”. Fins ací, perfecte, tot i que no sé com es defensa la idiosincràsia, però deixem els detalls. Així doncs, la nova secretaria haurà de “treballar per la imatge d’una Comunitat Valenciana emprenedora i forta” (cosa que em sembla de primera: des de Zaplana fins a Camps i a Alberto Fabra no han parat mai de dir que som l’enveja d’Espanya i d’Europa), i “per aquest orgull i estima i defensa de lo nostre”. “Lo nostre” és el secret. I qui coneix millor aquest secret, no cal dir-ho, són els membres de la Secretaria, antics dirigents destacats d’Unió Valenciana. Experts en identitat nostra, en ortografia nostra, en himnes nostres i banderes nostres, en imatge emprenedora, i sobretot capdavanters reconeguts d’un valencianisme modern, intel·ligent i integrador. Si vostés en tenen cap dubte, repassen la llista completa. Ah, la flamant Secretaria no es diu d’“Identitat”, sinó “de Señas de Identidad”, ja que en la versió valenciana de la web del partit l’organigrama figura només en castellà. Exemplar. Quant a la imatge que hauran de promoure, en la mateixa web hi ha un text segons el qual Fabra, assegut al costat de Bauzá, “destaca que s’ha construït una imatge irreal de Balears i la Comunitat Valenciana i per a combatre esta idea errònia cal dir basta (sic) perquè som un gran poble capaç d’eixir avant.” La imatge era irreal, la idea era errònia, i ací tenen vostés, per a combatre-la, una secretaria intel·ligent i moderna.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1461 | 12/06/2012   Imprimir

Les lleis de l'Univers

Una part d’aquest article, columna o paper accidental serà gairebé una còpia, una traducció, un plagi descarat, d’una informació –irònica, possiblement poc verídica, i que en tot cas fa pensar amb un sòlid i escèptic bon humor– llegida fa poc temps en un diari europeu que no diré, per si de cas. Vostès, amb tota certesa, han sentit parlar sovint de la cèlebre llei establerta a final dels anys 1940 per un enginyer de l’Air Force dels Estats Units, el capità Edward A. Murphy, segons la qual “if anything can go wrong, it will”. O siga que, segons la llei de Murphy, si alguna cosa pot resultar malament, resultarà malament, tot allò que puga fallar, fallarà, tot error que es puga cometre, serà comès. I més prop dels dies (i anys!) que vivim en aquests regnes i principats de Catalunya, d’Espanya o de València: tot polític o similar (com ara dirigent d’una caixa d’estalvis o d’un banc) que puga fer una bestiesa, la farà. La llei de Murphy també és coneguda en la seua versió física més universal, segons la qual “la torrada sempre cau pel costat on hi ha la mantega”. Sembla que hom ha intentat explicar el fenomen, de manera intuïtiva, afirmant que la capa de matèria grassa provoca una dissimetria en la inèrcia o l’aerodinàmica de la torrada quan cau, amb els efectes previsibles a l’hora de fer xaf! sobre el terra. I ara ve la informació alternativa que he llegit, de caràcter entre còsmic, còmic i moral. La informació del diari fa referència a un article de l’European Journal of Physics, on es combinen la ciència i l’humor britànic, resultaria que la mantega no és la culpable del cas, i que si la torrada cau pel costat que no voldríem, significa que les lleis de la natura van en contra nostre o, dit d’una altra manera, que l’Univers té un caràcter profundament malèfic. Ja m’ho semblava, seguint els noticiaris, però la cosa va més lluny encara. L’autor de l’article, Robert Matthews, analitza la dinàmica de la torrada quan cau d’una taula, amb els components de lliscament, fricció, rotació, i tot el que cal. I la primera conclusió és que la llesca de pa, en general, no té temps de fer un tomb complet. Podria haver-se aturat ací, i aplicar un corol·lari de la llei de Murphy: “La probabilitat que una torrada caiga a terra pel costat de la mantega és directament proporcional al preu de la catifa.” Però l’autor és físic, i vol anar al fons del problema.

Amb tot de fórmules contundents, l’autor demostra que el factor principal que provoca el lamentable drama de la torrada és l’altura de la taula. La qual està determinada per l’alçada mitjana dels humans, la qual és, en definitiva, un resultat de l’evolució. El bipedisme o bipèdia ha limitat la nostra talla per una qüestió de seguretat: si fórem molt més alts (com una girafa, posem per cas), qualsevol caiguda implicaria un risc segur de trencar-se algun os. Per tant, l’altura de la taula depèn de la resistència dels nostres ossos a les caigudes, és a dir, de l’estructura de la matèria, que en últim extrem és cosa de la coherència dels àtoms, i finalment de les lleis de la gravitació. En conclusió, tots els organismes humans estan destinats a patir la llei de Murphy, aplicada a les torrades, a causa de les constants fonamentals de l’univers. Per a comprovar experimentalment els seus estudis, l’autor va fer un test massiu per al conjunt del Regne Unit. I el resultat va ser que, sobre molts milers de torrades, el 62% van tocar terra pel costat de la mantega. Més que la proporció de l’atzar, certament, però no prou per a la teoria. L’explicació és que el 38% restant tenien la mantega per costat que no tocava. I així, si aplicàvem la teoria i l’experiència al cas de l’acumulació de desastres que ens afecten de prop, el resultat seria, amb un grau de certesa aproximatiu, que les lleis de l’univers aplicades als nostres polítics (des de regidors fins a presidents del govern), gestors de caixes i bancs, promotors immobiliaris, inversors fantasiosos i voraços, i alguns milions de ciutadans insensats, han produït més d’un 60% de víctimes necessàries de la llei de Murphy, al costat de prop d’un 40% que posaren la mantega, és a dir, els diners, en el lloc equivocat. I així, amb el 100%, les lleis de l’univers s’han complert de manera implacable. Somrieu una mica, si us plau.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 598 | 07/06/2012   Imprimir

Bausset, l’esquerra, la mort

Ha mort Josep Lluís Bausset, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Fuster. Incansable, discret, amagat. Subterrani potser, però no desconegut ni oblidat, perquè si l’oblidàrem voldria dir que aquest país no mereix uns ciutadans com ell. Li preguntaven en una entrevista, fa dos anys: “Enguany vosté farà 99 anys, què demana?”. I responia: “No complir-los”. “Què diu?”. “Això que ha sentit”. “Es vol morir?”. “Aquest món és una merda”. I concretava la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. “I per això es vol morir?”. “Doncs, sí, entre altres coses: la vida no és com abans”. “I s’ha cansat de viure-la?”. “No, cansat no: n’estic fastiguejat i avorrit, i s’han perdut tots els meus principis”. Els seus principis en són un: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerra, afegeix, a pesar que els seus l’han decebut bastant. “Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra”, li diu l’entrevistador. I la resposta és perfecta: “És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres”. Ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: cent anys, o cent i un. Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols estava decebut: tenia també fàstic. Entenc que tinguera ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. “I té por de morir-se?”, li pregunten. “No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat”. “Vosté és cristià?”. “Sí”. “De manera que, quan es morirà…”. “Quan em moriré se’m menjaran els cucs: això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar”. “Però llavors, Déu existeix o no?”. “I jo què sé (silenci): sóc agnòstic”. “No ha dit que és cristià?”. “Bé, sí”. “I per vosté seria una decepció que no existira Déu”. “Sí”. I ací s’acaba. Ara Bausset ha mort, i veurà cada setmana des del cel la partida del trinquet de Pelayo.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1460 | 05/06/2012   Imprimir

Vaticà

Jo arribava cada matí, poc després de les vuit, a un lateral de la plaça de Sant Pere, passava per davant d’una sastreria eclesiàstica on s’exhibien models diversos per a cardenals, bisbes i altres monsenyors de la cúria, sotanes elegants, mitres, casulles i capells. Després travessava la plaça, al centre de la qual sempre hi havia un dels increïbles bojos de Roma, agenollat, amb els braços oberts i cridant “O Gesù, Signore, perdona i nostri peccati”, incansablement. A l’altre costat de la plaça, darrere de la columnata, hi havia la porta on els guàrdies suïssos, que ja em coneixien, em saludaven amb un “Buon giorno, professore”, i llavors entrava als patis interiors del Vaticà, passava pel cortile Borgia (els Borja són els únics que tenen un pati, una torre i uns apartaments dedicats al seu nom, i no devien ser tan terribles i rèprobes quan el nom s’ha conservat fins els nostres dies als palaus dits apostòlics), i enfilava l’escala cap a la biblioteca. En aquells patis interiors hi ha portes de bronze i de fusta massissa que donen a institucions reservades, mig religioses i mig civils, mig econòmiques i mig pastorals, i hom comprova i constata que l’Església Romana no és una multinacional com les altres: no és efímera sinó permanent, no té residència en edificis lleugers de vidre i de plàstic sinó en palaus robustos de pedra picada. Dins d’aquells patis, trobava cada dia mongetes de servei, diligents i discretes, monsenyors amb carteres de cap de negociat, i bisbes i cardenals que hi passejaven conversant, refregant-se suaument les mans davant del pit i amb el cap una mica inclinat de costat, a la manera d’aquells gestos característics de Giulio Andreotti. A la biblioteca, monjos de grans barbes blanques teclejaven ordinadors portàtils, erudits d’arreu del món llegien patracols venerables, i una investigadora sueca preparava una tesi teològica sobre Alexandre VI. A l’hora del cafè, en l’absis d’una petita capella medieval que feia de cafeteria, es produïa la que devia ser l’única barreja de tot aquell personal heterogeni: cardenals, professors, monsenyors de la cúria, empleats, i supose que més d’un responsable de les confuses finances vaticanes. Allà dins les veus sempre són baixes, els gestos continguts, les mirades discretes i modestes, i tot plegat (patis, edificis, portes robustes, corredors i escales, monges, prelats, investigadors d’arxiu i biblioteca, l’aire subtil carregat d’història activa i de moltes més preguntes que respostes) forma el conjunt humà i urbà més extraordinari de la terra.

Aquest petit regne independent de mig quilòmetre quadrat, aquesta monarquia electiva amb sobirans insegurs que són alhora l’autoritat religiosa més segura i poderosa del món, aquest recinte històric que és un petit estat emmurallat, aquests palaus que no són ni l’Escorial ni el Kremlin ni Versalles i tampoc la Ciutat Prohibida de Pequín, tot això forma un espai absolutament únic, combinació d’esperit i de pedra, de religió, diplomàcia i política, de servei a les ànimes i de finances no sempre confessables, d’homes de Déu i d’ambicions de poder. Cal tenir tot això present (i repassar una mica la història...) aquests dies, quan la premsa publica notícies de dossiers vaticans perillosos, de filtracions massives de documents interns, de lluites de cardenals i de partits, i d’altres mostres d’un estat de crisi que, d’altra banda, ha sigut sempre l’estat natural del Vaticà. I aquestes són, segurament, les convulsions finals d’aquest pontificat, com els de Pius XII, Pau VI o Joan Pau II varen tindre les seues. La destitució fulminant de Gotti Tedeschi, responsable de l’Institut per les Obres de Religió (la banca vaticana), la detenció de Paolo Gabrieli, dit Paoletto, el majordom del papa, i altres fets més o menys escandalosos, són mostres de fosques lluites de bàndols dins i fora de la cúria, i de la posició incerta del Secretari d’Estat Tarcisio Bertone. I al fons de tot, la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple de cobdícia i d’ambicions, de negociacions i de complots, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS