Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de desembre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1559 | 29/04/2014   Imprimir

Literatures: de la Bíblia al ‘Tirant’, 1

Per una tradició ja respectable, aquestes setmanes de primavera els papers impresos i relligats tenen un (efímer) protagonisme públic, passant pel 23 d’abril i per la Fira del Llibre de València que comença el 24, i que s’acosta ja al mig segle de vida. “La Fira del Llibre”, diu el programa, “s’alça com una pacífica i joiosa festa afirmativa que celebra la producció pròpia i aliena”, idea o proposta que em sembla excel·lent: parlarem, doncs, de llibres, i de “la producció pròpia i aliena”, que hauria de significar també la que procedeix de, o tracta de, altres pobles i cultures. Cosa que, per posar-la en perspectiva, és una gran novetat en la història dels llibres i del seu contingut. Mirem, per tant, de fer una brevíssima repassada a la història. Per començar, la  presència d’altres pobles, gents, llengües i cultures, en la literatura antiga, està sempre oscil·lant entre l’estranyesa, la crònica, l’horror i l’entreteniment curiós. Des de la Bíblia, per exemple, que és ella mateixa una petita biblioteca literària, on els egipcis, els filisteus, els cananeus, o els babilonis apareixen regularment com a abominables, idòlatres perversos i dignes de les ires de Jahvè o de la simple exterminació. L’únic poble respectable als ulls de Déu som nosaltres mateixos, els hebreus, i Déu parla només la nostra llengua, que és la llengua. Bé, més o menys el mateix que creuen o han cregut la major part dels pobles, amb un Jahvè o sense. Després, si voleu, les històries d’Heròdot, Xenofont en l’Anàbasi o Juli Cèsar en De bello gallico fan populars els curiosos costums d’orient i d’occident, tan atractius per als lectors de campanyes militars. Però els pobles mateixos, i menys encara les seues llengües i les seues cultures, els interessen ben poc als grecs o als romans. I a qui li interessaven els textos escrits en la llengua dels perses, o la literatura oral dels celtes? No era imaginable, certament, una col·lecció de “literatures orientals” circulant en traducció grega o llatina. I no tinc notícia que Plató o Virgili foren traduïts al caldeu o a l’egipci. Simplement, allò que es feia, es deia o s’escrivia fora del propi cercle no existia. I l’únic exemple de policentrisme és el de l’època hel·lenística, quan al costat d’Atenes també Alexandria, Antioquia o Pèrgam són capitals culturals: però era un policentrisme dins de la llengua grega. Una mica més endavant, quan el món greco-romà esdevé un món cristianitzat, quina literatura els interessa als cristians? Encara la llatina, una mica la grega, o no cap.

I bé, això ha estat més o menys l’estat invariable de les coses, al nostre cercle europeu, fins un temps molt recent. El món de la literatura, com els altres mons, ha estat sempre perfectament pla, no redó: tenia un centre, un  “nosaltres”, i perifèries més o menys remotes. Com les altres dimensions de la història, també la història de la literatura “universal” (vista des d’Europa, és clar) ha estat un llarg procés d’expansió i d’incorporacions, lentes i dificultoses. Què en sabíem, per exemple, fins un temps molt recent, dels llibres clàssics o populars de les literatures que des de l’occident veiem com a “orientals”? Ben poca cosa. De les literatures de l’Índia, només hem conegut directament o indirectament el Panchatantra (alerta, abans aquest nom, juntament amb el Mahabharata, apareixia en la Història de la Literatura Universal del batxillerat: ara al batxillerat no hi ha ni història, ni literatura, ni res que siga universal), que a través del persa i de l’àrab arriba al llatí en el segle XIII, i d’ací al Calila e Dimna castellà, o al mateix Llibre de les bèsties de Llull. Després, res, fins que a finals del XIX i principis del XX arriba a Europa l’obra més o menys mística de Rabindranath Tagore. I el Kamasutra, és clar. De la literatura àrab (o persa), els lectors europeus només n’han conegut Les mil i una nits, que és un conjunt de textos dels segles IX i X, que únicament esdevindran populars a partir de la traducció francesa d’Antoine Galland, del 1704-1715, amb la consegüent difusió de noms ja tan familiars com Xahrazad, Aladí o Alí Babà. Després, res més, fins ara mateix: quants europeus havien llegit res traduït de l’àrab, abans de llegir Naguib Mahfuz? I per a Europa, fins ben entrat el segle XX, la literatura de la Xina o del Japó ha estat rigorosament inexistent.

Continua ací

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 25/04/2014   Imprimir

Humanitats, divinitats

A la Bolonya del segle XV, ciutat dels Estats de l’Església, convivien en pau inestable tres estaments o repúbliques urbanes principals, la dels universitaris, la dels taverners i la de les putes, i no pareix que la simbiosi o compenetració fóra obstacle a les especulacions més elevades, els comentaris de text més exhaustius i la més prestigiosa especulació jurídica. De manera que va ser allà, o això pareix, on l’estudi dels escrits no sagrats agafà tal volada que esdevingué una especialitat a banda, tan acreditada com la teologia, la medicina o el dret. Al llarg dels segles cristians precedents, l’erudició es concentrava en els textos bíblics, evangèlics, dels pares de l’Església, i altres papers d’equivalent inspiració divina, amb els seus comentaris al marge, comentaris sobre els comentaris, notes i glosses sobre la lectio, i altres variacions que omplien tota una vida docta. No molt diferent de la dedicació al text sagrat que practicaven els talmudistes o els erudits de l’Alcorà, gent del llibre en definitiva, tant com els cristians.

Allò que no feia ningú (i que els musulmans van continuar sense fer) era dedicar el mateix esforç i temps a textos purament humans, no divins, als llibres de simple literatura clàssica, i aconseguir que l’estudi d’aquestes lletres profanes tinguera el mateix crèdit i valor que l’estudi dels escrits sagrats. Va ser així, doncs, que cap a mitjan segle XV aparegué el nom d’humanitats: no per distingir-les de la “ciència”, com dissortadament fem ara, sinó per distingir-les de les divinitats. Hi ha paraules i textos inspirats per Déu i altres només per l’ànima de l’escriptor o per les muses: els primers són el camp de les lletres divines; els segons, el terreny de les lletres humanes. Supose que m’explique: els primers que es van dir expressament “humanistes” empraven aquest nom gairebé com un signe de dedicació professional: ells estudiaven i comentaven Virgili i Ciceró, no les epístoles de sant Pau o les obres de sant Agustí. El seu tema no era la veritat revelada.

El seu tema no era la veritat revelada, el filioque i altres subtilitats trinitàries, l’aplicació dels cànons o la filosofia com a serventa racional de la teologia: el seu tema era la bellesa dels escrits antics, l’elegància de la prosa llatina, les històries dels déus de l’Olimp i les faules d’Ovidi, l’esperit de Plató, la moral dels versos horacians, o els llibres de la ciència natural antiga, els versos lírics o els discursos dels oradors romans. En qualsevol cas, allò que volien subratllar era que ells no s’ocupaven ja de teologia. I que el valor dels escrits que estimaven, antics i moderns, no venia de cap autor diví sinó dels seus autors únicament humans. Lletres humanes, doncs, enfront de lletres divines. En algunes universitats britàniques o nord-americanes (on, curiosament, queden més rituals i noms medievals o renaixentistes que en cap altre lloc) el que ací en diríem Facultat de Teologia es diu Divinity School, i els seus professors i alumnes es dediquen a les “divinitats” sense el mínim problema.

És cert que, ara mateix, aquell humanisme clàssic és ja només un episodi de la història de la cultura europea; i que un llatinista actual dedicat a la sintaxi d’Horaci no és per això més “humanista” que un arquitecte, un sociòleg o un psiquiatre, i no necessàriament més que un economista, un biòleg o un físic, titulars de les ciències d’aquest temps. El problema el tenim els altres, els qui ens ocupem d’“humanitats”, i que hem perdut de vista el fet que totes les ciències i les lletres són humanes. Els únics que veig fora de les humanitats són els programadors d’ordinadors, els informàtics (quin nom!) en general i altres especialistes en tècniques posthumanes, posteriors al llenguatge i al text. Però això deu ser simple recel o ignorància meua: qui sap si també són humans, tot i que ara com ara es creuen diabòlics i divins. En qualsevol cas, i esperant el retorn de la carrera de filosofia i lletres com a remei per a filòlegs analfabets, historiadors illetrats, psicòlegs subignorants i altres exemples de desgràcia, la proposta que faig és deixar de parlar d’humanitats (lloc comú i ple de tòpics gastats), i tornar a una sòlida i clàssica cultura general. Que és aquella per la qual i amb la qual els particulars poden parlar entre ells i saber de què parlen. Pareix antic, però seria el més gran progrés modern. I, justament per això, no em farà cas ningú.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 668 | 24/04/2014   Imprimir

Ara que el món és redó

El planeta de la literatura, de la lectura, de l’edició i de la traducció, no ja no és un món pla amb centres concèntrics, tal com ha estat segles i segles la Terra: és ja, per fortuna, un món redó com una pilota: és una esfera, en qualsevol punt de la superfície de la qual ens escrivim i ens llegim els uns als altres. I això no és una petita revolució: és la revolució més gran de tots els temps en aquesta matèria dels llibres. L’escriptura i la lectura no són ja cosa pròpia d’un espai reduït (europeu, és clar) que es considera ell mateix l’únic centre d’un món, ni d’un cercle expansiu que pretén ocupar el món sencer: vénen i van de diferents centres i cercles, són multicèntriques i multidireccionals d’una manera que permet totes les combinacions. Ja sé que tot això és ben relatiu, i que les relacions són encara escandalosament desiguals, però no hauríem de perdre en cap cas la perspectiva històrica, que és l’única que ens permet comprendre la perspectiva present. El llibre va ser un invent grec i romà, en forma de volumen i més encara en forma de codex relligat i fàcilment manejable i transportable. Amb el llibre s’escampà el cristianisme i s’estengué l’islam, i amb el llibre reproduït amb la premsa de Gutenberg –que no era la xinesa– s’escampà per tot el planeta una certa manera d’escriure i de llegir. Aquella que converteix la literatura en una escriptura per a ser llegida per multitud de lectors; i que converteix la lectura, alhora massiva i privada, en una part important de la vida de moltíssima gent. Llegir és una manera de viure: explorar-se un mateix els racons interiors projectant cap a dins un poema, conéixer la vida dels altres, pròxims o remots, a través de la narrativa. I si això no fa la vida més humana, poques coses la faran. Llegir un assaig és comunicar amb el pensament d’algú altre, llegir novel·la és entrar en la vida dels altres: altra gent, altres llocs, altres països o altres temps, és viure vicarialment més vides, estendre els límits de l’experiència de la pròpia vida. La vida és breu, però afortunadament l’art –l’art d’escriure i de llegir– és cada vegada més llarg i més extens: tan extens que ens permet “ser” moderns i antics, homes i dones, adolescents i ancians, egipcis del Caire, jueus de Nova York, argentins de Buenos Aires, russos de Sant Petersburg o de l’estepa remota, musulmans, hinduistes, budistes, catòlics i protestants. Poc més podem demanar, en aquesta vida tan curta, ara que el món és redó i que tota la literatura és nostra. Proven amb els llibres de García Márquez, per exemple, ara que ja resideix al paradís. I el paradís, com sap tothom, és una biblioteca infinita.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1558 | 22/04/2014   Imprimir

La sura dels Coalitzats

Amina Sboui, feminista tunisenca, pel març del 2013, ara fa poc més d’un any, va difondre per les xarxes socials una foto d’ella mateixa amb els pits a l’aire, a l’estil de les protestes del Femen, amb la inscripció “El meu cos em pertany, i no és la seu de l’honor per ningú”. Per aquest acte intolerable i blasfem, al seu país va ser amenaçada de mort pels salafistes, segrestada i tancada durant tres setmanes per la pròpia família, i va passar dos mesos a la presó, no sé si per escàndol públic o per ofenses a la religió. Apuntem-ho al compte de la “primavera àrab”. Amina havia viscut alguns anys a Aràbia, i explica: “Quan vaig tornar d’Aràbia Saudita, jo era molt creient i llegia l’Alcorà. Llavors em vaig trobar amb aquella sura dita dels “Coalitzats” que diu que el Profeta té dret de fer l’amor amb les seues dones, amb les esclaves, amb les cosines paternes i maternes i amb totes les dones que se li oferesquen. I em vaig dir: ací hi ha alguna cosa que no sona bé.” Pensant en l’al·lusió d’Amina al text sagrat, he consultat la sura esmentada, en la traducció de Míkel d’Epalza, que en la pàgina 619-620 diu: “Oh tu, profeta! Nós [qui parla és Al·là] hem fet lícit, sols per a tu, que tu t’acostis a tantes dones com siguin, sense cap límit, a les teves esposes, a les que hagis tu esposat, amb el dot corresponent, a les esclaves que Déu, Al·là, t’ha atorgat com a botí de la victòria, a les cosines de part de pare i de part de mare, i a qualsevol dona que s’ha ofert al missatger [Mahoma] i que el missatger ha volgut prendre com a esposa, de les creients plenes de virtuts.” I poques ratlles després continua: “[Amb les esposes i les concubines] pots deixar fora la que tu vulguis i pots jeure amb la que vulguis, o pots cridar, una altra vegada, una que havies apartat abans. No hi ha cap inconvenient, ni cap pecat, per a tu. Que tot això sigui plaent per a totes elles! Que no estiguin tristes! Que totes elles estiguin sempre molt satisfetes pel que tu els has donat.” Si això fóra la lectura de l’Evangeli en la missa, el celebrant diria : “Paraula de Déu”, i els fidels respondrien: “Et lloem, Senyor.” No sé exactament què pensarien o sentirien les fidels a l’església escoltant aquest text memorable, ni sé si dirien de tot cor “et lloem Senyor” per unes paraules com aquestes. No sé, tampoc, què pensen i senten les bones creients musulmanes quan reciten o senten recitar aquest passatge de la paraula d’Al·là. Ni quin deu ser el comentari dels imams i els ulemes, si és que en fan cap.

Tinc un respecte grandíssim pels textos sagrats de les religions grans o petites, per la Bíblia hebrea, pels Evangelis, per l’Alcorà, pels escrits del budisme, de l’hinduisme, i del que vostés voldran, però això no lleva que, de tant en tant, la lectura d’alguns (o de molts) passatges de les escriptures em deixe pensarós i perplex. Sobretot quan no es tracta de divagacions més o menys místiques, etèries o metafísiques, sinó de doctrines, històries o fets que tenen un propòsit moral o exemplar. Com en el cas del Profeta Muhàmmad, que els musulmans consideren paradigma suprem de totes les virtuts, exemple màxim de la perfecció humana. Com més intensament imite un creient la vida del Profeta, més s’acostarà també a la perfecció: com els budistes i el seu fundador, com els cristians i Jesús. Deu ser per això que aquest text de la sura dels “Coalitzats” em deixa especialment consirós, i entenc les perplexitats de la senyoreta Amina Sboui: ella, imagine, es devia posar en el lloc de les dones. És clar que aquest, diguem-ne, permís especial o privilegi, Al·là el concedia expressament al Profeta, no a qualsevol home ni de la mateixa manera, però així i tot, no sé què en podem pensar, com a model de perfecció humana (masculina, evidentment). Supose que els doctors de la llei, exegetes, teòlegs islàmics i musulmanes piadoses que es consideren feministes (n’hi ha, i imagine que tenen molt de mèrit), deuen tindre la seua manera d’interpretar aquestes ratlles d’alguna forma assumible. I com que comparar no és ofendre (almenys si no es fa amb aquesta intenció), a vostès i a mi ens costaria molt imaginar un passatge equivalent o semblant en alguna pàgina dels castíssims Evangelis. En fi, que cadascú en traga, si vol, les pròpies conclusions: jo no en trauré cap, o no públicament i per escrit, però comprenc la reacció d’Amina Sboui.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1557 | 15/04/2014   Imprimir

Praga, art contemporani

Això era que la Teresa i en Pau –personatges centrals de la novel·la Dies de frontera– visitaven la ciutat de Praga i, en comptes d’anar als llocs més turístics i més coneguts, van optar pel Museu d’Art Modern i Contemporani. I ara, sense el permís de l’autor, al qual demane disculpes, ve l’explicació de la visita: “La seu d’aquest museu, allunyada del centre de Praga, és un edifici de vidre i formigó que sembla o un bloc d’oficines o un ministeri”. Com sol passar amb els museus d’aquest gènere –blocs d’oficines– si n’exceptuen poques excepcions insignes, diria jo. Llavors, la Teresa i el seu company pugen amb ascensor fins a la setena planta, i des d’allí fan la visita baixant pis per pis. Comencem, doncs: “A la Teresa no la va apassionar l’art de finals del segle XIX que va veure al pis superior. Eren obres repetitives, que perfeccionaven o esgotaven uns estils que s’havien tornat tediosos. A mesura que anaven baixant pisos, notava una evolució que va culminar a la planta tercera, a cavall entre el segle XIX i el XX. Hi havia quadres de Gauguin, de Renoir, de Monet i de Cézanne, pocs però ben triats. Després arribava la sala de les avantguardes, que incloïa l’autoretrat més conegut de Picasso. En aquell museu poc visitat on hi havia una selecció del millor que havia donat la cultura europea, la Teresa va tenir un accés sobtat de joia”. L’alegria, però, va durar poc: “En els pisos inferiors arribava el realisme socialista, el culte a la personalitat, tot d’al·legories òbvies que van despertar l’interès d’en Pau com a professor de socials”. I les desgràcies no s’acabaven ací: acabat el realisme social o socialista, venia l’art més contemporani. “El més horrible eren els pisos inferiors: art conceptual, postminimalisme, videoart, neo-pop, instal·lacions, text-art...”. En fi, tot això que vostès ja deuen conèixer, i que fa massa temps que ocupa espais estèrils públics o privats, que és celebrat per babaus ignorants i sobretot pels experts sapientíssims, i que compren a preu d’or nous milionaris exhibicionistes i gestors del pressupost públic. Amb un criteri personal i de sentit comú sense infeccions, la visitant no es deixà impressionar: “La Teresa els va trobar molt pitjors que l’art del setè pis, perquè es pot imitar un ordre, però no la transgressió”. El criteri de la Teresa, o el de l’autor de la novel·la, és simplement definitiu i perfecte: imitar o reproduir l’ordre, és norma habitual, i no té gens d’interès. Imitar la transgressió és un projecte buit i estúpid, és un oxímoron, una contradictio in terminis, que haurien dit els escolàstics medievals.

A la Teresa, doncs, “aquelles peces li recordaven algunes exposicions que havia vist al centre cultural on treballava” (a Girona, per si algú s’ho pregunta). I per culpa del trist espectacle “va estar a punt d’agrair a la seva mare que li hagués prohibit estudiar Belles Arts”. De manera que, algun temps després, quan recorda aquella visita, el pensament que li n’ha quedat és aquest: “Dos anys enrere, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Praga li havia dit: ‘Teresa, el millor art europeu ja havia mort quan tu vas néixer’. Efectivament: s’ho havia trobat tot fet. Ara l’art tan sols es podia copiar, barrejar, empitjorar. Era un missatge tranquil·litzador. Ja no calia fer res”. Si la Teresa, a més del museu de Praga, hagués visitat regularment altres centres i sales dedicats a l’art que en solem dir contemporani, estic segur que n’hauria tret unes conclusions igualment desoladores: el millor art europeu ja havia mort trenta o quaranta anys abans, substituït per negocis indecents, exhibicions d’obres suposadament escandaloses (però que pot escandalitzar, prop d’un segle després del famós urinari de Duchamp?) o suposadament provocatives (i què provoquen?), i de crítics i “comissaris” que pontifiquen amb una retòrica de frases buides de substància. Tal com declara Jeff Koons, un dels “artistes” més importants i més cars d’aquesta contemporaneïtat, “El mercat és el millor crític... La meua obra no té cap valor estètic... Pense que el gust no té cap importància”. I així, mentre les institucions públiques i privades li donen suport intel·lectual i material, mentre els nou-rics àrabs, xinesos o russos paguen milions, mentre la carència de valor estètic siga un criteri positiu de valor, aquest “art contemporani” continuarà provocant els mateixos efectes que a la Teresa del museu de Praga. I de passada, si llegeixen Dies de frontera, la novel·la de Vicenç Pagès Jordà, els efectes seran infinitament més agradables.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 667 | 10/04/2014   Imprimir

València, un amor frustrat

Em preguntava l’entrevistador (Juli Capilla, per a la revista L’Avenç, ja fa alguns anys) si València em despertava un sentiment d’amor frustrat, i per què. I jo responia que sí, segurament perquè els qui l’han gestionada o hi han manat n’han tingut sempre una visió diferent a la dels qui de veritat l’hem estimada. En el primer terç del segle XX ja es volia fer una València “grande y moderna” i, així, van planificar la destrucció de la ciutat, fins a intentar dividir-la en dos, amb l’avinguda de l’Oest. Després, els ajuntaments la van “pensar” en termes de grans avingudes i edificis alts, de grans autopistes i de grans construccions. Si no s’hagueren fet les bestieses que s’hi han fet a l’interior, València seria una de les més fantàstiques ciutats històriques de tot Europa. Una ciutat, per fortuna, sense aspecte falsament medieval, en el sentit del “Barri Gòtic” de Barcelona, reinventat amb aire d’“Exin-Castillo”. I, fins a la Guerra Civil, el conjunt de l’arquitectura burgesa i popular de València era d’una delicadesa exquisida. Després, però, va arribar la barbàrie a la ciutat, i es van dedicar a destruir-la, a construir-hi edificis lletjos i vulgars que trencaven amb el seny i amb l’harmonia. Fins i tot van destruir una singularitat excepcional com el recinte de l’hospital medieval i renaixentista. I aquesta mena de destrucció l’han feta tots els qui han manat a València: monàrquics, republicans, franquistes, socialistes, tots. No han tingut mai una idea de ciutat històrica i europea, sinó una espècie d’al·lucinació entre destructiva i extraterrestre. Perquè, alerta, el projecte de la Ciutat de les Arts i les Ciències ja se’l van inventar els socialistes, incloent-hi una altíssima torre de telecomunicacions, abans que el dugueren a terme els del PP, ampliat i caríssim. Per a ells, els uns i els altres, la modernitat no és Amsterdam, ni Estocolm, ni Florència..., sinó aquesta imatge extravagant de construcció desmesurada on mana el ciment i l’asfalt. I finalment, preguntava l’entrevistador, com qualificaria la gent que viu actualment a la ciutat de València? Déu me’n guarde, que vaig dir, de “qualificar” en massa els meus estimats conciutadans. Però haurien de viatjar més per la Toscana i per Holanda, i sobretot, pel que fa a la ciutat, llegir els treballs de la meua col·lega i amiga Josepa Cucó.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1556 | 08/04/2014   Imprimir

La pena dels il·lustrats

El món, per a tota tribu i país, en tots els temps excepte el nostre, ha estat un lloc, una gent, una manera de viure i de creure, que eren com havien de ser i havien de ser sempre com eren. El món no progressava: el progrés, en tot cas, era la vida futura, si n’hi havia. Veure el món com, amb gran optimisme, l’hem volgut veure des de la il·lustració, és una novetat considerable: els il·lustrats, aquesta minoria que sobreviu amb penes i treballs, veiem el món com una esfera harmònicament repartida entre pobles, cultures, llengües, religions, etcètera, de la mateixa qualitat i dignitat. I el veiem, tant si creiem en el socialisme (això era abans) com en el capitalisme benèfic i distribuïdor, com un planeta amb voluntat de millorar: allò que se’n deia la fe en el progrés, o l’esperança en el progrés, i en la justícia (per altre nom caritat) que portaria el progrés. Som boníssima gent, els il·lustrats: racionals i evangèlics alhora, dedicats a la pràctica de les virtuts antigues. Però la major part del personal que ocupa aquesta esfera o planeta –gent del carrer, polítics, clerecies diverses, militars amb graduació– no es deixen il·lustrar, o els costa molt. Veuen el món com l’han vist sempre: dividit entre nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i poca subtilesa. Observen vostès el futbol –nacional o internacional–, l’economia, els tractes de la Unió Europea, els debats a les Nacions Unides, i altres camps de batalla incessant. Si hi afegim encara un component ideològic i estratègic, com és el cas de la història que en diem contemporània, la percepció s’amplia i se simplifica, però en els mateixos termes, si fa no fa: el món estarà dividit en germanòfils i aliadòfils a primers del segle XX i durant la Gran Guerra; i després en feixistes i antifeixistes, prosoviètics i antisoviètics, l’est i l’oest, i algunes divisions més que es reduïen a les anteriors. I que, generalment, havien sorgit d’esdeveniments imprevisibles, aquesta és la ironia. Dos o tres anys abans de passar, ningú no esperava la revolució russa del 1917, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de l’URSS. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i visions, ningú no esperava veure aquells avions xocant contra les Torres Bessones. No ho podia preveure ningú i després, en cada cas, la percepció del món va canviar en setmanes, o en pocs anys.

Ara, en aquests inicis del segle XXI, quan han passat coses igualment imprevistes, i no sé si del tot imprevisibles, ens hem quedat perfectament perplexos, com en cada vegada anterior. La segona meitat del segle XX tenia un perill, l’holocaust nuclear, però estàvem segurs que era un perill controlat. La resta funcionava: prosperàvem, a Europa confiàvem en la pau perpètua, en la seguretat social, en la cultura i en els avanços de la ciència i de la tècnica. En la victòria final de l’antiga il·lustració. Ara, però, els il·lustrats mirem el món, i no el sabem entendre. Ens espanta pensar que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals, difícils de predir. Com abans amb el nas de Cleòpatra o amb un mal casament d’algun rei: accidents que pensàvem superats per la racionalitat progressiva de la història. I doncs, no senyor: la història no és racional, i l’obtusitat d’un governant, el bigot antipàtic d’un altre, les simpaties i les antipaties, la fe literal en la Bíblia o en els versets de l’Alcorà, mouen la pau i la guerra, els països, i els exèrcits regulars o irregulars. I també ens fa molta por, als il·lustrats, constatar que es mantenen els esquemes arcaics: que la humanitat en massa continua pensant que el món som nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i després decidint i actuant en conseqüència. Perquè si això és així, com ha estat sempre, ara qui són els enemics, qui són els altres? Si les decisions greus que afecten el curs del planeta depenen encara d’incidents casuals o de temperaments poc racionals, si hem de tornar a pensar en termes de nosaltres i ells sense saber qui són ells, vol dir que els il·lustrats estem perduts: vol dir que no entenem el món i no ens queden recursos per entendre’l. Això explicava (fa deu anys: abans de la “gran crisi”) un professor d’història, protagonista d’una novel·la, i això continua pensant el seu autor deu anys després.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 666 | 03/04/2014   Imprimir

El temps modern

El temps “modern” és sempre el temps present, o com a mínim el temps que encara no ha passat del tot, l’inacabat: “modern” ve del llatí modo, que vol dir ‘ara mateix’, o ‘fa molt poc’. La modernitat, per tant, no és només un concepte circumstancial i reduït, sinó una condició recurrent. La modernitat no és només el conjunt d’actituds i d’idees que naix més o menys amb el racionalisme del segle XVII i la il·lustració del XVIII, amb els avenços de la ciència i de la tècnica, i la democràcia, el progrés i els drets humans. Aquesta és una definició més o menys ideològica, que ara mateix s’utilitza sobretot per a lamentar-ne el final implacable, per a contrastar-la amb la postmodernitat. Però llavors, si els “temps moderns” s’han acabat (els de l’Enciclopèdia, els de Marx, o els del film de Charles Chaplin?), si allò que ve darrere és una cosa indefinida i sense nom (tan sense nom que només li podem dir “postmoderna”) i que només es delimita per oposició, el resultat és que la modernitat clàssica és antiga i allò que ve darrere és la modernitat nova. Però segons una certa visió catastrofista del present, sembla que hi hagué un temps passat –precisament el “temps modern”– en què les desgràcies que patim ara no existien: un optimisme retrospectiu, que suposa que “abans” tot devia ser sòlid i sense bombolles, i que els artistes, els polítics, els pensadors i els escriptors eren autèntics. Llàstima no haver nascut cent anys abans, perquè el present, pel que es pot veure, és un horror inhabitable, tant en política com en literatura. En fi, és el que sol passar: l’antic principi d’oposar-se al present oposant-se als qui se suposa que l’encarnen. A mi, que no he deixat de ser “modern”, que tinc vocació d’“il·lustrat”, i que no he cregut mai en postmodernitats ideològiques o estètiques, aquesta oposició em semblaria perfecta si no fóra per la falta de sentit de la història. Perquè el món (quin món, per cert?: Europa, Sud-amèrica, Àfrica, Àsia?) no era millor fa un segle o mig segle, abans de ser tan terroríficament postmodern. En tot cas, si es tracta de recuperar “les nocions d’estructura, gust i categoria”, que era la conclusió, fa deu anys, d’un article de Sebastià Alzamora, siguen cordialment benvinguts els nous moderns: perquè els moderns antics, com jo mateix, no hi podríem estar més d’acord.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1555 | 01/04/2014   Imprimir

Sobre persones i fronteres

Sembla que hi ha acord universal sobre la integritat territorial dels estats constituïts, sobre la intangibilitat de les fronteres, i altres principis igualment sagrats: és el primer manament del decàleg del món (quan el decàleg convé), el principi absolut que no es pot posar mai en dubte, almenys des del segle XVIII i el tractats de Westfàlia. Principi que no aplicà Napoleó, que no es va aplicar al llarg de la segona meitat del segle XIX, quan l’Imperi Turc retrocedia, l’Imperi Austrohongarès s’eixamplava, i els petits estats d’Alemanya o d’Itàlia es fonien en un sol regne. No es va aplicar després de la Primera Guerra Mundial, ni després de la Segona, quan les fronteres de l’Europa central i oriental van patir tantes contraccions, expansions i redefinicions, que gairebé cap estat en va eixir amb el territori anterior més o menys íntegre. Curiosament, sí que es va aplicar quan les colònies africanes arribaren a la independència amb fronteres arbitràries i sovint absurdes, i les van considerar veloçment com a intocables. I també es va aplicar als territoris que formaven la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, sovint amb límits administratius capritxosos ràpidament convertits en fronteres inalterables. En tot això, tal com es pot comprovar, les persones no compten per res, no compten els pobles. Perquè no hi ha principi moral i polític més alt que la sobirania perfecta de l’estat: no compta la gent, compten les ratlles del mapa; prèviament declarades frontera d’estat, no cal dir-ho. Així tot el territori que controla l’estat sobirà esdevé territori nacional, consubstancial amb l’estat mateix i amb la nació que l’ocupa o domina. Tota frontera esdevé molt aviat sagrada, infinitament més sagrada que la gent que hi viu a dins. Perquè el territori és més “patrimoni nacional” que les persones mateixes que componen la nació, més que els ciutadans del país. Els estats sembla que poden suportar la pèrdua de gent, no mai la pèrdua de terra. Imaginar-se el propi mapa reduït d’un trosset o fragment, provoca descàrregues brutals d’adrenalina física i política. Imaginar-se la pròpia comunitat nacional reduïda d’uns milers o milions de persones (per emigració, posem per cas), només provoca, potser, vagues lamentacions, o càlculs sobre l’enviament de divises. I allò que en solem dir “comunitat internacional” (l’ONU, la Unió Europea...), quan arriba el conflicte no pensen en persones o pobles, pensen en territoris i en fronteres.

Coses així explicava jo fa trenta anys en un llibre sobre la nació i les nacions, i continuen penosament vigents. Ara mateix, és del tot evident que la Rússia de Putin, adormidor heroic de tigres siberians, pretén, d’una manera o d’una altra, restaurar el poder i el prestigi de l’imperi dels tsars, ser respectada, imposar-se de grat o per força com a poder de primer ordre. Ja ho va fer, a Geòrgia, de manera abusiva, prepotent i violenta, i tothom condemnà vivament la “independència” d’Ossètia del Sud i d’Abkhàsia, sota el control de Rússia. Evident, no? Doncs, no. Perquè la condemna es basava, doctrinalment, en una “integritat territorial” de Geòrgia, definida per fronteres que resulten d’un artifici administratiu soviètic. Ningú no es preocupà si els ossets o els abkhasos eren georgians o no, si era raonable que els ossets del sud i els del nord estigueren separats en dos estats, si la població, massivament, volia o no volia pertànyer a Geòrgia. Però el principi és immutable: la integritat territorial, si és respectada com si no, és el valor absolut. Les persones, i els pobles, són un valor relatiu, o no són cap valor. Ho vaig escriure fa un grapat d’anys, i s’ha tornat a demostrar a Crimea, part inalienable i eterna d’Ucraïna... pel sol fet de formar-ne part gràcies a un “regal” administratiu de Nikita Khrusxov fa seixanta anys. La intervenció militar i política russa ha estat intolerable, Putin és un autòcrata perillós i intractable, les condicions del referèndum l’han convertit en una farsa inacceptable, i tot el procés ha estat un exemple perfecte d’allò que no s’ha de fer. Dit això, la voluntat de la població de Crimea, majoritàriament russa, és més important que l’extensió i les fronteres d’un estat al qual pertanyien per un capritx accidental. Per una vegada que sí que comptava la gent, tot s’ha fet de la pitjor manera possible.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS