Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 544 | 24/02/2011   Imprimir

Cultura i economia

Temps de crisi econòmica, diuen, és mal temps per a la cultura, i els pressupostos públics s’encarreguen de demostrar-ho. Error gravíssim. Deixem de banda el concepte antropològic, segons el qual "cultura" és tota activitat estrictament humana. Pensem només en la cultura com a estètica, accessori, allò que no és necessari per a sobreviure, allò que en solem dir art, decoració, contemplació, música o lectura. I, vista la crisi cruel, comencem a rebaixar-ho i, si la situació s’agreuja, a suprimir-ho. Suprimim la bona gastronomia, doncs, que és la cultura del menjar, tanquem els restaurants i mengem només a casa, coses simples i barates. Suprimim la moda en el vestit, perquè només necessitem anar coberts, tanquem botigues i perruqueries. Eliminem el disseny domèstic, en mobiliari o en decoració, perquè és estrictament superflu. Tanquem les editorials, les llibreries i, si cal, les biblioteques, ja que llegir és un luxe inútil i de rendiment escàs, inclosa la lectura de diaris i revistes. Eliminem la música a la ràdio i a la televisió, oblidem els discos i els concerts, cantants, bandes i orquestres, perquè tot és un passatemps sense profit. Tanquem museus i sales d’exposicions. Ah, i tanquem en primer lloc els bars i les cafeteries, que no fan cap servei computable. I anem pensant a suprimir els viatges de plaer i bona part del turisme: quina utilitat té visitar esglésies, mirar paisatges o prendre el sol sense fer res? Fem tot això, estimats governants que ens governeu, ací i allà, i probablement redreçareu els comptes públics. Però només el primer dia: el segon dia, l’economia general s’haurà ensorrat del tot. L’atur serà tres vegades més gran, i la misèria general serà implacable. Perquè resulta que aquestes societats nostres, dites modernes, industrials, postindustrials, desenrotllades i riques, es fonamenten en l’activitat supèrflua, en l’afegit estètic, en la cultura. I si els llevem això, podrem encara viure, certament: menjar, habitar cases i cobrir-nos el cos. Però viurem, més o menys, com europeus en la més profunda edat mitjana. Si hi ha una cosa que no entenc, és que tants ideòlegs, economistes, polítics i sociòlegs, no entenguen una cosa tan simple.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1393 | 22/02/2011   Imprimir

Kilòmetre zero

Es fa una mica pesat, haver de parlar una vegada i una altra d’aquestes coses que tothom sap o hauria de saber, i que sovint (la major part dels valencians sobretot) oblidem i fins i tot desconeixem. Aquestes coses que, cada vegada més, arriben a l’opinió pública de Catalunya i van fent forat a poc a poc: les mateixes que el PP i el PSOE valencians (i els mitjans de comunicació afectes o desafectes) ignoren, oculten o falsegen o, encara pitjor, creuen que no són importants, que en realitat són santes i bones i positives, perquè són les coses que confirmen i reforcen una espanyolitat extensa, intensa i submisa. Submisa al poder de l’estat, intensament controlada per aquest poder, i extensament assumida amb el pas de les generacions. El designi és antic i constant, ja deu tindre més de quatre segles d’història, i el propòsit és indubtable i claríssim. No escric açò amb ganes de repetir doctrina, sinó mogut per la lectura d’un llibre recent, ple de mapes i de taules numèriques. El llibre es diu Espanya, capital París (La Campana), i té a la coberta un piló de carretera on figura la inscripció “Km 0”. L’autor, Germà Bel, que també deu estar ja fart d’explicar obvietats, és de les Cases d’Alcanar, que és tant com dir mig valencià, si no és ofendre, i el “Km 0” deu ser, si no em falla la memòria, al centre de la Puerta del Sol de la villa de Madrid. Que és, exactament, el punt i lloc on condueixen, i conduïen, i han de conduir, tots els camins de carro i de diligència, totes les carreteres, autovies, autopistes (gratuïtes, és clar: no les de peatge), tots els ferrocarrils de via ampla, estreta o mitjana, de locomotora de vapor o elèctrica, correus, expressos diürns i nocturns, vagons-llit, de velocitat baixa o preferiblement alta, i totes les línies aèries de tots els aeroports. Vostès, i especialment els lectors valencians, deuen recordar que el 18 de desembre del 2010 les més altes autoritats dels regnes d’Espanya i de València van celebrar el primer viatge de l’Au Veloç Espanyola com una data històrica, qui sap si comparable a l’entrada de Jaume I el 1238 (del 1707, ni el rei ni el president del govern ni els ministres ni el PP ni el PSOE ni Camps ni Rita Barberà, no en tenen cap memòria), com “la más alta ocasión que vieron los siglos”, que hauria escrit Cervantes. Si haguérem de fer cabal de l’eufòria oficial, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners i d’inversions productives, serien una cosa tan certa com la nova proximitat a l’estació d’Atocha.

Aquells dies, la premsa publicava fabulacions sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes del prodigiós ferrocarril volador. Amb càlculs que, si hagueren llegit les pàgines que hi dedica Germà Bel, haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els fan, a qui els publica i a la llarga colla de polítics que els esbomben amb cara de felicitat. Càlculs que, com tants altres que corren sobre la matèria, són pura especulació fantasmal, propaganda, estupidesa de babaus, o simple indecència política. El Kilòmetre Zero del professor Bel deixa amb el cul a l’aire totes les justificacions econòmiques de la xarxa radial espanyola, i mostra de manera diàfana les altres, les autèntiques explicacions: les que inspiraren ja les lleis generals de ferrocarrils de mitjan segle XIX, i les que repetidament expressen els presidents espanyols i tots els ministres del ram, l’un darrere de l’altre. Perquè si hi ha una cosa clara, clara i confirmada i declarada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat i afirmat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. Hi ha un mapa, en el llibre de Bel, amb les previsions de l’alta velocitat fins el 2020: totes les capitals de província seran a un màxim de tres hores i mitja de Madrid, i des de València el viatger podrà anar volant a Huelva, a Càceres o a Lugo (via Madrid, òbviament), però a Barcelona no, i viceversa. Vol dir que la submissió a tots els poders que es concentren a Madrid és implacable: els poders econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. A València el Cid Campeador guanyarà per fi la darrera batalla, i els polítics regionals cantaran l’himne Para ofrendar.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 543 | 17/02/2011   Imprimir

Una multa. I una altra

Fa poc més de mig any recordava, en aquesta mateixa pàgina, els inicis d’una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. Recordava la dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre José Barrionuevo, un repetidor de televisió tancat per la força armada, les primeres estacions d’un calvari inacabable. L’aplicació continuada d’una antiga obsessió, d’una hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i virulenta versió valenciana. El menyspreu, la violència dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat immutable, repressiva i mortal és obra sobretot del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió com la catalana és un atemptat contra la salut pública, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva. També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això han bloquejat (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d’una ILP amb més de 650.000 firmes, en prova de profunds sentiments democràtics. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan brutals que només busquen l’aniquilació total de l’enemic, destrucció física inclosa. He llegit que el fiscal del Tribunal Superior, atesos els indicis de delictes previstos en el Codi Penal, com ara rebre repetits regals d’indumentària en virtut de càrrec presidencial, ha demanat una condemna rigorosa de l’imputat o presumpte, en forma d’una multa de poc més de 40.000 euros. Quantitat digna de tal delicte, o viceversa. Quin deu ser, doncs, el delicte de voler veure una certa televisió, si les multes exigides arriben, tot sumat, a prop dels 800.000? Deu ser, doncs, un delicte vint vegades més gros. Dubte, però, que a Camps l’obliguen mai a pagar sota amenaça d’embargament i de ruïna, com ell a Acció Cultural. Tot plegat, aquesta llarga història m’omple de tristor, i d’un profund sentiment de repugnància.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1392 | 15/02/2011   Imprimir

Mubàrak i la Internacional

Qualsevol seguidor atent de les notícies procedents d’Egipte les darreres setmanes, qualsevol dia del present mes de febrer, podria haver llegit (bé a les notícies d’agència, bé consultant “Internacional Socialista” per internet), una informació precisa i curiosa, que reproduiré gairebé paraula per paraula: el dia 1 de febrer, la Internacional Socialista, l’organització mundial de socialdemòcrates, socialistes i laboristes, ha expulsat el Partit Nacional Democràtic del president egipci Hosni Mubàrak, “segons que han confirmat fonts del PSOE”. Molt bé per les fonts del PSOE, que devien ser una mica tímides, ja que no ho han esbombat a la premsa. Tampoc la notícia no ha tingut presència rellevant als nostres diaris, telediaris i altres mitjans, o jo no l’he sabuda veure. Vaig conèixer la compungida i discretíssima expulsió a través de VilaWeb, tan atent com sempre, i llavors vaig picar a la finestreta de Google, beneït siga l’invent, almenys en alguns casos. I la informació d’agència continua: “El secretari de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, ha enviat una carta a la formació que lidera Mubàrak en la qual l’informa del ‘cessament de la seua pertinença’ a l’organització i li subratlla el compromís d’aquesta amb una ‘democràcia més integradora’, segons que han afegit les mateixes fonts.” Fabulós. De manera que, de sobte, la Internacional s’adona que la democràcia del partit de Mubàrak no era prou integradora, i en vista de tal descobriment i de tan gran novetat li comunica que el dóna de baixa de la gloriosa organització. La informació afegeix que la Internacional, que agrupa 159 partits polítics i organitzacions de tots els continents, ha aplicat en aquest cas la mateixa decisió que va prendre després de les revoltes a Tunísia, quan va expulsar el Reagrupament Constitucional Democràtic del president Zine Ben Alí. En aquella ocasió, diu la nota del secretariat, la Internacional ja va explicar que l’expulsió del partit de Ben Alí reflectia “els valors i principis que defineixen” l’organització, així com la seua posició sobre els esdeveniments que es desenrotllaven al país magribí.

O siga que, si no ho he entès malament, la Internacional té uns valors i uns principis que la defineixen, i que durant un grapat d’anys i dècades la pertinença dels partits dels senyors Ben Alí i Mubàrak reflectia aquests principis socialdemòcrates i socialistes universals. Fins que el 19 de gener en el cas de Tunísia, i el primer de febrer en el cas d’Egipte, van descobrir que no. Quines coses passen al món, quines coses. El cas és que, tal com recordava Vicent Partal (sempre més ben informat que la major part dels diaris...), dins de la Internacional Socialista els egipcis “no eren pas un número i prou, sinó que hi lluïen: al darrer congrés d’aquesta Internacional, tingut a Atenes el 2008, un dels conferenciants principals va ser el senyor Mohamed Abdel·lah, un dels polítics egipcis més coneguts, del cercle íntim directe de Mubàrak. Per exemple.” Deu ser, per exemple, que trenta anys o més d’estat d’emergència permanent, d’estat policial, de detencions i desaparicions, repressió violenta, tortures, eleccions pràcticament de partit únic, espoliació metòdica del país, etc., tot això no era incompatible amb els principis de la Internacional. Quan el 19 de gener van expulsar el partit del senyor Ben Alí, que representava els socialistes de Tunísia, degueren descobrir de sobte allò que tothom sabia… excepte la Internacional del ram. No és casualitat que Bettino Craxi (líder del Partit Socialista Italià, insigne exemplar del gremi, caigut amb soroll escandalós en iniciar-se a Itàlia les mans netes...), fóra durant molts anys, i fins a la seua mort, hoste privilegiat del company Ben Alí en una platja tunisiana de luxe. I no vull pensar si el partit de Mubàrak hagués format part de la “Internacional Conservadora” o cosa semblant... Les veus dels benpensants d’esquerra haurien arribat al cel, i el cas hauria confirmat els judicis i prejudicis habituals. Perquè, no havíem quedat que el règim de Mubàrak era una tirania reaccionària sostinguda per l’imperialisme americà?

 

Joan F. Mira | Avui | 12/02/2011   Imprimir

Recordar i escriure

Vostès deuen recordar aquell conte insigne de Borges que es diu “Funes, el memorioso”. Ireneo Funes, un jove del poble de Fray Bentos, crec que al nord de l'Argentina i en tot cas al costat d'un gran riu, va caure d'un cavall als dinou anys, a partir d'aquell dia no va poder caminar més, i se'n recordava de tot. Absolutament de tot. Nosaltres, diu Borges, d'un colp d'ull percebem tres copes en una taula; Funes, tots els branquillons i pomells i fruites que comprén una parra. Sabia les formes dels núvols australs de l'hora de l'alba del trenta d'abril de mil vuit-cents vuitanta-dos i podia comparar-les en el record amb les vetes d'un llibre en pasta espanyola que només havia mirat una vegada i amb les línies de l'escuma que un rem va alçar en el Río Negro la vespra de l'acció del Quebracho. Podia reconstruir tots els somnis, tots els mitjos somnis. Dues o tres vegades havia reconstruït un dia sencer: no havia dubtat mai, però cada reconstrucció havia exigit un dia sencer. Funes vivia, tolit, en una habitació fosca al fons d'un pati. Des d'allí, recordava cada fulla, cada insecte de cada minut de cada dia, i reconstruïa el món amb tots els seus detalls, matisos, angles, racons, emocions, palpitacions i nuvolets esfilagarsats. Si haguera nevat al seu país, hauria recordat cada volva de neu en cada moment de la caiguda.

La pregunta –que Borges no es fa, però que ara ens podem fer nosaltres– és aquesta: Ireneo Funes no podia, òbviament, escriure les seues memòries, perquè hauria estat una faena infinita; però hauria pogut simplement escriure? La matèria d'on ix l'escriptura ha de tindre, per força, molts més buits que plens: no pot cobrir-ho tot –cosa que seria més que humana–, ni en el passat ni en el present. Ningú no pot reconstruir la perfecció d'un sol instant del temps, ni aprofitant l'arxiu més ric, perquè ningú no pot, tampoc, construir perfectament un mínim instant present. Excepte Ireneo Funes, que ho veia tot, aquesta és la qüestió: ho recordava tot de cada instant, perquè percebia la impossible riquesa de l'instant. Com aquell personatge de Se una notte d'inverno un viaggiatore, d'Italo Calvino, en el conte inacabat dels japonesos, quan el deixeble li explica al mestre els seus progressos en la percepció de cada fulla groga de ginkgo un dia de vent de tardor, i medita com cal fer per veure totes les fulles alhora però també al mateix temps les fulles una a una en cada instant i en cada punt de la caiguda, i si pot ser no només cada fulla sinó els matisos, els perfils i les dents de cada fulla, i després totes les fulles en terra una a una i alhora totes juntes fent catifa sense deixar, però, de veure encara cada fulla que cau. Això seria la perfecció impossible de l'instant. Ja veuen on es pot arribar, fent literatura.

Imaginem, però, que aquesta perfecció fóra possible: en el prodigi patètic de la memòria total d'Ireneo Funes, o en el prodigi quasi místic de la percepció total en un estudiant de filòsof japonès que trobem en un conte de Calvino. Després, si el prodigi de la faula fóra efectivament possible, també podríem imaginar la manera de refer-lo amb paraules; però això, per als no dotats per als miracles, ja és tota una altra qüestió. Sense comptar que el miracle seria tan gran que no som ni tan sols capaços de concebre'l. Més encara si les paraules s'hagueren d'escriure sobre fulls de paper, si hagueren de convertir-se en document: l'arxiu que ocuparien seria tan infinit com infinits són elements de la realitat de cada instant. A Ireneo Funes el narrador del conte li va deixar uns volums amb les Històries naturals de Plini, en llatí, i Funes no sabia llatí. Però quan el narrador el visita ja n'havia après i “resonaron las sílabas romanas en el patio de tierra; mi temor las creía indescifrables, interminables...”, i després va saber que les paraules que Funes recitava a les fosques formaven el primer paràgraf del capítol vint-i-quatre del llibre setè de la Naturalis Historia. La matèria d'aquest capítol és la memòria; les paraules últimes van ser ut nihil non iisdem verbis redderetur auditum. Probablement, com sembla que vol dir Plini, res no ens torna a l'orella amb les mateixes paraules, vol dir amb els mateixos sons, com no ens tornem a banyar mai en la mateixa aigua del corrent. Però si alguna cosa podia reproduir Funes sense limitar-ne ni trair-ne la riquesa, eren justament les paraules escrites: només allò que ha estat dit o escrit almenys una primera vegada pot ser reproduït de manera perfecta. Quan la nostra memòria finita no es transforma en paraules, serveix doncs de ben poc: almenys, certament, no serveix per escriure. I no serveix tampoc per fer història.

Ja se sap, però, que fer escoltar, o fer llegir, les coses amb les mateixes paraules amb què van ser dites per primera vegada, és una pretensió desmesurada i potser satànica i tot, ja que els humans rarament som divins, i el paradís original va durar ben poc. Però sempre hi hagué una primera vegada per a les paraules quan a algú li van arribar a la consciència –abans dèiem a l'ànima, però ja no és ni modern ni correcte, potser– o se li van quedar en la memòria no del tot conscient. Una primera vegada, doncs, per a les paraules i per a la seua associació amb les emocions, amb les cares d'algunes dones o d'alguns infants, amb el color d'una beguda, l'olor de la terra quan plou, el gust d'alguna pell tastada, totes aquestes coses amb les quals després es fan poemes o pàgines de prosa. És indiferent que els narradors presentem les històries com a fruit visible d'un passat personal o del passat de l'heroi que les narra, o que les presentem com una invenció del tot deslligada del concepte històric o psicològic de memòria.

Tant se val: la matèria narrada apareixerà o no com a memòria, però els materials mateixos de la construcció narrativa, les cares i els ulls, les pells, els colors i les olors, la música dels sons, són memòria i no poden ser cap altra cosa. És cosa de poeta romàntic, diran vostès. Doncs no senyor: no és cosa de poeta romàntic, sinó de tots els qui volem fer aquesta cosa tan misteriosa que es diu literatura. Aquesta cosa que no es pot fer, òbviament, sense paraules escrites, sense lletres, que per definició són la seua matèria. Però tampoc no es pot fer sense la infinita riquesa dels records.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 542 | 10/02/2011   Imprimir

Memòria, literatura

És creença general i acreditada que la gent, el personal, vostés i jo, i més encara la gent jove, adolescents i criatures, tenen una memòria com més va limitada i curta. Per falta de practicar-la, segons sembla, per la facilitat de fer qualsevol càlcul teclejant sense necessitat de saber ni la taula de multiplicar. Per l’accés immediat a tanta informació que “abans” calia retenir perquè no era assequible a cada instant. Siga com siga, la memòria sempre ha sigut traïdora, certament, i és sempre limitada, inconsistent i falsa, i per això fem ben fet de confiar en les màquines. Però només fins un cert punt: fins aquell límit més enllà del qual ens quedaríem per dins buits i sense substància. Perquè la memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. En veritat, els clàssics de tots els temps sabien de sobres que la memòria és la reina de les paradoxes: és capritxosa i va, com qui diu, al seu aire. Montaigne es lamentava amargament d’aquesta inconsistència: “Plus je la sonde, plus elle s’empêtre et embarrasse; elle me sert à son heure, pas à la mienne”. La memòria, massa sovint, no respon quan la volem sondejar. Ens serveix quan ella vol, no quan volem nosaltres, aquesta és la qüestió: no és una màquina, és el dipòsit de les emocions. I afortunadament està plena de racons foscos i de forats inaccessibles: altrament no la podríem suportar, perquè ningú no es pot suportar sencer a si mateix, ni veure tot sencer el temps passat, i el món i els altres. Recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és, i aquesta mil·lèsima part és la condició de tota la literatura. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc no n’hi hauria si fóra total i perfecta. I així en temps durs i poc optimistes, podem desconnectar de tant en tant les màquines que ens informen del present, i dedicar alguna estona a la memòria i a la literatura. Si més no com a salut i medecina de l’ànima, tan necessària, almenys, com la del cos.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1391 | 08/02/2011   Imprimir

Cabrera vampiritzat

Per una pura coincidència, la lectura d’un article sobre la crisi dels vampirs contemporanis, en aquest mateix setmanari, em va trobar acabant de rellegir Les històries naturals, del grandíssim Joan Perucho, novel·la històrica i fantàstica que parla, justament, de les activitats secretes d’un vampir autèntic pel temps de la primera guerra carlina, i de la lluita del cavaller Antoni de Montpalau contra les forces de l’ombra. El cavaller barceloní (inoblidable personatge literari, gran troballa d’un gran escriptor), a més de ser un liberal convençut, allò que ara en diríem un progressista, era membre de l’Acadèmia de Ciències, tenia un hort botànic particular, amb una au irreal de cant dolcíssim i inaudible, i estava perfectament convençut que la raó, l’experimentació i el mètode científic podien explicar i resoldre qualsevol problema o misteri. Fins i tot el misteri de la presència d’un possible vampir catalaníssim, el dip, que començava a fer estralls en un poblet que portava el seu nom, Pratdip, pel Priorat o la Ribera d’Ebre. Gairebé cada matí hi apareixia algun mort, blanc, eixut i dessagnat, amb dos senyals estranys al coll, i la senyora del lloc, la baronessa d’Urpí, va acollir amb esperança l’auxili del cavaller de Montpalau, enviat des de Barcelona per a mirar de resoldre el cas. La ciència de Montpalau era clara i empírica, i es basava en les virtuts repel·lents de l’all, preferiblement en cassoles plenes, és a dir, en quantitats més que simbòliques, i en l’eficàcia de la creu pectoral. Lectures erudites i papers curiosos havien mostrat que, sense dubtes, el dip o vampir era, en realitat, l’antic senyor del lloc en temps de Jaume I. El qual senyor, enviat a Hongria per l’afer del casament amb la princesa Violant, fou seduït, i vampiritzat, per una perversa i lúbrica duquessa vampira. L’erotisme diàfan ja era present, per tant, en la vampirització medieval d’Onofre de Dip, primera víctima catalana coneguda. La vampira original era hongaresa, cosa que confirma l’àrea europea d’on procedeixen, i les relacions internacionals de la nostra noblesa medieval. Per raons que, finalment, el llibre explica només en part, Onofre de Dip es reactivà durant els últims mesos de la guerra, i en terres sota el control del general Ramon Cabrera, comte de Morella, llavors resident a la capital dels Ports. I es reactivà, no solament amb mossegades nocturnes a la pobra gent, especialment als liberals de la comarca, sinó fent-se passar per guerriller carlí, dit el Mussol, i demanant per carta, a la Junta de Berga, el grau de coronel de les tropes reialistes.

És perfectament normal que un vampir autèntic, antic noble medieval, fora partidari actiu de la monarquia tradicional, com supose que també ho devien ser els d’Hongria i de Transsilvània, senyors antics a les criptes dels seus palaus feudals, muntanyencs i boirosos com el de Pratdip. Ja no és tan normal que un vampir prenga el nom de Mussol i pretenga dirigir una partida de guerrillers. Bé, Antoni de Montpalau el seguirà i perseguirà, fins a Morella, passant perills gravíssims, com un atac de puces gegants de gran ferocitat. A Morella, el cavaller científic trobà el general Cabrera en un estat de languidesa total, pàl·lid i desmenjat, sense forces, i amb dos petits senyals al coll que amagava sota un mocador de seda. Ni Cabrera ni els seus metges no podien endevinar l’origen del mal misteriós. Montpalau, científic liberal, ho tingué clar des del principi, i prescindint d’ideologies es proposà de salvar el general absolutista. Cabrera, mentrestant, malalt i mig anul·lat, no tingué forces ni per a dirigir eficaçment el setge de Gandesa, del domini de la qual depenia el control carlí d’aquelles comarques, ni per a preveure l’ofensiva d’Espartero i preparar la defensa de Morella. Qui sap si amb bona salut i en plenitud de forces, no afeblit i mig dessagnat pel vampir, no hauria resistit com el tigre que era, i aleshores la història no hauria pogut ser diferent. Cabrera, doncs, es retirà derrotat cap a Berga, on l’ombra d’Onofre de Dip va matar tots els cavalls de l’exèrcit carlí, i la derrota final resultà inevitable. El vampir, ja cansat d’aquella mala vida, demanà ell mateix a Antoni de Montpalau que li donara una mort definitiva, amb el ritual corresponent, i Cabrera recuperà la salut. Massa tard per a canviar la història. Aquests vampirs romàntics i tendres moderns de què parlava El Temps, la veritat és que no em fan el pes. I si bé es mira i considera, no són vampirs ni són res.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 541 | 03/02/2011   Imprimir

El conillet i el gos

Ja fa prop de dos mesos que, al jardí de ma casa, ens ve a visitar cada dia un conill. O més ben dit, no ve a visitar els habitants humans, ve a visitar el gos. El visitant és un animalet molt viu, de color gris clar, amb les orelles sempre alerta i la cua blanca contínuament dreta. Segons tots els indicis, no és un conill domèstic escapat d’alguna gàbia veïna, és un conill de muntanya, àgil, ràpid i bon saltador. No és gens estrany, això que els animalets del Nostre Senyor baixen de la muntanya i arriben fins a les vores de les ciutats, i a la part alta de Barcelona els porcs senglars es passegen pels carrers. Ja se sap que els boscos, en contra de la idea que té tanta gent que no ix de casa, fa molts anys que creixen i s’escampen sobre terres de conreus abandonats, i que es veuen esquirols saltant pels pins de Benicàssim. En el meu cas, estic rodejat de ruïnes d’antics xalets, que a Castelló en diuen masets, de jardins perduts, que en un temps van ser una mica romàntics, amb pèrgoles i bancs de ceràmica, i d’horts de tarongers convertits en solars plens d’herbassars i de malesa. Bon panorama per als conills, per tant. I doncs, aquest conillet de vida lliure ha degut trobar al jardí de casa meua un ambient atractiu i acollidor. I sobretot hi ha trobat un amic. L’amic és el meu gos, mig pastor alemany, que a pesar del seu aspecte de gos llop i de l’aparent ferocitat amb què lladra, en realitat és molt bona persona, massa i tot. La relació d’amistat n’ha fet companys de jocs, i es persegueixen, es busquen, corren i salten, o s’aturen l’un enfront de l’altre mirant-se als ulls. Solen passar la nit junts, a la terrassa del porxe, dormint pèl contra pèl, i al més petit soroll es desperten, el gos aixeca el cap, i el conill es queda en posició d’alarma. Potser és un bon senyal, potser vénen bons temps com els que anunciava el profeta, quan "el llop conviurà amb el corder, la pantera jaurà amb el cabrit, menjaran junts el vedell i el lleó… la vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran unides les seues cries" (Isaïes, 11, 6-7). En qualsevol cas, ningú que jo conega havia vist mai jugar i dormir junts, amb pau fraterna i alegria, un gos d’aire feroç i un conillet.

 

Joan F. Mira | El Temps | 01/02/2011   Imprimir

De fugues i filtracions

Fa alguns anys (massa), i durant alguns mesos, jo solia passar una part de la vesprada en un lloc amagat de Roma, a la placeta de la Chiesa Nuova, que es deia Società Roma nel Rinascimento. Era només un pis vell i atrotinat, amb pols antiga i venerable, però tenia una biblioteca extremadament interessant, i una saleta de consulta i treball on, en realitat, només treballava i consultava jo mateix, buscant paperassa sobre la Roma renaixentista i sobre els meus amics de la família Borja. Als prestatges d’aire vuitcentista, hi havia les dotzenes de volums d’una d’aquelles obres magnes de final del segle XIX i principi del XX, les Fonti per la storia d’Italia, patracols relligats en pell, amb tots els documents imaginables i moltíssims més. Entre els quals, els informes que els enviats venecians a Roma (els oradors o ambaixadors de la República Sereníssima) redactaven i enviaven quasi diàriament: una font impagable de tots els moviments de la cort papal, dels cardenals, de les grans famílies romanes, de les negociacions i de les xafarderies, dels rumors urbans, i de moltes coses més. Venècia tenia, sense cap dubte, el millor servei d’informació de tot Europa: informació reservada, a través d’ambaixadors, enviats especials, mercaders, informadors i espies diversos, que els funcionaris de la República copiaven després i guardaven als arxius. Gràcies a ells, sabem ara moltes coses que altrament no hauríem sabut mai. Evidentment, tota aquesta informació era absolutament reservada, secreta, i sempre amagada a la vista i al coneixement del públic i de la ciutadania. Una fuga, una indiscreció, una filtració (allò que en anglès es diu leak), podien resultar fatals per als interessos i activitats de la República. Fatals per als negocis i els tractes, per a la guerra i la pau, per als interessats, per als informadors i els informats. El servei secret era, com ha de ser, secret. D’ençà que en podem tindre o endevinar alguna notícia, aquestes coses han estat sempre així, i no poden ser de cap altra manera: des de la Xina de les primeres dinasties, des dels egipcis més antics, i des dels babilonis, els grecs, els romans, les corts medievals, els governs de les ciutats, els reis de qualsevol país d’Europa, els bancs i les companyies comercials. La història sencera, sense informació reservada, sense secrets, sense discreció, sense la confiança que allò que es fa o es diu en privat és efectivament privat, hauria estat un desastre sense límits, un caos, una desgràcia contínua, una cosa difícil d’imaginar.

Hauria estat un caos i un desastre, en canvi de no res. Imaginem el públic en general, la generalitat del bon poble de Roma, de París, de Londres, de totes les ciutats del planeta, assabentat cada dia de cada tracte, afer, negociació, conversa o confidència. Bé, val més que no ho imaginem, i que ni tan sols ho intentem, perquè és inimaginable. La teoria seria bonica, la pràctica d’aquesta teoria és impensable. Anem alerta, per tant, no convertim un individu molt espavilat, amb un pèl d’exhibicionisme i de megalomania, en un heroi dels drets humans (el dret de saber-ho tot, de tota cosa i de tothom) i de la justícia universal. Encara que, finalment, l’aigua de tantes fugues i filtracions, sovint és ben bona de beure. Com aquest glop tan fresquet, en una conversa de Michel Rocard amb l’ambaixador dels Estats Units. El qual ambaixador explica, segons la filtració, fuga o leak: “Rocard, com l’antic president Valéry Giscard d’Estaing, creu que la història francesa proporciona les claus per a comprendre la política i les mesures polítiques de França. El punt de partida de Rocard és l’emergència de França com a estat-nació. La història dels altres estats-nació europeus és la de comunitats lingüístiques al servei de les seues necessitats comercials. França es va crear destruint cinc cultures –bretona, occitana, alsaciana, corsa i flamenca. ‘Som l’única nació europea que és la creació militar d’un estat no homogeni. Això fa que França siga difícil de governar, fins als nostres dies. Això explica la dificultat de les reformes, la nostra lentitud...’, va dir.” Algun altre país d’Europa també és “la creació militar d’un estat no homogeni”, però em fa l’efecte que cap president de govern o ministre d’aquest país no ho filtraria davant de cap ambaixador, ni de Venècia ni de Washington.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS