Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El País | 28/10/2015   Imprimir

Lletres humanes

A Bolonya, al segle XV, convivien tres estaments principals, el dels universitaris, el dels taverners i el de les putes, i no sembla que aquesta simbiosi o compenetració fóra obstacle als comentaris més exhaustius de textos clàssics i a la més prestigiosa especulació jurídica. “Bologna la dotta, Bologna la grassa”, em deia fa pocs anys l’amo d’una trattoria, palpant-se el ventre poderós. De manera que va ser allà, o això pareix, on van parar esment per primera vegada en el fet que l’estudi dels escrits no sagrats havia agafat tal volada que era ja una especialitat a banda i tan acreditada com la teologia, la medicina o el dret.

Allò que abans no feia ningú (i que els erudits musulmans i els jueus van continuar sense fer) era dedicar el mateix esforç i temps a textos purament humans, no divins, textos de literatura clàssica, i aconseguir que l’estudi d’aquestes lletres profanes tinguera el mateix crèdit i valor que l’estudi sagrat. I així, més o menys, va aparèixer el nom d’humanitats: no per distingir-les de la ciència, com dissortadament fem ara, sinó per distingir-les de les divinitats. Hi ha coses que vénen del cel i coses que només són de la terra, i els primers que es van dir expressament humanistes empraven aquest nom gairebé com un signe de dedicació professional: el seu tema no era la veritat revelada, l’aplicació dels cànons o la filosofia com a serventa de la teologia. El seu tema era la bellesa dels llibres antics, l’elegància de la prosa llatina, les històries dels déus de l’Olimp i les faules d’Ovidi, l’esperit de Plató, i la moral dels versos horacians. El seu tema podien ser també els llibres de la ciència natural antiga, no únicament els versos lírics o els discursos dels oradors romans. Lletres humanes, doncs, enfront de lletres divines.

En algunes universitats britàniques o nord-americanes (que és on, curiosament, es conserven més noms i rituals medievals) el que ací en diríem Facultat de Teologia es diu Divinity School, i els seus professors i alumnes es dediquen a les divinitats sense el mínim problema. El problema el tenim els altres, els qui ens ocupem d’humanitats, i que hem perdut de vista el fet que totes les ciències i les lletres són humanes. Jo comprenc que l’humanisme clàssic és ja només un episodi de la història de la cultura europea, i que un llatinista actual dedicat a la sintaxi d’Horaci no és per això més humanista que un metge o un arquitecte, i no necessàriament més que un economista, un biòleg o un físic, titulars de les ciències d’aquest temps. Els únics que veig fora de les humanitats, què volen que els diga, són els programadors d’ordinadors, els informàtics (quin nom!) en general i altres especialistes en tècniques posthumanes, posteriors al llenguatge i al text. Però això deu ser simple ignorància meua: qui sap si també són humans, tot i que ara com ara es creuen diabòlics i divins. Que Déu ens en guarde, si pot.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1637 | 27/10/2015   Imprimir

Petita història de la literatura en un planeta redó, 2

En els llibres fundacionals de la nostra tradició literària apareixen ja els “estranys”, els externs, els de fora, com a matèria d’una obra escrita per a ser escoltada o llegida: els feacis o els lotòfags en l’Odissea, els perses, els medes i els egipcis en la Història de les guerres mèdiques d’Heròdot. La presència d’altres pobles, llengües i cultures, en la literatura antiga, està sempre oscil·lant entre l’estranyesa, la crònica, l’horror i l’entreteniment curiós. Començant per la Bíblia, que és ella mateixa una petita biblioteca literària: els egipcis, els filisteus, els cananeus, o els babilonis hi apareixen com abominables, idòlatres perversos i dignes de les ires de Jahvè. L’únic poble respectable als ulls de Déu som nosaltres mateixos, els hebreus, i Déu parla la nostra llengua, que és la llengua. La resta, parlen llengües incomprensibles, producte del fracàs de la torre de Babel.  Xenofont en l’Anàbasi o Juli Cèsar en De bello gallico fan populars els curiosos costums d’orient i d’occident, tan atractius per als lectors de campanyes militars. Però els pobles mateixos, i menys encara els seus idiomes, interessen ben poc. I als romans cultes, hereus en tantes coses dels grecs, no els va interessar gaire la idea de traduir Homer o Plató al llatí: els pocs lectors, gent educada i lletrada, els llegien en l’idioma original. I a qui interessaven els textos escrits en la llengua dels perses, o la literatura oral dels celtes? Tampoc no tinc notícia que Plató o Virgili foren traduïts al caldeu o a l’egipci. Simplement, allò que es feia, es deia o s’escrivia fora del propi cercle no existia. I l’únic exemple de policentrisme és el de l’època hel·lenística, quan al costat d’Atenes també Alexandria, Antiòquia o Pèrgam són capitals culturals: però era un policentrisme dins de la llengua grega. Alguns segles més tard, quan el món grecoromà esdevé un món cristianitzat, quina literatura interessa als cristians cultes d’occident? Encara la llatina, una mica la grega, o no cap. I si alguns dels autors grecs van ser traduïts al siríac, i després a l’àrab (i de l’àrab al llatí, i després a altres llengües), es tractà certament d’obres de filosofia, ciència o medicina, molt més que de literatura. El món de la literatura, doncs, com els altres mons, ha estat sempre perfectament pla, no redó: tenia un centre, nosaltres, i perifèries més o menys remotes. Com les altres dimensions de la història, també la història de la literatura “universal” (vista des d’Europa, és clar: vista des de la Xina no hi ha cas, perquè ells ja es pensen com un món sencer) ha estat un llarg procés d’expansió i d’incorporacions, lentes i dificultoses.

Què en sabíem, per exemple, de les literatures que des de l’occident veiem com “orientals”? Ben poca cosa. De l’Índia, només havíem conegut el Panchatantra, que a través del persa i de l’àrab arriba al llatí en el segle XIII, i d’ací al Calila e Dimna castellà, o al Llibre de les bèsties de Llull. Després, res, fins que a principis del XX arriba a Europa l’obra més o menys mística de Rabindranath Tagore, passada per l’anglés. I el Kamasutra, és clar. De la literatura àrab, els lectors europeus només n’han conegut Les mil i una nits, a partir de la traducció d’Antoine Galland, del 1704-1715, amb noms ja tan familiars com Xahrazad, Aladí o Alí Babà. Després, res més, fins ara mateix: quants europeus havien llegit res traduït de l’àrab, abans de llegir Naguib Mahfuz? I per Europa, fins ben entrat el segle XX, les literatures de la Xina o del Japó han estat rigorosament inexistents. No ens ha de sorprendre, aquesta limitació històrica. Fet i fet, l’única història i l’única literatura (els únics mites, les úniques narracions) que hem tingut originàriament com a pròpies, a més de la grega i la romana, han estat les dels llibres de la Bíblia. Els personatges, narracions i temes d’una petita tribu de pastors han format part, al llarg de prop de vint segles, de la substància mateixa de la literatura occidental: un fenomen ben curiós, per a una tradició com l’europea que pretén ser tan racional i tan urbana. Els grecs i els romans sí que representen, sense dubte, aquest projecte urbà i “universal” –fins on l’oikoumene arribava, que era poc més que l’entorn del Mediterrani. Ells incorporen a la literatura l’experiència del coneixement de l’exterior –els Argonautes, els viatges d’Hèrcules, Troia, les aventures d’Ulisses, les històries d’Heròdot–, i els romans assumeixen aquest fons narratiu, i hi afegeixen les pròpies cròniques i històries, militars sobretot, d’altres pobles i terres. Després, els europeus renaixentistes heretarem com a propi tot aquest fons de llenguatges literaris, obres, mites, noms, temes, metàfores, teatre i poesia, faules d’Esop i la invenció de la novel·la i del teatre. Continuarà.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1636 | 20/10/2015   Imprimir

Petita història de la literatura en un planeta redó, 1

Els mesos de tardor haurien de ser bon temps per parlar de literatura, fins i tot en la tardor d’enguany, tan plena d’ànsies i de dubtes. Són mesos de premis literaris, entre el Nobel i els Octubre, i són els mesos de la rentrée, dels llibres nous, que a França són tan esperats com, poc més tard, el beaujolais nouveau. Parlem-ne una miqueta, doncs, i si pot ser des d’una perspectiva que no és l’habitual. Que el planeta Terra té la forma d’una esfera, d’un globus (i que per tant vivim en un món global, inclòs el petit o gran món de la literatura) sembla una pura i banal obvietat, una afirmació elemental i primària, però de fet és una novetat molt recent, i el resultat final d’una llarga història: el món, “abans”, era pla. Pla com un plat, o  així és com era vist i percebut, i per tant així és com la visió del món actuava sobre l’activitat i la ment de les persones, incloses les “persones literàries” o literates, és a dir, els qui escrivien i llegien llibres. Era pla com un plat, i per tant, inevitablement, era vist des del centre d’aquesta superfície plana: el centre ha estat, sempre, el lloc des del qual es mira, el que ocupem “nosaltres”. La història de la literatura –especialment, si voleu, de la literatura “occidental”– és un llarguíssim procés d’expansió d’aquest centre, de percepció de cercles concèntrics, i d’adopció o integració del que és estrany o extern, especialment d’allò que està escrit en una llengua que no és la nostra. Fins ara mateix, que el món ja no és pla, i que els cercles ja no són concèntrics. El món és ara, una mica, com deia Nicolau de Cusa que és Déu: una esfera –no infinita, certament, com és l’esfera divina– on la perifèria no existeix i el centre pot ser qualsevol punt. És una gran novetat: no havia passat mai. No sabem si la història que ens espera serà una història postmoderna o premoderna, més pròpia del segle XXI o del segle XI: no sabem, per exemple, qui guanyarà més terreny en el pròxim futur, si la lectura obligada d’un sol text sagrat o la llibertat il·limitada d’escriure i de llegir. En tot cas, aquella que fins ara hem conegut com a història moderna, o història de la modernitat, la que va del segle XVI a mitjan segle XX, en tant que història econòmica, cultural i política, material i moral, ha estat, entre altres coses, un llarg procés d’irradiació i d’expansió d’Europa o des d’Europa. Amb el resultat, progressivament consolidat, que, si Europa absorbia o integrava la presència i la vida dels altres, també era assimilada i apropiada pels altres.

De tal manera que, amb la progressió d’aquest procés, els europeus del segle XIX ja no podien veure el món sense americans, indis, xinesos, japonesos o africans. Però els japonesos o els xinesos o els indis tampoc podien ja veure un món sense europeus: amb totes les conseqüències, roïnes o bones. Una de les quals, passant el temps, ha estat l’aparició d’un nou policentrisme. No solament econòmic, militar o polític, sinó per la producció i difusió de “cultura” –qualsevol cosa que aquesta ambigua paraula signifique. El cinema, posem per cas, que té centres de producció massiva a Lagos o a Bombai, més importants en el seu propi cercle geogràfic que Hollywood mateix en el nostre. Tornem, mentrestant, als inicis i a allò que hi ha hagut entremig. Comencem, doncs, per la visió antiga del món: una superfície plana, el sol que naix per un extrem i mor cada dia per l’altre, i on l’únic lloc que realment coneixem i que compta és el que nosaltres habitem. Ací hi ha Atenes (parlem d’Atenes, perquè és el “nostre” centre més antic), i després hi ha Corint, Esparta, les illes de l’Egeu, Sicília, les ciutats de la Jònia: l’espai dels nostres, dels hel·lens, que parlem igual i tenim els mateixos déus i el mateix estil de vida en una pólis. I més enllà hi ha els altres, els egipcis, els medes, els perses, i la variada gent que parlen llengües estranyes i que per això anomenem bàrbars. Després, més enllà d’aquest més enllà, hi ha límits confusos d’arenes calentes, d’oceans i de terres boreals. O ací hi ha Roma, l’urbs, la verdadera ciutat, amb un terme municipal que s’eixampla a cada nova conquesta, que inclou més i més “ciutadans”, gent més i més remota, fins que arriba a fixar uns límits precisos –el limes de l’imperi– que suposadament han de ser ja eterns. El contacte amb els de fora és precari, innecessari, i sovint perillós. La voluntat o la idea de conèixer-los és habitualment nul·la, difícilment pensable. Llavors, escriure sobre els altres és una gran novetat, és gairebé un prodigi, com tantes coses que van fer els grecs per primera vegada. Continuarà.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1635 | 13/10/2015   Imprimir

Una qüestió de perspectiva

Passats pocs dies d’aquest 9 d’Octubre del 2015 (una miqueta, almenys, diferent del dels anys anteriors), potser encara és bon temps per pensar en la història. I recordar que a Espanya, en la perspectiva habitual, des del parvulari a la Universitat, des de la premsa fins als partits polítics, hom es mira la història com si la unitat, la formació i cohesió d’un sol espai nacional a l’antiga Hispania (llàstima que, per culpa de la “decadència” del segle XVII, Portugal es va separar del “destí comú”!, etc.), fóra un objectiu natural de l’evolució dels pobles d’aquesta península, un objectiu pre-establert per algun destí superior, valuós per ell mateix, i en funció del qual s’ha d’avaluar i interpretar la història mateixa i el present: un destí metafísic. Espanya “estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, afirmà José Antonio Primo de Rivera, segons m’ensenyaven al batxillerat (i forma part de la fe del cardenal Cañizares). Llavors tot allò que vaja a favor d’aquest destí és positiu, i tot allò que hi vaja en contra és negatiu: la “unitat” (“la unidad de los hombres y las tierras de España”, abans i després de la retòrica franquista) sempre serà bona i progressiva, el “particularisme” sempre ha estat i serà una cosa roïna i regressiva, a més de ser un pecat imperdonable. Però la perspectiva espanyola no és necessàriament la perspectiva valenciana... ni la catalana tampoc, ni la portuguesa: és obvi que els portuguesos no “valoren” la seua història com una part de la història nacional d’Espanya, sinó com a història de Portugal (i no és obvi que, per formació i per origen, el nostre “destí” fóra més espanyol que el dels portuguesos; més aviat al contrari: Portugal es va formar dins de l’espai polític castellano-lleonès, i el País Valencià es formà fora d’aquest espai). Potser la nostra perspectiva, no la d’uns altres, ens portaria a constatar que com més força ha tingut el projecte castellà d’“unitat espanyola”, més dèbil ha estat la “unitat valenciana”: com més avancen i “ens” integren ells nacionalment, més reculem i ens desintegrem nosaltres. Per comprendre, doncs, la història dels últims tres segles, cal recordar que, per a nosaltres la “unitat espanyola”, la “unitat nacional”, a partir del 1707, arribà  pel simple procediment de l’anihilació institucional: per la destrucció radical de l’estat valencià (no ens van deixar ni Generalitat ni corts, ni dret públic ni dret privat, ni hisenda ni moneda ni fronteres, ni administració, ni govern municipal, ni justícia, ni llengua ni res: una perfecta “neteja etnopolítica”). La “unitat” va consistir purament en l’absorció dins l’Estat castellà. Per fi Castella serà Espanya, i no per unió “natural” i confluència de regions o de regnes, sinó per ocupació i per expansió. I per al Regne de València, va ser un sistema de base militar, burocràtic i regressiu, dirigit metòdicament al control i subjecció de tota una societat.

Vist amb perspectiva no espanyola sinó pròpia, i vist el resultat a curt i a llarg termini de la “unió”, no deixa de ser raonable concloure que la no-integració en un Regne de Castella expandit amb el nom d’Espanya hauria fet possible la continuïtat d’un Estat propi dels valencians, i hauria permès potser (només “potser”: la visió retrospectiva sempre és arriscada...) la seua renovació i modernització en termes propis. Per exemple, adaptant als nous temps les institucions històriques del país, a la manera holandesa o anglesa: control pactat sobre el poder reial, parlamentarisme efectiu, pes polític creixent dels sectors més dinàmics de la societat, autonomia d’un fort poder municipal, inexistència d’un “poder militar” en l’administració, etc. Probablement aquesta imatge d’una alternativa possible no passa de ser això, una imatge, però és útil contemplar-la: és una manera d’alliberar-se d’una certa dependència mental que converteix la perspectiva espanyola, que és certament la imposada pels fets, en l’única perspectiva imaginable i “natural”. Contemplar alternatives possibles per al passat és també alliberar la ment per imaginar alternatives en el present i per al futur. No hi ha dubte que, al segle XVII o al XVIII, la unitat, la concentració de poder, i el control absolut dels territoris “perifèrics”, era allò que li convenia a la monarquia espanyola, és a dir, a l’Estat castellà: però era també això el que ens convenia als valencians? I és això el que ens convé en el moment actual i de cara a un futur que no siga la dissolució final com a país, el final d’una trajectòria històrica pròpia? Perquè mentre es mantinga la dependència mental –és a dir, la perspectiva espanyola– en la visió de la història i en la ideologia nacional, totes les altres dependències es mantindran intactes: l’econòmica, la cultural i la política. Fa tres segles, i ara.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/10/2015   Imprimir

Un país possible

Sembla que enguany la festa del 9 d’Octubre (que m’agradaria que els meus conciutadans del País Valencià sentiren, mutatis mutandis –molts mutandis...–, com uns altres senten l’11 de Setembre) no serà exactament com ha estat els anys anteriors, quan la protagonitzaven polítics sovint barroers i obtusos, hostils al que hauria de ser un “dia nacional”. Commemorar cada any, com fem els valencians, el nostre naixement o la nostra entrada en la història, hauria de ser alguna cosa més que un ritual. No tots els pobles, tal com recordava Fuster, tenen a la vista, tan explícita, la seua “partida de naixement”, però no tots l’havien reduïda, tampoc, a un recordatori de tan escassa capacitat per mobilitzar energies col·lectives. És clar que un país, com el nostre, on el màxim responsable polític en el camp de l’educació i de la cultura qualificava de “letal” el nostre màxim escriptor contemporani, tampoc no és fàcil de trobar, almenys a l’Europa occidental. Les dificultats i les anomalies de la nostra història moderna i contemporània, els entrebancs de tota mena que vam haver de patir en el procés estatutari, la lamentable acció de govern que hem hagut de suportar els darrers vint anys (i part dels anteriors), no haurien de ser motius de desànim i d’acceptació d’un destí subordinat i limitat.

Ans al contrari: si a pesar de tot això, aquest país i aquesta societat han mostrat una vitalitat sorprenent en molts casos (en producció cultural i literària, en vigor d’un sindicalisme propi, en associacions i mobilitzacions d’ample ressò, o en la capacitat de resistència i d’acció cívica), significa que el poder de certes idees, la força de certs valors i projectes, es trobaven encara intactes, malgrat tot, entre bona part dels valencians. A partir d’ací, moltes coses eren encara possibles, i també era possible, tal com les eleccions de maig han demostrat, un canvi de direcció per al present i el futur del País Valencià. Però no podem simplement fer festa cívica d’un “dia nacional”: hem d’aprofitar-lo, com a mínim, per sabem d’on venim, on som, i cap on volem anar. Venim d’una etapa de fracassos relatius, és cert: no vam aconseguir l’autonomia que molts desitjàvem, ni tan sols el manteniment d’un nom com el de País Valencià capaç de servir de suport a un projecte vertaderament nacional.

No hem estat capaços d’assegurar els mínims acords cívics i polítics en temes substancials com els símbols, la llengua, la imatge del país o la defensa del territori i del patrimoni cultural; no havíem sabut, fins fa ben poc temps, construir un espai polític propi amb prou pes i substància com per fer impensable en el futur una successió de presidents de la Generalitat com els que hem tingut fins ara, ineptes i submisos, per no afegir tots els altres epítets que mereixen. Però aquella capacitat col·lectiva de retrobament i d’aspiració a un futur digne i propi, que ja es va expressar fa prop de quaranta anys en la gran manifestació d’octubre de 1977, continua viva i present: altrament no s’explica, per exemple, que cada any centenars de milers de persones participen activament en les convocatòries d’Escola Valenciana, o que desenes de milers de ciutadans ocupen també cada any els carrers en manifestacions i reivindicacions diverses. Els fonaments cívics per un canvi substancial de direcció són ben reals, i la capacitat de les forces polítiques que aspiren a aquest canvi també hauria de ser-ho. I ho serà, a condició que tinguen, en primer lloc una lleialtat bàsica al propi poble i país.

Aquest 9 d’octubre del 2015, trenta-cinc anys després d’un estatut insatisfactori però que ha permès un nivell d’autogovern massa poc aprofitat, pocs mesos després de l’èxit electoral i l’entrada en el govern, per primera vegada, de forces d’obediència valenciana, hauria de ser una ocasió de reflexió seriosa. Els valencians haurien de començar a pensar si realment ja n’hi ha prou del que hem tingut fins ara, i si cal buscar decididament un canvi més profund. No per tornar als anys anteriors a la llarga i trista etapa de domini de la dreta, sinó per fer possible un nou camí, un futur diferent d’allò que han estat els vint, els trenta i els quaranta anys passats, i el retrobament d’aquell projecte i aquella idea de país –de País Valencià, no de cap altra cosa– que tantes energies, i tan generosament, ha mogut i encara mou entre nosaltres. Que el pròxim 9 d’octubre, quan haurà passat un any, en puguem parlar amb nous motius d’optimisme, o almenys aquesta és la meua esperança.

 

Joan F. Mira | El País | 09/10/2015   Imprimir

Els valencians

Els més de 30 anys passats des del 1982 han tingut una importància crucial pel fet que han significat la reconstrucció d’aquells mínims fonaments visibles sense els quals no és possible compensar ni els buits de la memòria històrica profunda, ni la dispersió de la consciència col·lectiva i territorial comuna. Dit d’una altra manera, a causa de la realitat efectiva de la “comunitat autònoma”, i malgrat la seua neutralitat ideològica en termes “nacionals”, la societat valenciana, d’extrem a extrem del territori, ha assolit un cert grau de consciència present de formar una “comunitat moral” (de pertinença, d’interessos, o de conflictes) amb virtualitats identificadores i integradores molt superiors a les que conservava la difusa i desvitalitzada consciència d’una història compartida. Certament, ara mateix, aquest Nou d’Octubre del 2015, la percepció de ser valencians, o de viure en un espai comú valencià, és molt més viva i molt més extensament conscient, present i valuosa del que era el 1980, el 1960, el 1930 o el 1900.

Aquest pot ser un nou punt de partida per a un nou valencianisme més o menys “nacional”, segurament encara per definir del tot, però que, per primera vegada, pot construir-se sobre uns fonaments de realitat i de consciència abans quasi inexistents. Enfront de la perplexitat general i de la ignorància de la immensa majoria —el no saber : la memòria perduda o molt vaga—, els joves nacionalistes dels anys seixanta i setanta havien d’explicar, i fins i tot intentar “demostrar”, que el País Valencià era una cosa que existia, que tenia un nom, un mapa, una llengua i algun dia fins i tot tindria un govern: per al 95% de la població, tot això eren coses mai no vistes ni sentides, fantasies amb molt poca connexió amb el món de les coses reals. Ara, per contra, el món real dels valencians està fet també d’aquestes coses, i la salut, l’educació, i tants altres sectors de la realitat quotidiana, són dirigits i administrats dins d’un espai valencià, definit formalment com a tal.

És cert que això és efecte, en gran mesura, de l’organització autonòmica de l’Estat, i que per tant el mateix procés —un reforçament de la identitat a través del marc institucional— s’ha esdevingut a Múrcia, a Castella-la Manxa o a Extremadura. Però la no-exclusivitat del fenomen afecta poc la seua importància, sobretot perquè, en el cas valencià, va acompanyat d’alguns elements de singularitat extensament percebuts: per exemple la llengua (fins i tot en els conflictes tan específics que suscita), o el nom de Generalitat, o la percepció difusa que l’autogovern és també hereu de moviments reivindicatius recents i de drets històrics antics. Els valencians no ens hem hagut d’inventar un Palau de la Generalitat o una identitat històrica per a les nostres Corts: ja ho teníem, tot això, i més coses. Perquè la major part de les actuals “autonomies”, des d’Andalusia fins a Cantàbria, no havien tingut mai, històricament, una existència institucional i política.

Els valencians, sí: érem un regne real i efectiu, amb una data simbòlica de naixement, l’octubre del 1238. A pesar, doncs, de la denominació neutra i desvitalitzadora de comunitat, i a pesar de l’absència d’una “ideologia de país” projectada des de les institucions, la construcció d’aquests fonaments per a la consciència ha estat un fet real i sense precedents: la pertinença a un espai comú valencià és ara més extensament assumida i compartida que en cap altre moment de la història contemporània, i carregada amb connotacions i valoracions positives. Per no perdre la perspectiva, en positiu i en negatiu, cal recordar què era, quina existència tenia aquest país durant les etapes històriques immediatament anteriors (des de la Restauració, per exemple, fins al final del franquisme), i cal imaginar també què seria ara mateix, quin grau de consistència hauria assolit, si haguera estat preservat i vigorosament usat el nom de País Valencià, i si d’ençà del 1982 els ocupants del palau de la Generalitat s’hagueren cregut el país i hagueren governat amb una certa fe i amb un cert projecte i horitzó nacional.

D’altra banda, aquest mateix període de vida política autonòmica ha significat també el manteniment dels antics dèficits, conflictes i confusions en la pròpia definició col·lectiva: els valencians —la major part, segurament, de la societat valenciana— saben ara que són alguna cosa, almenys una comunitat autònoma amb algunes singularitats, però quina és aquesta cosa i com es defineix? És simplement una regió espanyola com qualsevol altra, una regió “vigorosament diferenciada” —com afirmava Fuster del “poble valencià”—, una “nacionalitat”, un “país català”, un “país d’Europa”?

Només apuntaré, provisionalment i amb alguns dubtes, que els darrers 30 o 40 anys, almenys en comparació dels cent anys anteriors, han representat una certa reducció de l’espanyolisme polític més negatiu i repressiu, encara que no tant de l’espanyolitat assumida i no qüestionada. Han representat també la presència, tan provocativa o conflictiva com es vulga, d’un “catalanisme” minoritari però estable, del tot marginal com a opció explícitament política, però molt menys marginal com a opció genèricament cultural. Entremig, l’existència del país (ha de ser necessàriament “ni carn ni peix”?) encara continua buscant la manera de definir-se, segurament continuarà buscant-la molt de temps, i probablement la trobarà a través de l’exercici del joc polític, del debat d’idees, de l’experiència dels termes en conflicte, i de la seua reducció a plantejaments no hostils ni mútuament agressius o intolerants.

La meua previsió més favorable, i potser més realista, vista l’evolució de les forces en joc, és que aquest país —vull dir sectors cada vegada més extensos i significatius d’aquesta societat— anirà decantant-se cap a l’autopercepció en termes de nacionalitat, aproximadament en el sentit “constitucional” de la paraula, és a dir, amb un nivell de definició i amb un estatus col·lectiu que ningú no sap molt bé què vol dir, però que és una mena de “categoria” que funciona, i que als ulls de l’opinió general apareix com una condició d’alguna manera més-que-regional (és clar que si hagués de parlar del futur que jo considere desitjable, i no del que veig com a possible o probable, aniria una mica més enllà dels termes “constitucionals” i de l’ambigüitat terminològica). Crec també que aquesta “nacionalitat” buscarà la manera de preservar un cert nivell, almenys, de diferència visible: a través de la llengua pròpia, per exemple, a través de la cultura institucional, i fins i tot amb el reforçament de l’especificitat de la vida política. Crec, igualment, que l’afirmació-per-oposició d’una diferència anticatalana retrocedirà lentament (en la seua variant “blavera”, si més no) com a factor condicionant de bona part de la vida política i cultural valenciana, en la mesura que la valencianitat s’afirme per ella mateixa. I pense, finalment, que alguna forma de nacionalisme valencià (“nacionalisme” en el sentit positiu i constructiu que ací hem donat sempre a la paraula i al concepte) farà un paper cada vegada més important en la vida cívica, cultural i política del país. En tot cas, es tracta de previsions modestes i discretes: de les condicions mínimes, no de les òptimes, de “normalitat” que els valencians haurien d’acceptar per al seu país. Si volen.

Suposant que malgrat tot les meues previsions no pequen de massa optimistes, no sé del cert si amb tot això el país serà més país el Nou d’Octubre del 2025 o del 2045. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una miqueta de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una miqueta d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió cap a la inexistència o la insignificança, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació. Som molts els valencians que sentim aquest país com a part de la nostra vocació humana de viure, que el vivim com una condició de la nostra pròpia dignitat, i que no hem acceptat que siga reduït a la dissolució, l’eliminació històrica i el no-res.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1634 | 06/10/2015   Imprimir

Entre la infàmia i la ignorància

No havia volgut escriure sobre això que hom ha convingut a anomenar “el procés”, i temes tals, perquè em produïa una certa fatiga haver de repetir veritats òbvies i tantes coses que ja he dit i explicat. Ara ja fa dies que han passat les eleccions (no sé encara amb quins efectes reals), i de moment la pressió és menor. Em referiré, doncs, també de moment, només a l’actitud del “pensament espanyol”, entre la brutalitat i la ignorància, almenys tal com el transmet la premsa escrita. El periodista Enric Juliana, que no és exactament un independentista abrandat, recordava les paraules de l’ambaixador de França, quan li van preguntar sobre la matèria catalana: “El proceso político que se observa en Catalunya creo que está discurriendo de manera perfectamente democrática, la discusión es dura, pero democrática.” La qualificació del procés com a “perfectament democràtic” sembla ben lluny de la multitud infinita d’infàmies, insults i mentides de filòsofs, escriptors, periodistes o polítics que ha publicat de manera incessant tota la premsa espanyola. No solament el concepte de sobiranisme o independentisme va invariablement acompanyat d’adjectius com deriva, desafío, órdago, reto, i d’altres equivalents, sempre negatius i injuriosos, sinó que de manera ben explícita és comparat a totes les formes de manipulació, intoxicació, tirania, totalitarisme i, si cal, feixisme o nazisme o coses pitjors. A Susana Díaz li recorda el franquisme, Felipe González el compara amb “les aventures alemanya i italiana dels anys trenta”, i en un míting a l’Hospitalet afirmava: “Sólo conozco un único texto constitucional que reconozca la autodeterminación de los pueblos, el de la URSS. ¿Saben quién lo aplicó? Stalin, que autodeterminó a varios millones de soviéticos a Siberia”. Finor intel·lectual. I així, fins a Corea del Nord, quan en un gran diari de Madrid, liberal, progressista, hom comparava la manifestació de l’Onze de Setembre amb les desfilades de Pyongyang. “Només han faltat”, diu Juliana, “referències a Pol Pot, el carnisser de Cambodja”. Al llarg de mesos i mesos, els més importants mitjans d’opinió han publicat una massa creixent de papers que, bàsicament, es poden dividir entre el simple insult, la infàmia o el pamflet virulent i silvestre, i l’argumentació aparentment fonamentada però sempre parcial, plena de sofismes i de falsedats hàbilment camuflades. Com ara els arguments que acudeixen a la història contemporània o a la unitat d’Europa, segons els quals els “nacionalismes” serien cosa del passat, i la independència de nous països un anacronisme sense cap sentit.

Oblidant o ignorant que la història contemporània d’Europa demostra exactament el contrari: separar-se, formar un Estat nou, ha sigut un fenomen tan general, tan recurrent, que sense ell no es pot entendre ni tan sols el mapa del nostre continent, ni les notícies de l’actualitat. Si fem una llista dels països d’Europa actualment reconeguts com a Estats, i en descomptem curiositats com Lichtenstein, San Marino, Mònaco i la ciutat del Vaticà, ens en queden uns quaranta-quatre. I si recordem quin era el mapa polític del continent ara fa un segle, en plena Gran Guerra, constatarem que la major part de la superfície d’Europa estava repartida entre tres imperis, l’alemany, l’austro-hongarès i el rus, de manera que més de la meitat dels països o Estats de la llista actual simplement no existien com a tals. I encara, d’aquests Estats nascuts al llarg dels darrers cent anys, una bona meitat es van fer o proclamar independents a partir del 1989. Si repassem, doncs, la història de l’últim segle, comprovarem que el fet o el desig de separar-se d’un Estat i formar-ne un de propi és tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense una multitud de reptes independentistes, derives, desafiaments i altres órdagos semblants no es pot entendre res d’aquesta història. En qualsevol cas, el dret a separar-se que tenien els ja separats és doctrina nacional acreditada, el dret a la independència és inevitablement reconegut quan ja ha sigut aplicat i exercit, i llavors l’“independentisme” serà considerat virtut patriòtica, admirable consistència nacional i sovint heroisme exemplar. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit d’independències i de separacions, i tanmateix, resulta que aquells que ara mateix sostenen la doctrina o el desig de separar-se i ser independents són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable, irracionalitat, perversitat o bogeria. En nom del dret i de la llei que, tal com sap tothom, són els fonaments de la sagrada, intocable, unitat de la pàtria.

 

Joan F. Mira | El País | 04/10/2015   Imprimir

La devaluació del present

Sembla que en aquest Regne d’Espanya i en la major part d’Europa, una imatge o sensació de desastre domina els humors públics i privats: desastre de les finances, inèpcia dels polítics, humors pèssims, tanta gent abocada a una nova pobresa, i tot això que comentem cada dia i que és llarg d’enumerar. I malgrat tot, és un desastre limitat, no una catàstrofe còsmica, no el pitjor temps de la història: perquè els segles passats —inclòs el segle XX amb l’excepció de poques dècades— han estat molt pitjors que els inicis d’aquest. Han estat plens de tiranies diverses, imperis opressors, dictadures, abundància de guerres, destruccions, explotació sense misericòrdia, fams i misèries sense fi, vellesa sense seguretat, salut sense protecció, educació sense recursos.

Fet i fet, el passat, inclòs un passat ben recent, ha estat ple de tot allò que, d’ençà de mig segle o poc més, considerem el contrari de l’estat natural de les coses. Però sovint mirem el temps present com si l’abundància de béns, el menjar barat, el transport fàcil, la comoditat domèstica, les diverses formes de seguretat social, foren adquisicions molt antigues de la història i no conquestes de fa quatre dies. Com si fóra una forma de vida guanyada per sempre i com qui diu ja natural i segura. Com si el progrés hagués de ser indefinit i etern.

I així ens hem adaptat, en un estrany procés evolutiu, a la convicció que posseïm un dret natural inalienable a l’augment permanent del benestar. On queda, doncs, la memòria d’uns temps recents (només quaranta anys, o cinquanta o seixanta) més modestos, quan els primers electrodomèstics, el primer piset propi, el primer Seat 600 o equivalent, omplien de felicitat milions i milions de persones? I què se n’ha fet, en aquest país nostre, d’aquells primers anys de democràcia, quan cada elecció era una festa, i els líders polítics semblaven tan dignes d’admiració i de lloança?

Deixant les preguntes retòriques, i deixant de banda la mediocritat general i creixent dels polítics, deixant els abusos innobles del món financer, la irresponsabilitat dels governants, la inèpcia i rapinya, i algunes coses més, deixant de banda tot això (que no és poc i no es pot deixar de banda), la darrera pregunta seria: era assenyada i raonable la nostra fe en la prosperitat eterna, segura i creixent? I al costat i afegida: era raonable la confiança pública en una “classe política” (expressió abominable, a més d’incerta) composta només de persones honestes al servei del bé comú, persones intel·ligents, capaces de reproduir-se amb nous membres més intel·ligents encara, més ben preparats i més honestos?

I dit això, estimats lectors, ja que vostès i jo som gent assenyada, mirem de no deixar-nos arrossegar per aquest estúpid catastrofisme ambiental que ens volen encomanar els insensats.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS