Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 d'agost de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1576 | 26/08/2014   Imprimir

Missioners

Les primeres setmanes d’agost, els diaris i uns altres mitjans de comunicació n’han anat plens, no dels missioners en general i de les seues funcions i institucions, sinó d’un missioner particular, víctima d’aquest virus diabòlic anomenat Ebola, desfermat, sense control entre països i pobles que no tenen mitjans per controlar gairebé res. S’ha parlat molt, per tant, del missioner Miguel Pajares, pel fet d’haver estat víctima del contagi mortal, pel fet d’haver sigut traslladat amb uns mitjans extrordinaris i sobretot pel fet de ser espanyol. De passada, la major part dels comentaris han posat en relleu les virtuts, el sacrifici, els mèrits i la feina del missioner contagiat i mort, i de tants companys seus, homes i dones, europeus i africans. La major part dels comentaris, però no tots, perquè també he hagut de llegir-ne alguns de crítics, reticents, escèptics o directament hostils, que m’han arribat per obra de bones ànimes que accedeixen regularment al que se’n sol dir xarxes socials, que és on tothom pot fer circular lliurement la pròpia gràcia, habilitat o intel·ligència, però també la pròpia estupidesa, la mala bava, el sectarisme i la ignorància més profunda i satisfeta. No sóc usuari habitual ni esporàdic d’aquestes xarxes noves –ja en tinc prou i massa amb les velles–, però de tant en tant algú me’n trasllada per via de correu electrònic informacions o continguts concrets, com ara els que han circulat sobre el cas del pare Pajares, sobre la seua activitat i sobre els missioners.

Segons aquests textos i missatges, blogs, twitters, facebooks, whatsapps, i uns altres conductes i mitjans, el missioner contagiat i mort és més aviat mereixedor d’ironia i burla que no de respecte, i encara menys d’admiració: per què hem d’admirar algú que s’ha dedicat “a convertir nens africans a la religió catòlica”?, escriu algú (alguna: una persona que, per cert, ocupa un càrrec en la força política o coalició per la qual tinc, al País Valencià, més afinitat o simpatia, cosa que em sap infinitament greu). I aquesta és la qüestió, la imatge falsa, la figura antipàtica del convertidor d’africans ignorants, el continuador del colonialisme europeu, l’endoctrinador, el repressor moral, aquell home barbut amb salacot i sotana blanca que aprofitava la seua superioritat per imposar als negrets una religió colonial i remota. I doncs, això va ser més o menys així fins fa, potser, cinquanta o seixanta anys, sempre amb un complement positiu d’escoles, dispensaris, hospitals i unes altres formes d’ajuda. Però ja no: ara, i des de fa molts anys, la part religiosa és només el complement, i la substància és l’assistència, l’ajuda, l’educació i, sobretot, la sanitat.

El personal d’aquesta immensa ONG que són les missions cristianes forma amb tota certesa l’exèrcit benefactor més extens, més constant, més eficaç i més organitzat de tots els que es dediquen a assistir la humanitat desemparada. Fa uns quinze anys, vaig compartir amb alguns d’ells un estiu memorable, convidat per Alexandre Alapont, natural de l’Alcúdia de Carlet, un personatge exemplar i extraordinari, que dirigia St. Mary’s Mission, prop de la ciutat de Hwange, a Zimbàbue. Ell i els seus companys de missió havien construït un complex amb escoles i un hospital, però el nou règim sorgit de la independència havia decidit, en nom de l’anticolonialisme, que els missioners no s’havien d’ocupar de l’hospital, que havia de ser de l’Estat, amb el resultat que al cap de poc temps l’hospital s’havia convertit en un femer, ple de merda, tot abandonat, amb la gent tirada per terra, morint-se desemparats, amb les dones embarassades infectades de sida, gitades en racons per on corrien les rates... Però l’important, per al Govern, no era fer que l’hospital funcionara, sinó que els missioners no pogueren entrar-hi: per això hi posaren unes tanques de filferro molt altes... Ell, de totes maneres, hi entrava. Demanava a València que li enviaren roba i medecines, i amb l’excusa de prestar els serveis espirituals, entrava i ho repartia entre els malalts. Bé, això és molt significatiu. Quan l’hospital el portaven els missioners, funcionava perfectament, era esplèndid. Després, es convertí en un desastre horrible. Me’n recordaré tota la vida, d’aquells missioners. Sacrificats, dedicats a la gent de per vida, no uns mesos de voluntariat... Ells feien la seua cosa espiritual de matinada, s’alçaven a les cinc, feien una hora d’elevació espiritual, i la resta del dia la dedicaven a treballar per la gent. I quan calia se’n fotien de l’autoritat del Vaticà i de qui calguera: a la missió es repartien condons.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 22/08/2014   Imprimir

Agost, anatomia

Rellegint una vegada més Les hores de Josep Pla aquest agost, mirant la mar, hi torne a trobar aquella citació deliciosa del comte de Buffon, supose que d’algun dels quinze volums de L’histoire naturelle dedicats als quadrúpedes: “Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a des fesses.” Aquells il·lustrats i enciclopedistes del s. XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que, des del punt de vista de l’anatomia comparativa, ho compartim gairebé tot amb la resta dels quadrúpedes, gairebé tot, excepte el cul. Les fesses, és a dir el cul, són un privilegi exclusiu dels humans, marca anatòmica distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, més que un motiu de superioritat o d’orgull, hauria de ser una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, el senyor Josep Pla, escrivint l’any 1971, s’estranyava que un tal privilegi, durant segles i segles amagat a la vista, ignorat, objecte de discretíssim silenci, quedara de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. És que anem cap a una “civilització del cul”?, es preguntava passablement horroritzat, sobretot a la vista de les platges d’agost. Al senyor Pla, pel que diu, li resultava profundament desagradable que la moda marcara la forma de les anques, o que la gent –les dones– les ensenyaren lliurement a la platja. A mi, però, tot això em sembla perfecte, de primera, com hauria dit ell. Si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista, per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar? I no vull pensar quines consideracions hauria fet el senyor Pla si, fa vuit o deu dies, hagués pogut contemplar, en certes platges i altres espais aquàtics de Barcelona, una immensa exhibició no de culs generosos i tous sinó de culs estrets, compactes, masculins. Fet que, en tot cas, no suposa cap decadència de la cultura d’Occident, sinó una forma de retorn als seus orígens grecs, tant en la variant idealista i atenesa com en la militar i espartana.

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. Perquè el cul és un privilegi de l’espècie, sí, però més privilegi de les dones que dels homes. Les anques femenines són generalment, no hi ha dubte, més redones, abundoses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha més homes atrets per un cul de femella que dones per un cul masculí (o així era en temps de Pla, quan suposadament les dones no miraven...). Qui sap si deu ser per això que, ara mateix, quan les adolescents i les senyores joves porten brevíssims biquinis que mostren la generositat anatòmica de les seues parties les plus inférieures du tronc, els xicots i els senyors ja madurs van per la platja amb uns amples saragüells fins als genolls. I és que, en matèria d’atributs carnals, per poc que ens parem a pensar-hi, tot es complica quan sembla que està clar.

Com ara la presència lliure de les mamelles a l’aire i al sol de la vora del mar, que fa dècades que va deixar de ser una mostra de gosadia de senyoretes modernes, per convertir-se en un estat natural de les coses. Ara bé, assegurada ja aquesta conquesta (tant si forma part de la moda variable de platja com si no), hi ha almenys una cosa que no es pot pretendre: que els homes –els mascles– hi resten perfectament indiferents, que no miren ni tan sols de gairó. Perquè si les mamelles ocultes o endevinades posseïen –almenys a l’hemisferi nord– una apreciable capacitat de seducció eròtica i de torbament, no arriben a perdre tal virtut (o no sempre...) pel fet de ser mostrades. Pensaments freudians a banda, és una simple qüestió d’anatomia comparativa i de cultura: allà on els homes poden mirar mamelles, les dones no hi tenen res per mirar, res que valga la pena.

La comparació seria del tot improcedent, a més de ser injusta, odiosa i molt poc buffoniana, ja que, si ens quedem tots en pèl, els homes ho mostrem tot, inclòs l’apèndix vermiforme extern i els seus volums adjunts complementaris, però les dones amaguen al profund entrecuix la part més important. Per tant, si els mascles no poden mostrar un atribut atractiu equivalent a les mamelles, què hi farem. I si les femelles d’aquesta espècie posseeixen més riquesa i abundor de virtuts anatòmiques, la Mare Natura deu saber per què. No seré jo qui s’hi oposarà amb sofismes. Les senyoretes del moviment Femen i derivats, feministes de pedra picada, saben perfectament què fan. I així, amb frivolitats, passem l’agost, esperant que arribe el setembre amb matèries més serioses.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1575 | 19/08/2014   Imprimir

Irritacions

Ja sé que les reaccions emocionals mal controlades poden ser un risc seriós per a la salut corporal i espiritual, sobretot si es produeixen enmig de la calor excessiva de l’agost. Especialment si es tracta d’alteracions del sistema nerviós, del sistema moral o del mental que es manifesten en forma d’irritació, indignació o escàndol, i més encara si són persistents i si van acompanyades de la constatació d’un cinisme metòdic dels causants del mal. Vull dir que la meua irritació creix i creix, i es fa molt molesta quan veig que editorialistes de diaris, polítics diversos, personatges públics que suposem respectables, etcètera, no tenen cap empatx a representar dia sí i dia també, un any i un altre any, l’escena del primer text que jo vaig traduir del grec als catorze anys, aquella faula d’Esop, l’única que recorde en versió original, segons la qual “cada home porta dos alforges, una davant i una altra darrere: la de davant va plena dels defectes dels altres; la de darrere, dels propis”.

La moral de la faula, evidentment, és que cadascú veu només, per dir-ho amb l’exemple evangèlic, la palleta o herbeta en l’ull de l’altre, i no la biga o tauló en el seu. Així sembla que ha estat sempre, i així és encara, i sovint amb un exhibicionisme, un cinisme i una mala bava que m’arriben a produir no solament irritació, indignació o escàndol, sinó també una repugnància creixent; encara més quan el cinisme s’agreuja amb un component ideològic que aplica malignament una etiqueta condemnatòria a tot un sector social, a una idea o a un projecte aprofitant que algun dels seus representants ha comès un error ètic o polític reprovable, com ara l’acudit d’un humorista famós en el diari més important de Madrid, on apareix un senyor llegint la premsa a la platja i imaginant, dins del nuvolet gràfic, la paraula NACIONALISMO escrita de manera que la L és el signe de la lliura; la S, el signe del dòlar, i la O, aproximadament, el signe de l’euro. És evident que el bon home acaba de llegir informacions relacionades amb l’ex-president Pujol i els seus fills, i la identificació del nacionalisme, els negocis bruts i els interessos econòmics resulta  immediata i claríssima. I és igualment evident que el mateix humorista i el mateix diari no farien mai aquesta associació o identificació pensant, posem per cas, en els governs successius del PSOE d’Andalusia al llarg de trenta-cinc anys o en la UGT del mateix territori, exemples difícilment superables d’aprofitament sistemàtic del tresor públic en benefici d’una xarxa perfectament organitzada de responsables sindicals i polítics, començant per secretaris generals i consejeros diversos.

Una cosa metòdica, permanent i obscena que ja implica centenars d’imputats de tots els graus i categories, i centenars de milions d’euros entre balafiaments sindicals, ERO falsos o inflats i una extensa xarxa de cursos inexistens de formació. Segons que explica l’economista i ex-membre de governs del PSOE Guillermo de la Dehesa, el conjunt dels tribunals espanyols investigaven 1.661 delictes de corrupció, prevaricació, malversació, etc., i 656 d’aquests 1.661 sumaris provenen d’Andalusia, que té 8,5 milions d’habitants, i 215, de Catalunya, que en té 7,6. Fins i tot al País Valencià, propietat quasi privada del PP espanyol, de sumaris per corrupció només n’hi ha 280. Ja sé que les comparacions, com se sol dir, són odioses, sobretot per la part que fa el paper pitjor, però les xifres, siga quina siga la seua explicació, són, certament, espectaculars. I en tot cas, no conec cap altre cas equivalent d’espoli metòdic i massiu de cabals públics comès pels responsables de l’assignació i distribució d’aquests cabals mateixos. Però ningú, almenys cap persona assenyada, democràtica, liberal, progressista, no aprofitarà aquest fet per identificar sindicalisme o socialisme amb els diners i la corrupció alterant les mateixes lletres L, S i E. És clar que, si segons el nou secretari general del PSOE, el nacionalisme –el dels altres, no el seu, no cal dir-ho– és una “lacra” que cal extirpar, juntament amb el masclisme, la violència de gènere i altres horrors, llavors també s’expliquen moltes coses. Però la transparència és proclamada amb grans gestos i amb la boca plena, tal com cal. Començant i acabant pels vidres bruts dels altres, sense esmentar, ni una sola paraula, que potser a la pròpia casa n’hi ha de molt més bruts i més opacs. Dit això, per calmar la irritació, aquesta i algunes altres, un bon remei és aprofitar una mitjanit de lluna gloriosament plena, com la de fa pocs dies, i contemplar com camina pel cel, brillant i pura, il·luminant la serenor del mar.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1574 | 12/08/2014   Imprimir

La destrucció dels cristians

La persecució universal dels cristians a les terres de l’Islam, des de Nigèria fins al Pakistan o Malàisia, sembla un simple detall més d’aquesta violència que s’escampa i que tenim cada dia present en les notícies. Però no és un detall, ni un accident: en alguns llocs crucials ha esdevingut una catàstrofe total, un daltabaix històric. I jo no sabria expressar-ho millor, ni amb més contenció i més autoritat, que un article (“El martiri de la indiferència”) del P. Manuel Nin, monjo de Montserrat, orientalista, arximandrita i director del Pontifici Col·legi Grec a Roma, article que m’ha enviat amablement el P. Josep Miquel Bausset i del qual en reproduiré ací només alguns paràgrafs, sense comentaris, sense glosses, sense comparacions, sense res que no siguen els fets mateixos, de què tan rarament i tan mínimament informen les nostres televisions i els nostres diaris, com si es tractara d’anècdotes sense importància.

Com aquest: “Mossul, ciutat custodi i podríem dir apòstol de la paraula de Déu, ha esdevingut avui custodi de la sang dels màrtirs. Cremades les cases, cremades les biblioteques, cremada i destruïda una tradició cristiana de quasi dos mil·lennis. Zones cristianes, tot l’Orient Pròxim, poblades per monjos i monges, per cristians de tantes confessions eclesials catòliques i ortodoxes... Germans nostres que últimament no sols pateixen persecució a causa del nom de Crist, sinó que, en aquells mateixos llocs que són seus des de fa dos mil anys, han deixat d’existir... Aquests dies el patriarca siri catòlic Josep III Younan ha fet una forta denúncia dels fets que s’hi estan produint en aquests termes: ‘No existeix absolutament cap raó per atacar cristians innocents i altres minories, a Mossul i en altres llocs. No hi ha una sola raó per destruir llocs de culte, esglésies, seus episcopals, parròquies, en nom d’una anomenada organització terrorista que no escolta la raó i no atén a la consciència. Amb amargor diem que el nostre arquebisbat a Mossul ha estat cremat totalment amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’islam, tots els cristians seran morts. És terrible! És una vergonya per a la comunitat internacional!’.” Però la “comunitat internacional” és només una etiqueta còmoda per als informatius i les declaracions: és un no-res, una abstracció. I en qualsevol cas, aquella variant de “comunitat” formada pels assistents a manifestacions de solidaritat i pels firmants de condemnes diverses no considera aquest cas entre els que mereixen atenció o indignació. 

I continua: “Una nova massacre de cristians avui a l’Iraq, a Síria, en tot l’Orient Pròxim. Maalula i Saydnaia, fa pocs mesos, van perdre els seus tresors d’esglésies, monestirs, biblioteques, icones... i sobretot van perdre moltes de les verdaderes icones del Senyor, que són els cristians. Avui a Mossul, i en tants altres llocs de l’Iraq, les poblacions són espoliades, escarnides, deixades enmig del desert, el físic, àrid i sense aigua, com un eco del psalm, i l’espiritual, creat al seu voltant pel silenci, per la indiferència de tants i tants, cristians inclosos, que callen, que no poden o no gosen o no volen fer sentir la seua veu. De nou, a la vora del centenari del martiri de milions de cristians armenis, siríacs orientals i siríacs occidentals [massacre sempre negada violentament per la Turquia “laica i modernitzada”], de nou la fe cristiana és posada a prova”. I el pobre patriarca siríac catòlic proclama encara inútilment: “És una vergonya! Demanem a la comunitat internacional que siga fidel als principis dels drets humans, de la llibertat religiosa, de la llibertat de consciència. Nosaltres som a l’Iraq, a Síria i al Líban: nosaltres, els cristians, no hem sigut importats, som ací des de fa mil·lennis i, per tant, tenim el dret de ser tractats com a éssers humans i ciutadans d’aquests països”. Dissortats patriarques, arquebisbes, monjos i fidels cristians: poden ser expulsats dels llocs més antics de la seua fe, uns llocs que ja eren cristians sis segles abans de l’islam; poden ser massacrats, espoliats, perseguits, i poden ser arrasats i cremats els seus monestirs, biblioteques i esglésies; poden ser víctimes d’atrocitats metòdiques per tal de fer-los desaparèixer de la Terra. Tant se val: la seua dissort històrica no fa moure un dit a ningú, no altera la digestió de la diplomàcia europea, no fa eixir al carrer manifestants solidaris, no provoca una simple condemnació moral; només una perfecta indiferència. Jo sé per què, i potser ho explicaré un altre dia.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1573 | 05/08/2014   Imprimir

La confessió

La Santa Mare Església, molt sàviament, ha fabricat un mètode perfecte de perdó dels pecats, mètode convertit en sagrament. Segons el qual, el fidel explica en veu baixa al confessor els seus delictes, inclosos o no en el codi del dret moral, el confessat expressa un penediment que se suposa sincer, el confessor imposa una penitència, i allà s’acaba tot. És un ritual impecable, secret, que deixa l’ànima neta de culpa i, ben sovint, disposada a començar de nou i a repetir, atès que el remei és sempre a l’abast. Per als japonesos, per contra, amants del cerimonial i dels rigors formals, sembla que només compta la confessió pública i una humil sol·licitud de perdó, en forma de gestos de contrició igualment públics, inclinacions repetides, cara compungida i, tradicionalment, en els casos més extrems i solemnes, la pràctica suprema de l’harakiri. Ningú no m’obligava a escriure una sola ratlla sobre la confessió del senyor Jordi Pujol, matèria delicada sobretot quan hom té darrere, com és el meu cas, molts anys d’admiració i eventualment de tracte personal. Però la confessió ha estat feta, escrita i firmada, i és una confessió pública. No és el relat en veu baixa d’uns pecats personals i discrets, que mereixerien absolució i una lleu penitència. És el reconeixement d’uns fets gravíssims, o d’un sol gran pecat però de tan llarga durada que resulta difícil d’entendre que el pecador no hagués trobat abans el temps o l’oportunitat de confessar-lo. Però eixir de la fosca a la llum, de la negació a la confessió, en aquesta mena d’errors o de culpes, té un punt d’acceptació del deshonor com a efecte o resultat de l’ocultació tan llarga de la culpa. Les conseqüències, doncs, no són una simple penitència de confessionari, de l’ordre d’un parenostre i tres avemaries, ni tan sols de castigar-se privadament el cos amb assots i dejunis. Són més aviat de l’ordre del suïcidi dels cavallers japonesos, perquè Jordi Pujol sabia, o havia de saber, que confessar en públic equivalia a un acte d’autonegació, de destrucció de la figura, imatge i persona visible que ell mateix havia construït al llarg de més de mig segle. És tant com dir: jo no era només aquell home que tots pensàveu que era, n’era també un altre, amagava una part de persona diferent, inconfessable, que ara pot destruir la persona sencera.

Mentrestant, pel que fa a la persona pública i sencera, recorde una vesprada de setembre a Balaguer, on vaig coincidir amb una visita del president. Al seu costat, vaig recórrer els carrers i les places, mirant com descorria veloçment cortinetes de plaques d’inauguracions, saludava tothom, se’n recordava del senyor Ramon i de la senyora Pepeta, xarrava animadament, fins que arribàrem a un cadafal a la vora del riu, on es feia l’acte final de la jornada, potser en memòria del comte d’Urgell. La vesprada era infame, es va moure un gran vent, caigueren gotes grosses, volaven fulles, s’arremolinava la pols, i el president Pujol va fer un discurs optimista i encès: Catalunya va bé però ha d’anar millor, hem fet moltes coses i n’hem de fer més. Sobre els caps de la gent extàtica s’alçaven senyeres i pols i paraigües girats per la ventada. No va afluixar ningú. I aquest era el mateix Jordi Pujol que, de manera per mi inexplicable, es destruïa lentament per dins mentre per fora construïa un país. És un final de tragèdia grega, on els errors fatals, els pecats imperdonables, els delictes contra la justícia dels déus, tenen finalment el seu càstig implacable. No és de cap manera allò que un conegut periodista català ha escrit en el diari més important de Madrid: “A la luz de las revelaciones, la acción y la historia de la piña familiar nacionalista alrededor del president fácilmente se adapta al relato vulgar y penoso de cualquier grupo humano, llámesele clan o mafia, conjurado en obtener el poder para enriquecerse y defender luego la riqueza ilegalmente obtenida, al igual que ha hecho Silvio Berlusconi en Italia durante dos décadas.” No és aquesta banalitat estúpida, no és això. És més aviat allò que li escriu Carme Laura Gil, exconsellera i amiga fidel: “Com has pogut embrutar la teva història? T’he escoltat afirmar mantes vegades que estimaves amb passió Catalunya i malgrat ésser veritat l’has ferida, i això, n’estic segura, és el que avui et fa mal. I a nosaltres, President, ens doldrà, bé ho saps, el dolor i la humiliació amb què has de conviure els anys venidors; has trencat quelcom més que la teva imatge, has fet miques la confiança en la sinceritat dels teus principis i has enfosquit el lloc que t’havia reservat la història quan ja no hi ha temps per a escriure’n una altra.” És això, i és el pitjor final imaginable.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS