Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1385 | 28/12/2010   Imprimir

La tristor d'Europa

No és un tema agradable per acabar un any i començar-ne un altre, però pareix que aquest 2010 es tanca amb pocs motius per a l’alegria de les festes, per al xampany o el cava i els torrons, els regals, i les mostres habituals de felicitat ingènua als carrers i a casa amb la família. Europa es va cobrir de neu i de gel pocs dies abans de Nadal, de Suècia a la Toscana i d’Escòcia fins als Balcans, els aeroports tancaven, les carreteres quedaven bloquejades, i Sant Nicolau del nord, Sankta Klaus, podia circular amb trineu d’extrem a extrem del continent. Una petita edat glacial, no sé si de setmanes o d’anys, cobreix implacablement els països feliços i rics, o no tan rics, d’aquesta Unió Europea, tan alegre i confiada durant molts anys. El pròxim, el 2011, no sembla que han de tornar el confort i la calidesa generals, almenys en la política i en l’economia, i en la realitat o la percepció del benestar creixent i assegurat, que era el contingut del nostre passaport comú. Europa era la prosperitat continuada, la garantia de viure una miqueta millor cada any que passa, indefinidament, sense ensurts i sense por al futur, perquè el futur no podia ser altra cosa més que una continuació millorada del present. No era cap sensació subjectiva, era tota una visió del món i de la història, una filosofia de la seguretat, és a dir, per primera vegada en molts segles, una absència perfecta de por, el final de la tristesa dels pobres. Però ara, justament, quan això semblava garantit per sempre, la por i el seu acompanyant, la tristesa, tornen com una boira o com una inundació, com una onada de fred, de tremolors. Un fantasma clàssic, doncs, recorre les terres de l’Europa: el fantasma de la por al futur, precisament en aquests països i societats que han escampat pel món el seu model de benestar en llibertat. Curiosa paradoxa. Un daltabaix bancari, monetari, probablement passatger (no sabem si per cinc anys, o deu o quinze, però passatger), ha estat prou per canviar el color dels paisatges d’aquest continent, del rosa al gris. Potser perquè l’esfondrament de les ideologies ha creat un buit on es mouen els individus desorientats, sense punts cardinals. Perquè aquesta civilització que, per dir-ne alguna cosa, en diríem burgesa i capitalista, era l’única que havia creat una alternativa a ella mateixa. L’alternativa es deia socialisme –en la forma més rigorosa comunisme–, ha resultat un desastre perfecte, i com a tal ha passat ja a la història, sense opcions de tornar-hi. Però el seu valor d’oposició i de competència era ben positiu, sota les formes de socialdemocràcia, laborisme, o moviments sindicals: era un factor essencial en l’eixamplament del benestar.

Ara mateix, però, consolidats els efectes benèfics d’aquesta competència, tot s’ha reduït a un sol model sense alternativa real a la vista. Un model en qual els governs democràtics cada vegada tenen menys poder real, i els manipuladors del capital financer cada vegada més: una altra novetat, una cosa que no passava des dels anys trenta del segle XX. I més enllà de tot això, més enllà de les causes més visibles del sentiment actual d’inseguretat, com ara la crisi omnipresent, el terrorisme islamista i potser la immigració incòmoda, n’hi ha una altra de més profunda i fosca: la ciència i la tècnica eixamplen de manera vertiginosa els horitzons, l’expectativa és infinita, el ritme s’accelera, però la vida humana és lenta i breu, com sempre, i l’angoixa que pot engendrar aquest contrast és del tot imprevisible. No debades torna a ser l’hora dels filòsofs, almenys dels filòsofs barats, amb poca metafísica i moltes aplicacions a l’art de viure. D’altra banda, l’eficàcia de la tècnica engendra mes poder i més riquesa, i qui la posseeix domina el món. I així semblava que el triomf dels valors d’occident (que en últim extrem vénen del cristianisme i de la il·lustració) acompanyaria el seu èxit econòmic i tècnic. Però la Xina demostra que pot no ser així, i fins a un cert punt també Rússia i l’Índia. I Europa, que no té la força d’Amèrica, que és una potència comercial desarmada, es troba davant d’una competència difícil de sostindre. Si el dubte sobre la pròpia eficàcia econòmica acaba esdevenint dubte sobre els propis valors, la tristesa serà ja un anunci de suïcidi. Per si de cas, miren d’aprofitar l’any 2011 amb una mica d’alegria: d’alegria de l’ànima, si la de la butxaca no és possible.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 537 | 23/12/2010   Imprimir

València del Cid

Molt bé, des del passat dia 18, la data històrica més important per als valencians, no sé si des de l’arribada de Jaume I o des del 1707, ja podem anar a Madrid, i tornar de Madrid, travessant la Meseta com un llamp. Si haguérem de fer cabal de l’eufòria oficial, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners i d’inversions productives, estarien ja només a pocs minuts de Madrid, a penes noranta. I la premsa seriosa publica fabulacions numèriques sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes del prodigiós ferrocarril volador. Càlculs que, com tant altres que es fan sobre la matèria, són pura especulació fantasmal, propaganda, estupidesa de babaus, o simple indecència política. El tren que vola de Madrid a Sevilla fa prop de vint anys que circula, i els resultats estan a la vista: gràcies al tren velocíssim Andalusia occidental, tal com tothom pot constatar, ocupa ara, entre els territoris del Regne d’Espanya, els primers llocs en renda per càpita i en nivells d’ocupació. Uns altres asseguren molt seriosament que la rapidesa fulminant del tren farà que es multiplique a València el nombre de creuers, font de riquesa, perquè els turistes navegants podran anar a Madrid a visitar el museu del Prado i tornar a embarcar-se el mateix dia. Lloat siga Déu, per tal miracle. Però si hi ha una cosa clara, clara i confirmada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat i afirmat, la consolidació d’un Estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. I en el cas del País Valencià, la submissió implacable a tots els poders que es concentren a Madrid: els econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà) els culturals. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, pot celebrar per fi el gran triomf, segles després de mort. El Mediterrani, tal com escriu un cèlebre columnista, ja es pot veure des del Café Gijón: Madriterrani, segons doctrina del diari ABC. Amb la qual cosa hem fet història, sí senyor.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1384 | 21/12/2010   Imprimir

El pèl de la cultura

És una història, certa, que dec haver contat més d’una vegada en públic. Això era, doncs, que discutien dues senyores d’allò que sol discutir-se tan sovint a València o en alguna població dels voltants. Discutien en presència dels marits, i la qüestió era, òbviament, si el valencià és català o no, i totes aquestes coses eternes i patètiques. És una història exemplar, no apta per a pàrvuls, però magnífica per a il·lustrar alguns segments de la cultura popular i del debat d’idees. La senyora que mantenia la posició diguem-ne il·lustrada, raonable i ajustada al consens acadèmic universal, al·legava entre altres arguments una certa bibliografia de base per a la seua tesi, i el marit la defensava amb raonaments de solidesa cultural. Llavors el marit de l’altra digué allò, propi d’alguns versos insignes d’Estellés, i digne d’entrar en el patrimoni del folklore: “Té més cultura la meua dona en un pèl de la figa que la teua en tots els llibres que ha llegit.” Argument final, definitiu, inapel·lable. Aquesta és la qüestió profunda, el tema, l’arrel del problema: el contingut d’un pèl. Insoluble, per tant: els antagonistes no s’oposen en el mateix camp, on els arguments tenen un pes en la mateixa escala. Ací no: hi ha els pèls, i potser algunes altres parts superficials o internes de l’anatomia, en un costat, i hi ha els llibres en una altra. Se suposa que quan un país civilitzat pateix conflictes, divisions i polèmiques (és a dir, pràcticament sempre: el conflicte forma part de la vida), es plantegen com a confrontació d’unes raons enfront d’unes altres, arguments contra arguments, idees enfront d’idees. O almenys que es respecta el terreny de la raó com a camp neutral. Se suposa, amb optimisme, que hauria de ser així. Bé, doncs, al País Valencià, això no passa sempre, i sembla que ni tan sols se suposa. Aquest deu ser l’únic territori de l’Europa occidental on una part notable i cridanera de la població, amb els partits polítics que la representen, amb els seus òrgans de premsa, amb la dreta institucional i el seu govern, quan senten paraules com ciència, universitat, cultura o llibres automàticament es col·loquen en posició de combat, trauen la porra i carreguen contra l’enemic. L’únic país on, institucionalment (institucionalment: aquesta és la cosa rara, la diferència), hi ha temes en els quals determinats pèls hirsuts tenen més crèdit que tota la bibliografia universal. L’hostilitat metòdica contra la intel·ligència, contra les ciències humanes i les actituds racionals és perfectament normal entre els integrismes religiosos, en les diverses variants de l’extrema dreta i en algunes sectes especialment funestes. Que la mateixa hostilitat siga habitual en alguns mitjans de premsa de respectable història, o en partits polítics que es pretenen respectables, ja no és cosa tan normal. I quan l’hàbit arriba a un govern i a un parlament, l’anormalitat comença a ser alarmant. No sé si són capaços, encara, de veure cap on van.

Ara, fa un parell de setmanes, tal com vaig comentar oportunament en un altre lloc, el govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la seua portaveu, la senyora Sánchez de León, ha qualificat d’“intolerable i injustificable” que José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom) haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, afegint que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. Declaració, doncs, perfectament innocent i pacífica. Com a reacció a la qual, la consellera portaveu exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians, a la seua identitat, a la seua història, al seu honor i vés a saber a quines coses més. Reacció perfectament grotesca, com és habitual, sobretot venint d’una portaveu que, a banda de representar-se  ella mateixa, porta també, en efecte, la veu d’un president i d’uns dirigents polítics que, de la llengua, i de l’honor dels valencians, se’n foten quotidianament, fora de la retòrica buida. En el debat dels llibres i del pèl, la portaveu i els seus representats se situen decididament al costat de la força del pèl. Quant als portaveus (veus?, quines veus i de qui?) del PSOE valencià, encara no han dit amb contundència de quin costat estan: sovint fa l’efecte que, per a ells, la llengua del país, el pèl i la cultura tenen un valor semblant, tendent a zero.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 536 | 16/12/2010   Imprimir

El sermó i el cardenal

Som en el temps litúrgic d’Advent, quan els fidels han de fer una mica de bondat, preparant-se per a celebrar el naixement de Jesús, criatura pobra de família pobra, en aquell estable de Betlem, on havien anat a parar forçats per imposicions de l’Imperi (romà). Passà el temps, i un bon dia Jesús, assegut a la muntanyeta de les Oliveres, predicà llargament als deixebles. I els explicà com serà el final de tot, quan hi haurà el gran judici. Com en els retaules medievals o en els relleus de les esglésies (el del cor de Morella és deliciós), on els justos van al paradís, vestits de blanc, contents i en ordre, i els rèprobes van nus i foscos a l’infern, en munts informes. Però quin serà l’interrogatori del jutge? Examina primer de tot els de la dreta, i repeteix l’examen als de l’esquerra, explica Jesús en el sermó. I serà la doctrina, la raó de la condemna, tal com pareix que pensa el cardenal Cañizares? Serà algun dels pecats habituals, com la luxúria o altres plaers declarats il·lícits, que són l’obsessió de bisbes i purpurats? Doncs, no. Quan es gira a l’esquerra, en aquest tribunal suprem sense jutges ineptes, reaccionaris o corruptes, els diu allò tan conegut: "I vosaltres, els maleïts, allunyeu-vos de mi i entreu en el foc etern preparat per al diable i per als seus companys. Perquè no em vau donar menjar quan tenia fam ni beure quan tenia set. No em vau acollir quan era un foraster ni em vau vestir quan estava nu. I quan estava malalt o a la presó no vau vindre a visitar-me". Els de l’esquerra contestaran: "Senyor, quan et vam veure amb fam o amb set, o foraster o nu, o malalt o a la presó, i no et vam assistir?". "Creieu-me", els respondrà, "cada volta que no ho féieu amb un d’aquests petits, tampoc no m’ho féieu a mi" (Mateu 25, traducció meua). Per això, estrictament per això segons Jesús, els condemnats aniran al foc etern: per falta de justícia i de misericòrdia, per duresa de cor. No estic segur que el cardenal Cañizares, l’arquebisbe, els senyors Camps i Alarte, i la distingida companyia, pensaren en l’Advent ni en el sermó de la Muntanya, durant la cerimònia cortesana (quin "doctorat", Senyor, i quina "universitat"!) de fa pocs dies al Palau de les Arts.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1383 | 14/12/2010   Imprimir

Eons

De tant en tant, tinc la temptació (o el vici, o el defecte) d’enredar-me amb temes que no són de la meua competència, i per entendre els quals no tinc, ni de lluny, els coneixements mínims indispensables. Com ara l’astrofísica, la cosmologia, i altres especulacions pròximes a la metafísica, sobre les quals, en realitat, només un grapat de científics estan en condicions de parlar o d’escriure amb la solvència necessària. Tant se val: també parlem d’economia, de música, de pintura o de poesia, quan en realitat els profans en sabem ben poc i hi entenem encara menys. Si poguérem parlar únicament de les matèries de la pròpia competència acadèmica (suposant que en tinguem alguna), al final no parlaríem de res, o d’una sola cosa. En qualsevol cas, els primers filòsofs grecs ja parlaven de cosmologia, i no eren científics com els d’ara. I el llibre del Gènesi comença amb la creació del món. És a dir, que són preguntes –amb resposta o no– que portem dins de l’ànima el comú dels mortals. Bé, és el cas que, segons que asseguren alguns científics que s’hi dediquen, sembla que hi ha proves o indicis d’esdeveniments anteriors al famós Gran Esclafit, que es poden veure en l’aura o resplendor (qualsevol cosa que siga aquest glow) de les radiacions de microones que omple l’Univers. Si no vaig errat del tot, d’això no se’n parlava gens fins fa poc temps, o se’n parlava poc i com a cosa improbable o impossible: si amb el Big Bang havia començat tot (o tot allò que es pot conèixer, i de què es pot parlar), si del temps anterior, que no era temps, era rigorosament inútil o improcedent dir res, calia simplement callar, com hauria dit Wittgenstein. Resulta, tanmateix, que cosmòlegs d’altíssim renom com Roger Penrose, afirmen que l’anàlisi d’aquestes microones còsmiques mostra ecos d’esdeveniments previs del mateix estil d’aquest gran esclat d’on venim tots i tota cosa existent. Aquests fenòmens o “esdeveniments” (events), apareixen en forma d’anells al voltant de grups o clusters de galàxies on la variació en el fons és inusualment baixa. No hi entenc res, però tant se val. El professor Penrose sembla que no compartia la idea que l’inici violent del nostre univers és un esdeveniment únic, que ens ha portat on som partint de l’expansió inicial inconcebiblement ràpida i potent d’un punt infinitament petit que no sabem d’on ve. Misteri impenetrable. I ara, a penes fa un mes, apareix l’article on assegura que han trobat proves d’activitat anterior al Big Bang. O siga, dit en termes vulgars, d’un altre univers (o d’altres) precedent que ha deixat senyals en el nostre. Fins on he pogut entendre, amb les dades que ha enviat un satèl·lit dedicat a aquestes medicions, s’ha pogut dissenyar un mapa de la radiació de fons de microones, que seria com la remor electromagnètica generada per la gran explosió inicial. I en aquest mapa apareixen forats i variacions, anisotropies, que segons Penrose, a partir de patrons matemàtics en la seua distribució, podrien estar associades a xocs de forats negres (no cal explicar què és un “forat negre”: ja formen part de la cultura popular) que es degueren produir en un univers anterior al nostre.

De manera que, segons la teoria, el principi de tot no era el principi de tot, sinó el principi del nostre món, i abans n’hi havia d’altres, i després també n’hi haurà. Es tractaria, doncs, de l’antiga idea (també grega, òbviament), del cicle de creació i desaparició dels universos, l’etern retorn o com en vulguem dir. El misteri, així, es fa encara més impenetrable, com ha de ser quan es tracta de voler trobar la raó última de tot. El professor Penrose ho descriu en termes perfectament antics i clàssics: “D’acord amb la cosmologia cíclica conforme (conformal), allò que normalment seria considerat la història sencera del nostre univers, que comença amb la gran explosió i acaba amb l’acceleració de l’expansió, seria només un eó en una successió (potser sense fi) d’eons”. , tal com diu el diccionari, és un “període de temps immesurable o indefinit”. Bé, en grec, aión pot ser una generació, una època, o també i sobretot el temps infinit, l’eternitat: aiòn ápaustos, que escrivia Eurípides, l’eternitat sense fi. “Afirme”, diu Penrose, “que aquest eó [el nostre] és una més d’una successió de fets semblants, on el remot futur dels eons previs esdevé d’alguna manera el Big Bang del nostre eó”. In saecula saeculorum, que diu l’Evangeli en llatí. Meravellós, no troben?

 

Joan F. Mira | Avui | 11/12/2010   Imprimir

Un despotisme suau

En algun altre lloc he parlat, fa poques setmanes, de la imatge o metàfora d'un monstre dolç o suau que ens controla a poc a poc, insidiosament, sense escarafalls i sense violència, amb la invitació permanent al consum superflu, a l'entreteniment, a la indiferència passiva, a la submissió sense resistència a l'ordre universal de la banalitat. El monstre dolç seria, en la pràctica ideològica i política difusa però metòdica, permanent i eficacíssima, la forma d'un nou despotisme sense imposicions aparents, un despotisme amable i per això acceptat sense resistència. La seua forma és nova, la idea no. A l'observador professional (mala professió, ofici arriscat) i “opinador” públic eventual, de tant en tant la relectura –completa o fragmentària– d'algun paper clàssic el torna a convèncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix al gran Alexis de Tocqueville, opinador i observador exemplar, i a la seua gran obra De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d'idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francès, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Com les d'un dels darrers capítols, on es proposa dibuixar els aspectes nous sota els quals el despotisme pot aparéixer al món. No pensava en els aspectes antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i penetrant.

La primera condició o aspecte és l'existència d'una multitud innombrable d'homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s'atipen i s'omplen la vida. En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta de conciutadans, els està a prop però no els veu, els toca però no els sent. Sobre aquesta massa d'individus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaç d'associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels mercats, de la publicitat, del consum permanent sense seny), sobre aquesta raça d'homes, hi ha, diu Tocqueville, “un poder immens i tutelar que s'encarrega d'assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí.” És un poder minuciós, regular, provident, i amable, que busca mantindre'ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s'ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s'ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l'Estat, esdevé l'agent i l'àrbitre del benestar del poble, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure: “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys?

Prop de dos-cents anys després, els planys per la decadència del pensament d'esquerra (i dels seus resultats polítics) es fan cada dia més alts i penosos, arreu d'Europa. Com si la falta d'idees noves per fer front a reptes nous fóra un mal inevitable i sense cura. Com si la indiferència creixent del bon poble que (no) acudeix a votar fóra una epidèmia inexplicable. En qualsevol cas, l'observador té la impressió que, els darrers anys o les darreres dècades, el bon poble ha estat terriblement menyspreat de totes les maneres i per tots els partits: tots, elits intel·lectuals i dirigents polítics, sobretot si són elits intel·lectuals i polítiques d'esquerra, pensen que saben més que la gent del carrer. Mal assumpte, si l'observació és certa, i mal assumpte si no ho és. Perquè la dreta no elabora ni projecta models (repeteix els antics, posats al dia), però l'esquerra sí. I de projectes per un “nou model” de societat, d'economia o de manera de viure, n'hi ha en circulació tants com vulgueu. Ningú, però, no pensa si això ho entén realment el ciutadà normal, la gent, allò que abans en deien “les masses”. O si a les masses no els preocupen els models nous, i suposadament alternatius.

Perquè la realitat és que, tant per als dirigents polítics (sobretot si es proclamen d'esquerra), com per als sindicats, com per als ciutadans en general (ocupats en els “petits et vulgaires plaisirs”, incitats a no pensar), l'única perspectiva consisteix a conservar fins on siga possible aquest Estat providència que els països europeus han construït a poc a poc després de la II Guerra Mundial, al llarg de quaranta o cinquanta anys de prosperitat creixent. Si abans l'esquerra volia canviar i capgirar la societat, i fins i tot fer alguna revolució, ara, amb la mateixa vehemència, aspira a preservar-la tal com és: tal com és en tant que societat del benestar. La cosa és tan curiosa, constata l'observador amb malícia, que ara és la dreta la que es presenta com a innovadora i decidida a fer canvis imprescindibles i greus, i l'esquerra la que apareix conservadora: conservadora d'avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per pagar, i l'esquerra governa, resulta que ha de fer allò que predica la dreta. Sensacional: em sembla que no havia passat mai.

Ara mateix, per tant, dos segles després de Tocqueville, la resistència a aquest nou despotisme potser hauria de tornar als models clàssics: potser a una sàvia combinació de la socialdemocràcia dels països del nord d'Europa amb la millor tradició liberal. I als valors de les virtuts cíviques antigues, tan oblidades o desacreditades. I a partir d'això, aplicar-se a la seriositat en l'educació, a la regulació dels excessos financers cancerosos, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l'Estat providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal, al suport a les organitzacions socials, i a tot allò que hem anat oblidant pel camí, durant tants anys de festa alegre i confiada. O això, i algunes coses més, o aquest despotisme suau, guiat per una nova dreta sense valors ètics ni virtuts, acabarà adormint-nos a tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió. L'observador, acabant com un bon predicador, prefereix creure que, amb les idees i amb les accions, i potser amb la política, encara som a temps d'evitar aquest destí mortal, i de salvar les nostres ànimes.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 535 | 09/12/2010   Imprimir

Conservadors

Els planys per la decadència del pensament d’esquerra (i dels seus resultats polítics) es fan cada dia més alts i penosos, entre nosaltres i arreu d’Europa. Com si la falta d’idees noves per a fer front a reptes nous fóra un mal inevitable i sense cura. Com si la indiferència creixent del bon poble que acudeix a votar fóra una epidèmia inexplicable. En qualsevol cas, l’observador té la impressió que, els darrers anys o les darreres dècades, el bon poble ha estat terriblement menyspreat de totes les maneres i per tots els partits: tots, elits intel·lectuals i dirigents polítics, sobretot si són elits intel·lectuals i polítiques d’esquerra, pensen que saben més que la gent del carrer. Mal assumpte, si l’observació és certa, i mal assumpte si no ho és. Perquè la dreta no elabora ni projecta models (repeteix els antics, posats al dia), però l’esquerra sí. I de projectes per un "nou model" de societat, d’economia o de manera de viure, n’hi ha en circulació tants com vulgueu. Ningú, però, no pensa si això ho entén realment el ciutadà normal, la gent, allò que abans en deien "les masses". O si a les masses no els preocupen els models nous, i pretesament alternatius. Perquè la realitat és que, tant per als dirigents polítics (sobretot si es consideren d’esquerra), com per als sindicats, com per als ciutadans en general, l’única perspectiva consisteix a conservar fins on siga possible aquest "Estat providència" que els països europeus han construït a poc a poc després de la II Guerra Mundial, al llarg de quaranta o cinquanta anys de prosperitat creixent. Si abans l’esquerra volia canviar i capgirar la societat, i fins i tot fer alguna revolució, ara, amb la mateixa vehemència, aspira a preservar-la tal com és: tal com és en tant que "societat del benestar". La cosa és tan curiosa, constata l’observador amb malícia, que ara és la dreta la que es presenta com a innovadora i decidida a fer canvis imprescindibles i greus, i l’esquerra la que es mostra conservadora: conservadora de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per a pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per a pagar, i l’esquerra governa, resulta que ha de fer allò que predica la dreta. Sensacional: em sembla que no havia passat mai.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1382 | 07/12/2010   Imprimir

Patriotes

Cada matí, en una escola municipal de Princeton, quan vivíem per aquelles parts del món, els meus fills començaven la jornada amb la mà al pit recitant a cor: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. No sé si es fa encara a totes les escoles, això de jurar fidelitat a la bandera (“i a la República que representa, en llibertat i en justícia…”), però supose que sí, vist que els polítics, Obama inclòs, van habitualment amb una bandereta al trau de la solapa. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, ens podem emocionar una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que era un himne de llibertat i contra la tirania. Però és simplement un himne de patriotisme virulent, amb versos feroços que exhorten a amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”. Cosa fina i republicana: “Els segadors”, al costat d’això, és una cançoneta cordial i pacífica. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap bé quina victòria esperen encara després de cinquanta anys i dirigits per militars decrèpits, però la supremacia mística de la pàtria queda clara, claríssima. Quan Hugo Chávez repeteix cada dia que Veneçuela defensarà zelosament la independència nacional i que els seus enemics (empresaris, sindicalistes, periodistes i demòcrates en general) són traïdors a la pàtria, el pensament (pseudo) progressista universal admira incondicionalment el discurs del líder màxim (“militar, por supuesto”). La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions de tota mena i pels seus líders de tot pèl i ploma, inclosos els senyors Correa de l’Equador i Morales de Bolívia, o per dictadors criminals com Mugabe de Zimbabwe, i ningú no hi troba res a dir. Mentrestant, al Regne d’Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint, des de l’esquerra més rància, com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i qui ha estat quatre anys president de Catalunya (i els seus assessors de Madrid) afirmava durant la campanya electoral, de manera cada dia més diàfana, que més val oblidar-se’n, d’aquestes coses, que deixem l’obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals i les escoles (com si l’una cosa excloguera l’altra!). A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i qui sap si “patria o muerte” no deu ser un producte tropical.

El fet és que no he vist mai que les esquerres europees o espanyoles criticaren aquest eslògan de patriotisme radical, molt pitjor que el “todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil. Bé, en realitat és una cosa molt antiga, i els romans de temps republicans ja deien allò de “dulce et decorum est pro patria mori”. És evident que si, a Catalunya o al País Valencià, per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, de senador romà o de polític hispanoamericà, seria objecte de burla i sarcasme. Per fortuna, el nostre patriotisme, poc o molt abrandat, no ha tingut mai aquelles connotacions macabres. Com a màxim, hi ha aquelles paraules de l’himne, segons les quals “quan convé seguem cadenes”. Ja se sap, però, que segar cadenes amb una falç pot ser molt laboriós i lent: tant com serrar barrons d’una presó amb una llima d’ungles. I anem fent. Els patriotes de casa nostra (paraula que es gasta poc i amb poca contundència, i no sé per què), fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixa de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, o eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra  i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica. En tot cas, felicitats a Artur Mas, patriota, pel triomf inapel·lable.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 534 | 02/12/2010   Imprimir

Home, bequetase!

A la parròquia del barri de la Torre, municipi de València, quan jo era menut funcionava un teatret rudimentari en un local annex que era com un magatzem a mig fer. Una colla de joves, membres més o menys actius d’Acció Catòlica o de les Filles de Maria (de què podien ser membres, si no?), van formar un grup de teatre, i representaven obretes populars, comèdies i sainets sense més substància que la distracció pròpia i la dels espectadors locals. En un d’aquests sainets, no recorde quin ni de quin autor, eixia un personatge clarament caracteritzat com a català, i en un moment deia una frase que a mi em sonava així: “Home, bequetase!” Jo, infant innocent, d’aquesta frase entenia “home”, i això volia dir que en part el català parlava com nosaltres, però “bequetase” era incomprensible, i per tant devia ser una llengua diferent. Passats pocs anys vaig comprendre que el personatge volia dir “Home, bé que ets ase!”, i que la llengua sí que era la mateixa, però amb formes i expressions que els valencians no gastem. Descobriment adolescent, fàcil d’entendre i d’assimilar. Ara, fa un parell de setmanes, el govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la seua portaveu Sánchez de León, ha qualificat d’“intolerable i injustificable” que José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom) haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. La consellera portaveu exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians. Grotesca reacció, com és habitual, sobretot venint d’una portaveu i d’uns polítics que, de la llengua, i de l’honor valencians, se’n foten quotidianament, fora de la retòrica. Com si no hagueren descobert encara allò que jo vaig descobrir quan era encara un adolescent ingenu. Pensant-ho bé, “bequetase”, en valencià, en realitat es diu “m’a que eres burro!”. Qualitat poc apropiada per a qualsevol relació profitosa amb la Generalitat del nord, abans i després de les eleccions de diumenge passat. Però la burrera té mal remei: és la bêtise en francés, l’estupidesa, resistent als millors tractaments mèdics.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS